Malaga Connection, la marató!

Són les 3:52 minuts del matí. Uhm! Encara que és ben d'hora, m'agrada. Em desperto, més o menys, a la mateixa hora de sempre. Sense l'ajuda del despertador. I, tenint en compte, que jo sóc com les gallines: es posa el Sol, sopo i m'amago, ben abrigadet, sota les calentetes mantes d'una agradable nit de tardor. O sigui, que si bé m'aixeco a la meitat de la nit, ja he dormit les meves bones set o vuit hores.
    

     Després de la condícia matinera de rigor, el primer que faig és esmorzar, amb parsimònia. I, com que tinc temps de sobres, el següent que faig és rentar els plats, completament sense estrès, ja que tinc una montanyeta d'atuells del dia anterior i, si no els frego ara, se'm pot fer una gran muntanya després de córrer la marató. Aquí vaig encertar.

     A continuació tocava raspallat de dents i les necessitats fisiològiques de torn. També em dedico temps, sense cap pressa, totalment sense una gota d’estrès. Però, no obstant això, aquí, endinsat en aquest estat de familiar endormiscament, casi creuant la fina i perillosa línia del més enllà, de sobte miro l'hora i són les 6:38 a. m. Jo! De cop i volta m'entren les presses, ja que tinc poc més d'una hora de viatge fins a la capital andalusa i encara tinc la maleta per fer. A més, em vaig assabentar el dia anterior mentre recollia el dorsal, que la meitat de Màlaga està en obres per culpa del metre, així que em van recomanar que arribés amb temps de sobres.

     Faig la borsa a empentes i rodolons, això sí, prioritzant el més important; material i menjar per córrer, sense oblidar-se les claus de casa, les del cotxe i la documentació. Ho fico tot en el cotxe i ho arrenco. Poso el GPS en marxa, però clar, haig d'esperar al fet que rebi el senyal. M'entra una mica d'ansietat, de nervis, ja vull que l'aparell em doni el temps d'arribada al pàrquing que està al costat de la sortida. Mentre espero, decideixo entrar a casa i aprofitar per tirar la borsa d'escombraries. Ho faig. Quan em torno a ficar en el cotxe, “volià”, ja tinc l'hora d'arribada al pàrquing Cervantes de Màlaga: serà a les 8 hores i 12 minuts. I els nervis se'm recargolen, se'm crespen, doncs encara m'haig de canviar de roba, col·locar el dorsal, posar-me la ronyonera amb els beuratges pertinents: gels, aigua i isotònic. A part de que no sé la distància real del pàrquing a la línia de sortida. I l'hora de la sortida de la marató és a les 8:30 hores. I per si no fos poc, no sé si tinc carrers tallats i si hauré de donar molta volta fins a trobar el joiós pàrquing. I una altra cosa, papallona: baixant cap a Màlaga, hi ha una zona que es diu Las Pedrizas. És carretera bona, autovia, ben asfaltada i costa avall, però, està plena de radars. Límits de velocitat entre 80 i 100 km/h. Ah! Gairebé se m'oblida, doncs a més haig de fer l'escalfament pre marató: uns 2 quilòmetres, suaus, més tres exercicis estiraments de maluc. Sens dubte, de sobte, se m'ha acumulat la feina… Grrr!

     Vaig conduint per l'autovia A92M, amb molt poc tràfic i aprofito, abans d'arribar al tram de Las Pedrizas, la zona repleta de radars, per circular entre 120 i 140 km/h, a veure si guanyo una mica de temps. Al cap d'una mitja hora, el GPS m'indica que he guanyat gairebé quatre minuts. Bé, penso, almenys aconseguiré realitzar una mica d'escalfament. No obstant això, arribo a Las Pedrizas i inevitablement haig de minorar la marxa, reduir velocitat o gratar-me la butxaca? Uff! Prefereixo quedar-me sense escalfament, em dic, ja que no està la cosa per regalar diners. Per sort, no em vaig trobar cap carrer tallat fins a arribar al pàrquing Cervantes, si bé em vaig deixar deu minuts en el tram dels radars.

     Són les 8:14 hores  del matí. Per fi estic ja dins del pàrquing, amb el cotxe aparcat i amb el maleter obert, disposat a canviar-me de roba. De nou prioritzo per no embolicar-me ni deixar-me el més important en el cotxe. Començo per posar-me vaselina en els mugrons, ja que és la primera carrera de llarga distància que vaig a córrer amb la samarreta del Club Atlètic Espluguí, i em temo que el teixit no és de molt bona qualitat, no és anti fregament. A continuació em poso de “curt”, com se sol dir en argot “runner”, o el que és el mateix, amb la vestimenta de màniga i pantalons curts, doncs àdhuc sent un sis de desembre, donen uns 18 graus centígrads de temperatura diürna.

     Tanco la porta del maleter, ja amb tot al damunt, i miro l'hora. Jo! 8:21. Surto literalment corrent del pàrquing, dono a un carrer amb arbres, per sort em situo ràpidament i veig la gran rotonda amb l'Avinguda del Parc just darrere, que és on està situada la línia de sortida. Creuo l'enorme rotonda amb el braç dret aixecat perquè els cotxes em deixin passar. Arribo a l'últim recinte, a l'última fila dels corredors. Són exactament les 8:25 a. m. Fiu! Esbufego, i intento endinsar-me al grup. Hi ha un noi i una noia de control, em miren el color del dorsal i ell em denega el pas. “Tienes que ir dos cuadrados más arriba, por la parte izquierda” em diu. Li faig cas, sense dir ni piu, i em dono la mitja volta, però ella em deté a cop de veu: “No, no. Puedes pasar por aquí. Eres color gris” em crida entre la gentada. I torno a esbufegar. “Ja estic dins i preparat” em dic i m'encoratjo.

     “El Pla A” a prendre vent. La idea era sortir amb el grup de les 3 hores i 45 minuts, orinar les dues o tres vegades que em toquen i, llavors, cap al final de carrera, enganxar-me a la llebre, com a ferro cremant, de les 4 hores. Però, no tinc més remei que inventar-me, sobre la marxa, un “Pla B”. Llavors decideixo, ja que veig dins del recinte on em trobo a les llebres de les 4 hores i les 4 hores i 15 minuts, de sortir amb la llebre de les 4 hores, estar amb ella durant tota la carrera i, al final, si queden forces, donar una espenta per baixar de les 4 horetes.

     I el “Pla B” també se'm va a fer norris, ja que amb prou feines em puc moure entre la gentada, els runners, que estan acumulats en l'última part de carrera. Per uns instant no sé on em trobo, dubto, em confonc, ja que escolto parlar en anglès, italià, suec, noruec, danès o finlandès, no estic molt segur de les llengües nòrdiques, però sí que, a més, veig banderoles belgues, alemanyes… Sens dubte això és “The Malaga connection”.

     Encara sense saber si em trobava a Piccadilly Circus o a la marató de Màlaga, gairebé a cops de colze, m'intento obrir pas entre la munió de babel per situar-me al costat de la llebre de les 4 hores. Impossible. Quan més m'apropo, més atapeïda està la gent. Així que de nou em toca resignar-me i em quedo just darrere de la llebre de les 4 hores i quart. I de nou m'entra ansietat, ja vull que comenci la festa, vull començar a córrer, a moure'm i donar caça a la llebre de les 4 hores.

     Per megafonia donen el compte enrere: cinc, quatre, tres… La gent trenca amb aplaudiments. No se'm posen els pèls de punta, però “mola quantitat”. És l'ésser humà en la seva màxima expressió; només amb la seva ment, amb el seu físic i amb el seu esperit just abans d'afrontar un gran repte. Sense l'ajuda d'eines, gadgets, apps, o qualsevol tipus de tecnologia. M'agrada córrer…

     Per fi la aglomeració de babel es mou, ara trota, ara camina, ara torna a trotar fins a just una miqueta abans de creuar la línia de sortida que, a mesura que avança, es fa i crea espais. Aprofito aquests buits per avançar a corredors. A la llunyania, visualitzo la banderola que porta la llebre de les 4 hores. “Bé!” Em dic. M'estic apropant, no obstant el rellotge em diu que estic fent el quilòmetre en uns 5 minuts i 30 segons, més o menys. Ups! Això ja és una mica massa ràpid per a mi. Aconsegueixo quedar-me a uns 150 metres de la llebre de les quatre horetes, però faig cas al rellotge, i em decideixo ser conservador, em deixo caure fins a fer en 5 minuts alts el quilòmetre.

     En aquests temps em sento còmode, així que començo a agafar referències de corredors. Em fixo en una dona d'uns 40 anys, va de negre, fàcil de reconèixer. També en un home, d'uns 50 anys, i aquest és més fàcil de reconèixer encara, doncs en la samarreta porta escrit: “Lojeños a la carrera”. Loja és la capital de la comarca que porta el seu propi nom, el també anomenat Ponent Granadí, que és on està situat Villanueva Mesía, el meu poble d’origen. Sóc a punt de comentar alguna cosa amb el lojeño, no obstant això em fixo que parla amb gairebé tothom. Desisteixo. Jo no estic de xerrameca. I així mateix em fixo en un noi, d'uns 30 anyets, amb auriculars que em sobrepassa diverses vegades durant tot el recorregut. A aquests tres els tinc fitxats, ja que anem fent la goma, és a dir, ara et passo, després em passes.

     I a ritme de creuer, una miqueta alt per a mi, deixo que passin els quilòmetres. Com sempre, durant el trajecte, observo. A partir del tercer avituallament em coincideix la presa de gels –meus-, amb la presa de sòlids i líquids de la carrera. Albert, el meu nutricionista, va encertar de nou (tampoc es va remirar-se massa en el càlcul de les ingestes, ja que va repetir el planning de la marató anterior). El planning d'ingestes tracta sobre la presa de l'isotònic Isostar Long Distance cada mitja hora, sals 226ers cada hora i un gel, amb diferents beneficis, cada 7 quilòmetres. No obstant això, amb tanta coincidència, un gel més un trosset de plàtan i un altre trosset de taronja, la primera sensació era que em afartava de menjar. No obstant això, haig d'esmentar, que tot em sentia de meravella, o sigui que els gels, els plàtans, les taronges més l'isotònic Powerade que posava l'organització de carrera, m'ho acceptava tot bastant bé el cos.

     Per a la meva sorpresa, em fixo en la distància, que en el cinquè avituallament hi ha un tumult de corredors parats. “Uhm! Haurà passat alguna cosa?” És el primer que se'm passa pel cap. Arribo a l’avituallament i descobreixo que sí, sí que passa alguna cosa. L'organització s'han quedat sense gotets de plàstic, i, els corredors, estan bevent “a morro”, absorbint el tan desitjat líquid transparent directament de les garrafes de 5 litres. Uff! Encara sort que porto la ronyonera amb dos bidons, un d'isotònic i l'altre per a l'aigua. Així que, més endavant vaig haver de parar per complet per emplenar el bidó d'aigua.

     La dona de negre m'avança de nou. No la perdo de vista i intento que no se'm vagi molt lluny. De sobte escolto veus. Busco amb la mirada de qui i on provenen la vocifera. “Pisha… Ahí, sacando pesho. Venga palante… Con el pesho pafuera, con pesho…” diu un espectador, dirigint-se a un grup de corredors. El “element” camina d’una manera malgirbada per la vorera, sense camisa i, per la pinta, sembla que va de retorn a casa després d'una nit boja.

     Fa diversos minuts que la meva bufeta m'ha avisat que vol descarregar. Atalaio pels voltants a la recerca de plantes (no sé per què però sembla que és més humà orinar a costat d'una planta que d'un fanal o un contenidor). Correm de tornada pel Passeig Marítim. Ho hem corregut de cap a cap, des del port de càrrega, al port pesquer, port esportiu fins a arribar a un barri de casetes, modestes, als afores de la ciutat. Aguanto una mica més l'orina, ja que sé que aviat em trobaré palmeres al meu pas i podré alleujar-me durant uns quants segons.

     Acabades les meves necessitats, veig que el noi dels auriculars em sobrepassa. Yep! Per un moment se m'encenen les alarmes. “Estaré perdent molt temps?” Em pregunto. Miro el cronòmetre i efectivament sembla que vaig uns segons més lent. Decideixo donar una mica més de ritme a les cames. L'esforç dóna els seus fruits, ja que de nou aconsegueixo apropar-me a la dona de negre i al noi dels auriculars. Al “lojeño” li perdo el rastre, ja no recordo si va davant meu o per darrere.

     I arribo a la mitja marató. Miro l'hora oficial de carrera, em marca 2 hores, 03 minuts, dels segons no me’n recordo. El que sí recordo és que a Saragossa em marcava 2 hores, 07 minuts. Miro el meu rellotge, em dóna 2 hores, 01 minuts. Bé! Solament portava un desfasament d'uns 2 minuts del temps oficial amb el real. Més o menys, em quadra la cosa. M'agrada, m'animo, continuo corrent amb més ganes per veure si al final de carrera aconsegueixo baixar el temps final.

     Ha passat una estoneta del pas per la mitja marató, o sigui, els 21 quilòmetres, i no sé si porto recorregut un quilòmetre més quan de sobte perdo les cames, m'entra un dolor intens en tots dos membres. L'única cosa que sé és que em fan bastant de mal les extremitats inferiors del cos. “Buh! I encara em queda la meitat del recorregut per fer…” Em dic amb gran pesar. Continuo corrent, minoro una miqueta la marxa i la dona de negre em passa com una exhalació. També ho fa el noi dels auriculars, i del “lojeño”, segueixo sense rastre. Em veig (fantasiant), amb un fuet –i no de menjar- a la mà, disposat a donar-me amb ell si fos necessari per no veure'm caminar en la marató. Segueixo corrent, de cap, només de cap, però veig que les cames em segueixen, em fan cas, més a poc a poc del que volgués. No obstant això, la gent comença a avançar-me. Miro el crono i em vaig ja per sobre dels 7 minuts el quilòmetre. “Jo! Em va a caure una minutada” Penso resignat. Llavors em poso com a meta el no parar-me, el no caminar. I aguanto bé durant uns quants quilòmetres.

     “Engánchate si puedes” Escolto a la meva esquena. Era una dona, acompanyada d'un home, tots dos de la meva edat més o menys, i portaven adherides en format de motxilles dues banderoles on marcaven 4h15m. Exacte, eren les llebres de les quatre hores i quart. El primer que faig és mirar el rellotge, el GPS em marca poc més de 32 quilòmetres. Ups! Dubto per uns instants. Són 10 quilòmetres a un ritme superior al que porto. I em fan bastant de mal les cames. No sé… No sé… No obstant això em llanço. “Probaré un ratito con vosotros” Contesto a la dona, la llebre.

     En els següents quilòmetres amb prou feines me’n recordo de que tinc adolorides les cames. Solament penso a seguir els passos de les llebres i dels perseguidors, que no érem molts. En els avituallaments el grup s'escampava, desapareixia per beure. Jo com portava els meus bidons i els meus gels no vaig parar a avituallà més. I com un camp humà imantat, després d'uns segons, el grup es reunia de nou per continuar la marxa.

     Vaig veure abandonar el grup a una noia, d'uns 30 anys. Després a un home, d'uns 50 anys. I més tard a un noi també d’uns trenta i pico. Jo continuava el ritme, el grup era com una autèntica piconadora, doncs a partir del quilòmetre 35 avançàvem a gent aixecant-los els dorsals de les samarretes, gent que també corria i gent que ja caminava. Veig a la dona de negre, la que tenia fitxada, i ja caminava.

     La sensació de córrer sobre els 6 minuts el quilòmetre, en el quilòmetre 35 transcorreguts, és demolidor. No et dóna orgull, presumpció o supèrbia, però si et dóna poder. Tal va ser el poder que en el quilòmetre 40 vaig tenir una pujada molt important d'adrenalina, tal va ser, que vaig pensar a anar-me a buscar a la llebre de les 4 hores. Sobtadament vaig començar a cavil·lar, a mesurar capacitat física i mental. Físicament amb prou feines sentia les cames. No obstant això, mentalment, anímicament em volia menjar el món. “¿Cómo son los 2 kilómetros que quedan?” Pregunto a la dona, la llebre. “Falta una subidita a un puente, y el resto es bajadita y todo bastante plano” Em contesta l'home, la llebre.

     Em trobo encara amb el “subidón”. Sóc a punt d'arrencar i abandonar el grup de les 4h15’, però alguna cosa em para, em frena. Alguna cosa em diu que tingui paciència. És aquesta intuïció, o cridem-li sisè sentit. I, en efecte, li faig cas a aquesta veu, a aquest pensament. Aconseguim l'últim avituallament de carrera i el grup es dissipa com per art de màgia. La gent ha anat a beure. En aquest lapse de cursa, dubto més que mai. No sé si seguir amb el meu ritme o esperar a les llebres i a la resta del grup.

     Segueixo dubtant i durant uns segons em trobo totalment perdut. Per fi el grup es reunifica de nou, sembla mentida, però sento una mica d'alleujament. No obstant això, ZAS! Al cap d'un minut vaig sentir un terratrèmol a les cames. Un dolor intensíssim, de sobte, es va fer regne d'ambdues extremitats inferiors. La ment deia corre, corre, i les cames em deien prou, prou. No em seguien, no em feien cas. Si bé sabia que no arribaria a caminar, també, de la mateixa manera, sabia que sofriria fins a arribar a meta. Va ser una autèntica tortura el fet de córrer, i el fet de veure com a la gent que havia avançat et tornaven a sobrepassar.

     Llavors el del temps era el de menys, l'objectiu era arribar a la meta, i corrent. El pas per la zona de la catedral va ser espectacular. Estava clafit de persones de totes les edats, aplaudint el pas dels corredors. En aquests instants em reanimo d'alguna manera. Faig un petit esforç d'allargar la gambada, però les meves cames em diu que no, que de cap de les maneres puc esforçar-me més del compte. I frustrat, continuo amb el meu ritme al són dels aplaudiments dels malaguenys i malaguenyes.

     Ja veig els arcs de meta. “Uff!” A la fi, em dic. Ja tinc ganes d'arribar, creuar la meta, parar el cronòmetre i asseure'm i prendre'm aigua i isotònic. Veig les banderoles de les llebres que són a punt de creuar la meta. M'han tret uns 400 o 500 metres, calculo, això són 4 o 5 minuts els que m'hauré deixat en 2 quilòmetres. Sóc a punt de passar l'arc de meta i el crono oficial de carrera marca 4h17’ i pocs segons. El meu cronòmetre em marca 4h14’ i escaig segons. “Em falta veure el temps real de carrera” Em dic amb uns quants quilos d'orgull, ja que al final he aconseguit creuar la meta corrent. Malgrat tot l'últim sofriment, ha valgut la pena, m'he apropat a les 4 hores i quart. “Me he quedado un poco al final” Li dic a la llebre, dona, que esperava a la meta. Estrenyo la seva mà, i també la de la llebre, home, que em somriuen i em feliciten. I a continuació em vaig directament al lloc on graven les medalles amb el teu nom i el teu temps real. BINGO! Al final aconsegueixo baixar de les quatre hores i quart, ja que veig gravat en la medalla: 4h14’57”. Ea! fins a la propera. Salut, cap i cames...

José Ángel Castro.