diumenge, 19 de juliol del 2020

Pic d'Estaragne 3006mt. Un tresmil pels plançons del CAE

Els plançons del CAE, després de mesos de confinament tenen ganes de sortir a trepitjar terreny i que millor que anar a fer un repte d'un tresmil a terres franceses. Així que dit i fet. No podiem organitzar una ruta oberta a tot el club per temes de distanciament social però vam llençar l'oferta a traves del grup de watsapp de caminadors per si algú a tall individual s'hi volia apuntar.
 Així que finalment dues familes del club som les que vam agafar els trastets i cap a la France hi falta gent!
Vam fer campament base on creua el barranc d'Estaragne amb la concorreguda carretera que arriba al Barrage de cap de Long. 3h 30' de carretera per arribar-hi, dos controls policials i un banyet al pantà del Mediano. Quan cau el vespre la temperatura cau en picat i els nostres ulls també.
son les 6 i poc del matí i amb el cor mig adormit la canalla es desperta, menja sense gana i una mica abans de les 8 del matí ja posem un peu radere l'altre per tirar amunt remuntant la vall que dóna nom al cim. Al costat del rierol anem pujant i anar veient com altres cordades pugen per davant i per radere. Anem descansant de tant en tant més per la son i la gana que per cansament.
Després d'una primera pujada de poc desnivell surt el sol i ja es veu d'una altra manera. El cim cada cop més a prop, la neu a tocar i ja amb un somriure als llavis i un parell de galetes a l'estòmac la cosa canvia a millor. Paradeta tècnica al costat de les cabres i alguna marmota xafardera que ens vé a veure i ja traverssarem la primera llengua de neu.
Les congestes de neu estan toves i amb petjada feta i son fàcils de franquejar. Tot i això un de nosaltres acompanya els menuts i estem a punt amb el piolet per si fes falta. Que no en farà per que tots saben molt bé el que estan trepitjant. Radere nostre alguna cordada, que amb xancletes ja no arribarà massa més lluny d'on estem i per davant una colla molt "equipats" que ens avancen veloçment a primera hora i que ara poc a poc anem encalçant. Doncs la canalla no baixa el ritme. Així arribem a l'únic passet complicat del dia. S'ha de pujar una feixa per unes roques llises i molt dretes que sense massa esforç les passem. Aquí hem atrapat al grup de davant i aprofitem per fer l'últim mos abans d'afrontar la ultima pala i cresta del cim. Aixi els donem avantatge per tal d'anar sols i tranquils.
Arribem a l'Arète i amb pas segur i ferm afrontem ja els ultims metres del cim. Ja el tenim a tocar! Radere nostre treu el cap el Cilindre de Marboré i el Monte perdido. I al mig el cim secundari que dos dies abans trepitjaven els companys del club.
El camí per l'aresta dura molt poc i de seguida flanquejarem la pala somital per sota per atacar directe el cim. Els nens estan contents i emocionats, els pares feliços i orgullosos dels seus plançons i les mares ja només pensen en la baixada! Es condició humana... I gràcies a això es troba el perfecte equilibri del disfrutar de la muntanya i de les seves viscicituds.
Portem 3h 30' com estava previst i les mares tanquen la cordada! Ja estem a 3000m només en falten 6 els nens van davant i dalt hi ha la cordada que els hem donat aventatge d'excursionistes francesos. Se sent Alé alé i seguit d'un aplaudiment... Ens esperaven amatents i van ovacionar els nostres petits. Sentiem l'escalf de les picades de mans d'aquella gent que ens va mirar a primera hora pensant que on anàvem amb canalla i ara veien perplexos la vitalitat dels nostres fills amb els ulls plens de joia i amb la imatge a les retines del paisatge i la màgia que envolta fer un tresmil. Entre aplaudiments vam arribar al cim, on ens vam fondre en una abraçada! haviem fet el cim de l'Estaragne de 3006mt F+ amb 940md+ i 3h 30 de caminada. A vegades aquest + que acompanya el F et fa suar la cansalada...
Un cop a dalt un bon esmorzar, 4 fotos i deixar una de les pedres de la Noe Gaya que sempre ens acompanya a tots els cims. Els nens et dediquen el cim Noe! Sempre pensem en tu quan acaronem el cel a les parts més altes de les muntanyes. Tu no hi ets físicament però si l'ànima i el teu pensament en cadascuna de les pedres que ens pintes.
Foto de cim de més de 3000! un més a la saca! el 43è de la Gemma, el 5è del Bernat, el 4rt de la Guiomar, el 1er del Pol i l'Alba el 8è de la Mercè, el 30è del Marc i el Toni ja el tenia repetit.
Un bon Alpinista sap que només pots comptar el cim quan ja tornes a esser al camp base. Així que amb cautela i assegurant els passos complicats, vam anar baixant ara sí amb els genolls dels adults fent nyigui nyogui i la canalla baixant com autèntics ràners. Des de finets fins a autèntics búfals!
Ara les congestes tenen una altra pinta, i una altra manera de baixar! Culenbajen i avall! La canalla semblava que no hagués fet res! tornava a pujar amunt per tornar a baixar i tot! Van disfrutar de valent. Doncs a la muntanya no només es cansament i patiment per al gaudi, sinó que també pot ser mooolt divertit!
Feia caloreta i ja teniem ganes del banyet al riu! estava força fresqueta. La meitat de l'expedició es va fer un banyet! l'altra meitat, va sucar una mica les falanges dels dits del peu per saber que tenia més gana que calor... En unes 2h20 de baixada, un bon dinar de pasta ens esperava i una muntanya més que ens endurem a la motxilla. Ara la tornada, que no la perdona ningú que demà s'ha de tornar a treballar. Ens tornem a posar la mascareta i tornem a aterrar a la trista realitat que estem vivint. Sort que de tant en tant podem sortir al medi natural a desconectar del món malalt que ens envolta i tenir uns moments de plena llibertat que donen piles per una bona temporada! Fins aviat muntanyes!


Text:Blogger
Fotos: Toni, Marc, Gemma i Bernat

dimecres, 15 de juliol del 2020

Skyrunning per la vall d'Ordesa i més amunt

Mesos tancats i quan ens deixen sortir centenars de pujades a la Pena... Necessitem camp per córrer i més després d'haver viscut les anulacions de l'Olla de Núria, la PDA, La ultra Pirineu i moltes altres...
Així que com amb els caminadors al grup de watsap de Trail-Ràners del CAE vam llençar un repte: Anar a fer l'skyrunner i de pas fer algun cim de més de 3000mt.
 Els 4 valents/inconscients que ens hi vàrem apuntar vam ser L'Octavi que encara manté la forçúria d'haver estat un bon ràner, la Sílvia, que amb un motoret "Pèrquings" no córre massa però no para mai, el Joanet , el jovenet que li sobra potència a cada pas i que s'apunta a un bombardeig i el Toni, que es va fent gran, però jugava en el seu terreny preferit: l'alta muntanya.
Vam dormir a Torla i amb el primer bus ja vam enfilar la senda de Cazadores per a fugir de la gernació i guanyar ja els primers 800m de desnivell la primera hora. Eren les 6 del matí i sortiem de Pradera de Ordesa amb il.lusió.
 Un cop a nivell de la cua de cavall només haviem de seguir corrent per la faja Pelay que mantenint cota ens anava acostant al final del gran canyó d'Ordesa que corona el Monte Perdido.
 Una mica de córrer i una mica de postureio i a bon ritmet "bisonte" pit i amunt fins al final de la vall. La méteo havia d'estar núvol. Son núvols alts, per tant no ens molestaran gaire! 
 El Camí de pujada a Góriz el fem per la senda de las Mulas, que així ens permetrà fer algun tramet corrent tot i que el que s'estila és més aviat el caminar ràpid. Fa bo, no fa sol i ens permet anar la mar de bé. Radera nostra la cua de cavall cau solitària sense ningú que li faci fotos ni pertorbi la seva albada.
 En 2h 45' arribem a Góriz. Anem una mica passats del On Time, però es que fem moltes fotos! LA Silvia i el Joanet mai hi havien estat i van quedar-ne corpresos. Res una mica de cremeta, un mos i pit i amunt!
 Hi ha força neu tot i ser cara sud, però es que ja estem fregant els 3000m. Aquí el cos ja no està per a fer grans esforços, i si no hi estàs acostumat, la manca d'oxígen, tot i ser minsa ja es nota una mica. Un passetde posar mans i a buscar el lago helado. aquí ja veiem més gent que deu anar a fer el Perdut.
 Arribem al lago helado de Marboré. als peus del Cilindro i de la temuda "escupidera" que des d'aquí no sembla tan amenaçadora. Anem de ràners! lògicament no la pujarem seria una inconsciència! Anem a trescar per la roca per anar a fer un tresmil secundari on pràcticament no hi trobarem neu. L'Artell del Mont perdut de 3179m. al costat del Dedo del Perdut.
 Aquí ja fa una mica de ventet i la fresca fa que hàgim de treure els paravents. Alguna foto més i per un terreny descompost però corredor anirem a buscar el cuello del Cilindro per anar a gaudir de les vistes de la cresta.
 El Joanet es desfà de felicitat. Està xalant i aquest tros de cresta el motiva de valent i desapàreix pit i amunt cap al cim. Les vistes son brutals, la vall de Pineta, els Astazous, Gavarnie i Troumouse i la vall d'ORdesa d'on venim
 La Sílvia no ho veu tant clar i afronta la cresta valenta i decidida però sempre tenint els peus i les mans si cal sobre la roca. I es que no val a badar. La caiguda no està permesa! Poc a poc anem pujant fins a fer el cim. Retornem cap al lago helado, s'ha fet una mica tard però anem decidits a fer el pic de Marboré. Fem un flanqueig on ens posem les cadenes als peus a mode de grampó i anem a buscar la pujada que ens hauria de portar a la Tuqueta de Marboré i després al pic de Marboré.


Arribem als peus de la Tuqueta i hi ha moltíssima neu, a més esta tova i es molt pendent. No anem amb botes de muntanya ni amb crampons de veritat, per tant el seny indica que hem de buscar una alternativa. descendim uns metres per a buscar la normal del Marboré i per sorpresa veiem que no hi ha cap traça de pujada! Encara es podia fer esquiant des d'on erem de la gran quantitat de neu existent. Cares pensatives, buscant alternativa i una desició a pendre:
Pla A: Intentar-ho, acabar amb els peus xops, gelats, fer tard segur a casa i un 50% de possibilitats d'èxit per lo tou i la penositat del terreny que ens quedava per pujar.
Pla B: Quedar contents amb lo fet fins ara i baixar avall per a tenir el 100% de disfrutar, arribar aviat i poder dinar a una hora decent. 
Tot i que la desició sembla molt fàcil quan estàs a menys de 200m del cim no sembla tan òbvia. La joventut, l'experiència, el temps, la méteo... Son condicionants que juguen amb la teva desició i que de manera determinista has de pendre assumint totes les conseqüències que se'n derivaran. 
Després de parlar-ho vam decicir que encara queda teca per tornar-hi i que l'important es disfutar del que sí que faràs! Doncs cap avall! Anem a Góriz i baixem a la cua de cavall per les clavijas de Soaso.

No son gens complicades però son una manera elegant de baixar capa la plana del canó on centenars de turistes han suat la cansalada per arribar a veure la cèlebre cua de cavall del final de la vall.
Aquí reposarem, menjant uns anacards amb bona companyia i disfrutant de tenir les cames una mica cuites... Això encara no s'acaba però! Queden uns 11 km de llaaaaarga baixada per a tornar al pàrquing de la pradera d'Ordesa.
D'es d'aquest punt elevat, mirem com els turistes fan selfies, fotos, picnics, migdiades i la canalla figueretes per la gespa. Tenim la sensació d'estar mirant una colònia de Pingüins com actuen en el seu hàbitat. com es relacionen, conviuen i interaccionen amb el paisatge. Molt curiòs i digne d'estudi.
Hores ens haguéssim passat observant aquest ramat inconnex d'homo sàpiens i algun homo Garrulus fora del seu ambient habitual. Pero es feia tard i a les 20:30 s'havia de ser a l'Espluga! Doncs avall que fa baixada corrent esquivant caminadors i turistes, alguns d'ells amb mascareta.
Banyet al riu, dinar on the go i a les 20:28 arribàvem a la plaça del casal amb 450km de cotxe al damunt, 42km i més de 2400m de desnivell a les cames i sobretot amb un somriure als llavis d'haver fet una mica l'skyrunner per un paisatge de película del senyor dels anells.

Text: Blogger
Fotos: Octavi i Toni