dijous, 9 de juliol de 2015

Kilian's Classik. Festival del trail a Font-romeu


Imagineu un cap de setmana de trailrunning a totstemps? Doncs precisament és del que és tracta la kilian’s Classik. Això sí aquesta edició sense el Kilian, ja que es trobava al Mount Marathon a Alaska.
Així doncs el divendres a la tarda, carretera i manta gairebé 3h per arribar a Font-Romeu, a la Cerdanya Francesa. A la tarda a recollir dorsals en un village monopolitzat per productes Salomon i que sembla que hagis de participar en un campionat del món de tantes banderes i nivell de corredors pel carrer.
Ens reunim el Marc i el Toni i recollim el material.
Després del descans nocturn a les 8 del matí veiem surtir els valents que faran la cursa de 45km i poc després la sortida de la cursa de 25, que per cert eren prácticament 28km!
Nervis, calentament i a primera fila, Tan el Marc com jo sortim a la foto oficial just radera de l’equipe oficial de Salomon del mundial amb la Leire, la Laura, el Jan, el Rémi…

Pam sortida i l’equip Salomon espera a que surti tothom i ja ens vindran al radere.
La sortida la fem ràpid, dels 30 primers per poder arribar a la sendera sense tap, doncs radere nostre 800 corredors ens trepitgen els talons. 
La sendera no arriba i hem de baixar el ritme, sembla que ara ja no hi haurà tap. De seguida ens passen com a gazeles els nanos de l’equip Salomon i calmem el ritme. Ens agafen també les noies, la Leire Fernandez i la Laura Orgué. Apretem i anem una estoneta amb elles, es curiós rodar al costat de campiones com elles que han guanyat Zegama. Ens fem algun video corrent al seu costat i després de donar-nos un copet a l’esquena van marxant i al cap d’una estona desapareixent per l’horitzó…
Les primeres rampes son suaus i la pujada es deix fer tota corrent, senderons d’arrels ben bonics pel mig del bosc fins arribar a l’avituallament del km 8 i veure la pista d’esqui que poquet a poquet com formiguetes van pujant els postres predecessors.

Aquí ja hem Arafat alguns corredors de la cursa de 45km i pugem la pista caminant com a vellets per a poder baixar com a joves! Ens parem a fer fotos, doncs hem vingut a disfrutar de la cursa i del paissatge i no a mirar les pedres del terra!
Si la pujada era dreta… la baixada encara més! Un descens vertiginós ens porta a la plana que ens durà al llac de les bulloses, on es separen les dos curses de 45 i 25km

Baixem la pista lents, per no sobrecarregar cames i a la plana ens posem a ritmet de 6’ el km anar conservant. Aquí la gent ens va passant i potser ho pagaran.. De moment passem el control de pas  els num 100 i 101.
A partir d’aquí enfilem camí del Carlit i comença l’alta muntanya. Més desnivell i un camí més tècnic per paratges increíbles de llacs  i bosquets. Pirineu en estat pur!

Al descens, de cop i volta em vaig trobar sol! El Marc venia molt enrere! Havia catgut! I no era per menys, un estol de bonys i forats per un erbassar feia que haguéssis d’estar amb 50 ulls per a no caure.
Un altre avituallament amb unes xuxes la mar de bones, ens ajuntem i enfrontem ja l’ultim tram de la cursa.

Una pujada per pista d’esquí i un llarg descens de 7km fins a l’arribada. Ens animem i anem in crescendo avançant alguna gent. La gent animava com si fossis un campió del món amb els escallots com a les curses dels Alps. Queda poquet.. 

Últim km i entrem a Font-romeu, tota una avinguda amb gent a banda i banda ens don la benvinguda, ens agafem de la mà i amb la pell de gallina avancem cap a la meta on els nostres fills ens esperen per entrar tots junts. Quina emoció!

Al final hem arribat junts en el num 77 de 800 corredors anant a fer una cursa sense pressa però sense encantar-nos.Total unes 3h07’ en 28km i 1100md+ .  Veiem arribar un ratet després els primers de la cursa de 45km i anem a l’estona de relax amb els petits…

A la tarda turisme per la Cerdanya, anem a veure una cova que està a 6 graus! I a fora 33… No cal dir que les cames les vam posar en fresc un ratet.

A dormir i l’endemà més…
Coses de no saber massa francés, anem a veure com arriben el trail de 10km i el poble de Font-romeu, es un mar robat!
Hem de pujar al pla de la calma a l’estació d’esquí de Font-Romeu. Aquí sí! Veiem com arriben els corredors dels 10km i anem a inscriure la canalla a la cursa dels petits de 1,2km. I davant la sorpresa nostra, és a partir de 8 anys. El Bernat, el més gran de la colla només té 6 anys però es mor de ganes de córrer. Em pregunten si aguantarà els 1,2km amb desnivell i el deixen apuntar.
Comença la cursa de la canalla i el Bernat, és el més petit amb diferència! Però arranca a bon ritme i de seguida comença la pujada, corro amb ell i li dic que s’ho prengui amb calma que la cursa és llarga. Caminem junts per la pista d’esquí i quan arriba la baixada… Es desperta la bèstia! 

Comença a avançar a gent, ensopega amb algun terrós, però s’aixeca i pit i avall fins l’arribada! Molt be!
Ens avituallem, i anem a veure el km vertical, pujar costa amunt una pista d’esquí fins dalt. Hi pot córrer tothom, amb dorsal o sense, és una espècie de patxanga.  Així que quan veig les condicions… m’animo a córrer…

Hi ha diversos punts de sortida, els campions de l’equip Salomon surten de baix. Els atletes amb dorsals i forts surten 50m més endavant. Els atletes patxanga com jo que no anava gaire equipat 50m més endavant, i els nens 100m més endavant que nosaltres….

Comença el compte enrere i gas!!!! Conenço a córrer amb la boca seca com un raspall i la patata a tope en pocs metres i al meu encalç els bons i jo a l’encalç de la canalla, fent fotos, saludant als animadors i arribo dalt i em posen a la dreta. Descanso amb tot de canalla i paios forts com a roures fins que el meu pobre francés, no enten que era una eliminatòria! Bua! Mort de sed i em posen una pegatina a la samarreta, per que m’he classificat per la seguent ronda. Doncs au! Ves per on havia quedat dins el top 20!

Torno a baixar i la Gemma fent-me senyals… Que fas? Hi tornes? I jo gesticulant, Si!!!
Les potes em cremàven. Quedaven poquets al meu costat, i radere meu unes maquines i els campions del món… a dalt lluny la canalla més forta…
La gola semblava que estés enganxada amb súper glue, desenes de gent bramant coses que no entenia amb escallots a les mans… No podia plegar! Vaig pensar 5’ a sac i s’acaba… Era la definitiva…  Trua, di, an… Montée!!!!

Començo a córrer, si si a córrer com si la vida m’hi anés a l’encalç de la canalla i vigilant que no m’agaféssin! Bua! Estic rebentat, cada passa sembla una escalada. Sento esbufegar algú radere apreto el pas, veig el fotògraf i em poso a córrer per arribar dalt radere de 5 nens! He quedat 6e! Radere meu a pocs metres veig com arriben els campions que han fet 100m més que jo, encara que sigui donant-me ventatge, m’he sentit com un campió.

 Més encara quan arribes a dalt i et dona la mà una jove promesa com el Jan Margarit dient-te que no t’ha pogut agafar i la Leire Fernandez campiona del món de Canicross  t’ofereix la seva ampolla d’aigua per a desenganxar el súper glue de la gola!
Emocionat tiro avall a buscar la familia per un senderó on els guanyadors del km vertical i l’equip Salomon faran una demostració de descens. La gent m’aplaudeix i jo els responc amb un somriure… Ja veuen que sóc un pelacanyes però a la gent li és igual! Anima i et fa sentir com un autèntic campió!
L’any que ve i tornarem! I a vere si algú més s’anima!

Text: Toni
Fotos: Toni, Marc i Gemma

Us deixem 4 imatges de recull del festival del trail-running d'aquest cap de setmana!