dimarts, 29 de desembre del 2009

Triomf a Miramar per equips


Enguany els de l’AAEET de Valls van tornar a organitzar la cursa d’orientació de Miramar, que si bé es una cursa de caràcter popular, no hi falta el nivell amb els corredors. Dos circuits de 7 i 15 km amb molt de desnivell i duresa i amb sorpreses amagades dins d’arnes d’abelles…
Tot començava al poble de Miramar el dia 22 de novembre a partir de les 9 del matí on el corredor del SECAE, Toni Morlans, junt amb el Joan Borràs Ambdós pares primerencs, i companys de feina, son qui es van emportar el trionf per equips en el recorregut llarg.
Un magnífic dia i el fet de que tot i no estar en plena forma van formar un exel·lent equip d’orientació que els va dur a traçar correctament i amb un menor esforç físic a la victòria.
En categoría individual Edu Vizcaya del Club orientació Montsant va ser qui va arribar primer, seguit de Jordi Pàmies, Espluguí del Mas Virgili i tercer el company Jordi Coral.
Una magnífica cursa que no us podeu perdre l'any que vé amb desenes de regals per sorteig , que això sí els nostres corredors no van arreplegar.

Text: Blogger
Foto: Gemma Roselló

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Ascensió al Pic Long per l’aresta Nord


La cordada “Paz bronquial” formada per el Santo-Benaiges , el Lluís dels Ilercavons junt amb el Toni del Secae. Tres Pirineistes de pedra picada que portaven un encostipat d’antologia!
Després de dormir poques hores a la Cali entre estossecs, roncs esternuts i mocades emprenem la marxa a quarts de sis quan encara era negra nit. Sort de la tècnica ja que amb un bon frontal i el gps vam fer via sense perdre’ns. Feia un fred que pelava i matinàvem per que al migdia s’havia d’enfortir el vent, que ja començava a glaçar-nos els ossos.

A trenc d’alba ja estàvem arribant a cresta en el pic Maubic on vam veure sortir el sol! Feia un fred terrible sobre uns -2ºC que amb el vent bufant semblava ple hivern. De fet en aquest moment jo ja tenia el Camelbag congelat! La cresta s’erigia dreta i davant teníem un seguit d’agulles que havíem de superar, la segona de les quals precària com estava s’havia de baixar amb un ràpel que feia basarda de mirar. EL vent colpia les cordes i les nostres orelles i entre el fred i la paüra de la situació no paràvem de tremolar.

Un cop passada aquesta situació un tan incòmoda pujàrem per un corredor dret però estable amb alguns passos atlètics i alguns altres d’acrobàtics per tal de fer més segura l’ascensió. El vent començava a apretar i encara no érem al migdia però la bona qualitat de la roca i el fet de progressar amb cautela cada pas feia que disfrutéssim a cada grimpada.

Un cop passat un primer ressalt la cresta s’estrenyia com una fulla de ganivet, però la roca continuava essent estable. Passat un flanqueig de vertígen quedava atacar l’últim ressalt que cada cop era més fàcil. Al fons el llac Tourrat més de 800m més avall era la única referència que teníem.

El vent segons meteofrance.com era de 45 a 50km en atmòsfera lliure a 3000m amb reguitzells de 70km/h. Per això vam acabar la jornada amb mal de cap! Uns metres més i vam arribar al cim del Pic Long a 3192m el cim més alt íntegrament Francès dels Pirineus. La via està considerada AD, que amb les condicions de fred i vent ens atreviriem a posar-li el +.

Ja em fet el cim! Però continuarem per l’aresta Est fins als pics Badet, abans però trobem el ràpel de la via normal del long que tot i ser la via normal també se les porta! A partir d’ara la cresta es suavitza i tot i ser escarpada es deixa fer sense complicacions.

Només algun petit ressalt que s’ha de desgrimpar bastant fàcil però de roca podrida que sembla que a cada pas et quedaràs amb la presa a la mà! Però poc a poc i bona lletra i un pas darrera l’altre baixem cap a l’hourquette du Pic Long.

Des d’aquí fins a l’Estaragne es una passejadeta amb desnivell que es fa una mica dura pel vent que no deixa de bufar i per les hores que portem caminant. Les meravelloses vistes però que tenim al davant ens corprenen i ens animen a seguir. Des d’aquesta Talaia que és el Campbieil podem veure a primer terme a l’esquerra el circ de Tromouse, més al fons las tres marias(segons policia Nacional) o tres sorores per que ens entenguem amb el món perdut, el cilindre, el Marboré, la bretxa de Roland, Taillón i fins i tot l’imponent mole del Vignemale!

Ja només ens queda baixar per la val d’Estaragne fins la carretera, que hem de remuntar fins al embassament del Cap Long on ens esperaven els manyanitos, les bambes i la Paz Bronquial!
Per cert el vent va pendre els nostres encostipats, o els va desar per un altre dia...

Text: Calixto
Fotos: Jotabe, Lluís i Calixto

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Via ferrada del Castellasso

El dissabte 10 desafiant el vent i la pluja vam anar a Benasc a pasar el cap de setmana amb l’intenció de fer alguna via ferrada i el cim del Salvaguardia, mirador del massís de la Maladeta!

El Salvaguardia va ser impossible, vent i fred i el fet de voler-hi anar amb els hereuets i pubilletes, va fer que no poguéssim assolir objectius però almenys vam poder anar a fer la via ferrada el Jordi, l’Octavi i jo mateix.

La via ferrada va ser la del Castellasso a la població de Sessué es una via fàcil però bastant vertical i ràpida. En dues hores vam fer aproximació, pujada i baixada i tot i que feia vent vam poder disfrutar-la de valent.

Una verticalitat absoluta i una mescla d’escalada fàcil i escales fan que sigui del tot recomanable. Si en voleu la ressenya només cal que ens dieu quelcom i us la direm.

Fotos i text: Calixto

divendres, 16 d’octubre del 2009

Duatló d’alta muntanya de Catalunya


Un any més uns quants bojos per la muntanya ens vam retrobar a la Duatló d’alta muntanya de Núria.
Enguany feia molt de bo i vam disfrutar de valent de la cursa que ja s’ha convertit en tot un clàssic del calendari de les duatlons XM.
De bon dematí des de Ribes i quan encara era negra nit ens vam repartir en diversos cotxes per a pujar a Queralbs. A mi em van recollir els companys de fatigues dels Ilercavons, on en un cotxe familiar vam entaforar 4 persones i 4 bicicletes! Una animalada! Gràcies al Joan Farnós i a la falda del nostre amic Benaiges alias Jotabe, amb els savis consells del Lluís.
Un cop ens vam retrobar amb l’Octavi (masvirgili) i l’Asensio cap amunt a fer cua i a esperar amb els mugrons de punta la sortida, amb vells coneguts i comentant la jugada.

Tret de sortida i una pujada nan fent amb btt que ens duu a Fontalba on amb poquets minuts de diferencia vam arribar jo, l’asensio i el Tavi.
Després ens quedaba la dura pujada al Puigmal i baixada a Núria on les rampes van fer acte de presencia per no faltar a la cita anual! Allí a Núria ens esperaven les families per donar-nos molts i molts ànimus. I la dura tornada a Fontalba que vam compartir amb el Tavi animant-nos mutuament.

Després btt i a fons cap avall que la recompensa d’haver-la acabat ens espera!
Els temps I posició:
Toni 3h 41’ 08’’ posició 132
Tavi 3h 43’ 23’’ posició 153
Asensio 4h 21’ 19’’ posició 366
Menys jo tots van millorar els registres de l’any passat, tot i això tots en vam quedar molt contents del que vam fer per que aquí sí que el més important es participar i acabar.

Text: Toni
Fotos: Núria i Carme.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

6a Cursa de Copa Tarragona d’Orientació

Dins els actes de les Festes de Santa Tecla de Tarragona, el dijous dia 17 de setembre es va disputar la 6a i última Cursa de Copa Tarragona d’Orientació. Aquest any, el Club d’Orientació Montsant ha decidit organitzar una cursa més que l’any passat i deixar per l’últim moment la resolució final de la classificació general de Copa Tarragona.

L’espluguí i membre de la SECAE, Jordi Guasch, va presentar-se a l’event, sabent que no tenia moltes possibilitats de guanyar degut a l’intens dolor del seu genoll. A més, en la cursa i corrien noms ja consolidats com l’Alejandro Hernàndez i joves promeses com el Gerard Antón i el José Miguel Díaz.

Tot i l’amenaça de pluja per part dels meteoròlegs, una vuitantena de corredors van presentar-se a les 7 de la tarda davant l’oficina d’informació del Camp de Mart. Després de recollir els dorsals, l’organització va acompanyar tothom al punt de sortida, que com l’any passat es situava a les escales de la Catedral de Tarragona. Mapa en terra, es va donar la sortida en massa per a totes les classificacions: Open (homes i dones), Duo (homes, dones i mixte) i Iniciació.

Un recorregut score, és a dir, no linial, obligava als participants a decidir sobre la marxa, la millor ruta a seguir per tal de ser el més ràpid sense deixar-se cap fita. Algunes d’aquestes fites estaven diposades de manera que s’havia de passar per llocs força pintorescs del Casc Antic i d’altres es trobaven amagades en carrers estrets o sense sortida. A més, la quantitat de gent que es trobava pels carrers degut a les Festes, dificultava als corredors poder mantenir un ritme constant de cursa.

Les últimes fites es trobaven dins el Camp de Mart, lloc on també es trobava l’arribada.

En Jordi va fer una cursa regular, sense cometre gaires errades d’orientació excepte en el tram final. Aquesta regularitat el va permetre mantenir-se al mig de la taula en la classificació final. Els resultats de la Cursa en categoria Open Homes foren els següents:


1er. - Alejandro Hernàndez 0:31:33 (Montsant)

2on.- Lluis Ollora 0:31:43 (Grions)

3er.- Gerard Anton 0:31:56 (Montsant)

....

11è.- Jordi Guasch 0:42:59 (Montsant – SECAE)

....


Cap a quarts de nou i veien que s’acostava tempesta, es van començar a repartir els premis i quan encara no s’havien entregat tots els trofeus, el xàfec que queia ja era considerable. Tot i així, gairebé tothom va aguantar l’aiguat fins al final.

Ara només toca esperar com quedarà la classificació general de Copa Tarragona per saber si en Jordi podrà millorar la tercera posició obtinguda l’any passat.


Text: Jordi Guasch

dissabte, 12 de setembre del 2009

Cursa de Relleus de Montblanc

Dins els actes de la Festa Major de Montblanc, el dia 5 de setembre es va disputar la Cursa de Relleus de les Entitats Montblanquines. No és la primera edició d’aquesta cursa de relleus que cada any té més afluència de gent i que pel seu original format es consolida com un referent per aquells que els agrada disputar una cursa per equips.
Un circuit fàcil pel casc antic de Montblanc i un desnivell mínim, fan que aquesta cursa la puguin gaudir, des dels més professionals, als que corren per primer cop en un event com aquest.
Alguns espluguins ens vam trobar cap a quarts de vuit a la plaça de Sant Francesc amb temps per recollir els dorsals i saludar els companys que ens anavem trobant.
Puntualment a les vuit del vespre es va donar el tret de sortida a la cursa i els primers rellevistes van començar a donar voltes al circuit. Cada participant havia de recórrer un quilòmetre i mig, dues voltes, que per mantenir el ritme dels primers s’havia de fer amb seny, ja que molts, consumien totes les seves forces abans d’acabar la primera volta. En total, els quatre rellevistes havien de completar sis quilòmetres.Tot i ser una cursa no competitiva ningú volia ser l’últim i tots els participants van entregar el millor de si mateixos per acabar el més endavant possible.Els companys del Mas Virgili es van imposar en un relleu final impressionant d’en Xavi Prim, que va superar els que fins llavors havien ocupat la primera posició.Un servidor, formant equip amb companys de Montblanc, va aconseguir la quarta posició per equips.Samarreta commemorativa, aigua i galetes per recuperar forces i sopar a l’Església de Sant Francesc per acabar d’arrodonir el dia. Tot gratuit. Un aplaudiment pels companys del Club Atlètic Montblanc que es superen cursa a cursa i que són capaços d’organitzar events com aquests en dies tan senyalats. Enhorabona a tots.

Text: Jordi Guasch

dijous, 10 de setembre del 2009

Cresta dels Besiberris


Un d’aquests dies calorosos d’agost el Xop i el Toni vam anar a fer la cresta de Besiberri, una cresta d’una bellesa sorprenent, seguint un itinerari tècnic i atlètic que ens va portar per l’esmolada cresta que separa la vall de Bohí de la vall de Senet.
Com totes les sortides en que anem amb el Xop, no hi falten quatre coses: Matinada al canto, pallissa tremenda, molts 3000’s i “mañanitos”.
Així doncs per tal de que no ens enganxi tempesta en plena cresta de cara al migdia, ens disposem a caminar a les 4h30’ del matí amb un grapat de” Mañanitos” al ventre.
Travessem de cap a cap l’estany de cavallers amb l’única llum dels nostres frontals, i un cel tot estelat on Mart brilla com mai! d’allí enfilem la Pleta de Riumalo i el barranc homònim fins a l’estanyet de Malvesina. A partir d’aquí pedrera i el sol comença a despuntar darrera nostre i ens il•lumina ja la paret del Besiberri Nord que s’alça imponent davant dels nostres ulls.

Comencem l’escalada del Besiberri nord considerat dels més difícils d’escalar per la seva via normal per un seguit de corredors a voltes perdedors, que poc a poc anem trobant gràcies a les fites que hi ha. Arribem al pas clau, un petit mur de tres metres d’escalada de III+ que es supera fàcilment, i un cop passat arribem sense més dificultat al cim.

El Camí que ens ha de dur del Nord al Bessiberri del Mig està plagat de passos atlètics i tècnics, d’agulles que s’han d’escalar, parets on hem de treure la corda per tal de fer cordada d’ascens i un llarg etzetera que fan que sigui una ruta entretinguda i maquíssima., no exempta de dificultats!

El fet d’anar assegurats en els passos més difícils, el dia que ens fa i la bona qualitat del granit fan que la travessa sigui meravellosa, per repetir! Arribem doncs als Bessiberris del Mig i d’aquí cap al Sud.

Després del Sud la cresta ja no es tan difícil, però es més pesada, ja que els cims estan més separats, però encara conserva l’encant, sobretot just abans d’arribar als peus del comaloformo

D’aquí cap avall a una bretxa que queda fonda i la paret vertical que ens espera per tal de pujar a la punta Passet. De fet es un bon cim per dedicar a aquest guia pirineista de Gavarnié, ja que la pujada lluny de ser fàcil ens va posar les piles, i arribar a dalt va ser tot un èxit! Tan com baixar-ne.

Després de la pallissa d’arribar a la punta Passet, només ens quedava pujar al Comaloforno per acabar de completar el dia! El Xop es va deixar els Red bulls aquesta vegada i com que no tenia ales a caminar rebentats!
Vam arribar al final de l’aresta al cim del Comaloforno, un cim molt especial per a mi! Que a les seves entranyes guarda un record que esperem que d’aquí uns anys el poguem reviure.

Des d’aquí un bon descans albirant la cresta que ens ha fet suar però que hem disfrutat de valent!
El descens com sempre pesat! Tan hem pujat? Es l’eterna pregunta... Almenys teniem el paisatge de la Punta Alta i el parc d’aiguestortes que ens recordava caminades passades...

però bé al final amb 17 km recorreguts, més de 2000 m de desnivell positiu i unes 11hores de caminar amb els genolls destrossats ens banyem a l’estany de cavallers. El Xop poc amant de l’aigua freda es banya fent un crit de senglar ferit.


Text: Toni
Fotos: Xop i Toni

dilluns, 24 d’agost del 2009

Ascenció al Pic Abadías 3271 mt.


El passat 11 d’agost, uns dies després de la festa major el Sergi i el Toni vam anar cap al Massís Maladeta- Aneto amb la intenció de fer els cims de la cresta del Medio.
Ben d’hora després de dormir poques horetes al vado del Hospital agafem el bus que ens durà als llanos de Besurta, i a les 5’15 del matí ja comencem a caminar direcció Renclusa i la cresta del Portilhon.

Després de dos horetes de caminada els primers contratemps ens vénen a veure en forma de mal al genoll, El Sergi comença a notar els lligaments del genoll una sobrecàrrega, que hauria d’haver sortit baixant i no pujant... I ens fa perillar els plans.
Decidim seguir avançant ja que el dolor es suportable, però amb la recança de no saber quan haurem d’abandonar .

Deixem la cresta del Portilhon i després de travessar una pedrera de grans blocs arribem a la glacera del Aneto, que està molt en retrocés i gelada com un vidre. Aquí en podeu veure una foto... segueix així aquesta glacera té els anys contats!

Col•locats els crampons, tirem glacera amunt fins arribar al collado Maldito. Aquí hem de decidir si entrem a cresta o canviem de plans. El genoll al doblegar feia molt de mal i consegüentment l’escalada es feia perillosa. Una retirada a temps diuen que es una victòria per tant vam optar per fer el cim que teniem més a la vora, el pic Abadías de 3271 mt. que a més s’hi arriba sense massa esforç ni dificultat.
Des de dalt es té una panoràmica exel•lent del massís de l’aneto i avall l’imponent ibon de Cregueña.

Un cop baixant del cim cap a la glacera, el genoll ja fa bastant de mal i S’haurà de concentrar els esforços a baixar lentament i segur fins a Besurta.
En aquest moment ens vam separar una estoneta, el Sergi anava baixant segur pel camí de tornada, mentre jo vaig anar cap als pics del Medio-Coronas, per a poder fer la foto del paisatge que em va corpendre des del primer cop que el vaig veure dalt del pic de Coronas.

A més des d’aquesta Talaia privilegiada podem veure en aquesta foto la cresta de Cregueña amb les seves agulles esveltes i perfectes. La cresta del Medio amb la seva imponent piràmide damunt la glacera. I al fons a la dreta el Pic Abadías i la Maladeta d’on acabem de venir.

Després a córrer glacera avall en busca del Sergi seguint el mateix camí que de pujada!
Un bon beure al Refugi i banyet obligatori al riu, on el Sergi va patir de valent per a treure’s el “typing” del genoll amb depilació freda inclosa.



Text : Toni
Fotos: Toni i Sergi

diumenge, 9 d’agost del 2009

El Bloc de la SECAE fa 1 any

El dia 7 d’agost el nostre bloc va fer un any i creiem que ha arribat l’hora de fer una mica de balanç.

Certament es fa difícil resumir tot un any d’activitats en quatre ratlles. En el moment de penjar aquest post s’han publicat un total de 33 cròniques les quals podem subdividir en temàtiques tan diferents com l’alpinisme, l’atletisme, les duatlons, les curses d’orientació, l’escalada o les vies ferrades, entre d’altres. Aquesta diversitat d’activitats denoten la bona salut de la secció i la gran quantitat d’opcions que hom pot escollir per gaudir de l’esport i la muntanya.

Per fer una mica d’autocrítica però, i sabent que hi ha gent del club que realitza més activitats de les que es publiquen al bloc, potser seria necessari recordar als socis l’existència del bloc i la facilitats per publicar un crònica. Això permetrà que tots coneguem les activitats que realitzem i alhora ens servirà per obtenir informació útil i ressenyes dels llocs on d’altres ja han estat.

També s’hauria de potenciar l’ús del box de comunicació lateral per informar de les activitats que es realitzaran i quedar amb els companys.

Tot i així, és important remarcar que la qualitat de les cròniques ha estat molt alta, amb tot detall de dades i gran profusió d’imatges gràfiques que han permès fer-se una idea força aproximada de l’activitat realitzada.

També s’ha de reconèixer l’aportació que gent d’altres blocs, d’altres clubs o simplement d’altres llocs ha fet al bloc, donant la seva opinió o informant de les activitats que es realitzen a prop o lluny de les nostres contrades. Sense ells no seria possible donar-li al bloc, la profusió a l’exterior que tot bloc necessita.

Així doncs, només podem felicitar-nos per haver complert els objectius que ens vàrem marcar. Tot i així, no ens quedarem amb el què tenim i intentarem millorar per satisfer les nostres necessitats i les dels que ens llegeixen.

Per molts anys més.

Bloc Màster SECAE

El Montardo per Cavallers

El 5 d’agost un grup d’espluguins, d’entre els que hi havia alguns membres de la SECAE, vam coronar el cim del Montardo (2833 m.).

L’aventura va començar el dia 4 per la tarda quan l’Enric, el Jordi, el Marc, el Ricard, el Santi, el Guasch i el “Basco”, vam sortir de l’Espluga direcció a Casa Llavassa, situada a la pintoresca població de Durro (1386 m.).

Després de comprar tots els queviures necessaris a Barruera vam buscar un lloc per sopar i agafar forces pel dia següent. El lloc escollit fou el restaurant de l’Hotel L’Aüt, al poble d’Erill la Vall, recomanable cent per cent per la quantitat i qualitat del menjar. Tips i amb la previsió de llevar-nos ben aviat ens en vam anar a dormir després d’unes quantes partides al pòquer.

El dia següent va començar amb mitja horeta de retard, doncs teniem previst estar a quarts de vuit a la presa de Cavallers i ja eren les vuit tocades quan vam començar a vorejar la presa.

Un cel blau i amb pocs núvols feia presagiar que la calor apretaria de bon matí. L’ombra ens va acompanyar fins al Planell de Riumalo però a partir de les Llastres de la Morta el sol va començar a apretar de valent. Donada la longitud del recorregut, ens vam marcar uns temps màxims per tal d’aconseguir el nostre objectiu. Així doncs, una hora i mitja després d’haver sortit ja estavem esmorzant al costat de l’estany de Travessani. En aquest punt vam haver de dir adéu al Jordi que amb un problema important al calçat va tornar cap als cotxes. Els demés vam continuar vorejant l’estany de Travessani direcció a l’Estany des Mangades, i d’aquest a l’Estany des Monges fins arribar al Coret d’Oelhacrestada, punt on ens trobarem la majoria de gent que pujava per l’altra vessant des del refugi dera Restanca.

Ens quedava el tram final fins al Coth de Montardo i d’aquí al cim del Montardo.

Arribavem a quarts d’una i amb temps suficient per fer les fotos de rigor i contemplar el paisatge pirinenc que se’ns mostrava al nostre alrededor, des del cim de l’Aneto, al Pla de Beret, passant pel Tuc de Colomers o la Punta Alta i els Besiberris.

I fet el cim vam començar a desfer el camí de pujada, aquest cop tallant una mica més pel dret intentant guanyar temps i arribar als cotxes abans de les quatre de la tarda. En total vam recórrer uns quinze quilòmetres per senders de muntanya amb un desnivell aproximat de mil metres. El temps total emprat comptant els descansos i avituallaments fou de vuit hores. Cansats però satisfets vam tornar a Casa Llavassa per dutxar-nos i descansar.


L’endemà alguns de nosaltres vam decidir relaxar-nos a les cadolles que forma el riu de Salenques a la vall del mateix nom. Vam deixar el cotxe al costat de l’embassament de Senet o de Moralets i per un caminet ben marcat al costat esquerre de la carretera vam pujar pel mig de la Vall de Salenques entre salts i cadolles que l’aigua ha anat formant amb el temps i que ara són lloc de relax per a turistes i families que volen passar el dia prop del riu, refrescant-se amb una aigua força freda (gairebé gelada, m’atreviria a dir).

Després de retrobar-nos tots altre cop, vam dinar a peu de carretera en un restaurant del Pont de Suert. Tips i amb els deures fets vam emprendre el camí de tornada a l’Espluga.

Text: Jordi Guasch
Fotos: Jordi Guasch