divendres, 5 de setembre del 2014

Expedició del SECAE al Gran Paradiso 4061 mt.

Tans dies que faltàven per l'expedició Espluguina al Gran Paradiso i ja l'hem fet!  Tot va començar l'any passat quan vam plantejar fer un 4000 als Alps, i convertir-nos la immensa majoria dels expedicionaris, en Alpinistes! El primer que vam fer va ser un curs d'Alpinisme multinivell amb el nostre mestre i amic Jordi Solans. Allí ens vam preparar per poder fer alguna sortideta Pirinenca de preparació i del 4 al 7 de setembre cap als Alps a fer Muntanya.
Els protagonistes: Xop, Marc Martí, Gemma Roselló, Lorda, Lluís Reverter, Sergi Monlleó ,Toni Morlans i la nostra claca Mercè Fabregat i Mònica Vernet, que tot i no pujar al cim també van fer les seves caminades prop del refugi. També portàvem un esquirol de peluix i una pedra de la Noe, que la vam deixar al cim.
Així doncs el dia 4 al matí sortiem de l'Espluga carregats a l'ample per posar rumb a Torino. Allí vam llogar una furgoneta de 9 places i com si fossim una excursió de "l'imserso Alpinisti" cap a Pont, a la vall d'Aosta. 2h de corves amb uns núvols amenaçadors que ens feia patir de cara a l'accés al refugi.
La ruta d'accés al Refugi comença a la població de Pont. per davant ens esperàven de 2 a 3h de camí en pujada amb uns 800md+ Amb il.lusió i bon to, vam començar el caminet per la vora del riu que començava pla amb un bon teló de fons de muntanyes nevades i glaceres penjades.
De seguida però comença la pujada i tothom a treure's roba que els fogots apreten. El caminet és molt bonic i empedrat, Als Alps ja tenen aquestes coses, els accessos als refugis, semblen senders-autopista de tan ben marcats que estan.
Les Cabres Alpines menjen herba al nostre costat , mentre nosaltres caminem albirant les crestes abraçades pels núvols d'evolució que han anat creixent. Poc a poc i a "ritme bisonte"
Tot i anar bastant carregats amb cordes, crampons roba d'abric piolets... El ritme va ser bo i els javalinots Espluguins vam aconseguir arribar al refugi en una escasa 1h 30' Això sí una bona suada i mirant el cel que no ens caigues un ruixat.
El Refugi que ens va acollir va ser el rifuggio Vittorio Emmanuelle 2 que afortunadament no estava ple, allí vam atipar-nos de pasta al dente i vam dormir en una habitació ben estreta però particular! Vam dormir força bé, tot i que dormir a 2700m sense aclimatació no és la millor manera.
Com sempre als Alps, els guies ens van fer la pell, i a les 3 ja estàven esmorzant, i naltres fins les 4h30' no teniem l'esmorzar! El Toni patint i el Xop dormint a les 4h15' ja estavem a punt per moure el bigoti i posar l'energia necessària per afrontar els 1300md+ que ens quedàven per davant.
Així doncs com no podia ser d'una altra manera, On time, a les 5 en punt sortiem del rifuggio direcció a la gran tartera que hi ha abans d'agafar la neu. Amb el frontal al cap com cuquetes de llum veiem avançar la nostra i altres cordades que anàven cap al cim. El camí que discorre per la tartera tot i les indicacions de que era molt pesat sen's va fer curt i ràpid, comparat amb els tarterams que tenim en alguns cims del Pirineu. De seguida vam arribar a la neu, i també l'arribada del sol, que amb les primeres llums del dia il.luminava el cim del Mont-Blanc just radera nostre. El cim més alt dels Alps que el 2007 ja ens va deixar pujar a la Gemma i el Toni.
La previsió no era la millor del món, i sabiem que a partir de les 10 del matí es podria quedar cobert, així que sense entretenir-nos pit i amunt per la trinxera de la glacera esperant que els cel amenaçador ens dongui una treva per poder fer cim amb visibilitat.
La glacera era ampla i dreta i el camí molt ben marcat per no passar per cap esquerda i evitant els sèracs que hi havia sota el cim. En aquesta foto de dalt ja es pot vere el cim al fons a l'esquerra. Semblava a prop, però quedàven 600m de desnivell, que a 4000m et fan esbufegar de valent.
Per fer l'asensió a l'estil Alpí, anàvem encordats a l'ensamble. En total formàvem 3 cordades: El Sergi, la Gemma i el Toni, el Xop i el marc i l'ultima el Lluís i la Lorda de Mont-Ral Relativament junts i suficienment separats per poder-nos socórrer amb garanties en cas d'incident progressàvem junts muntanya amunt.
La boira començava  a embolcallar algunes de les muntanyes del voltant, faltava poc per arribar dalt, i era una incògnita saber si aconseguiriem arribar abans que els núvols. tocava apretar tot i la manca d'oxígen. vora els 4000m cada pas és més feixuc.
Tot i ser un cim considerat fàcil, tenia els seus perills, alguna esquerda, ben marcada  i la rimaya, que separava la cresta de la glacera, estava ben tapada per un pont de neu, però el forat que la precedia pels voltants semblava un pou sense fons. Amb el cos lleuger i aguantant la respiració, un per un vam travessar el pont de neu sense deixar de mirar la negror del forat que no tenia fi.
Ja només ens quedava la última dificultat de la jornada, l'afilada cresta, que tot i ser fàcil i estar molt ben assegurada, era un tall de ganivet, que s'havia de passar amb molta cautela i amb els crampons posats. La màxima dificultat rau en la possibilitat de creuar-te amb altres cordades, sobretot si no tenen gaire paciència . d'anada una bassa d'oli, el cim el vam fer sols les nostres cordades la tornada... Son figues d'un altre paner.
Aquí podeu veure l'afilada cresta amb la boira que poc a poc anava guanyant terreny però ens deixava gaudir del paisatge, això si en un ambient gairebé èpic. El pas clau, amb dos parabolts feia que poguéssis passar una mica més tranquil. El soroll dels crampons esgarrapant el granit i la respiració fonda i pausada de cadascú era la banda sonora particular del cim que estàvem a punt de fer. Per la majoria el primer 4000 dels Alps de la seva vida. l'emoció era a flor de pell i més d'un no va poder contenir les llàgrimes de satisfacció al veure la Madonna, coronar el cim del Gran Paradiso.
Al cim també hi vam pujar una pedra de la Noe, fa temps que em va donar 5 pedres que li vaig dir que posariem en llocs emblemàtics, el primer va ser el pic Feliç als Pirineus, Ara al Gran paradiso, la resta, aviat ho sabreu.
Ja erem al cim però faltava el Lluís i la Lorda per completar la cordada. Aquí en el pas més complicat, el Xop els esperàva per guiar-los els passos i fer més confortable un pas, que si no t'agraden les alçades... Feina rai! La Lorda però, es va sobreposar i en un tres i no res tots 7 erem dalt del cim!
D'aquesta manera ja erem tots dalt, en una llosa que amb prou feines i cabiem els 7, ja estàvem als 4061 mt que marcava el Gran Paradiso als peus de la Madonna, (la Immaculada) que ens va acompanyar a la foto i en d'altres indrets de la Vall d'Aosta. Amb to reivindicatiu, vam pujar l'estelada que tants cims ha fet amb nosaltres, un esquirol de peluix tribut a la nostra canalla, la pedra de la Noe, que es va quedar al cim i la pancarta del 9/N on volem dir que votar és normal!
Haguéssim fet mil i una fotos, però la marabunta de gent que pujava ens apretava, i la baixada de la cresta, no va ser pas un camí de roses.
Així que amb paciència i cautela vam baixar del cim per donar pas a més gent que pujava. i vam anar cap al coll.
Al coll, ens esperàva l'avituallament del nostre patrocinador, el forn de pa de Mont-ral, que va pujar al cim les 7 magdalenes que ens vam menjar i tanta energia ens van proporcionar. El temps es tancava i haviem d'anar per feina.
Així que les cordades Espluguines vam tornar a travessar la Rimaya, i vam començar a baixar, doncs els primers flocs de neu ja començaven a emblanquinar les nostres motxilles.
Piolet en mà poc a poc anàvem abandonant la glacera, i on time deixàvem la glacera i amb ella la neu que ens queia al damunt per convertir-se en aigua-neu.
Després de 8h i gairebé1400md+ ja tornàvem a ser al refugi on ja ens esperàven la Mercè i la Mònica, que havien anat a fer un tresmil que estava a la vora. Tots junts ja ens vam fer la foto de grup amb un somriure d'orella a orella, tornava a sortir el sol i els nostres cors estàven encara en aquella cresta vertiginosa que poques hores abans coronàvem. Baixada i cap a fer un bon dinar mentre veiem com cau un diluvi des de la finestra del Restaurant. i Cap a la quinta forca a dormir, doncs demà anirem a fer el turista!
Entre llagues, voler dormir fins tard, i estar realment a la quinta forca, més concretament a la Bettaforca! Arribem massa tard per poder anar a fer el Breithorn, a més als Alps de seguida les muntanyes s'encapoten i no és pot anar amb aquests horaris. Però ens vam desplaçar igualment a Cervinia per tal de fer un altre tresmil, la Testa Grígia de 3490mt amb les mans a la butxaca i albirar el paisatge que d'allà es veu.
Això sí, també haviem d'anar a Suïssa, que si no les clientes de la pelu, no tindràn de que parlar... Per tant, malgrat sigui només passar una ratlla, ja erem a Suïssa, de fet teniem un peu a cada banda! Ja no és pot dir que no vam anar-hi.
I després d'aquest tresmil... Es clar! A minjar com a javalinots en una terrasseta esperant que el Cerví treies el cap dels núvols.
Les flors de neu son precioses, i aquestes les vam poder veure en una jardinera! No hi ha res com viure en un lloc, on al mes d'agost es pot esquiar i dinar amb màniga curta baix. Les flors de la conca les observaven atentes...
fEl gegant, la muntanya mare estava tímida i tot i que vam estar hores contemplant un tros de núvol, fins que no erem al fons de la vall no va treure el cap.

Per acabar de fer el turista vam visitar una cova/barranc molt bonica baixant de la vall de Cervínia per tornar a fer el coll de joux, i arribar a la vall d'Ayas, on ens esperava la quinta forca! Una bona dormida i l'endemà cap a tornar a volar!
D'aquesta manera arribem al final de la història, una aventura al aeroport ja que el Xop havia perdut el DNI, que va tenir un final feliç, per poc! Sort que la poli i la companyia es van comportar.
Així és com arribaven els Reservoir Dogs de les muntayes, contents, amb un 4000 a l'esquena i una xafogor terrible comparat amb la fresqueta de les valls Alpines.
Una gran expedició, formada per gent fantàstica i amb un bon rotllo difícil de trobar amb tanta gent. Feia temps que no reiem tant amb les parides del Xop, les ocurrències de la Moni, la llargada del Marc, la felicitat del Sergi, i les bromes amb segones i terceres dels Mont-ralencs.
Una familia de muntanyencs que va disfutar de la màgia indescriptible dels Alps. Vam visitar Itàlia i Suïssa i vam fer 500km de corves i vàrem menjar molt i molt bé, però el que sempre ens endurem a dins els nostres caps és cada pedra, cada floc de neu, el fred a la cara mentres veus el buit de les parets... el paradís, o més aviat el Gran Paradiso...  I es que vam anar-hi 9 excursionistes i vam tornar 9 Alpinistes!


Text: Blogger
Fotos: Lluís Reverter i Toni Morlans.