diumenge, 19 de febrer del 2017

9a Cameta Coixa a Miravet, estrenant equipació

 Un any més va arribar el dia! Una collada cap a Miravet a passar fred de bon matí i caloret al córrer. Enguany a més amb un alicient... Estrena d'equipació! Així sí que fem goig! Està clar que no vam guanyar res, doncs la nostra gazela probret treballava. Però com sempre vam deixar petjada pel bon rotllo i germanor que fem.
 Com sempre amb l'incondicional suport de les nostres families que any rere any estan allí al peu del canó per a fer-nos vibrar amb el seu caliu!
De bon matí cares fresques i a punt per portar a passejar el senglar el nostre equip femení es preparava per donar guerra!
Eren les 8 del matí, 4 graus entre la boira, enguany bastant espessa i cap amunt al castell templer.

 El nostre home tapat, enguany contra tot pronòstic de bon matí ja anava en cos de camisa disposat a brandar l'escut hospitaler a les hosts que l'esperàven. a dalt gent guarnida de templers ens aguardàven entre la freda boira.
Families i corredors, pit i amunt. El castell templer de Miravet és des dels últims anys el magnífic teló de fons de la sortida de la cursa i de la caminada. Tots amunt!
Després de deixar la roba, 4 indicacions, els petons de comiat i els guerrers i guerreres de l'Espluga , entraven al castell a punt per lliurar batalla!

Foto de grup, on les nostres llufes per no estressar-se a la sortida, es posen ben enrere. El Jordi, que es pensava que haviem sortit a fondo, aquí va veure clar que si no vols tenir 300 persones davant, el que has de fer és espavilar a la sortida...
A la part de davant amb els autèntics màquines i al costat del Saïd, el cor bategava fort. Compte enrere els rellotges comencen a fer siroll, el silenci es fa eixordidor i en 3, 2, 1 comencem a córrer de manera maldestre esquivant a tort i a dret gent que per tot arreu et toca. Passem pel costat dels nostres supporters i cap avall!!!

De bon principi vam fer tres grups: 
Davant però sortint de tranqui El Toni, el Juan i el Gerard que marcàven el ritme de l'equip
Després el Jordi i el Marc que van sortir més conservadors però sense perdre pistonada
Darrere i a disfrutar el grup de les noies i el José Angel que sense parar de cascar anàven fent.

La sortida de la part alta del castell és explosiva! No saps per què però corres i corres i tot i que surts conservador de ment les cames corren com si el món se n'anés! Una munió de gent cridant i corejant els nostres noms fa que oblidis el fred, la boira, el batec del teu cor i donis ales a les cuixes que no paren de brandar...

LA sortida cap a fora de la fortalesa és una mia caos, però de seguida arribes a l'amplitud de la carretera, i ben aviat comença la primera de les 5 pujades que ens aniran minant les cames. Això però acaba de començar!


 Marcant el ritme, el Toni regulava les forces del grup, ara tu, ara jo, s'anàven alternant fer de llebre el Gerard, el Juan i el Toni. De bon principi sense pressa però sense encantar-nos. Quedava molta cursa i sense parar de xerrar anàvem rient i comentant la jugada. Anar plegats va ser fantàstic, doncs la cursa és va fer curta.
El Juan, anava passant de tant en tant, però conscient de que els últims anys va patir el que no està escrit per acabar la cursa no es va deixar emportar per la rauxa i va guanyar el seny. Així va ser com tota la cursa pujada radere baixada no ens separàvem. A més portàvem de comparsa el Gerard Moreno, només en coneixiem el nom i aquí vam veure que és un nano amb bon futur...




El Jordi, que està més fort que el vinagre, de tant en tant sentiem el seu alè al radere. el teniem a prop, l'anàvem veient als avituallaments, però no acabava d'agafar-nos. El Marc més conservador es va deixar caure una mica per acabar amb totes les facultats a tope!

El Nostre Batussi, el Marc que treu el cap per damunt la boira va fer una cursa força conservadora, la feina no el deix entrenar com voldria, però es manté com un nanu de 15 anys! Quina màquina! A pas ferm i sense pressa va aconseguir rebaixar la seva marca personal a la prova, i es que com el bon vi... Cada any va millorant.

Una mica més enrere, l'Eva, la Cris i la Merche sense parar de córrer ni de riure anàven disfrutant i patint el recorregut amb la il.lusió d'arribar ben fresques a la cresta i poder dir-li alguna de grossa al Gaitero que sense parar amenitzava la dura pujada a la cresta.

 El moment de la Crono, dels més durs i esperats. Fins allí la cosa havia estat una bassa d'oli, aquí començava el ball de bastons, el trio capdavanter poc a poc es va tornar duo. La falta d'experiència en aquest terreny, va fer que el Gerard no pogués aguantar el ritme que van imposar el Juan i el Toni. No era molt ràpid, però sí que sense aturador. Els dos Espluguins poc a poc van anar avançant gent a la crono i després a la cresta. Estàven animats i gas avall.


 Radera encara més animat i en silenci el Jordi anava avançant posicions... I es que des de l'any passat a fet una progressió bestial i ara amb aquestes cuixes ja podria trencar nous i tot!
Com un cabirol disftrutava de valent per la cresta!
El nostre especialista en llarga distància i animalades diverses, el Messi dels ràners Espluguins a pas ferm i tranquil rodava a bon ritme superant de llarg el seu anterior registre de la cameta. Còmode i ben guarnit, no és va perdre cap vegada i tot i millorar molt el seu crono, en cap moment va patir. és un autèntic motor Pèrkins!

 Mentres al poble la canalla fent visita cultural i jugant tots junts. Ben aviat ells també correrant i ens hauran de seguir esperant... això sí més cansats!

l'Hora de la veritat! l'última pujada! Ai las! Quina paret! Més bé que altres anys gràcies a regular les forces, enguany va ser més curt que mai. Amenitzats per un nano que semblava a punt de tenir un orgasme poc a poc i bona lletra vam arribar al cim de la Covalta. Radere enganxat ja als nostres talons, el Jordi, que amb un cop de fuet a les venes pujava com un autèntic bulldozer. PEr fin ens havia agafat. I ara a fondo! Per culpa d'un ninot que no parava d'adelantar el Jordi ens va fer pujar el ritme, i les cames del Toni van començar el procés d'electrocutació controlada...

 Els caminadors Espluguins anàven arribant. Abans però el Bel, que s'estrenava en les curses de muntanya i la Rosa Mari ja havíen arribat contents i motivats i tan ràpid, que no van tenir temps ni de dissipar la boira.
 Després d'una baixada curta però intensa els tres corredors Espluguins arrivàven trionfals a la plaça de l'Arenal de Miravet. Pell de gallina: Elsnostres nens corrent amb nosaltres, la gent animant i els tres junts a meta. Ni que ho haguéssim preparat.
Això sí. arribar a l'asfalt, va ser l'estocada definitiva per que les rampes del Toni afloressin a la totalitat dels muscles de les seves cames. i de manera agònica però emocionat pel fet de córrer amb els seus dos petits van arriba a meta.

 i sense deixar de córrer... Directe a la camilla a que possèssin les coses a lloc! I es que si no vas gaire entrenat... Val més que no apretis tant! PErò clar! Qualsevol afluixa quan podem entrar els tres junts!

Les primeres fèmines a arribar van ser la Cris i l'Eva que embolcallades amb l'escalf de la canalla que les acompanyava entràven com si haguéssin completat la ultra del Montblanc. Contentes, emocionades, alguna roja com un perdigot, creuàven la línea de meta amb alguna que altra rampa que els hi va fer la guitza...
Animats per la colla d'escocesos que ens donàven la benvinguda anàvem arribant els corredors Espluguins i de cara a la teca i a la barra lliure de cervesa, que ja ensumàvem!
Els Escocesos pero no perdien pistonada tampoc i es van fer bons amics de les nostres ràners! aquí ja  no sabem qui amenitzava a quí. La Merche molt integrada, comprovaba l'estat dels pernils Celtes. ;)

Arribades, i abans de la teca, a agafar la bossa de record, que com el minjar es molt generosa. Una magnífica cursa on tots els detalls la fan de 11 sobre 10! Segur que tornarem!

I com sempre a Miravet, després de la pallissa... A dinar, que tranquils que gana i sed... No en passareu! Un festival de menjar i beure assentats tots a taula amb amics i coneguts fent petar la xerrada i tot i estar rebentats, pensar com la farem l'any que ve. L'Octavi i familia també van venir i vam dinar plegats. La única nota negativa va ser la baixada de tensió i el mareig del sogre del Marc, que va deixar un gust agredolç a la vetllada. Per sort però no va passar res!
Res més familia ràner... l'any que vé, més i millor! Miravet ens esperarà per celebrar el seu 10e aniversari i els Espluguins.... No hi faltarem!

Text: Blogger
Fotos: d'aquí i d'allà hi ha de tot!