dilluns, 29 de juny del 2015

Barrancs de llegenda, Podis i bon ambient!

Mireu quin goig que fem! Per fi estrenàvem en cursa la nova equipació atlètica i amb bon resultat!
Una munió d'atletes Espluguins i del Cae, ens reuniem a les 20h a la plaça sant Francesc de Montblanc. Nervis a flor de pell i una deshidratació terrible! Alguns veníen de la platja, d'altres de la piscina, de carnades... Això si tots amb la boca seca com un raspall només de calentar!
Així que després de fer un tom de 200m ja haviem calentat prou i a buscar una ombreta! Eren les 9 del vespre i el terra encara semblava un radiador!
Aconseguim fer-nos la foto tots junts i mentre fem algun estirament, veiem sortir la 20 de valents que faran la cursa llarga de 22km que promet ser dura... I el Quim quan va arribar ens ho va corroborar!
És hora de passar el filtre i anar sota l'arc a esperar el petard de sortida. Ja preguntem per on s'arriba... i ningú ho sap! un preludi del que acabaria passant a l'arribada....
Pam! tret de sortida i a córrer!


Els primers moments de la cursa, perfectes. El grup de davant semblava que no volgués córrer i
els no tan bons que voliem seguir l'estela ho agraíem... L'alegria va durar poc! Només passar la plaça Major, van començar a pintar bastos i el ritme de 3'50'' no el deixàven! Que tirin! Ens quedem el tàndem Marc i Toni a un ritme més asseguible i esperant estar més frescos a la pujada.

Les semis i les caminadores a bon ritmet començaven a disfrutar de la magnífica caminada que tenien preparada els amics del Concasenglars.

A partir de Sant Josep comença la pujdada dura, els de davant ja ni els veiem! S'han flipat... De fet es van flipar tant que ja es van perdre! Així doncs una baixadeta i comença el llarguíssim sender de la vall costa amunt. Sense parar a caminar a ritme bisonte anàvem progressant però el Marc, que estava curull de forces seguia marxant amunt...
Va ser l'hora de baixar i les forces començàven a flaquejar. En sec sento corre Calixto que t'arrenco les pegatines! i Certament baixava com un avió el Joan, que s'havia perdut només entrar al bosc! I és que no és pot córrer tant!!!!  A l'avituallement arribada amb la boca més seca que un raspall un bon glop i mirada de reüll a la barreja de fruits secs salada!
La llum comença a escassejar, i les cuques de llum comencem a enfilar el sender de l'àrtic! Deu ni do! res de caminar, de 4 grapes i només mirant cada foradet de la pedra calcària.
Ara sí! ja som dalt de tot i Montblanc il·luminat als nostres peus ens fa veure que ja hi som a prop i pensant quan els hi queda als de la llarga!
Mentre per davant el Marc, apretava veient-se al podi i el Joan anàva a la seva caça! Per radere els nostres corredors tenien les seves lluites individuals, l'Alba amb el crono i la voluntat de no parar! La Montse barallant-se amb les pajares i el frontal, el Ton rodejat de dones que caminàven a bon ritme. El Jordi Cases maleïnt les bambes d'asfalt i fent el javalinot pels esbarzerals i la Gemma i la Maria pit i amunt a no deixar el bon ritme de caminar però ben valent!
Ara sí, els de la llarga tiren amunt i naltres avall! Aquí comença el caos! Quina llàstima el final agredolç, quan la cursa ha estat molt ben senyalitzada fins el moment i ara...
allí vam coincidir amb el pobre Miki que anva ben coix per la torçada de turmell!
Arribada  a l'asfalt i cap senyal de guix ni fletxa al terra. i una gent que et feia anar per on creient...
Total tira avall cap a la Muralla!, no no cap a l'esquerra. segueix les llumetes! Buf!
Pensant que ja l'havia liat arribo a meta capcot pensant que algo m'he saltat per les cares dels organitzadors... doncs no! no he estat jo! arribo el 8e i parlant amb la gent de 10 hem arribat a meta per 4 llocs diferents! un detallet a millorar de cara als que van fer podi per no amargar la classificació però que els hi perdonem per que era la primera vegada i a tots ens pot passar!
Després d'arribar un bon entrepà! i llaunes de cervesa i aquàrius a mansalva doncs la sequedat encara era ben palesa a les entranyes...
Poc a poc els nostres atletes anàven arribant. l'Alba dAlmatret, ha fet un progrés brutal! i arribava ben cofoia i contenta com si fos la campiona... i per nosaltre ho és! Una campiona que poc a poc, com el Jose àngel anirà millorant fins a ser autèntics senglars de muntanya!
Poc després van entrar la Maria i la Gemma, que a bon ritme van fer en menys de tres hores el recorregut sense arrencar a córrer en cap moment! Els seus genolls ho agrairan! Però la seva satisfacció era tan gran com si les primeres haguéssin arribat i és que el repte és moure't i disfrutar!
I el Quim, fus però amb una rialla de cap a cap i orgullós del seu nou frontal acabava una cursa molt dura però gratificant!

 Això sí! la cara de felicitat del nostre atleta més jove, pujant al podi! No té preu! Va fer una cursa intel:ligent, començant tranquil, fent mal a la pujada i donant-ho tot a l'última baixada! S'ho mereix! Està fort com un roure i augurem un gran futur per ell!

El nostre campió de les curses de 10km! Va pagar una mica la novatada i la incomoditat de les curses de muntanya... Però va saber remuntar i recuperar forces posicions. Tal com li vam dir... De verd no t'hagués passat! ;) amb carinyo!
Iep! I no ens oblidem de la campanada del nostre runner simpatitzant del club, El Marc Vidal que va fer  un tot una carrera Senglar i va aconseguir la tercera posició de la categoria! La cara ho diu tot! Pit i amunt!!!!!

Les classificacions dels nostres atletes han estat:

Cursa llarga:
6e Marc Vidal en 2h30’
12e Quim Morgades 2h58’
El Miki va haver d’abandonar al km 11 per lesió quan anava a bon ritme! Esperem que es recuperi aviat!

Cursa curta homes:
3er absolut Marc Morató 1h10’
6e i 3r de categoria: Joan Civit 1h13’
8e Toni Morlans 1h14’
20e Jordi Cases 1h29’
30e Joan Iniesta 1h38’
54e Jose Angel Castro 1h58’
82e Ton Boqué 2h29’

Cursa curta dones:
10 Alba Prunera 1h53’
16 Maria Vendrell 2h37’

18 Gemma Roselló 2h37’
La Montse Cervelló és retira. La pròxima més i millor!

Res més, a l'espera de rebre alguna foto més de la cursa per poder guarnir tanta lletra i la crònica literària del nostre trailrunnerwriter! Acabo amb la satisfacció de tenir un grup tan ben parit i amb tant de talent i força de sacrifici! Sou molt bons! potser no sou els millors atletes del món, però córrer amb vosaltres fa sentir-se part d'alguna cosa més que quatre flipats amb malles i reflectants. Som un equip! I ens ho passarem mooooolt bé!
Un record pels nostres lesionats Jordi i Juan! Us esperem amb candeletes!!!!!!

Text: Toni
Fotos: Organització dels barrancs

Aquí us deixem les "4 ratlles" que ens ha escrit explicant les seves desventures el Jose Àngel Castro!


I sí companys, la 1ª edició de la cursa de muntanya de Montblanc s'ha tenyit de verd, especialment, pel podi aconseguit pel nostre atleta Marc Morató que, com tocat pels sants dels cels que alberguen les nits estavellades de la Vall de Montblanc, va saber córrer, sofrir i gairebé guanyar, si no arriba a ser pels follets de la nit que van dirigir als rivals que li precedien, prenent camins aleatòris a l’arribada del poble, potser camins més curts, que els que li van portar a la glòria al nostre Marc . Però així són les curses…
En quant a lo personal es refereix, jo, res més acabar de fer els “obligats” estiraments ja tenia la llengua com un drap de seca. Doncs res a fer un glopet d'aigua s'ha dit. I intentat escurçar les distàncies abans que sonés el petard de sortida, em vaig col·locar en el cor del grup, just per darrere del Jordi Casas.
Tenia papallones a l'estómac, amb ganes de començar a córrer ja. I per fi sona el petard i arrenquem a córrer. Jo vaig vaig accelerar el ritme de valent, intentant que no se m'escapés el grup davanter. No obstant això, em vaig haver de resignar. Per la meva experiència, per la meva edat, per la meva genètica, no estic capacitat per a sortides tan ràpides. I inevitablement m'anava quedant enrere. Sortíem del poble i em veia al final del grup. “Ànims espluguí” escolto a la meva esquena. Giro el cap i veig a la meva dreta a una noia, jove, maca i amb una samarreta verda. Ondia! Però si és l'Alba. “Jo al meu ritme” li contesto amb un somriure. I a poc a poc se'm va allunyant de la vista.
Arribat a l'Ermita de Sant Josep comença la pujada de la Serreta. Allà escolto veus, no gaire llunyanes. Alço la vista i veig a dos nois, i una mica més endavant a l'Alba. Això em va animar. “Uhm! Estreny el cul Jose, què no els tens tan lluny” em dic. Però no els vaig agafar. En la pronunciada baixada següent els torno a perdre de vista. “Cachus!” em queixo. Res de res, que a les baixades perdo de vista a tothom, sens dubte ho haig de millorar.
En la segona pujada forta, al final dono caça als dos nois i a l'Alba. “Ànims espluguina” li comento i li pregunto pel seu nom, ja que al ser nou al club, encara no relaciono massa bé els noms amb les fisonomies. Em van deixar passar, i vaig arribar a avançar a un altre noi més. “Aquests de l’Espluga ens faràn la pell” sento per darrere meu. Eren dos nois de Montblanc, ja que un d'ells em sona la seva cara. I quan semblava que els tenia dins del sac, de nou s'inclina el terreny cap avall i em vénen trepitjant els talons els dos nois de Montblanc i l'Alba. Com veia que anaven més de pressa que jo, els vaig deixar passar. Els dos nois no se'm van distanciar massa, els tenia a la vista, però l'Alba, que es movia veloç com a ploma portada pel vent, la vaig perdre de vista per a la resta de la cursa.
Al avituallament vaig menjar, vaig beure i vaig preguntar on tenien l’entrecot. Coneixia a un dels col·laboradors. Allà també hi eren els dos nois de Montblanc. Després de reposar forces m'acomiado del col·lega i em disposo a seguir amb la marxa. Els dos montblanquins em segueixen. I em perdo. “Què veieu alguna cinta?” els pregunto als nois que seguien els meus passos. A crits, un d'ells els pregunta als del avituallament quin és el camí a prendre. “Per les escales” vocifera el meu conegut. I tornem a pujar l'últim pendís, llarg i dur. “Vols passar?” em va inquirir un dels nois. “Val, ja et deixaré passar de baixada” li responc. “Ja no crec que ens tornem a veure” em replica. Gairebé ja a la part alta del cim, l'altre jove, que es veia fort i que anava davant meu, es para i em diu alguna cosa que no vaig comprendre del Kilian Jornet. “Aquell està una mica boig” li contesto per cortesia i amb enorme ignorància. Em deixa passar i m'encamino a fer l'últim tram de baixada en solitari. No obstant això, com dos diables, escolto passos darrera meu, i dues noies, també joves, m'avancen durant la baixada. Em torno a frustrar. Intento invocar als meus esperits del descens: “Where are you?” indago. Però ningú contesta. No queda una altra que baixar a poc a poc, amb summa cura, ja que a més és la meva primera cursa semi nocturna i encara que portava un potent frontal, la meva visió, de naixement, no és bona.
Al cap d'una estona, observo fluorescència i una llumeta davant meu. “Calla, calla! Què torno a agafar a les noies” Em dic i em reanimo. “Gràcies, esperits del descens!” em dic interiorment, amb certa felicitat, creient que els Sants de la nit m'havien escoltat. Però no, aquesta vegada era un home, de mitja edat, que semblava que anava sofrint de valent. El sobrepasso, li animo i segueixo amb el meu ritmet.
Afronto el tram final de la cursa amb gran confusió. Faltaven col·laboradors, senyals i indicacions a l'entrada del poble. I com anava sol no podia seguir a ningú. Amb la vista més en direcció a l'horitzó que al terra, passo una pineda, em recorro tota la riera i arribo als carrers del poble. Abans de creuar la Plaça de l’Ajuntament, per a la meva sorpresa, en un carreró se m'uneix el sofridor que vaig avançar a dalt a la muntanya. “Carai, d’on surt aquest?” em pregunto esbalaït. Ell continuava sofrint en jutjar pels seus passos que eren més aviat desmarxats i desmanegats. “Faltan voluntarios” em diu l'home, amb una accent castellà neutre. “Aquest deu ser de Zamora” em dic encara sorprés. “¿De dónde eres?” li pregunto amicalment. “De Lérida” em respon amb els ulls clavats al terra. “Vagi, no encerto ni una” penso. I tot just passem per l’Ajuntament crits i aplaudiments esclaten de la gent asseguda en les terrasses de la plaça. Mola. S'agraeixen. I serpentejant, i fins i tot preguntant, no ja als Sants de la Vall de Montblanc, si no a vianants, així vaig acoseguir canalitzar el camí i dirigir al sofridor de Lleida darrera meu fins a la línia de meta, on el sofridor ilerdenc, que semblava més mort que viu, i com l'au Fènix que ressorgeix de les seves cendres, em va disputar el sprint i em va treure uns metres d'avantatge creuant la línia de meta abans que jo. Grrr! Una altra lliçó apresa: “A l'enemic, ni aigua”. Fins a la 
propera, Espluga’s runners. Salut, cap i cames.


José Ángel Castro


PS: el bloc està obert a tots! o sigui que si teniu algun comentari o foto que voleu que hi posem envieu-la! també podeu deixar el vostre comentari al final del post! Salut i cames!

dimecres, 24 de juny del 2015

Trail Carlac 21K-2015. Un agre començament amb un final dolç.


Són la 9:15 del matí i ja gairebé estic acabant de vestir-me, amb roba d'esport, per la meva 3ª cursa de “Trail Running”. M'ho col·loco tot minuciosament, meticulosament; els mitjons, pantalons curts, les sabatilles (“A la calle hay que salir bien arreglao” em deia sempre la meva mare) i jo seguint la norma rigorosament, a part de que m'agrada tenir-ho tot sota control, doncs ben “arreglao” que em preparava. I, amb l'enorme incentiu de posar-me, per primera vegada, la samarreta del Club Atlètic Espluguí, disposat a suar i defensar els colors de l’Espluga.
Apago la tele, buscant concentració i intimar amb mi mateix. És el moment dels estiraments. Carai! Amb tanta intimitat i concentració, miro l'hora i són la 9:45. Surto ràpidament de l'habitació de l'hotel, què no estava massa lluny de la Sortida de la cursa. I ja començo a veure gent corrent, escalfant pels voltants. Per megafonia anunciaven alguna cosa que no vaig arribar a entendre. Oh! Em poso una mica nerviós, “A veure si donaran la sortida abans de que arribi jo” se'm passa pel cap. Troto una mica, per si de cas. Per fi arribo a la “Sortida” i, per a la meva sorpresa, em desvien del tumult, per un lateral del recinte tancat. “T'has de registrar” em diu un dels organitzadors. “Jo ja tinc el dorsal” li contesto, assenyalant el meu flamant nombre 318. “No, no. T'has de registrar. És per saber qui pren la Sortida” em torna a dir. Miro l'hora i són ja les 9:50. “Vagi! Porto més de 5 hores despert i ara m'entren les presses” em dic. Amb certa impaciència, entre el rebombori, busco al registrador de dorsals però no el localitzo. Li pregunto a un jove que també tenia pinta d'organitzador. M'indica amb el seu braç estirat cap a una obertura de les tanques. “Sí, són allà” em replica assenyalant a dues dones que prenien nota dels dorsals. M'apresso fent “eslàloms” entre la gentada. Arribo al punt de les registradores, no obstant això, haig de fer cua. Torno a mirar l'hora: són les 9:52 (La Sortida era a les 10:00 hores).
Mentre espero en la cua per registrar-me, “Zumba!” Em ve al cap que no he posat el rellotge GPS en marxa. Selecciono tipus de carrera i el GPS comença a buscar el senyal satèl·lit. Llavors arriba el meu torn. Les dues dones em prenen nota del dorsal i em fan passar al recinte tancat, totalment abarrotat, estàvem com en una llauna de sardines. I un altre “Zumba!” Em copeja en la testa: “La foto. Encara no m'he fet la foto de rigor” em dic intranquil. Em disposo a sortir per uns instants del recinte “enllaunat” perquè algú em tiri una foto. I de sobte sento que algú m'estira del braç. “Ja no pots sortir. Estàs registrat” escolto a la meva esquena. Era una de les registradores. Intento persuadir-la perquè em deixi fer uns passos enrere, per tenir una mica d'espai i que algú em tiri la foto. A empentes i rodolons la dona al final cedeix. Busco a un home amb cara d'avorrit que tenia just a l'altre costat de la tanca perquè em tiri un parell de fotos. El trobo i molt amablement s'ofereix. Mentre l'home m'apuntava amb el meu mòbil, torno a mirar en un “flaix” el rellotge. “Grrr!” No sé l'hora perquè el GPS encara està buscant el senyal. I per megafonia ja estan anunciant que tots els corredors s'apropin a la Sortida. “Dóna't pressa” penso perquè el meu amic, el del rostre avorrit, s'apressi a tirar-me les fotos. Em va tirar dos. “Comprova a veure si estan bé. Si no et tiro més.” em diu gentilment. Jo, amb les presses que ja començaven a bullir dins meu, els faig un cop d'ull, si bé, entre les presses, el Sol que es reflectia en la pantalla i la persona de megafonia què no parava d’avisar per que estiguéssim preparats tots els esportistes, no podia veure gens amb claredat. Detecto que la primera foto surto amb els ulls tancats. “Jó! És igual. Tranquil” li dic. Però el senyor de cara avorrida insisteix que les miri i si no em tira altres fotos. I sí, la segona foto vaig sortir bé. “Moltes gràcies” li indico i surto ràpidament cap a l'enllaunat de sardines que era la Sortida.
Allà em torno a impacientar, ja que el rellotge encara està buscant el senyal satèl·lit. Per descarregar tensió intento estirar una mica. Impossible. Gairebé ens tocàvem els uns amb els altres. No es podia ni aixecar el genoll. És clar, cal tenir en compte que sortíem els de 21K, els caminadors, els de 11K i la carrera infantil de 5K. Miro el rellotge de Meta i marca la 9:57. “Bé. Tindré temps perquè el GPS rebi el senyal. I en això que per megafonia justament comença el compte enrere. 10, 9, 8, 7, 6, 5… “Renoi! Vaig a començar la carrera sense poder comptar els quilòmetres des de 0”.
I el tumult que comença a moure's lentament. Jo amb ganes de córrer, però hi havia nens, dones i homes de totes les edats que pràcticament anaven caminant. Torno a mirar el rellotge i res, que el GPS no agafava senyal. 200 metres més endavant la cosa s'esclaria. Vaig començar a zigzaguejar entre la gent per anar avançant, agafant el meu ritme de cursa. Li faig un últim cop d'ull i ni rastre de les senyalis satèl·lit. “Doncs a córrer” em vaig dir i em vaig oblidar completament del rellotge. Al quilòmetre de la Sortida, amb prou feines d’haver escalfat, ens trobem un primer pendent, fort tot ell. És que així són les muntanyes del Pirineu. Hala, a aguantar s'ha dit. A poc a poc anava avançant a corredors i corredores fins que vaig arribar a l'altura de tres noies que semblaven mantenir el mateix ritme que jo. Després del primer pendent vam agafar una mica de planatge i de nou un altre pendent estel·lar. Uns metres per davant de mi, vaig veure a un noi, adolescent, que es va parar en un pas de senderistes, aquests que hi ha de fustes perquè no puguin passar les motos ni les bicicletes. Es va asseure en una de les fustes a recobrar l'alè. “Uff! Aquest patirà de valent, doncs només acabem de començar” em dic. I jo doncs res, a seguir les corredores que em precedien. A uns 600 metres d'aquesta segona forta ascensió, salten les alarmes. “Per aquí no es veuen cintes grogues” diu algú. La filera de persones titubeja pujant. “Deuen estar més amunt” vocifera un home a la meva esquena. Jo la veritat és que ja no estava nerviós. La muntanya havia pres les regnes dels meus nervis. Ens mirem els uns als altres i decidim continuar amb la pujada. Uns 200 metres més amunt una senyora, la que anava davant del grup se'm queda mirant. “Monsieur, Monsieur…” i em deixa anar una tirallonga en francès que, òbviament, jo no vaig comprendre. “Je ne compre pas” li responc amb el meu francès prehistòric de fa trenta i llargs anys. I li faig el gest amb la mà que continuï pujant. Prosseguim amb l'ascensió fins que es va acabar la senda. A la part alta de la muntanya ni una resta de cinta groga. La dona francesa continua, pel to de la seva veu, renegant. Llavors arriba un aragonès, de Saragossa. “Nos hemos vuelto a equivocar. Es la segunda vez que nos pasa…” i deixa anar paraules malsonants, una darrere l'altra. “Hey!” La cosa s’internacionalitza... “És per aquí” se sent una veu des de la llunyania, per la part inferior de la muntanya. I hala, no queda més remei que tornar a baixar.
Jo com estava tranquil no em vaig enutjar en absolut i vaig descendir de tornada amb tota la tranquil·litat del món. I sí, efectivament, l'encreuament estava on el noi adolescent que estava davant meu es va asseure en el pas de senderista, què no sé com es diuen,  per a descansar, tapant amb el seu cos les cintes grogues. El “mañico” va carregar amb els organitzadors i es va quedar amb ells discutint. “Cari, cari, déjalo ya, que nosotros no hemos venido a competir” li deia la seva xicota. Però presumint de les dites populars, l'aragonès, tossut com ell sol, es va quedar renyant als organitzadors (que tampoc entenc perquè no estaven allà quan passàvem nosaltres). I jo doncs res, al meu rotllo, a córrer que era per a el que havia anat.
Vaig agafar de nou el meu ritme i em vaig enganxar una altra vegada a les tres noies que em precedien a priori. Vam tornar a passar pel poble per creuar-lo. Hi havia gent pels costats aplaudint i donant molts ànims als participants. Per un moment, les tres noies que em precedien van desaparèixer de la meva vista, en un “megasprint” d'orgull davant els espectadors. Passats els carrers del poble, ja sense gent, me les vaig trobar de nou, aquesta vegada ja caminaven. I jo, al meu ritme, les vaig avançar i se'm van quedar mirant el cul. “Ánimo José Ángel” em van cridar. És que és allà on porto inscrit el meu nom. Els vaig alçar el meu dit polze i els vaig retornar els ànims.
A partir d'aquí vaig començar a córrer en solitari. De tant en tant anava avançant a gent, especialment, fins a arribar al tall dels 21K. A partir d'aquí la cosa es va complicar, en el que el recorregut respecta. Va ser una llarga, contínua i progressiva ascensió al bosc de Carlac, que sens dubte va valer la pena. Vaig creuar rierols, fangars, i fins i tot un petit aiguamoll. Vaig passar ponts de fusta des d'on sotjaven idíl·liques cascades. I, quan el terreny i les cames m'ho permetien aixecava el cap per observar el paisatge. Clarament el paisatge no era bonic. No, bonic no, el paisatge era espectacular. La resta del trajecte, que no era massa tècnic però sí amb una pronunciada i exigent pendent, vaig aconseguir avançar a una noia, a una parella i a dues noies més. En aquests instants sabia que no era l'últim i em vaig animar a mantenir la marxa para a veure si aconseguia arribar així fins a la Meta. No obstant això a uns escassos 2 quilòmetres de l'arribada, vaig ensopegar i en aixecar la cama per no perdre l'equilibri, em va donar una rampa en la cuixa dreta. La cama se'm va quedar engarrotada, tibada. Vaig haver de parar durant uns segons a veure si se'm passava. Ràpidament em va venir al cap les dues últimes noies que vaig sobrepassar no feia molta estona. “A veure si em enxamparan ara que estic arribant” pensava i repensava. Vaig començar a caminar de nou, lentament, i, una miqueta més tard, vaig començar a trotar. Per sort em vaig recuperar i vaig aconseguir arribar a Meta (amb un altre ensurt inclòs, ja que per culpa d'un cotxe que es va colar en l'entrada a Meta, jo passava pel costat contrari de les tanques i vaig haver de recular, a l'avís dels organitzadors, per entrar pel lloc correcte), en la posició 85 d'un total de 95 corredors que van acabar la cursa. I de la categoria: Veterà Masculí, vaig quedar el 18 d'un total de 20 corredors que van finalitzar la mateixa. El temps final oficial va ser de 3 hores, 57 minuts i 27 segons. Apa, doncs, fins a la propera: Salut, cap, i cames.
José Ángel Castro.

divendres, 19 de juny del 2015

Pujada a sopar Rojals. Walk, Bike and Run


Ja feia mesos que ho teniem pendent, però per fi esperant lo "caloret" ens hi vam posar. I podem dir sense embuts que va ser tot un èxit! Més de 40 caminadors, corredors i semis ;) vam fer camí de convivència cap al poble de Rojals per a fer un sopar de gemanor.
Així doncs vam donar forma a  una idea que va sorgir d'un dia que xerràvem tot corrent amb el Jordi Arbós i l'Eva d'anar a fer una semi-nocturna a Rojals amb els runners. Ahir un dels dies més llargs de l'any el frontal es va quedar amagat a la motxilla. Però la ruta va ser una experiència molt agradable a repetir... A més la brillant idea d'obrir-ho als caminadors del club, va donar el punt multidisciplinar i de germanor que tant ens dóna l'escursionisme.
En una reunió pim pam el dimecres a la tarda al local del CAE, ho vam tenir aclarit ja que per que les coses surtin bé, només cal voluntat i motivació... I d'això anem sobrats!


Vam quedar a les 18:30 a la plaça del casal, per que els caminadors comencessin a fer camí i no semblés que tota l'estona estan a remolc dels corredors i poder-los trobar a mig camí amb la idea de fer-nos una foto conjunta en un lloc tan emblemàtic com el mirador de la Pena.


Com tot grup nombrós de corredors és molt heterogeni, i de moment, encara hi ha gent que a les pujades dures prefereix caminar. (remarco el de moment). Aquest grup que es van autonomenar Semis van sortir a les 18:45 per poder anar a un ritme més seu i poder disfrutar del running de muntanya cadascú al seu ritme de progrés.


A les 19h vam sortir l'últim grup, el que els altres anomenàven Pro's! Poc s'ho pensen però que no parem per que estem forts, sinó per que ens anem mirant i diem a dins nostre si aquest no para, jo tampoc... I aixi fins arribar a dalt més fusos que la xocolata dins un cotxe a l'agost.


Com estava previst però a la plaça de la llibertat ens vam ajuntar tots per a enfilar el sender de l'alzinar del matarrucs.


Després d'una paradeta d'arroplegament... Matarrucs amunt! I com hi anàven xiquets!


A vere qui la pot seguir, ja ho diu ja la samarreta! Cal fort! I ben valents qui podia corrent...


I si no, a peu també s'hi arriba! poc a poc i pas a pas tots progressàvem a bon ritme.


A partir d'aquí vam seguir camí de la pena. Els que ho voliem fet tot corrent, vam fer un lleuger desviament del camí per a retre homenatge a l'estelada de dalt el tallfoc del gran john.


I tallafoc amunt a buscar la font i la resta de personal! El ritme bisonte aquí ja el vam convertir a ritme d'ariet!


 i cap al mirador després de repostar a la font del deport. On l'Aigua fresca que no deix mai de rajar, va satisfer els nostres paladars que ja començaven a assecar-se de la calorada!


La resta de corredors i caminadors acabàven d'arribar al mirador, i ens esperàven per poder fer-nos una bona Selfie ben multitudinària,
Així doncs cara de satisfets, doncs ja teniem més de la meitat del camí fet. I pràcticament la totalitat del desnivell positiu.i PATATA!


Això de les Selfies és molt modern i queda curiós, però quan t'ho mires de l'angle contrari...


Penses que fan aquesta gent! S'han tornat folls! Gràcies Pep Torres per deixar-nos gaudir del punt de vista contrari.


A partir d'aquí la cosa s'aplanava, i tots els corredors vam anar avançant junts primer pels plans fins al coll de la creu de l'ardit i després de disfrutar el sender de l'Obaga, arribant per a reagrupar-nos tots els corredors i el Franceset de Solivella al coll de la mola!
Haurieu de veure com corria el Cargol solivellenc de més de 60 anys!


A partir d'aquí un passeig, i cadascú al seu ritme, va anar completant els 3km que quedàven fins al poble de Rojals.I com un degoteig constant van anar arribant corredors, semis i caminadors a veure's l'apreciat or líquid de tot esportista... La cervesa!


Sense descuidar els estiraments, molt necessaris combinats amb alçament de colze per a compensar la profunda deshidratació, una mica sorneguera, del personal.


i de més seriosos...


Allí ens vam trobar amb la gent que ens va avituallar de cotxes i cap a sopar que hem fet gana...
Potser no tanta com el festival de menjar que vam endrapar! Sobretot els que vam demanar lassagna. Que era molt gran!


Un cop acabada la vetllada amenitzada sonorament per la taula de les lloques, vam fer una crida a organitzar la flama del canigó per l'any que ve! I una mica de sorteig de material de la cursa atlètica per a premiar els fantàstics socis, colaboradors i simpatitzants que tenim al club.


Potser no va ser la millor ruta possible, però pels comentaris de la gent va ser genial, ens ho vam passar molt bé i amb ganes de repetir... Això sí aquesta vegada amb algun tramet nocturn!
Amb companys així el camí sempre fa baixada!
Salut i cames! Llarga vida a tots aquests que fan d'aquest esport no només un acte social sinó una activitat de molt bon rotllo!
Corredors i caminadors del CAE... Sou molt bona gent!

Text: Blogger
Fotos: Pep, Eva, Esteve i Toni


dijous, 11 de juny del 2015

Nocturna Fredes- Paüls, pel Gr7


Arribada es a Paüls i l´inici per mi també, arribo vora la 1 del migdia, aparco el cotxe prop de la pista de futbol sala que es on finalitza la marxa. Dino i em poso la roba amb la que faré tota la ruta, ja que a les 3 de la tarda surten els autobusos direcció cap a Fredes (la Pobla de Benifassà). Es surt quan l´autobús està ple, falten 5 min per les 15h. 1 hora i 35 min. després arribem a Fredes, hora de recollir dorsals i menjar i beure una mica que fins les 18 h. que no comença hi ha temps per tot.




A les 6 es dona el tret de sortida, no es una cursa, es una marxa que molta gent la fa corrent, però el marcatge es el just i necessari, tot i que quan es fa de nit els llums vermelles i les cintes ajuden molt a seguir el camí, la resta seguint les marques de Gr.


Km 10, primer avituallament, completíssim en sòlid i líquid, no donen gots, tu has de portar el teu recipient, els altres anys havien tingut problemes amb els incívics.


Km 17, després d´una llarga baixada per pista, la poca que hi ha en tot el recorregut, segon avituallament també sòlid i líquid, just al costat de la font de la llagosta. El recorregut fins aquí ha sigut un puja-baixa, ara ens venia un petac de pujada fins a trobar la pista asfaltada que en 2 km (Km 24) ens porta a l´avituallament de sopar, restaurant Pou de les Neus, al costat del refu del Caro.


Pa amb tomaca, llonganissa a la brasa, botifarra negra d´arròs i pastisseria variada i una Coca- cola entren de “muerte” durant 5 minuts que m´assento per poder veure la pantalla gegant de la Juve – Barça, van 0-1 i queden 10 min de la primera part i ami encara 24 km mes. Veig que s´aixeca un grup amb els que havia anat força estona i m´hi apunto, ens timbren el marcador de control de pas i em poso el paravent, fa un mica de vent, tardo 5 min en guardar-lo, la pedra calcària del camí sembla un forn que s´ha escalfat amb el sol durant tot el dia


Entrem al mig del  bosc i comencem a encendre els frontals i el “pinganillo” a l´orella per escoltar la segona part, quina baixada de moral amb l´empat, au ja hi som!! Ens diem mentre anem agafant ritme, el “bocata” ja em toca els peus, crec.
Al pla de Llinars, trobem una pick-up carregada amb garrafes d´aigua per auto-servei. Carreguem ja que fins al 42 ja no trobem mes aigua.
Quina pujada d´adrenalina, Gooooooollllllll, 1-2, cridem uns quants, la pujada del km 30 es fa mes curta, al km 33, cafè i pasteta amb control de pas. Del km 32 al 35 una dura baixada i poc rodadora, amb moltes pedres i molta fulla al terra, miro de baixar el ritme, inclús baixo mes còmode caminant en algun tram per no forçar els genolls i turmells, si caic desde quasi 2 metres d´alçada, la caiguda es mes forta.
Del 35 al 40 es fa eternament llarg, llums vermelles a l´horitzó i una nit tranquil·la i estrellada m´ajuden a passar-ho, junt amb 2 corredors que ens hem anat trobant per davant i darrera durant tota la tarda-vespre. Per fi la baixada, que no se que dir si millor la pujada, molta pedra altre cop en senders molt tancats i rentats per l´aigua de les pluges de l´hivern.
Km 42, uns llums pengen dels arbres, garrafes d´autoservei, bec i omplo, no queda res però crec que no he begut prou en tot el que porto, 6km de pista, sender i camí asfaltat veient Paüls al fons i sembla que no arribi mai.

Al final 6h 53 minuts 50 segons i 48 km, disfrutant i arribant en bones condicions. Falten 5 min per la 1 de la matinada, el sopar que donen crec que mel mereixo, pa amb tomaca i embotits, molta fruita i molt de beure



Mentre menjo fan l´entrega de premis als primers, aquest cap de setmana era la fira de la cirera de Paüls, una caixa pels de dalt del podi, la meva sorpresa quan el primer classificat en 4 hores 22 minuts passa per les taules, on sopàvem un bon nombre de gent, a compartir les bones cireres de Paüls


Text, fotos i matxaca: Marc Martí 

dijous, 4 de juny del 2015

Trail sèries a Alforja


Fa menys d'na setmana els nostres intrèpids corredors del CAE, van anar a la trail sèries d'Alforja. Una cursa plena de sorpreses d'autèntic trail running on van participar el Marc Morató, l'Albert Vila i el més valent dels nous fitxatges: El Jose Àngel Castro, que amb pocs dies d'entrenament ja s'ha dedicat a fer mitges maratons de muntanya amb il·lusió i sense complexes!
L'Albert Vila va correr la cursa de 10km en 1h 54 i el Marc encara no ens ha passat ressenya, però ho va fer molt bé segur! És un dels valors trailrunneros més bons que tenim!
Us deixem un parell de fotos dels corredors, que ja serà l'última vegada que han corregut sense equipació, doncs el nou equipament està fresquet fresquet per començar a suar i a lluir els nostres colors! També us deixem la crònica del Jose Angel que això d'escriure se li dóna prou bé ...


l'Albert i el Marc a punt d'entrar en batalla!


El campió moral de la cursa!

Tot a punt per a la meva segona cursa de "Trail Running". Aquesta vegada es tracta de la "TrailSeries Alforja". Falten pocs minuts per a la sortida. Veig un noi passar just davant del cotxe on m’estic canviant i aprofito per demanar-li que em faci una foto. I " Evoilà", aquí em veieu marcant pit i abdominals… d'aquella manera... hehehe… En faig uns quants estiraments, em poso el dorsal i la gorra, i em dirigeixo a la sortida. Uhm! Veig pocs corredors. Molt nivell, sospito. Sabent que hi han espluguins que volen córrer la curta, aprofito per veure si puc detectar alguna cara familiar. Però no reconec a ningú. Es dona la sortida, una sortida explosiva pels carrers del poble. Jo ja em fico al darrera del grup, per a no molestar, perquè en realitat no podia córrer més ràpid, i per conservar les forces. Comença el tram de terra i el corredor que em persegueix per l'esquena és el corredor escombra. Sergi em diu que s'anomena. I per descomptat que vam fer junts la resta de la cursa. Gran companyia. Gran consells que em dona. Suor, molta suor que desprenia el meu cos al llarg de la cursa i, això, què no era un dia massa calorós, potser era a causa de la humitat. Vam pujar per drets senders, baixar per empinades tarteres, i córrer per prolongades pistes tant de pujada com de baixada. En Sergi em va ensenyar com baixar depressa per les tarteres, igualment com baixar ràpid per les sendes. Però la primera cosa que vaig aprendre és que n’has de tenir un bon parell de cames tant per a pujar com per a baixar. “José, de pujada vas bé. On perds temps és en les baixades" em diu Sergi. Però amics, encara no tinc la tècnica ni les forces d'escurçar temps, sobretot en el descens. I vam arribar a la meta amb la darrera llum del dia, jo, clarament en l’última posició, tant de la categoria com de la general, i amb un temps de 4 hores, 34 minuts i 45 segons. Gran acollida vaig tenir a l’arribada per part dels organitzadors, que eren els únics que quedaven en l'esdeveniment. Apart del calorós aplaudiment i dels ànims, em van obsequiar amb una bossa de patates i una llonganissa seca. Ah! També vaig ser premiat en el sorteig que es va realitzar entre els corredors, em va tocar una activitat gratis a escollir entre diverses pràctiques de muntanya. En resum, que vaig acabar la cursa amb bones sensacions. El pitjor de la cursa és que la cervesa és va acabar quan vam creuar la meta, grrr!

Salut, cap i cames. José Ángel Castro.


Per cert, per la propera cursa, el dia 20 a Albiol, Marc Morató i per el dia 21 a Les (val d'Aran) Jose Àngel, quedeu convocats!


Però el dia 19... Estrena oficial de l'equipació atlètica de camí a Rojals a guanyar-nos un bon sopar!!! Us hi esperem Evangers, Runners, Trailrunners , freerunners, askairunners, excursionistes i simpatitzants! 

Els que tingueu equipació de muntanya o d'atletisme, porteu-la i farem a la sortida del casal i al mirador de la Pena, la foto de grup i d'equip de runners!

Blogger