dijous, 30 de juliol del 2015

Pic de Neouvielle: El mirador Pirinenc

 Ja feia molts dies que amb els PiriAlpinistes CAE, voliem anar a fer algun tresmil per treuren's el cuquet. Així que vam triar un cim facilet i amb bones vistes per a disfrutar d'aquestes muntanyes que tan estimem. És la setmana de la joventut però, i això fa que molts caiguin de la convocatòria. A més tenim mig lesionats l'Octavi, el Xop i el Marc en plena preaparació de la cursa atlètica. Així que només tres vam tirar amunt. La Gemma, la Lorda i el Toni.
 Carretera i manta vam arribar al llac d'Aubert per a dormir-hi. La boira era tan espesa que no podies veure-hi a 3 metres. Tot i això de matinada pit i amunt emmig de la boira que donava un caire místic i misteriós a l'escalada. Poc a poc anàvem pujant per l'immensa tartera del Neouvielle. Passada l'hourquette primera el sol de tan en tan es deixava veure.
 Mentre el sol i els núvols pugnàven pel ser els protagonistes nosaltres guanyàvem alçada entre trams de roca de dificultat baixa, i congestes de neu que tot i que era tova, t'obligava a utilitzar els crampons.
 A mesura que pujàvem més amunt un estol de nuvols quedava sota els nostres peus i la calor ja començava a apretar. Un dia magnífic ens estava esperant.
 Passada la congesta de neu, una curta grimpada per una xemeneia molt fàcil ens portava a l'aresta cimera, ja estàvem per damunt dels 3000m i només calia pujar 91m de desnivell per arribar a la terrasseta amb vistes que és el cim del Neouvielle.
 Quasi dalt del cim, Un raconet preciós amb la punta Ramougn com a teló de fons, que em recorda una foto que em vaig fer anys abans que us mostraré.
 3h30' de ritme bisonte i tranquilitat arribem al cim! Aquests escassos metres quadrats que conformen el sostre daquesta regió.Treiem l'estelada que ens ha acompanyat en més de 200 tresmils i molt contents de la gesta ens assentem a albirar el paisatge.
 Això sí sense perdre energia tot menjant les magnífiques magdalenes de Mont-ral que ens va patrocinar la Lorda i el seu forn! Un altre concepte de barreta energètica!
 l'Skyline es corprenedor, des de la cresta propera dels pics Long a l'Estaragne fins a la gran mole que alberga els pics de Vignemale. Amb els pics de la vall de Tena, que aviat rebran la nostra visita... El Balaitous i la seva estètica i afilada cresta de Costerillou!
 Ara toca el descens i anem a fer una ullada a l'aresta dels trois conselleurs i avall!
 Abans però un descanset de reflexió recordant gestes passades a la Punta Ramougn i mirant els llacs long, Aubert i Aumar.Enguany hi havia molta neu però ha reculat moltíssim! Fa massa calor!
 Malgrat la poca neu aprofitem que està toveta per a fer les últimes esquiades sense esquís de la temporada... Això sí piolet en mà per a parar possibles garrotades!
 La baixada ens la prenem en calma, i disfrutem del paissatge. Ara tenim un altre objectiu, posar-nos el banyador, i llençar-nos a l'aigua fresqueta del llac d'Aubert. A fora 14º ens ho fan repensar...
Però hem portat banyador i bikinis i que coi! Banyar-se a la fresqueta d'un llac pirinenc no té preu! per tant a l'aigua s'ha dit! Vam nedar una miqueta i va ocórrer un fet sense precedents! La Gemma contra tot pronòstic es va armar de valor i va submergir-se a les gèlides aigues del llac d'Aubert! i és que malgrat la boira i la fresqueta l'ocasió de remullar-se amb les magnifiques vistes del cim acabat de pujar no té preu!
Esperem que a la pròxima els lesionats ja estiguin plenament recuperats i que siguem força gent per a fer una gran festa!

Text: Blogger
Fotos: Gemma i Toni

dijous, 16 de juliol del 2015

Tancant el cercle a la cresta de Salenques-Tempestades

Per fi! Anys després de voler fer la cresta de salenques i sempre canviant de zona per alguna cosa o altra... Ja està feta! I de la millor manera possible tancant el cercle que 15 anys abans havia començat el Lluis Saladié a l'Aneto. 213! Son el núm de la llista clàssica de tresmils que hi ha al Pirineu entre principals i secundaris. Fa 15 anys el Lluís feia el seu primer tresmil, l'Aneto i ara faria els últims 8 cims de més de tresmil metres que li quedàven per conquerir acabant a l'Aneto per tancar el cercle.
El vam acompanyar el Santo amb qui n'ha fet més de 100, el Lluís R. i el Toni...
 Així doncs amb amenaça de pluja i tormenta, vam enfilar la vall de barrancs per anar a fer vivac a la plana just abans de la colladeta de barrancs. D'aquesta manera ens treiem ja 90' de curtida de l'endemà i evitem carregar sacs i esterilles...
 Trobem un vivac ben acollidor i el nostre sensor Benaiges diu... M'ha caigut una gota... Buf! ai que ens mullarem! Sort que el Lluis i el Toni haviem anat a fer l'explorador a buscar el torrentet d'aigua, la congesta de gel i un aixopluc per si un cas... Doncs cap a l'aixopluc a sopar!
 Per sort la pluja va durar poquet i de seguida vam poder sortir i tornar al nostre acollidor jaç El cel es va destapar i en un hotel de 1000 estrelles veiem passar avions, satel.lits, estels fugaços i mirant com la via làctia dibuixava el seu arc verdós fins que els ulls van baixar les persianes...
 La méteo no era la millor del món, cap a migdia es pronosticàven tormentes, així que haviem d'anar a la idea. A les 3'15 de la matinada sonava la cançó Go West i una mica abans de les 4 ja enfilavem rumb a l'oest a la colladeta de Barrancs per a guanyar la cresta amb la sortida del sol al primer tresmil del dia: La Forca Estasen, surt el sol a l'horitzó i les primeres agulles van apareixent davant nostres com gendarmes vigilant la nit.
 Amb les primeres llums del dia arribem a la zona més tècnica. La torre Salenques amb el seu pas característic d'entrada. El Lluís que li sobra molt de canto tira de primer el primer ressalt marcat de IV. Ens encordem a l'ensamble. A davant portem uns lolos francesos que lluny de fer-nos anar lents van fent via. Anem on time i el cel està ras i sense vent! Això va bé!
 El sol despuntava per damunt els Bessiberris i el Mulleres, i el Lluís Saladié i Santo pujàven la segona cordada. No hi havia núvols, així que de moment tranquils i a disfrutar de la cresta...
 L'escalada de la Torre Salenques és la més espectacular de la cresta, No es difícil doncs es de III però la verticalitat és absoluta.
 Des de mitja agulla és veia al fons la vall de Barrancs encara amb molta neu i la paret que queia en picat del coll on estàvem pujant.
 La torre Salenques és una agulla esvelta que comença a estar torta com la torre de pisa, i amb un cim tan estret i vertical que només hi cap una persona a cavall. Radera nostre s'alça imponent la primera agulla de Salenques més alta però més robusta.
 Amb els ulls mig tancats del sol que ja comença a petar, Ens fem com a Alpinistes modernets una selfie, Una foto que mostra la verticalitat i esveltesa de l'agulla i en la que sortim tots 4 trescant-la.
 Deixem enrere la Torre i anem a fer els dos llargs que corresponen al primer ressalt de Salenques.
El primer llarg és de IV, amb exel.lents vistes d'on venim.
 Arribem a la reunió i seguim amunt pel flanqueig i posterior trescada al cim. La via està equipada amb algun clau i reforçada amb algun tascó i friend que portem.
 El pas carecterístic de la via també és aquest flanqueig de 5 m damunt la glacera de la vall de Salenques i amb els pics de Russells al radere. Un indret màgic del Pirineu on les escalades fan disfrutar de la muntanya en tot el seu exponent.
 El sol avançava però nosaltres anàvem força ràpids, així que el primer control de pas l'haviem superat amb escreix. A aquest ritme arribem a l'aneto abans de l'hora límit: les 13h! Esta en una cresta a 3300m amb risc de tormenta elèctrica NO és la millor opció! Així que sense encantar-se pit i amunt cap al Margalida.
 La mole rocosa de la primera Agulla tampoc era per tirar coets de l'amplitud així que arrivem a cim, i ràpel cap a baix per a continuar a tota cresta, aquesta aresta que sembla el fil d'un canivet de serra!
 La baixada de la segona agulla son un seguit de passos atlètics i acrobàtics que de manera entretinguda van guanyant alçada per arribar al cim del Margalida, l'equador de la cresta i de la ruta i on haurem de decidir si pinta mal oratge...
 Per la cresta trobem nombrosos vivacs de gent que es queda a fer nit a la mateixa aresta, ja que és molt entretinguda, i és fàcil que se't pugui fer de nit. hem llegit moltes ressenyes i algunes d'elles fan paüra de veure de les hores que s'arriba a tardar per completar-la...
 Arribem al Margalida, i el panorama canvia radicalment. La roca ja no és tan bona com fins ara, però almenys fins al cim de Tempestades serà fàcil... Esmorzem abans però al cim del Margalida, 1h abans de l'esperada! Anem bé el cel és comporta, així que cap a l'Aneto i falta gent! La part que uneixen les dos moles del Margalida i Tempestades és fàcil però entretingut. A partir d'aquí comença el ball de bastons. El camí que mena cap a la bretxa de tempestades és un caos de blocs que belluguen bastant i no té tampoc una ruta clara... Però anar sortejant els petits entrebancs amb gran precaució arribem al cim de la punta bretxa tempestades.
 Des del cim mirant enrere veiem l'afilada cresta d'on venim. fent un mosset i cap a la profunda bretxa tempestades, vigilant no tirar rocs doncs està bastant desfeta. A partir d'aquí els nervis i l'emoció a flor de pell, al Lluís només li queda pujar a l'espatlla d'Aneto per a completar els 213. Els primers passos que ja vam haver de fer encordats ens va dir que no serìa ni ràpid ni fàcil...
 Primer un parell de llargs amb una bavaresa inclosa que et feia donar un pas de fe! Assegurat això si! LA sortida de la bretxa ja era curiosa i a partir d'aquí a buscar-se la vida per anar buscar la cresta per un caos de granit que no està gens clar. Poc a poc anem guanyant alçada i acostar-nos a la fita!
Uns flanquejos interessants ens porten a la cresta i ara Si! Emoció a flor de pell arribem a l'espatalla d'Aneto i amb això el Lluis fa els 213! emocionat ens fem una abraçada i anem a celebrar-ho al cim de l'Aneto on 15 anys després es tancarà el cercle. Però no les ganes de seguir escalant els tresmils del Pirineu, queden unes quantes vies! Agafem un roc del cim per fer-li una placa a l'homentatjat i seguim amunt!
 Celebrem junts al cim de l'Aneto que ja hi hem pujat pels 4 cantons... La cresta de Llosas, el corredor Estasen, la normal i ara per Salenques-Tempestades. Les nuvolades s'han comportat i poc despres de les 12 del migida arribem al sostre dels Pirineus. A partir d'aquí donem el protagonisme als núvols i avall que fa baixada per la glacera per arribar al pla dels Aigualluts.
 Arribem al vivac, recollim i carreguem trastes i a pas ferm arribem al pla de Besurta 11h30' després d'arrencar del vivac a la matinada...
l'Anfitrió ens convida a la cerveseta ben fresca per celebrar que ara Sí, el tic tac s'ha acabat i passa a un altre de nosaltres que aviat farà el seu Tic Tac al grup dels "Caçadors de tresmils"
Un cim es fa quan s'arriba altre cop d'on has sortit i aquí ja ho tenim fet! ENHORABONA LLUIS! Ets una machine i ha estat un plaer compartir amb tu tantes curtides per les valls i crestes Pirinenques! Ara nous reptes ens esperen!
Salut i muntanya!

Text: Blogger
Fotos: Lluisos, Benaiges i Toni

dijous, 9 de juliol del 2015

Kilian's Classik. Festival del trail a Font-romeu


Imagineu un cap de setmana de trailrunning a totstemps? Doncs precisament és del que és tracta la kilian’s Classik. Això sí aquesta edició sense el Kilian, ja que es trobava al Mount Marathon a Alaska.
Així doncs el divendres a la tarda, carretera i manta gairebé 3h per arribar a Font-Romeu, a la Cerdanya Francesa. A la tarda a recollir dorsals en un village monopolitzat per productes Salomon i que sembla que hagis de participar en un campionat del món de tantes banderes i nivell de corredors pel carrer.
Ens reunim el Marc i el Toni i recollim el material.
Després del descans nocturn a les 8 del matí veiem surtir els valents que faran la cursa de 45km i poc després la sortida de la cursa de 25, que per cert eren prácticament 28km!
Nervis, calentament i a primera fila, Tan el Marc com jo sortim a la foto oficial just radera de l’equipe oficial de Salomon del mundial amb la Leire, la Laura, el Jan, el Rémi…

Pam sortida i l’equip Salomon espera a que surti tothom i ja ens vindran al radere.
La sortida la fem ràpid, dels 30 primers per poder arribar a la sendera sense tap, doncs radere nostre 800 corredors ens trepitgen els talons. 
La sendera no arriba i hem de baixar el ritme, sembla que ara ja no hi haurà tap. De seguida ens passen com a gazeles els nanos de l’equip Salomon i calmem el ritme. Ens agafen també les noies, la Leire Fernandez i la Laura Orgué. Apretem i anem una estoneta amb elles, es curiós rodar al costat de campiones com elles que han guanyat Zegama. Ens fem algun video corrent al seu costat i després de donar-nos un copet a l’esquena van marxant i al cap d’una estona desapareixent per l’horitzó…
Les primeres rampes son suaus i la pujada es deix fer tota corrent, senderons d’arrels ben bonics pel mig del bosc fins arribar a l’avituallament del km 8 i veure la pista d’esqui que poquet a poquet com formiguetes van pujant els postres predecessors.

Aquí ja hem Arafat alguns corredors de la cursa de 45km i pugem la pista caminant com a vellets per a poder baixar com a joves! Ens parem a fer fotos, doncs hem vingut a disfrutar de la cursa i del paissatge i no a mirar les pedres del terra!
Si la pujada era dreta… la baixada encara més! Un descens vertiginós ens porta a la plana que ens durà al llac de les bulloses, on es separen les dos curses de 45 i 25km

Baixem la pista lents, per no sobrecarregar cames i a la plana ens posem a ritmet de 6’ el km anar conservant. Aquí la gent ens va passant i potser ho pagaran.. De moment passem el control de pas  els num 100 i 101.
A partir d’aquí enfilem camí del Carlit i comença l’alta muntanya. Més desnivell i un camí més tècnic per paratges increíbles de llacs  i bosquets. Pirineu en estat pur!

Al descens, de cop i volta em vaig trobar sol! El Marc venia molt enrere! Havia catgut! I no era per menys, un estol de bonys i forats per un erbassar feia que haguéssis d’estar amb 50 ulls per a no caure.
Un altre avituallament amb unes xuxes la mar de bones, ens ajuntem i enfrontem ja l’ultim tram de la cursa.

Una pujada per pista d’esquí i un llarg descens de 7km fins a l’arribada. Ens animem i anem in crescendo avançant alguna gent. La gent animava com si fossis un campió del món amb els escallots com a les curses dels Alps. Queda poquet.. 

Últim km i entrem a Font-romeu, tota una avinguda amb gent a banda i banda ens don la benvinguda, ens agafem de la mà i amb la pell de gallina avancem cap a la meta on els nostres fills ens esperen per entrar tots junts. Quina emoció!

Al final hem arribat junts en el num 77 de 800 corredors anant a fer una cursa sense pressa però sense encantar-nos.Total unes 3h07’ en 28km i 1100md+ .  Veiem arribar un ratet després els primers de la cursa de 45km i anem a l’estona de relax amb els petits…

A la tarda turisme per la Cerdanya, anem a veure una cova que està a 6 graus! I a fora 33… No cal dir que les cames les vam posar en fresc un ratet.

A dormir i l’endemà més…
Coses de no saber massa francés, anem a veure com arriben el trail de 10km i el poble de Font-romeu, es un mar robat!
Hem de pujar al pla de la calma a l’estació d’esquí de Font-Romeu. Aquí sí! Veiem com arriben els corredors dels 10km i anem a inscriure la canalla a la cursa dels petits de 1,2km. I davant la sorpresa nostra, és a partir de 8 anys. El Bernat, el més gran de la colla només té 6 anys però es mor de ganes de córrer. Em pregunten si aguantarà els 1,2km amb desnivell i el deixen apuntar.
Comença la cursa de la canalla i el Bernat, és el més petit amb diferència! Però arranca a bon ritme i de seguida comença la pujada, corro amb ell i li dic que s’ho prengui amb calma que la cursa és llarga. Caminem junts per la pista d’esquí i quan arriba la baixada… Es desperta la bèstia! 

Comença a avançar a gent, ensopega amb algun terrós, però s’aixeca i pit i avall fins l’arribada! Molt be!
Ens avituallem, i anem a veure el km vertical, pujar costa amunt una pista d’esquí fins dalt. Hi pot córrer tothom, amb dorsal o sense, és una espècie de patxanga.  Així que quan veig les condicions… m’animo a córrer…

Hi ha diversos punts de sortida, els campions de l’equip Salomon surten de baix. Els atletes amb dorsals i forts surten 50m més endavant. Els atletes patxanga com jo que no anava gaire equipat 50m més endavant, i els nens 100m més endavant que nosaltres….

Comença el compte enrere i gas!!!! Conenço a córrer amb la boca seca com un raspall i la patata a tope en pocs metres i al meu encalç els bons i jo a l’encalç de la canalla, fent fotos, saludant als animadors i arribo dalt i em posen a la dreta. Descanso amb tot de canalla i paios forts com a roures fins que el meu pobre francés, no enten que era una eliminatòria! Bua! Mort de sed i em posen una pegatina a la samarreta, per que m’he classificat per la seguent ronda. Doncs au! Ves per on havia quedat dins el top 20!

Torno a baixar i la Gemma fent-me senyals… Que fas? Hi tornes? I jo gesticulant, Si!!!
Les potes em cremàven. Quedaven poquets al meu costat, i radere meu unes maquines i els campions del món… a dalt lluny la canalla més forta…
La gola semblava que estés enganxada amb súper glue, desenes de gent bramant coses que no entenia amb escallots a les mans… No podia plegar! Vaig pensar 5’ a sac i s’acaba… Era la definitiva…  Trua, di, an… Montée!!!!

Començo a córrer, si si a córrer com si la vida m’hi anés a l’encalç de la canalla i vigilant que no m’agaféssin! Bua! Estic rebentat, cada passa sembla una escalada. Sento esbufegar algú radere apreto el pas, veig el fotògraf i em poso a córrer per arribar dalt radere de 5 nens! He quedat 6e! Radere meu a pocs metres veig com arriben els campions que han fet 100m més que jo, encara que sigui donant-me ventatge, m’he sentit com un campió.

 Més encara quan arribes a dalt i et dona la mà una jove promesa com el Jan Margarit dient-te que no t’ha pogut agafar i la Leire Fernandez campiona del món de Canicross  t’ofereix la seva ampolla d’aigua per a desenganxar el súper glue de la gola!
Emocionat tiro avall a buscar la familia per un senderó on els guanyadors del km vertical i l’equip Salomon faran una demostració de descens. La gent m’aplaudeix i jo els responc amb un somriure… Ja veuen que sóc un pelacanyes però a la gent li és igual! Anima i et fa sentir com un autèntic campió!
L’any que ve i tornarem! I a vere si algú més s’anima!

Text: Toni
Fotos: Toni, Marc i Gemma

Us deixem 4 imatges de recull del festival del trail-running d'aquest cap de setmana!