dimarts, 27 d’octubre de 2015

Ultra Trail Serra de Montsant (101km)


Són les 9:06:36 am quan comença la setena edició de l’Ultra Trail Serra del Montsat (UTMS).


Surto molt bé i amb ganes de fer-la, amb el dorsal 104 i amb el pseudònim Maür-Elna, que són els dos meus fills. És la meva primera ultra trail, mai abans he fet tants quilòmetres en un sol dia: 101,2 km i 4.002 metres positius són els que m’esperen per completar aquesta fita personal.
Sortim de Cornudella de Montsat direcció Albarca amb una pujada inicial que es fa sense massa dificultat. És la primera i encara estem fresquets. Des d’Albarca pugem a la Mare de Déu del Montsat des d’on continuem pujant fins al Pi de la Carabasseta. Seguim per baixar fins al poble Ulldemolins, on em sento com a casa, és clar! Fins aquí tot bé, bones sensacions, amb ganes de tirar i continuar.



Tot el riu Montsant fins a Margalef és una de les parts que en apuntar-me a la UTSM pensava que fóra on més bé em sentiria ja que és un tram on gairebé tot és pla i baixada... però no, no és així sinó que és la part on més  pateixo. Estic bé i em sento bé però les rampes em jugen una mala passada. De fet, quan arribo al pantà de Margalef em plantejo abandonar, però he de posar-hi remei. Què millor per les rampes que el fred. I sense pensar-ho dues vegades em trec la roba i de cap a l’aigua! Està freda, però m’agrada sentir el fred. Em vesteixo i tornem-hi que no ha estat res.
Baixo el ritme per intentar no carregar tant les cames i de sobte  passa el Severino, Seve es fa dir. Ell serà una de les claus perquè jo acabi l’Ultra.


 S’enganxa a mi donant-me ànims i sentit de l’humor, fa que tot sigui possible. Tant és així que una vegada arribats a Margalef la meva actitud passa a ser més positiva. Amb ell fem plegats els més de 66 km que encara ens queden.

 De Margalef cap a la Bisbal de Falset em trobo amb la meva dona i els dos fills que em segeixen durant la cursa i als quals  he d’agrair el suport i els ànims que em donen cada vegada que els retrobo: ells són una part molt important per a fer posible el meu repte. Ara toca pujar fins l’ermita de Sant Salvador, una bona pujada que fem bé i amb l’alegria que transmet el Seve. Sense adonar-nos-en ja som a dalt de tot del Montsant i començem a baixar passant per l’ermita de la Foia on també m’espera la família i d’allí fins a Cabacés: portem 57.4 km i ja hem superat més de la meitat del recorregut


. Allí prenem un caldet i un plat de pasta que se’ns posa molt bé, juguem una mica amb els nens, parlem amb la Judit i continuem perquè ara toca pujar al municipi de la Figuera. Una vegada a dalt ens posem els frontals (ja es fa de nit) i baixem a la Vilella Baixa tot contemplant els llums dels poblets del Priorat Sud. Passem també la Vilella Alta i fins a Escaladei, on fem paradeta per menjar una mica abans d’afrontar l’última pujada fins dalt de tot de la Serra Major. Són les 23:00 pm i portem 14 hores a les cames.

Allà em trobo per sorpresa la Judit, que va voler estar sempre al meu costat.
Al local on hi ha l’avituallament trobem un fisioterapeuta, i tot i que estic força bé aprofito per fer-me un massatge reparador a les cames i quedo com a nou per afrontar l’última pujada.
Pugem pel grau de l’Escletxa fins dalt de la Serra Major, hi ha una mica d’humitat a causa de la boira. Per sort no és massa espessa, la Serra Major és traidora en aquestes condicions pel seu paisatge homogeni i on no es poden agafar massa referències. Tot i ser de nit tenim visibilitat per anar seguin les fites amb tranquil·litat. Un cop arribats al grau de la Grallera, baixem directe fins la Morera de Montsant i les sensacions cada vegada són més bones, en part perquè ja hem fet el més dur i sabem que a partir d’ara tot és baixada i pla llevat d’alguna pujadeta. El que ens queda pel final tan sols són uns 10km, això ja està fet! Ens posem a córrer fins la Morera, passem el control, faig un petó a la Judit i continuem pel camí dels Cartoixans fins que de sobte i després d’una petita pujada tenim el poble de Cornudella a sota nostre: ja hi som... ens queden 2 quilòmetres de baixada. Seguim corrent, avancem un noi que en veure’ns es posa a córrer amb l’orgull que no li traguem dos posicions a la general, però en aquell moment fa estona que anem forts i ens sentim bé. El passem, ja som dins el poble i l’unic que ens manca per la meta és un tomb per Cornudella. 


Entrem al carrer major i al fons i tocant a meta ja veig la meva dona animant-me i dos bons amics i companys de feina que em vénen a rebre abans de posar punt i final a aquesta cursa que tan temps portava preparant-me.


El Xavi és un d’aquests dos amics que ha vingut a rebre’m i que m’ha donat ànims des del minut zero. Ell és l’home que cuida tots els detalls, mai deixa de sorpendre i com que sap de quin peu calço, em porta una estelada per creuar la meta. Ens agafem amb el Seve i fem l’entrada triomfal junts, amb l’estelada en mà i la bandera del Cargol d’Agost (ell és d’un poble d’Alacant què és diu Agost).


Després de 18:40:05 minuts  de rodar pel Montsant amunt i avall amb la il·lusió de córrer a casa i a la terra que m’ha vist crèixer ens abraçem amb el Seve. Ho faig també amb la Judit i després amb el Xavi i el Ramon.
UTMS a la butxaca. Bon ambient i amb l’armilla de finisher també a la butxaca.

Gràcies a tots els que m’heu donant ànims, als seguidors a través del xip de cronometratge (encara que no funcionés massa bé..), família i amics.

Per acabar una frase de la meva filla Elna, que espero que algun dia pugui entendre: per què corres tant, pare?

                               

                                                                                                  Sergi Monlleó i Monlleó

Cap comentari: