dilluns, 7 de juliol de 2014

Pic d'Alba sota el vent

 Ja hem començat a preparar el 4000 que anirem a fer als Alps. I com?  Doncs fent muntanya ara que la neu encara està ben present al nostre Pirineu. Així doncs després de Sant Joan vam anar a fer el Pic d'alba i el seu gendarme. Els aspirants a Alpinistes vam ser el Xop, el Sergi, el Lluís, la Gemma i el Toni.
 La nit va ser curiosa, haviem de dormir a la furgo ben tovets i una punxada d'ultima hora de la furgo, vam haver de canviar de plans i així carregats com a rucs amb el cotxe del Xop i a dormir al ras! I de bon mati més de 100 persones esperant l'autocar! La muntanya... està de moda.
 Per la nostra sort, tothom anava a l'Aneto, i per tant màxima tranquilitat en el nostre camí cap a la cresta blanca d'Alba. arribem a la pleta magnífica que baixa del Barranc d'Alba.
 Vam arrencar a les 5'30 del matí de la pleta de Besurta, i amunt. passant els llacs d'Alba la vista de la sortida del sol damunt la frontera pirenaica entre l'Occitanie, l'Aran i Aragó.
 El paisatge es corprenedor, i aquest petit racó de la maladeta no sembla que pugui estar amb el pedregal que baixa de la falda del massís Maladeta-Aneto. 4 fotos i a buscar la neu per estalviar-nos els mars de pedra.
 En pocs minuts va arribar la neu, que estava en perfectes condicions toveta per poder clavar els crampons i prou dura per no deixar massa petjada. La Gemma va retrobar-se amb la neu i la duresa de les ascensions pit i amunt pel dret. La immensitat i la sol.litud d'aquesta vall contrastava amb el bullici que devia sentir-se a la glacera de l'Aneto.
 Un cop superats els primers mil metres de desnivell, deixem la neu per pujar a la cresta blanca de Paderna, on el vent, ja comença a notar-se molt.
 Els passo per accedir  a la cresta son per corriols entre pedra solta, els quals es van sortejant serpentejant el camí buscant la roca més fiable. A més en aquest racó de la cresta estàvem a contravent i ajudava al confort i a la progressió.
 Arribats però a l'aresta cimera el vent assotava de valent. la previsió de vents de 50km/h en atmosfera lliure a 3000m es va quedar curta. s'havia d'anar aplanat a terra per tal de que el vent no et prengues.
Això feia que tot i ser fàcil, s'haguéssin d'extremar les precaucions a cada pas.
 La Gemma amb la motxilla carregada i les butxaques "plenes de pedres" , s'aferrava de valent a cada pedra mentre albirava la part oest del Massís, amb el diente i la muela en primer terme, seguit dels pics de les maladetes i al fons el Pic Maldito. Dalt, foto de rigor i cap a baix que amb aquest vent ens pren les magdalenes de Mont-ral.
Abans però, una escapadeta al Gendarme, vam arribar tots junts fins al coll, però el vent i la mala qualitat de la roca en la que s'havia d'escalar van fer que la Gemma es quedes al coll, i el Sergi despres d'algun intent, decidis sàviament no arriscar-se a pujar. Les muntanyes segueixen allà!
El curt pas de la cresta, son 10m de desnivell de passos de 2n. El vent huracanat concentrat en aquest coll com si fos una centrifugadora feia que avancessim com sargantilles aferrades de 4 grapes. Ens vam poder assentar a cavall i deixar que el vent ens onfles les jaquetes que semblava que havien de rebentar.
Abraçats com a conills en zel, per no marxar la Gemma ens va fer la foto des del coll. i cap avall a menjar-nos les madalenes esperades.
tornant per la piràmide cimera del pic d'Alba, amb un bri de sol que ens il.luminava el camí i l'esperit de qui comença a baixar amb la feina feta.
Caminant per la glacera cadascú pel seu camí. Uns Reservoir dogs de pa sucat amb oli cercant el millor camí per arribar a la cantimplora que el Xop havia abocat corredor avall al matí.
la neu es magnífica quan sota hi ha blocs increibles de pedra que no has de pujar i baixar. baixavem esquiant amb les botes, com fa el kilian, salvant les distàncies, que son moltes!
En una illa pedregosa del mar de neu, un descans per no posar més el cul a la neu, que la majoria el teniem ben mullat de baixar culen bagen i de les relliscades de l'esquiada improvisada!
I arribada un altre cop al llac, amb somriures d'orella a orella per tal d'haver fet una altra petita aventura, que potser no ens donarà el piolet d'or, però sí  una magnifica satisfacció gràcies als companys de cordada: amics, familia i parella. No vam ser tots, Vam trobar a faltar la Lorda, per anar de companya de fatigues amb la Gemma, l'Octavi, que deu anar a tope amb la feina, El Vives, que estava de boda, el Joan amb el peu a la virulé i el Siscu que no va poder venir! Un altre dia serà, les muntanyes no es mouen de lloc.
Després d'això un bon dinar a una hora prudencial per alimentar les nostres panxes, ja que els costers, la neu i les pedres, ja ens havien alimentat l'ànima. 

Text: Toni
Fotos: Lluís, Gemma i Toni