dimarts, 29 de juliol del 2014

Circ de Gavarnié per clavijas Cotatuero

Una altra petita llarga sortida dels intrèpids Pirineistes del CAE conjuntament amb les màquines bomberils. Així doncs fa pocs dies el passat 22 de Juliol vam enfilar per la pradera d'Ordesa disposats a una ruta que no ens deixaria indiferents. Tot i els globus sonda llençats en forma d'indirecta, els tres Bombers de Reus el dia abans van anar a fer amb èxit la cresta dels Russells. Això volia dir que les cames ja se'ls acumularia desnivell i hores. I Després la jornada que a continuació us detallarem, que podriem catalogar-la de llarga i dura però molt gratificant. Això sí una pallissa de rècords! 14h30' , 2890 md+ i més de 35km! un bon Bacallà! I com que ningú els hi donarà un piolet d'or per la gesta: Naltres els hi donem el Javalinot de llautó!

La ruta la vam començar a ritme d'ariet pit i amunt per la paret del barranc i cascada del Cotatuero guanyant desnivell a l'hora que pulsacions. De seguida va enfilar-se de manera descomunal i el ritme va passar a ritme bisonte... Al final "les clavijas". equipats fins les dents esperàvem una via ferrada mal equipada i perillosa i total va ser un flanqueig ràpid i sense cap més alicient que le meravellos paisatge de la nostra esquena; el circ d'Ordesa.


El Camí però ens va deparar una primera sorpresa: un estol d'Edelweiss ens acompanyava per les planes del pico del descargador. No vam poder evitar el safari fotogràfic.



Minuts després vam poder veure com el Lluís alçava el cap de terra i continuavem el camí, que encara estava just al principi.

El sol ens va il-luiminar el camí, doncs amb el coi de bus que surt tant tard, ja anàvem off time! i el sol guanyava depressa el terreny. I naltres a posar crema, ulleres i amunt.

Un cop als peus del pico del descargador, ja intuiem la ruta, vora la gruta de Casteret, la canal per on haviem de pujar directament al casco, sense passar pel collado de los sarrios.





5 homes i un destí, la pallissa de l'any!
Passat el llac completament assecat unes grimpadetes i en poc temps serem a tocar del coll de los Sarrios albirant la bretxa de Roland, des de la seva mateixa alçada!



Un testimoni d'exepció, el marronet Taillon i la bretxa ens seguirant a cada pas fins que virem a la cara est del casc per enfilar la seva via normal.

La neu ja comença de ben avall, el fet de menjar i beure i posar i treure (crampons) ens alenteix una mica el pas. La neu està tova, però amb crampons progressem molt millor.

El cim del Casc, el primer del dia i el num 200 de la meva cursa tresmilista . I per celebrar-ho: una pega dolça per cadascú, i un tupper amb fotos de la Guiomar per poder-lo recuperar uns anys més endavant amb la meva petita. Radere nostre l'imponent vals del circ de Gavarnié amb el Marboré com a colofó final.


La baixada del Casc i pujada a la Torre es fa per una canal nevada amb poca pendent però que ens fa suar la cansalada, doncs fa un dia preciòs. El Vignemale ens fa l'ullet des del fons.
 La Torre, no deix indiferent a ningú. Les seves parets cauen en vertical cap a la gran cascade i l'hotellerie du cirque  (eh Alvaro) encara estem a 1/4 part de la cresta i ja portem 6h... Avui el dia serà llaaarg! 


Per pujar a l'espalda de Marboré, s'ha de fer un petit tom per baix, aprofitar per recollir aigua, traspassar la rimaya, i anar buscant el millor pas per unes  terrassetes verticals que fins que no hi ets al damunt, sembla impossible de franquejar. PEr sort l'indesició dura poc i pit i amunt en un tres i no res, els hi deixàvem l'estelada a uns Catalans de la Catalunya nord dalt del cim.


Els tres pics de la cascada es fan de manera més ràpida i descansada que la primera part d la cresta, només la part final és una miqueta més tècnica. Cosa que agraïm moltissim per canviar de xip i per les vistes que ens proporcionava.
Aquest bocí de cresta per fer l'ultim pic de la Cascada fa les nostres delícies... Tu disfrutaràs... 
Déjame vivir...

Arribada doncs a l'ultim tresmil del dia, el Marboré, el més alt i ample que costa de veure on es realment el cim! Aquí disfrutada mirant al vals i el camí aconseguit! portem 10h i encara hem de baixar a Góriz i els 11km i 2'5 d tornada cap a Ordesa. Tindrem temps d'afagar l'ultim bus?

Paradeta per fer un mos i refrescar-nos amb l'aigua regalada que baixa del Lago Helado i del desgel de l'Escupidera. Estem cansats, pero queda un llarg camí. on veurem un Isard molt confiat i alguna que d'altra marmota jugant a fet i amagar.


Després d'observar atònits com al refugi de Góriz i havia més de 100 persones rodant, vam refrescar-nos una mica, posar-nos els pantalons curts i avall que fa baixada. Observar el capvespre, completament sols a l'estiu pel circ de Soaso, és un orgasme pels sentits. Sentits però que teniem bastant tocats amb el cansament. Però una cosa estava clara, quedava 1h 30' de baixada, el bus, i tres hores de viatge cap a l'Espluga! Total que després de córrer l'ultim quilòmetre per no perdre el bus i pujar de pressa i corrent i menjar conduint... A la 1'30 ens posàvem al llit per entrar de guàrdia a les 7. Una gran curtida, lleugera però gràcies a la magnífica companyia de l'alegre Sergi, el retratista Lluís, el cantaor Àlvaro i lo Javalinot Igor, que va doblar com a portejador de la corda! Fins una altra valents que les valls i cims del Pirineu volen notar el nostre alè i la notra il·lusió per recórrer els seus bonics paratges.


Text: Toni
Fotos: Lluís, Sergi i Toni.


dilluns, 7 de juliol del 2014

Pic d'Alba sota el vent

 Ja hem començat a preparar el 4000 que anirem a fer als Alps. I com?  Doncs fent muntanya ara que la neu encara està ben present al nostre Pirineu. Així doncs després de Sant Joan vam anar a fer el Pic d'alba i el seu gendarme. Els aspirants a Alpinistes vam ser el Xop, el Sergi, el Lluís, la Gemma i el Toni.
 La nit va ser curiosa, haviem de dormir a la furgo ben tovets i una punxada d'ultima hora de la furgo, vam haver de canviar de plans i així carregats com a rucs amb el cotxe del Xop i a dormir al ras! I de bon mati més de 100 persones esperant l'autocar! La muntanya... està de moda.
 Per la nostra sort, tothom anava a l'Aneto, i per tant màxima tranquilitat en el nostre camí cap a la cresta blanca d'Alba. arribem a la pleta magnífica que baixa del Barranc d'Alba.
 Vam arrencar a les 5'30 del matí de la pleta de Besurta, i amunt. passant els llacs d'Alba la vista de la sortida del sol damunt la frontera pirenaica entre l'Occitanie, l'Aran i Aragó.
 El paisatge es corprenedor, i aquest petit racó de la maladeta no sembla que pugui estar amb el pedregal que baixa de la falda del massís Maladeta-Aneto. 4 fotos i a buscar la neu per estalviar-nos els mars de pedra.
 En pocs minuts va arribar la neu, que estava en perfectes condicions toveta per poder clavar els crampons i prou dura per no deixar massa petjada. La Gemma va retrobar-se amb la neu i la duresa de les ascensions pit i amunt pel dret. La immensitat i la sol.litud d'aquesta vall contrastava amb el bullici que devia sentir-se a la glacera de l'Aneto.
 Un cop superats els primers mil metres de desnivell, deixem la neu per pujar a la cresta blanca de Paderna, on el vent, ja comença a notar-se molt.
 Els passo per accedir  a la cresta son per corriols entre pedra solta, els quals es van sortejant serpentejant el camí buscant la roca més fiable. A més en aquest racó de la cresta estàvem a contravent i ajudava al confort i a la progressió.
 Arribats però a l'aresta cimera el vent assotava de valent. la previsió de vents de 50km/h en atmosfera lliure a 3000m es va quedar curta. s'havia d'anar aplanat a terra per tal de que el vent no et prengues.
Això feia que tot i ser fàcil, s'haguéssin d'extremar les precaucions a cada pas.
 La Gemma amb la motxilla carregada i les butxaques "plenes de pedres" , s'aferrava de valent a cada pedra mentre albirava la part oest del Massís, amb el diente i la muela en primer terme, seguit dels pics de les maladetes i al fons el Pic Maldito. Dalt, foto de rigor i cap a baix que amb aquest vent ens pren les magdalenes de Mont-ral.
Abans però, una escapadeta al Gendarme, vam arribar tots junts fins al coll, però el vent i la mala qualitat de la roca en la que s'havia d'escalar van fer que la Gemma es quedes al coll, i el Sergi despres d'algun intent, decidis sàviament no arriscar-se a pujar. Les muntanyes segueixen allà!
El curt pas de la cresta, son 10m de desnivell de passos de 2n. El vent huracanat concentrat en aquest coll com si fos una centrifugadora feia que avancessim com sargantilles aferrades de 4 grapes. Ens vam poder assentar a cavall i deixar que el vent ens onfles les jaquetes que semblava que havien de rebentar.
Abraçats com a conills en zel, per no marxar la Gemma ens va fer la foto des del coll. i cap avall a menjar-nos les madalenes esperades.
tornant per la piràmide cimera del pic d'Alba, amb un bri de sol que ens il.luminava el camí i l'esperit de qui comença a baixar amb la feina feta.
Caminant per la glacera cadascú pel seu camí. Uns Reservoir dogs de pa sucat amb oli cercant el millor camí per arribar a la cantimplora que el Xop havia abocat corredor avall al matí.
la neu es magnífica quan sota hi ha blocs increibles de pedra que no has de pujar i baixar. baixavem esquiant amb les botes, com fa el kilian, salvant les distàncies, que son moltes!
En una illa pedregosa del mar de neu, un descans per no posar més el cul a la neu, que la majoria el teniem ben mullat de baixar culen bagen i de les relliscades de l'esquiada improvisada!
I arribada un altre cop al llac, amb somriures d'orella a orella per tal d'haver fet una altra petita aventura, que potser no ens donarà el piolet d'or, però sí  una magnifica satisfacció gràcies als companys de cordada: amics, familia i parella. No vam ser tots, Vam trobar a faltar la Lorda, per anar de companya de fatigues amb la Gemma, l'Octavi, que deu anar a tope amb la feina, El Vives, que estava de boda, el Joan amb el peu a la virulé i el Siscu que no va poder venir! Un altre dia serà, les muntanyes no es mouen de lloc.
Després d'això un bon dinar a una hora prudencial per alimentar les nostres panxes, ja que els costers, la neu i les pedres, ja ens havien alimentat l'ànima. 

Text: Toni
Fotos: Lluís, Gemma i Toni