A
les 6:43 hores de la matinada arribava a la sortida de la marató de muntanya
–la sortida es realitzava a les 7:00 -, ja, de bon matí, sota unes gotes d'aigua,
que eren poques però persistents. No s'escoltava una mosca en la megafonia de sortida de la carrera, situada
aquesta en la mateixa placeta de l'ajuntament.
Uhm!
Mal presagi… El dia anterior, durant el briefing, ens van informar dels
possibles inconvenients de la mala meteorologia que estava per arribar; neu en
la cotes més altes dels cims de les muntanyes per on hauríem de crestejar,
baixada dràstica de les temperatures, especialment la del cim i, problemes per
la boira o núvols alts que podrien ocasionar serioses complicacions de visió i
orientació.
I el
mal presagi es va complir. Prova cancel·lada. Neu, fred i una escassa
visibilitat en les altures, sobre els 2100 metres d'altura que era fins a on
hauríem d'arribar corrent.
Per
dins em vaig sentir una miqueta alleujat, encara que al mateix temps, em vaig
sentir bastant frustrat, ja que això volia dir que no arribaria a veure les
espectaculars vistes des de les altures amb la glacera del Aneto al fons,
dominant i dominador dels pics dels Pirineus. El consol em va venir en saber
que no hauríem de córrer els 42 quilòmetres, ja que la nit anterior solament
vaig aconseguir dormir unes dues hores. La causa va ser el briefing del dia
anterior a la cursa. L'organitzador de l'esdeveniment ens va informar que
havíem de córrer amb molta cura la marató de muntanya en aquesta especial
situació meteorològica; amb fred, amb neu, amb pluja, amb tempestes i amb
possible boira. A més, que aquesta no era una carrera de muntanya qualsevol, la
Trail Carlac-Quate Lòcs és una carrera d'alta muntanya. I que devíem extremar
la precaució durant tota la prova, especialmente en els descensos, per evitar
les relliscades inoportunes. I després va afegir: “Nois, el cementiri està ple
de valents. Nosaltres no volem ser un d'ells”. I va tancar el seu discurs
fent-nos saber que diversos corredors van cancel·lar la cursa pel mal temps.
Caram!
Aquestes paraules del briefing se'm van quedar voletejant pel cap només tancar
els ulls en el llit de l'hotel. Neu. Aigua. Fred. Valents en el cementiri. Alta
muntanya… Jo mai havia corregut per l'alta muntanya… Tota una incògnita! La por
es va apoderar de mi. “Córrer o no córrer? Dubtava el meu ser”. Al final em
vaig relaxar durant uns 120 minuts, més o menys, i em vaig aixecar amb l'orella
planxadeta tímidament contra el coixí.
Doncs
res, que la sortida finalment es va dur a terme a les 8 del matí i el
recorregut es va retallar uns 10 quilòmetres.
Sortida
explosiva, per ser una marató, i massa ràpida per trobar-se, al mig quilòmetre
de l'engegada, amb un pendent i rampes d'infart. És el que té l'alta muntanya!
Jo vaig sortir dels últims, per no molestar i per no sentir-me pressionat per
ningú que em vagi trepitjant els talons. El paisatge, descomunal, especialment
la pujada al bosc de Carlac. Al Pirineu tot és el doble de gran, de verd i de
bonic.
Vaig
agafar ritme, escalfar els músculs i el cos a marxes forçades. Si bé anava amb
compte, ja que el sòl, la terra, les pedres i l'herba estaven tot ben mulladet
per la incansable pluja que ens va acompanyar gairebé tota la carrera.
En
el quilòmetre tres, vaig donar abast a una parella, ella anava amb certes
dificultats. Si els meus càlculs no em fallaven (tampoc em calia pensar massa),
després de avançar a la parelleta, doncs anava en la antepenúltima posició.
Així que em vaig mentalitzar per a, almenys, aguantar la nova posició fins al
final. És la part bona que té les carreres, què et sempre et fan córrer,
esforçar-te i donar una mica més de tu.
La
resta de la cursa la vaig fer sol com un mussol, com de costum. Solament en una
ocasió vaig dubtar de si anava pel camí correcte. Em vaig parar. Vaig mirar cap
al nord, sud, est i oest. El meu instint em deia que continués recte. Vaig
continuar cap a endavant i vaig trobar les cintes. Abans, amb prou feines uns
cent metres d'aquest dubte d'orientació, vaig sofrir un aterratge forçós. No
baixava a gran velocitat perquè l'herba estava ben mullada. Però, no vaig haver
de col·locar prou pla el peu esquerre, quan vaig relliscar i sobtadament em
vaig veure estirat completament pla, d'esquena, al terra. Ups! Em vaig tocar
les extremitats del cos per comprovar que tot estava en el seu lloc. “Bé! Només
és xapa i pintura.” Em vaig dir. Em vaig aixecar del sòl i a seguir corrent.
Mancant
10 quilòmetres, en els avituallaments, la gent em preguntava si anava bé. “Uhm!
Dec ser l'últim” Em vaig insinuar. Vaig preguntar en un control i em van
confirmar que no, no era l'últim.
Vaig
intentar accelerar en els últims cinc quilòmetres, si bé em va ser impossible, uns escandalosos torçons em van impedir
incrementar la velocitat. Així que vaig córrer fins al final d'una manera
incòmoda, però vaig acabar, que era l'important. Al final vam recórrer 31,21
quilòmetres i 1868 metres de desnivell positiu. Jo vaig acabar en la posició 44
de 46 corredors en un temps oficial de 5 hores, 54 minuts i 32 segons. Fins a
la propera.
José
Ángel Castro.