dimecres, 16 de desembre del 2015

Malaga Connection, la marató!



Són les 3:52 minuts del matí. Uhm! Encara que és ben d'hora, m'agrada. Em desperto, més o menys, a la mateixa hora de sempre. Sense l'ajuda del despertador. I, tenint en compte, que jo sóc com les gallines: es posa el Sol, sopo i m'amago, ben abrigadet, sota les calentetes mantes d'una agradable nit de tardor. O sigui, que si bé m'aixeco a la meitat de la nit, ja he dormit les meves bones set o vuit hores.
    
     Després de la condícia matinera de rigor, el primer que faig és esmorzar, amb parsimònia. I, com que tinc temps de sobres, el següent que faig és rentar els plats, completament sense estrès, ja que tinc una montanyeta d'atuells del dia anterior i, si no els frego ara, se'm pot fer una gran muntanya després de córrer la marató. Aquí vaig encertar.

     A continuació tocava raspallat de dents i les necessitats fisiològiques de torn. També em dedico temps, sense cap pressa, totalment sense una gota d’estrès. Però, no obstant això, aquí, endinsat en aquest estat de familiar endormiscament, casi creuant la fina i perillosa línia del més enllà, de sobte miro l'hora i són les 6:38 a. m. Jo! De cop i volta m'entren les presses, ja que tinc poc més d'una hora de viatge fins a la capital andalusa i encara tinc la maleta per fer. A més, em vaig assabentar el dia anterior mentre recollia el dorsal, que la meitat de Màlaga està en obres per culpa del metre, així que em van recomanar que arribés amb temps de sobres.

     Faig la borsa a empentes i rodolons, això sí, prioritzant el més important; material i menjar per córrer, sense oblidar-se les claus de casa, les del cotxe i la documentació. Ho fico tot en el cotxe i ho arrenco. Poso el GPS en marxa, però clar, haig d'esperar al fet que rebi el senyal. M'entra una mica d'ansietat, de nervis, ja vull que l'aparell em doni el temps d'arribada al pàrquing que està al costat de la sortida. Mentre espero, decideixo entrar a casa i aprofitar per tirar la borsa d'escombraries. Ho faig. Quan em torno a ficar en el cotxe, “volià”, ja tinc l'hora d'arribada al pàrquing Cervantes de Màlaga: serà a les 8 hores i 12 minuts. I els nervis se'm recargolen, se'm crespen, doncs encara m'haig de canviar de roba, col·locar el dorsal, posar-me la ronyonera amb els beuratges pertinents: gels, aigua i isotònic. A part de que no sé la distància real del pàrquing a la línia de sortida. I l'hora de la sortida de la marató és a les 8:30 hores. I per si no fos poc, no sé si tinc carrers tallats i si hauré de donar molta volta fins a trobar el joiós pàrquing. I una altra cosa, papallona: baixant cap a Màlaga, hi ha una zona que es diu Las Pedrizas. És carretera bona, autovia, ben asfaltada i costa avall, però, està plena de radars. Límits de velocitat entre 80 i 100 km/h. Ah! Gairebé se m'oblida, doncs a més haig de fer l'escalfament pre marató: uns 2 quilòmetres, suaus, més tres exercicis estiraments de maluc. Sens dubte, de sobte, se m'ha acumulat la feina… Grrr!

     Vaig conduint per l'autovia A92M, amb molt poc tràfic i aprofito, abans d'arribar al tram de Las Pedrizas, la zona repleta de radars, per circular entre 120 i 140 km/h, a veure si guanyo una mica de temps. Al cap d'una mitja hora, el GPS m'indica que he guanyat gairebé quatre minuts. Bé, penso, almenys aconseguiré realitzar una mica d'escalfament. No obstant això, arribo a Las Pedrizas i inevitablement haig de minorar la marxa, reduir velocitat o gratar-me la butxaca? Uff! Prefereixo quedar-me sense escalfament, em dic, ja que no està la cosa per regalar diners. Per sort, no em vaig trobar cap carrer tallat fins a arribar al pàrquing Cervantes, si bé em vaig deixar deu minuts en el tram dels radars.

     Són les 8:14 hores  del matí. Per fi estic ja dins del pàrquing, amb el cotxe aparcat i amb el maleter obert, disposat a canviar-me de roba. De nou prioritzo per no embolicar-me ni deixar-me el més important en el cotxe. Començo per posar-me vaselina en els mugrons, ja que és la primera carrera de llarga distància que vaig a córrer amb la samarreta del Club Atlètic Espluguí, i em temo que el teixit no és de molt bona qualitat, no és anti fregament. A continuació em poso de “curt”, com se sol dir en argot “runner”, o el que és el mateix, amb la vestimenta de màniga i pantalons curts, doncs àdhuc sent un sis de desembre, donen uns 18 graus centígrads de temperatura diürna.

     Tanco la porta del maleter, ja amb tot al damunt, i miro l'hora. Jo! 8:21. Surto literalment corrent del pàrquing, dono a un carrer amb arbres, per sort em situo ràpidament i veig la gran rotonda amb l'Avinguda del Parc just darrere, que és on està situada la línia de sortida. Creuo l'enorme rotonda amb el braç dret aixecat perquè els cotxes em deixin passar. Arribo a l'últim recinte, a l'última fila dels corredors. Són exactament les 8:25 a. m. Fiu! Esbufego, i intento endinsar-me al grup. Hi ha un noi i una noia de control, em miren el color del dorsal i ell em denega el pas. “Tienes que ir dos cuadrados más arriba, por la parte izquierda” em diu. Li faig cas, sense dir ni piu, i em dono la mitja volta, però ella em deté a cop de veu: “No, no. Puedes pasar por aquí. Eres color gris” em crida entre la gentada. I torno a esbufegar. “Ja estic dins i preparat” em dic i m'encoratjo.

     “El Pla A” a prendre vent. La idea era sortir amb el grup de les 3 hores i 45 minuts, orinar les dues o tres vegades que em toquen i, llavors, cap al final de carrera, enganxar-me a la llebre, com a ferro cremant, de les 4 hores. Però, no tinc més remei que inventar-me, sobre la marxa, un “Pla B”. Llavors decideixo, ja que veig dins del recinte on em trobo a les llebres de les 4 hores i les 4 hores i 15 minuts, de sortir amb la llebre de les 4 hores, estar amb ella durant tota la carrera i, al final, si queden forces, donar una espenta per baixar de les 4 horetes.

     I el “Pla B” també se'm va a fer norris, ja que amb prou feines em puc moure entre la gentada, els runners, que estan acumulats en l'última part de carrera. Per uns instant no sé on em trobo, dubto, em confonc, ja que escolto parlar en anglès, italià, suec, noruec, danès o finlandès, no estic molt segur de les llengües nòrdiques, però sí que, a més, veig banderoles belgues, alemanyes… Sens dubte això és “The Malaga connection”.

     Encara sense saber si em trobava a Piccadilly Circus o a la marató de Màlaga, gairebé a cops de colze, m'intento obrir pas entre la munió de babel per situar-me al costat de la llebre de les 4 hores. Impossible. Quan més m'apropo, més atapeïda està la gent. Així que de nou em toca resignar-me i em quedo just darrere de la llebre de les 4 hores i quart. I de nou m'entra ansietat, ja vull que comenci la festa, vull començar a córrer, a moure'm i donar caça a la llebre de les 4 hores.

     Per megafonia donen el compte enrere: cinc, quatre, tres… La gent trenca amb aplaudiments. No se'm posen els pèls de punta, però “mola quantitat”. És l'ésser humà en la seva màxima expressió; només amb la seva ment, amb el seu físic i amb el seu esperit just abans d'afrontar un gran repte. Sense l'ajuda d'eines, gadgets, apps, o qualsevol tipus de tecnologia. M'agrada córrer…

     Per fi la aglomeració de babel es mou, ara trota, ara camina, ara torna a trotar fins a just una miqueta abans de creuar la línia de sortida que, a mesura que avança, es fa i crea espais. Aprofito aquests buits per avançar a corredors. A la llunyania, visualitzo la banderola que porta la llebre de les 4 hores. “Bé!” Em dic. M'estic apropant, no obstant el rellotge em diu que estic fent el quilòmetre en uns 5 minuts i 30 segons, més o menys. Ups! Això ja és una mica massa ràpid per a mi. Aconsegueixo quedar-me a uns 150 metres de la llebre de les quatre horetes, però faig cas al rellotge, i em decideixo ser conservador, em deixo caure fins a fer en 5 minuts alts el quilòmetre.

     En aquests temps em sento còmode, així que començo a agafar referències de corredors. Em fixo en una dona d'uns 40 anys, va de negre, fàcil de reconèixer. També en un home, d'uns 50 anys, i aquest és més fàcil de reconèixer encara, doncs en la samarreta porta escrit: “Lojeños a la carrera”. Loja és la capital de la comarca que porta el seu propi nom, el també anomenat Ponent Granadí, que és on està situat Villanueva Mesía, el meu poble d’origen. Sóc a punt de comentar alguna cosa amb el lojeño, no obstant això em fixo que parla amb gairebé tothom. Desisteixo. Jo no estic de xerrameca. I així mateix em fixo en un noi, d'uns 30 anyets, amb auriculars que em sobrepassa diverses vegades durant tot el recorregut. A aquests tres els tinc fitxats, ja que anem fent la goma, és a dir, ara et passo, després em passes.

     I a ritme de creuer, una miqueta alt per a mi, deixo que passin els quilòmetres. Com sempre, durant el trajecte, observo. A partir del tercer avituallament em coincideix la presa de gels –meus-, amb la presa de sòlids i líquids de la carrera. Albert, el meu nutricionista, va encertar de nou (tampoc es va remirar-se massa en el càlcul de les ingestes, ja que va repetir el planning de la marató anterior). El planning d'ingestes tracta sobre la presa de l'isotònic Isostar Long Distance cada mitja hora, sals 226ers cada hora i un gel, amb diferents beneficis, cada 7 quilòmetres. No obstant això, amb tanta coincidència, un gel més un trosset de plàtan i un altre trosset de taronja, la primera sensació era que em afartava de menjar. No obstant això, haig d'esmentar, que tot em sentia de meravella, o sigui que els gels, els plàtans, les taronges més l'isotònic Powerade que posava l'organització de carrera, m'ho acceptava tot bastant bé el cos.

     Per a la meva sorpresa, em fixo en la distància, que en el cinquè avituallament hi ha un tumult de corredors parats. “Uhm! Haurà passat alguna cosa?” És el primer que se'm passa pel cap. Arribo a l’avituallament i descobreixo que sí, sí que passa alguna cosa. L'organització s'han quedat sense gotets de plàstic, i, els corredors, estan bevent “a morro”, absorbint el tan desitjat líquid transparent directament de les garrafes de 5 litres. Uff! Encara sort que porto la ronyonera amb dos bidons, un d'isotònic i l'altre per a l'aigua. Així que, més endavant vaig haver de parar per complet per emplenar el bidó d'aigua.

     La dona de negre m'avança de nou. No la perdo de vista i intento que no se'm vagi molt lluny. De sobte escolto veus. Busco amb la mirada de qui i on provenen la vocifera. “Pisha… Ahí, sacando pesho. Venga palante… Con el pesho pafuera, con pesho…” diu un espectador, dirigint-se a un grup de corredors. El “element” camina d’una manera malgirbada per la vorera, sense camisa i, per la pinta, sembla que va de retorn a casa després d'una nit boja.

     Fa diversos minuts que la meva bufeta m'ha avisat que vol descarregar. Atalaio pels voltants a la recerca de plantes (no sé per què però sembla que és més humà orinar a costat d'una planta que d'un fanal o un contenidor). Correm de tornada pel Passeig Marítim. Ho hem corregut de cap a cap, des del port de càrrega, al port pesquer, port esportiu fins a arribar a un barri de casetes, modestes, als afores de la ciutat. Aguanto una mica més l'orina, ja que sé que aviat em trobaré palmeres al meu pas i podré alleujar-me durant uns quants segons.

     Acabades les meves necessitats, veig que el noi dels auriculars em sobrepassa. Yep! Per un moment se m'encenen les alarmes. “Estaré perdent molt temps?” Em pregunto. Miro el cronòmetre i efectivament sembla que vaig uns segons més lent. Decideixo donar una mica més de ritme a les cames. L'esforç dóna els seus fruits, ja que de nou aconsegueixo apropar-me a la dona de negre i al noi dels auriculars. Al “lojeño” li perdo el rastre, ja no recordo si va davant meu o per darrere.

     I arribo a la mitja marató. Miro l'hora oficial de carrera, em marca 2 hores, 03 minuts, dels segons no me’n recordo. El que sí recordo és que a Saragossa em marcava 2 hores, 07 minuts. Miro el meu rellotge, em dóna 2 hores, 01 minuts. Bé! Solament portava un desfasament d'uns 2 minuts del temps oficial amb el real. Més o menys, em quadra la cosa. M'agrada, m'animo, continuo corrent amb més ganes per veure si al final de carrera aconsegueixo baixar el temps final.

     Ha passat una estoneta del pas per la mitja marató, o sigui, els 21 quilòmetres, i no sé si porto recorregut un quilòmetre més quan de sobte perdo les cames, m'entra un dolor intens en tots dos membres. L'única cosa que sé és que em fan bastant de mal les extremitats inferiors del cos. “Buh! I encara em queda la meitat del recorregut per fer…” Em dic amb gran pesar. Continuo corrent, minoro una miqueta la marxa i la dona de negre em passa com una exhalació. També ho fa el noi dels auriculars, i del “lojeño”, segueixo sense rastre. Em veig (fantasiant), amb un fuet –i no de menjar- a la mà, disposat a donar-me amb ell si fos necessari per no veure'm caminar en la marató. Segueixo corrent, de cap, només de cap, però veig que les cames em segueixen, em fan cas, més a poc a poc del que volgués. No obstant això, la gent comença a avançar-me. Miro el crono i em vaig ja per sobre dels 7 minuts el quilòmetre. “Jo! Em va a caure una minutada” Penso resignat. Llavors em poso com a meta el no parar-me, el no caminar. I aguanto bé durant uns quants quilòmetres.

     “Engánchate si puedes” Escolto a la meva esquena. Era una dona, acompanyada d'un home, tots dos de la meva edat més o menys, i portaven adherides en format de motxilles dues banderoles on marcaven 4h15m. Exacte, eren les llebres de les quatre hores i quart. El primer que faig és mirar el rellotge, el GPS em marca poc més de 32 quilòmetres. Ups! Dubto per uns instants. Són 10 quilòmetres a un ritme superior al que porto. I em fan bastant de mal les cames. No sé… No sé… No obstant això em llanço. “Probaré un ratito con vosotros” Contesto a la dona, la llebre.

     En els següents quilòmetres amb prou feines me’n recordo de que tinc adolorides les cames. Solament penso a seguir els passos de les llebres i dels perseguidors, que no érem molts. En els avituallaments el grup s'escampava, desapareixia per beure. Jo com portava els meus bidons i els meus gels no vaig parar a avituallà més. I com un camp humà imantat, després d'uns segons, el grup es reunia de nou per continuar la marxa.

     Vaig veure abandonar el grup a una noia, d'uns 30 anys. Després a un home, d'uns 50 anys. I més tard a un noi també d’uns trenta i pico. Jo continuava el ritme, el grup era com una autèntica piconadora, doncs a partir del quilòmetre 35 avançàvem a gent aixecant-los els dorsals de les samarretes, gent que també corria i gent que ja caminava. Veig a la dona de negre, la que tenia fitxada, i ja caminava.

     La sensació de córrer sobre els 6 minuts el quilòmetre, en el quilòmetre 35 transcorreguts, és demolidor. No et dóna orgull, presumpció o supèrbia, però si et dóna poder. Tal va ser el poder que en el quilòmetre 40 vaig tenir una pujada molt important d'adrenalina, tal va ser, que vaig pensar a anar-me a buscar a la llebre de les 4 hores. Sobtadament vaig començar a cavil·lar, a mesurar capacitat física i mental. Físicament amb prou feines sentia les cames. No obstant això, mentalment, anímicament em volia menjar el món. “¿Cómo son los 2 kilómetros que quedan?” Pregunto a la dona, la llebre. “Falta una subidita a un puente, y el resto es bajadita y todo bastante plano” Em contesta l'home, la llebre.

     Em trobo encara amb el “subidón”. Sóc a punt d'arrencar i abandonar el grup de les 4h15’, però alguna cosa em para, em frena. Alguna cosa em diu que tingui paciència. És aquesta intuïció, o cridem-li sisè sentit. I, en efecte, li faig cas a aquesta veu, a aquest pensament. Aconseguim l'últim avituallament de carrera i el grup es dissipa com per art de màgia. La gent ha anat a beure. En aquest lapse de cursa, dubto més que mai. No sé si seguir amb el meu ritme o esperar a les llebres i a la resta del grup.
     Segueixo dubtant i durant uns segons em trobo totalment perdut. Per fi el grup es reunifica de nou, sembla mentida, però sento una mica d'alleujament. No obstant això, ZAS! Al cap d'un minut vaig sentir un terratrèmol a les cames. Un dolor intensíssim, de sobte, es va fer regne d'ambdues extremitats inferiors. La ment deia corre, corre, i les cames em deien prou, prou. No em seguien, no em feien cas. Si bé sabia que no arribaria a caminar, també, de la mateixa manera, sabia que sofriria fins a arribar a meta. Va ser una autèntica tortura el fet de córrer, i el fet de veure com a la gent que havia avançat et tornaven a sobrepassar.

     Llavors el del temps era el de menys, l'objectiu era arribar a la meta, i corrent. El pas per la zona de la catedral va ser espectacular. Estava clafit de persones de totes les edats, aplaudint el pas dels corredors. En aquests instants em reanimo d'alguna manera. Faig un petit esforç d'allargar la gambada, però les meves cames em diu que no, que de cap de les maneres puc esforçar-me més del compte. I frustrat, continuo amb el meu ritme al són dels aplaudiments dels malaguenys i malaguenyes.

     Ja veig els arcs de meta. “Uff!” A la fi, em dic. Ja tinc ganes d'arribar, creuar la meta, parar el cronòmetre i asseure'm i prendre'm aigua i isotònic. Veig les banderoles de les llebres que són a punt de creuar la meta. M'han tret uns 400 o 500 metres, calculo, això són 4 o 5 minuts els que m'hauré deixat en 2 quilòmetres. Sóc a punt de passar l'arc de meta i el crono oficial de carrera marca 4h17’ i pocs segons. El meu cronòmetre em marca 4h14’ i escaig segons. “Em falta veure el temps real de carrera” Em dic amb uns quants quilos d'orgull, ja que al final he aconseguit creuar la meta corrent. Malgrat tot l'últim sofriment, ha valgut la pena, m'he apropat a les 4 hores i quart. “Me he quedado un poco al final” Li dic a la llebre, dona, que esperava a la meta. Estrenyo la seva mà, i també la de la llebre, home, que em somriuen i em feliciten. I a continuació em vaig directament al lloc on graven les medalles amb el teu nom i el teu temps real. BINGO! Al final aconsegueixo baixar de les quatre hores i quart, ja que veig gravat en la medalla: 4h14’57”. Ea! fins a la propera. Salut, cap i cames...

José Ángel Castro.

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Ultra Trail Serra de Montsant (101km)


Són les 9:06:36 am quan comença la setena edició de l’Ultra Trail Serra del Montsat (UTMS).


Surto molt bé i amb ganes de fer-la, amb el dorsal 104 i amb el pseudònim Maür-Elna, que són els dos meus fills. És la meva primera ultra trail, mai abans he fet tants quilòmetres en un sol dia: 101,2 km i 4.002 metres positius són els que m’esperen per completar aquesta fita personal.
Sortim de Cornudella de Montsat direcció Albarca amb una pujada inicial que es fa sense massa dificultat. És la primera i encara estem fresquets. Des d’Albarca pugem a la Mare de Déu del Montsat des d’on continuem pujant fins al Pi de la Carabasseta. Seguim per baixar fins al poble Ulldemolins, on em sento com a casa, és clar! Fins aquí tot bé, bones sensacions, amb ganes de tirar i continuar.



Tot el riu Montsant fins a Margalef és una de les parts que en apuntar-me a la UTSM pensava que fóra on més bé em sentiria ja que és un tram on gairebé tot és pla i baixada... però no, no és així sinó que és la part on més  pateixo. Estic bé i em sento bé però les rampes em jugen una mala passada. De fet, quan arribo al pantà de Margalef em plantejo abandonar, però he de posar-hi remei. Què millor per les rampes que el fred. I sense pensar-ho dues vegades em trec la roba i de cap a l’aigua! Està freda, però m’agrada sentir el fred. Em vesteixo i tornem-hi que no ha estat res.
Baixo el ritme per intentar no carregar tant les cames i de sobte  passa el Severino, Seve es fa dir. Ell serà una de les claus perquè jo acabi l’Ultra.


 S’enganxa a mi donant-me ànims i sentit de l’humor, fa que tot sigui possible. Tant és així que una vegada arribats a Margalef la meva actitud passa a ser més positiva. Amb ell fem plegats els més de 66 km que encara ens queden.

 De Margalef cap a la Bisbal de Falset em trobo amb la meva dona i els dos fills que em segeixen durant la cursa i als quals  he d’agrair el suport i els ànims que em donen cada vegada que els retrobo: ells són una part molt important per a fer posible el meu repte. Ara toca pujar fins l’ermita de Sant Salvador, una bona pujada que fem bé i amb l’alegria que transmet el Seve. Sense adonar-nos-en ja som a dalt de tot del Montsant i començem a baixar passant per l’ermita de la Foia on també m’espera la família i d’allí fins a Cabacés: portem 57.4 km i ja hem superat més de la meitat del recorregut


. Allí prenem un caldet i un plat de pasta que se’ns posa molt bé, juguem una mica amb els nens, parlem amb la Judit i continuem perquè ara toca pujar al municipi de la Figuera. Una vegada a dalt ens posem els frontals (ja es fa de nit) i baixem a la Vilella Baixa tot contemplant els llums dels poblets del Priorat Sud. Passem també la Vilella Alta i fins a Escaladei, on fem paradeta per menjar una mica abans d’afrontar l’última pujada fins dalt de tot de la Serra Major. Són les 23:00 pm i portem 14 hores a les cames.

Allà em trobo per sorpresa la Judit, que va voler estar sempre al meu costat.
Al local on hi ha l’avituallament trobem un fisioterapeuta, i tot i que estic força bé aprofito per fer-me un massatge reparador a les cames i quedo com a nou per afrontar l’última pujada.
Pugem pel grau de l’Escletxa fins dalt de la Serra Major, hi ha una mica d’humitat a causa de la boira. Per sort no és massa espessa, la Serra Major és traidora en aquestes condicions pel seu paisatge homogeni i on no es poden agafar massa referències. Tot i ser de nit tenim visibilitat per anar seguin les fites amb tranquil·litat. Un cop arribats al grau de la Grallera, baixem directe fins la Morera de Montsant i les sensacions cada vegada són més bones, en part perquè ja hem fet el més dur i sabem que a partir d’ara tot és baixada i pla llevat d’alguna pujadeta. El que ens queda pel final tan sols són uns 10km, això ja està fet! Ens posem a córrer fins la Morera, passem el control, faig un petó a la Judit i continuem pel camí dels Cartoixans fins que de sobte i després d’una petita pujada tenim el poble de Cornudella a sota nostre: ja hi som... ens queden 2 quilòmetres de baixada. Seguim corrent, avancem un noi que en veure’ns es posa a córrer amb l’orgull que no li traguem dos posicions a la general, però en aquell moment fa estona que anem forts i ens sentim bé. El passem, ja som dins el poble i l’unic que ens manca per la meta és un tomb per Cornudella. 


Entrem al carrer major i al fons i tocant a meta ja veig la meva dona animant-me i dos bons amics i companys de feina que em vénen a rebre abans de posar punt i final a aquesta cursa que tan temps portava preparant-me.


El Xavi és un d’aquests dos amics que ha vingut a rebre’m i que m’ha donat ànims des del minut zero. Ell és l’home que cuida tots els detalls, mai deixa de sorpendre i com que sap de quin peu calço, em porta una estelada per creuar la meta. Ens agafem amb el Seve i fem l’entrada triomfal junts, amb l’estelada en mà i la bandera del Cargol d’Agost (ell és d’un poble d’Alacant què és diu Agost).


Després de 18:40:05 minuts  de rodar pel Montsant amunt i avall amb la il·lusió de córrer a casa i a la terra que m’ha vist crèixer ens abraçem amb el Seve. Ho faig també amb la Judit i després amb el Xavi i el Ramon.
UTMS a la butxaca. Bon ambient i amb l’armilla de finisher també a la butxaca.

Gràcies a tots els que m’heu donant ànims, als seguidors a través del xip de cronometratge (encara que no funcionés massa bé..), família i amics.

Per acabar una frase de la meva filla Elna, que espero que algun dia pugui entendre: per què corres tant, pare?

                               

                                                                                                  Sergi Monlleó i Monlleó

dijous, 24 de setembre del 2015

213 3000's Tancant el cercle al pic Rodó de Canalbona


213! Repte assolit! Al Pic rodó de Canalbona de 3004 mt.


Han hagut de passar més de 13 anys, 49 jornades, centenars d'hores caminant per valls i crestes, centenars de milers de metres de desnivells acumulats a les cames, milers de km per carreteres de corves, bivacs i matinades per tal de pujar els 213 tresmils que hi ha al Pirineu segons la llista feta per John Buyse. I per fi ho he aconseguit!


Per a completar la fita, volia fer-ho acompanyat de la meva dona i els meus fills i els amics que m'hi vulguéssin acompanyar. Així que a entrenar i a buscar un dia per a fer-ho.
Dels convidats, van poder venir l'Octavi, la Carme, l'Ariadna, Xop, Xavi Torrell, Santi, Enric Vives, Basko, Josep Morató i Marc Morató. als quals agraeixo profundament el seu suport i companyia.
Aixi doncs va ser com el cap de setmana el 19-20 de setembre enfilàvem camí amunt cap a Àreu i Vallferrera. Després de 10km de pista aparcàvem al parquing de la Molinassa.


El repte era titànic! I les motxilles també! Doncs a l'haver de pujar amb criatures a passar 2 dies a la muntanya esperant-se temperatures sota zero a la nit. No s'havia d'escatimar en material!



Començàvem del Pla de Boet a les 14h del migdia. sense haver dinat. a ritme lent però constant. la pujada és feia dura sobretot la del principi. Però amb il.lusió i alguna xuxe vam arribar a la desgrimpada i minuts més tard al riu, on vam dinar.



Llavors amb la panxa plena, les coses es veuen diferent. I pit i amunt i amb la cresta de la Pica al davant vam anar pujant amb una temperatura perfecta a buscar el primer mini trionf. Arribar a l'estany de Sotllo...



Els nens estàven bé, així que vam decidir no sortir del pla inicial i anar a dormir a l'estany d'Estats, on uns anys abans hi dormia amb els sogres...



La mala sort però va ser que el Bernat va posar de peus fins als genolls en un aiguamoll i se li van mullar de dalt a baix les bambes! Sort del fogonet del Xop que va assecar-les.



Vam arribar a l'estany d'Estats i vam començar a preparar el campament tot esperant que pugéssin el Santi, l'Enric i el Basko, que no van tardar a arribar.



Feia fresca, ja estem al setembre i quan va caure el sol la temperatura va caure en picat. Els nens però ben tapadets amb les mares jugàven  a les tendes... Quina aventura! Pel Bernat i la Guiomar era la primera nit de dormir en tenda! I quina estrena! A 2500m al llac d'Estats!




Mentre nosaltres feiem el campament i preparàvem el sopar els germans Morató van anar a pujar a la Pica d'Estats. Era un bon dia per anar-hi i estar sols, doncs a aquella hora poca gent hi puja ja... Van pujar i els hi teniem preparat un plat de calent per quan arribèssin...



El McGuiver Xop, va preparar el menjador i la sopeta calenteta i au tots a sopar amb una gana d'aprenent! l'Enric va portar menjar per un regiment, però és que té molta gana! Així va ser com tots menjàvem per agafar forces per la freda nit.



Va caure la nit, vam esperar els germans Morató i després de sopar cap a dormir que haurem de matinar. Tots cap a les tendes, i el Xop és va quedar al ras a vigilar que no vingui el llop! ;)



Una nit freda i amb l'esquena com un 4! a les 7 toquem diana i a esmorzar! Un té ben calentet i cap amunt que hi falta gent!


Es molt aviat i la canalla que al vespre estàven de xàxara dins els sacs, els costava d'arrancar. Na Guiomar, que només té tres anys, va fer tot el tresmil des de l'estany al meu llom, doncs havia d'estar fresca per poder tornar als cotxes a la tarda...



vam començar per la tartera est fins a buscar una canal i trobar un estanyó. Allí vaig decidir tirar pel dret per no rebentar-nos en tarteres desfetes i sentint algun grinyol de la gent per l'esperó fàcil però dret vam arribar al coll amb l'estany de Canalbona que a més de 2900 és l'estany més alt de Catalunya.



El Marc i el Xop van fer de sherpes i de guies per l'Ariadna i el Bernat, que van portar-se com autèntics campions i alpinistes! El relleu està servit!


Al Coll feia una mica de brisa, res de l'altre món, així que amb solet i poc airet, a remuntar l'última pala abans del cim.


Quina emoció, faltàven pocs metres pel cim i tenia tota la pell de gallina. Els meus nens, la Gemma, els amics tots allà contents i curulls de joia pels seus reptes personals i per a compartir aquest moment amb mi!


Erem al cim! Van ser moments molt emotius, la Gemma em va llegir un escrit per recordar tot el que ha significat aquest repte. Els meus petits em van regalar una jaqueta de Gore, que la meva ja estava tota apedaçada...



El Xop va pujar una ampolla de Cava bo de l'Oriol, per a mullar amb cava la gesta! Tot molt especial.



També vam pujar una pedra de la Noe, tal i com li vaig prometre que la deixaria quan culminés els tresmils del Pirineu. Noe Gaya! Allà tens la teva pedra!



Després de mullar amb cava, i fer-nos fotos i una mica d'esmorzar cap avall que fa baixada!



Vàrem baixar per la tartera, el camí més llarg però més ràpid de baixada fins tornar a trobar l'estanyol.



D'allí cap al campament base a fer el banyet de costum!




El Santi va portar un matalàs onflable de platja, i es clar l'oportunitat de banyar-te a l'estany D'Estats amb l'onflable era perfecta i no la vam desaprofitar.




De fet no feia massa calor, però el banyet de rigor no és pot deixar de fer!



Tot plegant el material, vam dinar i vam emprendre el camí de tornada que sempre és fa pesat.
De totes maneres vam disfrutar del camí i les xuxes feien que les cames dels més petits no paressin de brandar i arribar així com deia el Vives al riu a fer un descanset a ritme d'adult!
Això sí amb cames de nen!



Vam arribar al Refugi on un refrigeri ens va fer alçar el cap i cap als cotxes que ens esperàven per tornar a casa!



I ja som al pont que separa la vall de vallferrera i el pla de Boet.




del dret i del revés! Carregats encara com a someres!





Al cotxe, vaig donar a mode de record, una foto meva del Neouvielle feta mosaic amb més de 2000 fotos de tots els tresmils que he anat fent.
Es aquesta que us poso a continuació:



Us deixo també a mode record, les fotos del primer cop a la Pica d'Estats l'any 2002.






Entre aquestes fotografies han passat més de 13 anys! Les primeres son de la pica d'estats, que al juliol del 2002 feia el que seria el meu primer tresmil del Pirineu amb Oriol Cornudella, Elisenda Carles, Quico Parés, Pep Nogués, Jesús Roquet.
El Pirineu em va fascinar i em vaig motivar a coneixer d'aprop totes les valls, llacs, crestes i racons d'aquest estimat i bell Pirineu
Ara hi hem tornat al massís de la Pica per tancar el cercle i pujar a l'últim 3000 que em quedava per pujar del Pirineu. El pic rodó de Canalbona acompanyat de familia i amics que us he descrit més amunt.
I sobretot pel Bernat i la Guiomar que per acompanyar el seu pare un dia tan especial van fer un repte titànic, dormint a 2500m i havent caminat més de 12h i més de 1300md+. Son molt grans!
Així doncs lluny de pendre-ho com una competició, he completat el repte de pujar els 213 tresmils de la llista de John Buyse. M'ho he pres amb calma per disfrutar de cada jornada i de la companyia que en la totalitat dels cims ha estat la millor del món! 
l'Experiència ha estat brutal i molt recomanable, i ha fet que aprecii cada racó d'aqueixes muntanyes.
Ha estat un repte que m'ha omplert com a muntanyenc i com a persona, però que sol no ho hagués pogut fer! Vull agraïr molt especialment a la Gemma el seu suport incondicional i la seva companyia en 29 d'aquests tresmils. Als meus petits, el Bernat i la Guiomar que m'han acompanyat a fer l'últim tresmil amb la seva força! Al Xop, que és amb qui més jornades he compartit, un total de 14 amb 67 tresmils i que gràcies a ell vam brindar amb cava dalt del Rodó! Pel Benaiges i pel Lluís que és amb qui he compartit més cims, més de 70 amb cadascun. Pel Lluís Reverter amb qui ultimament hem estat companys inseparables de cordada. El Marc Martí i l'Octavi, els amics de la colla que a més cims m'han acompanyat i que em sento orgullós d'haver-los encomanat la passió de la muntanya. I a molts d'altres com el Koanito, Igor, Alvaro, Tàpies, Guasky, Oscar, i tans altres... que en algun moment o altre, han compartit aquestes 49 jornades en que he fet els tresmils, centenars d'hores caminant, milers de metres de desnivell a les cames, carregats com a rucs o amb skyrunning. Grans matinades, sofrint el meu "ontime", Bivacs, plugims, calorades i ventades i milers de km de carreteres de muntanya...
Gràcies a tots per fer-me companyia en aquesta aventura. i Recordeu que no és més gran qui més alt puja, sinó que aquell que meravellat per la bellesa del que l'envolta més intensament sent cada moment.


Text: Toni Morlans.

Fotos: Octavi, Xavi, Xop, Gemma, Toni, Josep.