Com cada any uns quants intrèpids bombers de Reus van començar a preparar una ruta per algun lloc d'Europa. La ruta d'una setmana de durada s'havia de fer al massís dels Ecrins als Alps de la Provence Francesa. Tot estava a punt, refugis, furgoneta i 10 artistes disposats a trescar vora els 4000 que hi ha a la Zona... Tot menys la méteo. una pertorbació més carregada de neu del que volíem deixava massa risc d'allaus i una méteo una mica "trambòlica" pel que voliem fer. De pressa i corrent el dia abans de marxar pendents del temps decidim anar a buscar l'anticicló, i el vam trobar al sud del Tirol Austríac. Al massís: Silvrettagrouppe. O sigui que cap a Osterreich i falta gent!
Qui?
D'esquerra a dreta:
Lluís: El pornògraf,
Òscar: El conjuntat rondinaire,
Igor: El sherpa,
Jordi Martín: Emitiendo para toda la galàxia,
Jordi Micheo: El nostre guia,
Toni: El méteoretratiste,
Àlvaro: El senyor "Lobo",
Roger: El gargotaire i
Patri: La sistersanitària.
Ens esperàven més de 1700km de furgoneta. Però les ganes de bona méteo podien més. De camí encara anàvem traçant la ruta i reservant refugis. El nostre senyor "llop" particular va aconseguir allotjaments. Ja teniem ruta! De camí, a Narbonne, vam parar a agafar la nostra metgessa, la Patri " sister " i així va ser com els 9 genets de la bona méteo ens disposàvem a l'aventura.
Vam parar a fer nit a Belfort, per no fer d'una tirada la quilometrada, dormideta i de camí a Galltur, el poble on havíem de començar l'Àlvaro aconsegueix una nit extra a Jamtalhüte! O sigui que serà arribar i moldre. Aquí començarà la ruta que ens farà pujar a 12 tresmils, 105km de lliscar amb 7600md+.
Etapa 1: Galltur - Jamtalhüte. 10km, 600md+
Aparquem a Galltur, fa bo i ens espera una llarga pista amb poc desnivell per arribar al refugi. preparem mateiral, ens calcem els esquís i per damunt l'aigueta de la neu primavera enfilem amunt la llarga vall, per arribar al refugi Jamtalhüte. Tardarem unes 2h a fer els 10km i 600md+ que separen el pàrquing del refugi.
El camí pràcticament pla fa estralls a les soles del Jordi Martin! tot el peu llagat i acabem de començar!
Soparem un sopar ben saladet i feina rai a dormir. l'habitació és cómoda i sembla un hotel. fins i tot hi ha armaris d'esquís i assecadors de botes. Tot molt preparat.
Etapa 2: Jamtalhütte-Heidelberhüte 17km i 1350md+ (2 tresmils)
Comencem pit i amunt amb el sol de cara cap al nostre primer tresmil del dia. Fa bo, tot i que fresqueja força. el cel ras i les ganes a tope! A bon ritmet i abans de tres hores ja hem fet els gairebé 900m de desnivell que separen el refugi del Grenzeck Koft de 3048mt. Una creu enorme cromada ens espera al cim.
En aquest cim gairebé serà en l'únic que portarem el Gore tex. Doncs la méteo certament la vam clavar. Baixem pel cim per la via directa petant la seva pala est amb una neu exel·lent i disfrutant de la pols.
Decidim anar a atacar el Piz Tasna, doncs realment és un dels cims més estètics que tenim a la vora. Així que pit i amunt cap al següent.
L'aresta és espectacular i gastem el postureio del dia en aquesta bonica aresta. És la primera que fem una mica aèria i ens hi recreem.
Dalt del cim més postureio, veiem que les boires avancen ràpid, ens haurem d'afanyar. baixem al coll i passem de la primavera més càlida al gèlid hivern dins de la boira...
Sen's tanca la boira i decidim tornar cap al refugi. Bé, tots no, els més motivats del grup encara farien un tercer tresmil.
Baixem cap al refugi Heidelberghüte seguint les traces de baixada i entre la boira anar tenint sorpreses i caigudes inesperades. I es que quan no t'hi veus si ets patós... això s'agreuja!
Amb alguna que altra capbuçada arribem al Refugi. Emmig de la blancor i una mica marejats...
Els altres tardaran un ratet, mentres naltres... no perdem pistonada.
La guarda del refugi, flirteja amb el nostre representant, li posa una miqueta de wasabi a la boqueta, i ens aconsegueix una bona suite per tots 9. Mentres fem una weisbeer de mig litre marca de la casa Tirolesa, recordem el dia i el Roger pinta els seus dibuixos.
Doncs portem al grup una bèstia parda de l'Esquí, i a més il·lustrador. Així si perdem les targetes de les càmares, almenys tindrem els dibuixos.
Soparem, una mica de jugar a la Butifarra, preparem la ruta de demà. El Guarda ens treu del cap la ruta original per una glacera perillosa i ens desaconsella el Flutchorn. Un encontre una mica lleig amb els guies locals i cap als somnis entre bufits!
Etapa 3: Heidelberghüte - Jamtalhüte 16km, 1700md+ (3 tremils)
El Roger mentre espera que estem a punt li fa un retrato al refugi.
Tornarem cap enrere direcció oest, per un altre coll, doncs si alguna cosa té el massís de la Silvretta és això... Possibilitats.
Pujarem primer cap al Lareinferner Spize 3009mt. Amb els esquís als peus i amb una neu ben bona.
Arrivarem dalt amb els esquís als peus, doncs la neu es deixa fer.
La baixada... tremenda! una neu cremeta boníssima i una pala de neu per a naltres sols. vam xalar de valent i cap avall que fa baixada.
Un cop la neu ja començava a crostejar vam enfilar cap al coll ZanzKoch. Vam passar a la cara oest per a buscar un corredor d'accés al pic de Krone.
De lluny és veu imponent, pujem pel corredor que no sobrepassa els 45-50º amb els esquís al coll, doncs segurament podrem baixar per la cara est.
Passat aquest primer corredor, un llom més ample
Després d'algun pas trambólico i trobar la pala de baixada fem l'estètic cim.
El cim és un cop de puny, i tots 9 hem de fer malabarismes per sortir a la foto Ja tenim el segon tresmil del dia; el Krone 3188mt.
Baixem amb neu papa fins a guanyar altre cop el Kronen joch, i d'aquest en pocs minuts el cim que ens vam deixar el primer dia: El Bishop Spize 3029mt
Els cims sempre plens com un ou! i es que 9 no és facil d'estar plegats a la fita cimera...
Vam baixar cap al refugi després de 8h d'activitat. Una altra cerveseta i directe a taula! I com cada dia Weisbeer, preparar ruta, carregar mòbils i càmares, Butifarra i a dormir de pet!
Etapa 4: Jamtalhüte - Wiesbadenerhüte 17'5km i 1480md+ (2 tresmils)
Sortim de bon matí, aquí ens donen esmorzar a les 7, està a tope de gent el menjador i ens hem d'espavilar... hem dormit bé, però ja son 4 o 5 els que tenen els peus a la virulé. llagues i escaldaments. La sister ha de reparar uns quants peus i el compeed va que vola! Turmells apretats... Però estem forts com a roures i res importa! amunt!!!
Pugem la glacera immensa que tenim davant, tot i errar-nos en un primer moment enfilant el Jamspize, rectifiquem a temps, i anem cap a fer el Gemspize 3114mt.
Sota l'atenta mirada del gargotaire, enfilavem els últims metres del cim
El cim és bonic, també té una creu al cim i un calaixet amb una llibreta ben parida per poder deixar registre. Allà constatem que hi ha un altre català que ens avança a cada cim, El David Pujol, un guia que porta un grup Madrileny i que coincidirem més tard en un parell de cims.
Allà deixo nota del nostre pas dedicant a la Gemma i als petits Bernat i Guiomar els cims que anem fent. Doncs els tinc presents en tot moment. I sé que ells també.
Tornem a fer una mica de postureio i parlen de baixar pel dret una pala d'uns 65º amb esquís! Son folls! però tan el Roger, com el Jordi Micheo, Igor i J.Martí son folls i els sobra canto amb els esquís als peus.
Una mica de menjar i baixem a la glacera. per tornar a remuntar al bat del sol el coll que ens ha de dur a la piràmide cimera del Drielander. Quina calor més terrorífica! un sol de justícia ens deixava cascats.
Un bon mos al coll, i cap a la piràmide cimera del Drielander, es puja amb esquí fins a la mateixa piràmide per una campa de neu esquiable. Allà al coll un munt d'esquí esperant el retorn dels seus amos.
L'aresta és brutal, tot i ser fàcil les càmares de fotos treuen fum, doncs el cim és molt estètic i el teló de fons espectacular.
Anem pujant i creuant-nos amb diverses cordades, en algun moment sobretot cap a les immediacions del cim fins i tot hem de fer cua.
La part final té una mica de mixte, i haurem d'esmolar els crampons d'alumini... això sí l'ambient es corprenedor. Quin cim més bonic. Encara que sembli mentida hi ha algú que li agrada fer més el rei lleó que a mi! ;)
Arribem al cim, Drielander 3197mt. Drie lander es diu així ja que té una cara mirant al Tirol, una a Austria i una a Suïssa. Un cim que tal i com el seu nom indica és un tres nacions. Naltres treiem l'estelada amb el Lluís i farem la 4 nacions.
Tornem per baix a la neu, doncs entre postureig i registre de cim ja tenim una altra cordada que espera.
La baixada és franca i un cop a baix a calçar-nos els esquís.
Els màquines que no en tenen mai prou, se'n van a fer un altre tresmil, mentre el grup, baixem cap al refugi de Wiesbadenener per disfrutar de la neu fonda i papa que en aquestes hores trobem sempre... Som dels primers a abandonar el refugi al matí, i sempre els últims d'arribar... Per que serà? som uns fanàtics que mai acabem pila!
Ens fem una dutxa amb volada inclosa, màxim perill de la ruta, necessitava crampons i ves per on no els portava! dins la dutxa es clar! portàvem 4 dies sense veure l'aigua... si ho arribo a saber en passen 6 i tan tranquil! Les llagues de l' Igor i del Jordi fan basarda de mirar! Però aguanten com a Titans! Els turmells de l'Òscar ja li comencen a fer la guitza! Res... a passar la nit i a tornar a deixar tocat i enfonsat el Roger a la Butifarra... Crec que no pendrà mai més les cartes!
Etapa 5: Wiesbadenerhüte - Silvrettahütte 18km, 1350md+ (4 tresmils)
El dia s'aixecà una mica rúfol però duraria poc. Per fi ens vam poder alçar ben d'hora ben d'hora... per poder aprofitar més bé el dia... doncs a l'hora de plegar vam tornar a apurar.
a les 6 del matí esmorzàvem i a les 7:30 ja anàvem camí de la glacera.
La glacera era acollonant. Uns sèracs damunt nostre d'un color blau turquesa ens albiràven les nostres lliscades.
la pendent era forta, i la neu encara una mica gelada. Tot i això les ganivetes és van que dar a la motxilla.
Arribem dalt del plató i ja veiem al fons la mole del cim principal que farem el Piz Buin. Aquest cim amb nom de marca de crema solar. s'hi accedeix per un corredor.
Anem pujant a bon ritme fins al coll, doncs avui hi pujarà molta gent i volem ser dels primers a arribar-hi. No volem fer cua doncs quan la gent es comença a encordar la cosa s'allarga...
Primer pugem per una campa de neu força gelada, anem amb els crampons, i sort que aquí no necessito l'Antiboot, doncs ruc de mi anava sense. Arribem a un dels passos clau. Un ressalt de roca per accedir al corredor.
un cop superat aquest ressalt un corredor fàcil i curt ens duia a la part de dalt on caminant entre pedres i neu portava al cim
Uns metres més amunt ja erem al cim del Piz Buin 3312mt. Molt bonic i amb vistes exel·lents de l'Eiger Austríac, que no està dins la nostra ruta, però que bé mereix una visiteta per una de les seves canals!
Aquí també hi ha un llibret, on deixem registre, i on també deixarem una de les pedres de la Noe Gaya.
La pedra farà companyia el llibret fins que algú l'agafi i la porti a un altre lloc del món. Mentre jo, l'escribà anàva deixant constància del nostre pas de cada cim. i la dedicatòria a la Gemma, que amb paciència de santa cuida la canalla, que despres de dos anys va i es posa malalta quan no hi soc!
Baixem i després de fer un mos al coll, cap al següent, doncs la neu ja comença a estar toveta, i hem de pujar al cim que dóna nom a la travessa i a la zona.
Deixem els esquís i primer per una pala i després per una estètica aresta ratllant la cornisa enfilem el camí cap al Silvrettahorn.
Arrivem al cim del Silvrettahorn 3244mt. On per variar una creu de dimensions desmesurades corona el cim
Dalt el cim, ens hi trobem uns Bavaresos que la tarda abans vam compartir taula i cervesa amb ells a la terrasseta del wiesbadener. I aquí com a bons Bavaresos, van compartir amb nosaltres una cerveseta de mig litre! al cim!
Text, un dibuixet del nostre ilustrador, i cap avall
Un cop al coll, les gralles de bec groc venien a pendren's les engrunes. Els germans Àlvarez, que havien pres menjar per una legió en campanya treien productes de la terra mentre entràvem en la nostra primera votació per veure que feiem, doncs l'Òscar tenia els turmells a punt d'explotar i la gent tenia gana de més tresmils.
Vam decidir pujar a un collet una mica més amunt des d'on ja baixariem esquiant. Un cop allí els tècnics de l'escalada van donar el vist-i-plau al Signalhorn 3175mt. Jo no ho veia clar, però per això tenim un cap d'expedició que es va enfilar i va posar una corda per que els altres hi poguéssin pujar...
Jo mentrestant, vaig pujar al cim del costat, més fàcil el Silvretta Egghorn 3144mt. On vaig estar-mi en silenci al costat de la fita cimera ben bé 15' pràcticant el que vaig aprendre tot de camí: el Mindfullness.
O sigui, viure el moment plenament, el sol colrant-me la cara, el vent agitant la meua pell, el so del silenci només trencat en algun moment pels companys que paràven a l'altre cim... Una experiència enriquidora amb un desert de neu sota els nostres peus. Em va agafar una mica de fred, i avall amb l'Òscar que no estava ni per Mindfullness ni per romanços.
El fet de fer servir corda, va retrassar una mica la cordada i com sempre arribàvem els últims al refugi Silvretttahorn. amb neu ben curiosa i amb garrotada filmada inclosa.
Al refugi tot i això a posar-nos roba neta i a gaudir del paisatge amb una bona weisbeer a la mà.
A la nit, després de sopar una curiosament bona i saborosa sopa transparent amb boletes de rosegó a l'amagatall, vam canviar de parelles per veure si portaven la sort al Roger... i tampoc! Va tornar a perdre a la Butifarra!
A mig sopar... Hey guys, let's go outside! it's time to sunset!
Etapa 6: Silvrettahüte - Galltur. 24,5km, 1000md+ i 2000md- (2 tresmils)
Tot i el cop de pala de més de 600 euros, (that's Switzerland) dormim força bé.
Ens alcem a les 5:45 del matí. Els Suïssos son tan endreçats que fan ràbia i tot.
A les 7:30 enfilem l'última etapa... Ens queda un bon patac de baixada. Amb la neu gelada sortim del refugi direcció al coll de Rotafurka.
un cop al coll, estem a la frontera entre Osterreich i Schweich. Decidim fer un flanqueig Que ens sortirà molt bé.
El coll estava força gelat i tot i que alguns valents van pujar amb ganivetes...
Naltres vam posar esquí al coll i pit i amunt.
"Espera la luz del quinto dia. a l'alba mira a l'este" Allí estava Gandalf el blanc per guiar-nos cap als últims tresmils de la jornada i de la ruta
Posem els esquís al coll, doncs tenim l'esperança de poder baixar esquiant l'úlitm cim. No serà fàcil, doncs la neu està molt gelada, i per una rampa de a cops 50º arribem al cim del Scheeneglocke 3228mt.
El Roger, el nostre ilustrador deix un petit regal al llibre de registres.
Dalt del cim, xerrem una miqueta i de seguida ens calcem els esquís per a poder baixar.
Baixem fent la ratlla i l'escombrat a bona part de la paret. Està molt regelada i feina rai a fer algun gir. De fet els més bons feina tenen a enllaçar 2 girs seguits sense vibrar.
Es tard i ja fa molta calor. Però les ànsies de la majoria, fa que votem si fem l'últim tresmil o no... i lògicament pit i amunt!
No vull perdre temps i abans no comencin les especulacions per on pujar, enllaço la directa per l'arète. Sense donar peu a que els que sempre arriben primer al cim em puguin passar. Hem d'anar per feia i des de l'altre cim, ja havia traçat la línea. O sigui que sense perdre un minut per fer una sola foto, en menys de 15' ja era al cim, ara sí per observar com pujàven al cim de Rotflu 3166mt.
Tranquilitat, després van arribar els pioners dels altres cims, el jordi Martin, "emitiendo para toda la galàxia" i el Roger. Després el degoteig d'alpinistes que formàvem la cordada.
Última foto a cim i cap avall que fa baixada amb cautela, doncs a cada pas sen's feien uns pans com esclops sota el crampó. i a cada pas, pam a treure el pa...
Som al coll, queden 1800m seguits de baixada! serà una bona pallissa. Baixem esquiant fins a la presa de Silvrettasee, on després de les espectatives no era tan!
Tornem a parar a menjar a la paret de la presa, sembla que anem força bé de temps. però... resulta que mirant el gps... falten més de 6km. i per carretera plena de neu que ara és una pista de fons...
Quina pallissa de fer skating! Això si que va ser dur i no la presa!
Despres de manxar més d'una hora arribàvem a will, on l'herba ja havia guanyat el terreny a la neu, i on vam descobrir que l'herba, per mullada que estigui no rellisca com la neu...
El Jordi i el Roger, van agafar el bus, i van anar a buscar la furgo, que la teniem a Galltur i en un tres i no res, ja estàvem carregant trastes, per anar a la piscina municipal per a poder-nos dutxar a un mòdic preu de 8 eur per cap. Ara només restava sopar i a dormir.
L'Igor va trobar al tripadvisor, un restaurant italià molt "Austriac" on vam minjar bo i barat... Això si, la weisbeer era més clara que una gasosa...
I després de sopar, 3h de cotxe, conduint la Sister, per travessar Suïssa i tornar a l'hotel poligonero de Belfort i retallar unes hores la tornada de l'endemà. Vam haver de tancar dins d'una bossa ermètica el botí d'algun simpàtic sherpa que l'havia posat d'ambientador.
Així divendres dia 31 arribàvem a les 20h al parc de Reus amb la motxilla plena d'experiències i de tresmils. De rialles, de bufolles, de bon humor i entesa i també... Una roba bruta que feia basarda d'ensumar.
En fi, 6 dies de ruta per una de les travesses clàssiques d'esquí de muntanya. la qual el Jordi, l'Alvaro i el Roger repetien, però que també van disfrutar de valent, i només van repetir un parell de cims.
Una ruta que vam disfrutar cada pam de neu que vam trobar pel camí, per la neu pirinenca que hi vam trobar i la companyia, que fa que un paratge idíl·lic com aquell es transformi en el paradís.
Gràcies Gemma per fer de pal de paller mentre jo en podia gaudir. Gràcies al Jordi Micheo, pel seu guiatge i determinació. A l'Àlvaro per que amb el seu francès tècnic ens ha procurat allotjament a tostemps. A la Sister, pel seu bon humor i les cures als ferits. Al Lluís per les seves bones fotos i companyia, A l'Igor, pel seu porteig de corda i fortalesa, al Jordi Martin, pel seu porteig i cansament dels de davant, i gràcies també al Roger, pels seus dibuixos i per portar les cartes i deixar-se guanyar a la botifarra en bé del gaudi de tothom...
En resum, la méteo perfecta, immillorable companyia, el teló de fons ideal i el record que sempre ens quedarà d'aquesta sortida!
Salut i fins una altra!
Text: Toni
Fotos: Òscar, Lluís, Àlvaro, Jordi Micheo, Igor i Toni.
Dibuixos: Roger
Fer 40 anys porta a marcar-te reptes. La crisi de canvi de deceni sempre interpel·la a fer quelcom especial, alguna cosa que puguis recordar durant molt de temps. I així serà! Enguany la Gemma arriba a la 40ena i un dels seus desitjos era anar a dormir en algun cim. Passar la nit perduts emmig de la muntanya amb les incomoditats que comporta però amb les vistes que et proporciona un hotel de milions d'estrelles... Vaig agafar el repte i pensant on podriem passar la nit, se'm va acudir la idea d'anar a dormir al cim més alt del Pirineu. l'Aneto de 3404mt. Si s'ha de fer es fa bé! A més jo, després d'haver-hi pujat pels 4 cantons, no em seduïa la idea de tornar-hi de manera "normal" . Així que perfecte! Ella farà l'Aneto, de pas 40 tresmils com anys tindrà enguany i a més el mar immillorable que dormir al punt més alt d'on t'allargui la vista embolcallat per la via làctea i milions d'estels... 
Aquí per sort el sol ja comença a baixar i estem a més alçada, cosa que va perfecte per la calor. Als vivacs de Coronas la gent ens pregunta: Que no dormireu aquí? On aneu a aquesta hora? I naltres responiem cap al cim! Que ja comptem arribar tard.
Arribem al coll de Coronas. El coll té poca neu, i haurem de grimpar per 4 ressalts fàcils però amb la pedra una mica trencada. el sol ja s'amaga tímid per les muntanyes però encara ens escalfa.
L'alçada i el cansament es comencen a notar. mentre observem com la boira ja subruix pel coll de Coronas parem a fer un mos. Una barreta que ens doni energia per a continuar i superar els poc més de 100m de desnivell que ens queden pel cim.
Últims metres abans d'arribar i les darreres llums del dia, ni fet expressament. La Gemma, després de treballar tot el dia, passar calor, carregar el 20% del seu pes a la motxilla i els més de 1400m de desnivell positiu, puja els últims metres abans d'arribar al pas de Mahoma com si estessim a 8000m d'alçada. La miro i tinc aquesta sensació, lenta però perseverant camina amunt amb una determinació lloable. No està molt entrenada, però és una autèntica muntanyera que no dóna mai el braç a tórcer.
Superat aquest petit passet, arribarem al cim al capvespre com arriben els bons a les pel·lícules del far west. Mentre les boires de la cara nord quedaran retingudes a les Maladetes i podrem disfrutar de la magnífica posta de sol. 
Sembla que potser no anirem tan malament de temps, tenim 5'30'' per a fer una barreta ràpida i albirar els 400m desnivell que ens resten fins al refugi de pescadores. Tenim 1h. pensant que vam pujar amb 2h! Ara anirem per feina. Doncs perdre el bus signifiquen 4h baix esperant... Buff espavil! 
