dilluns, 29 de juny de 2015

Barrancs de llegenda, Podis i bon ambient!

Mireu quin goig que fem! Per fi estrenàvem en cursa la nova equipació atlètica i amb bon resultat!
Una munió d'atletes Espluguins i del Cae, ens reuniem a les 20h a la plaça sant Francesc de Montblanc. Nervis a flor de pell i una deshidratació terrible! Alguns veníen de la platja, d'altres de la piscina, de carnades... Això si tots amb la boca seca com un raspall només de calentar!
Així que després de fer un tom de 200m ja haviem calentat prou i a buscar una ombreta! Eren les 9 del vespre i el terra encara semblava un radiador!
Aconseguim fer-nos la foto tots junts i mentre fem algun estirament, veiem sortir la 20 de valents que faran la cursa llarga de 22km que promet ser dura... I el Quim quan va arribar ens ho va corroborar!
És hora de passar el filtre i anar sota l'arc a esperar el petard de sortida. Ja preguntem per on s'arriba... i ningú ho sap! un preludi del que acabaria passant a l'arribada....
Pam! tret de sortida i a córrer!


Els primers moments de la cursa, perfectes. El grup de davant semblava que no volgués córrer i
els no tan bons que voliem seguir l'estela ho agraíem... L'alegria va durar poc! Només passar la plaça Major, van començar a pintar bastos i el ritme de 3'50'' no el deixàven! Que tirin! Ens quedem el tàndem Marc i Toni a un ritme més asseguible i esperant estar més frescos a la pujada.

Les semis i les caminadores a bon ritmet començaven a disfrutar de la magnífica caminada que tenien preparada els amics del Concasenglars.

A partir de Sant Josep comença la pujdada dura, els de davant ja ni els veiem! S'han flipat... De fet es van flipar tant que ja es van perdre! Així doncs una baixadeta i comença el llarguíssim sender de la vall costa amunt. Sense parar a caminar a ritme bisonte anàvem progressant però el Marc, que estava curull de forces seguia marxant amunt...
Va ser l'hora de baixar i les forces començàven a flaquejar. En sec sento corre Calixto que t'arrenco les pegatines! i Certament baixava com un avió el Joan, que s'havia perdut només entrar al bosc! I és que no és pot córrer tant!!!!  A l'avituallement arribada amb la boca més seca que un raspall un bon glop i mirada de reüll a la barreja de fruits secs salada!
La llum comença a escassejar, i les cuques de llum comencem a enfilar el sender de l'àrtic! Deu ni do! res de caminar, de 4 grapes i només mirant cada foradet de la pedra calcària.
Ara sí! ja som dalt de tot i Montblanc il·luminat als nostres peus ens fa veure que ja hi som a prop i pensant quan els hi queda als de la llarga!
Mentre per davant el Marc, apretava veient-se al podi i el Joan anàva a la seva caça! Per radere els nostres corredors tenien les seves lluites individuals, l'Alba amb el crono i la voluntat de no parar! La Montse barallant-se amb les pajares i el frontal, el Ton rodejat de dones que caminàven a bon ritme. El Jordi Cases maleïnt les bambes d'asfalt i fent el javalinot pels esbarzerals i la Gemma i la Maria pit i amunt a no deixar el bon ritme de caminar però ben valent!
Ara sí, els de la llarga tiren amunt i naltres avall! Aquí comença el caos! Quina llàstima el final agredolç, quan la cursa ha estat molt ben senyalitzada fins el moment i ara...
allí vam coincidir amb el pobre Miki que anva ben coix per la torçada de turmell!
Arribada  a l'asfalt i cap senyal de guix ni fletxa al terra. i una gent que et feia anar per on creient...
Total tira avall cap a la Muralla!, no no cap a l'esquerra. segueix les llumetes! Buf!
Pensant que ja l'havia liat arribo a meta capcot pensant que algo m'he saltat per les cares dels organitzadors... doncs no! no he estat jo! arribo el 8e i parlant amb la gent de 10 hem arribat a meta per 4 llocs diferents! un detallet a millorar de cara als que van fer podi per no amargar la classificació però que els hi perdonem per que era la primera vegada i a tots ens pot passar!
Després d'arribar un bon entrepà! i llaunes de cervesa i aquàrius a mansalva doncs la sequedat encara era ben palesa a les entranyes...
Poc a poc els nostres atletes anàven arribant. l'Alba dAlmatret, ha fet un progrés brutal! i arribava ben cofoia i contenta com si fos la campiona... i per nosaltre ho és! Una campiona que poc a poc, com el Jose àngel anirà millorant fins a ser autèntics senglars de muntanya!
Poc després van entrar la Maria i la Gemma, que a bon ritme van fer en menys de tres hores el recorregut sense arrencar a córrer en cap moment! Els seus genolls ho agrairan! Però la seva satisfacció era tan gran com si les primeres haguéssin arribat i és que el repte és moure't i disfrutar!
I el Quim, fus però amb una rialla de cap a cap i orgullós del seu nou frontal acabava una cursa molt dura però gratificant!

 Això sí! la cara de felicitat del nostre atleta més jove, pujant al podi! No té preu! Va fer una cursa intel:ligent, començant tranquil, fent mal a la pujada i donant-ho tot a l'última baixada! S'ho mereix! Està fort com un roure i augurem un gran futur per ell!

El nostre campió de les curses de 10km! Va pagar una mica la novatada i la incomoditat de les curses de muntanya... Però va saber remuntar i recuperar forces posicions. Tal com li vam dir... De verd no t'hagués passat! ;) amb carinyo!
Iep! I no ens oblidem de la campanada del nostre runner simpatitzant del club, El Marc Vidal que va fer  un tot una carrera Senglar i va aconseguir la tercera posició de la categoria! La cara ho diu tot! Pit i amunt!!!!!

Les classificacions dels nostres atletes han estat:

Cursa llarga:
6e Marc Vidal en 2h30’
12e Quim Morgades 2h58’
El Miki va haver d’abandonar al km 11 per lesió quan anava a bon ritme! Esperem que es recuperi aviat!

Cursa curta homes:
3er absolut Marc Morató 1h10’
6e i 3r de categoria: Joan Civit 1h13’
8e Toni Morlans 1h14’
20e Jordi Cases 1h29’
30e Joan Iniesta 1h38’
54e Jose Angel Castro 1h58’
82e Ton Boqué 2h29’

Cursa curta dones:
10 Alba Prunera 1h53’
16 Maria Vendrell 2h37’

18 Gemma Roselló 2h37’
La Montse Cervelló és retira. La pròxima més i millor!

Res més, a l'espera de rebre alguna foto més de la cursa per poder guarnir tanta lletra i la crònica literària del nostre trailrunnerwriter! Acabo amb la satisfacció de tenir un grup tan ben parit i amb tant de talent i força de sacrifici! Sou molt bons! potser no sou els millors atletes del món, però córrer amb vosaltres fa sentir-se part d'alguna cosa més que quatre flipats amb malles i reflectants. Som un equip! I ens ho passarem mooooolt bé!
Un record pels nostres lesionats Jordi i Juan! Us esperem amb candeletes!!!!!!

Text: Toni
Fotos: Organització dels barrancs

Aquí us deixem les "4 ratlles" que ens ha escrit explicant les seves desventures el Jose Àngel Castro!


I sí companys, la 1ª edició de la cursa de muntanya de Montblanc s'ha tenyit de verd, especialment, pel podi aconseguit pel nostre atleta Marc Morató que, com tocat pels sants dels cels que alberguen les nits estavellades de la Vall de Montblanc, va saber córrer, sofrir i gairebé guanyar, si no arriba a ser pels follets de la nit que van dirigir als rivals que li precedien, prenent camins aleatòris a l’arribada del poble, potser camins més curts, que els que li van portar a la glòria al nostre Marc . Però així són les curses…
En quant a lo personal es refereix, jo, res més acabar de fer els “obligats” estiraments ja tenia la llengua com un drap de seca. Doncs res a fer un glopet d'aigua s'ha dit. I intentat escurçar les distàncies abans que sonés el petard de sortida, em vaig col·locar en el cor del grup, just per darrere del Jordi Casas.
Tenia papallones a l'estómac, amb ganes de començar a córrer ja. I per fi sona el petard i arrenquem a córrer. Jo vaig vaig accelerar el ritme de valent, intentant que no se m'escapés el grup davanter. No obstant això, em vaig haver de resignar. Per la meva experiència, per la meva edat, per la meva genètica, no estic capacitat per a sortides tan ràpides. I inevitablement m'anava quedant enrere. Sortíem del poble i em veia al final del grup. “Ànims espluguí” escolto a la meva esquena. Giro el cap i veig a la meva dreta a una noia, jove, maca i amb una samarreta verda. Ondia! Però si és l'Alba. “Jo al meu ritme” li contesto amb un somriure. I a poc a poc se'm va allunyant de la vista.
Arribat a l'Ermita de Sant Josep comença la pujada de la Serreta. Allà escolto veus, no gaire llunyanes. Alço la vista i veig a dos nois, i una mica més endavant a l'Alba. Això em va animar. “Uhm! Estreny el cul Jose, què no els tens tan lluny” em dic. Però no els vaig agafar. En la pronunciada baixada següent els torno a perdre de vista. “Cachus!” em queixo. Res de res, que a les baixades perdo de vista a tothom, sens dubte ho haig de millorar.
En la segona pujada forta, al final dono caça als dos nois i a l'Alba. “Ànims espluguina” li comento i li pregunto pel seu nom, ja que al ser nou al club, encara no relaciono massa bé els noms amb les fisonomies. Em van deixar passar, i vaig arribar a avançar a un altre noi més. “Aquests de l’Espluga ens faràn la pell” sento per darrere meu. Eren dos nois de Montblanc, ja que un d'ells em sona la seva cara. I quan semblava que els tenia dins del sac, de nou s'inclina el terreny cap avall i em vénen trepitjant els talons els dos nois de Montblanc i l'Alba. Com veia que anaven més de pressa que jo, els vaig deixar passar. Els dos nois no se'm van distanciar massa, els tenia a la vista, però l'Alba, que es movia veloç com a ploma portada pel vent, la vaig perdre de vista per a la resta de la cursa.
Al avituallament vaig menjar, vaig beure i vaig preguntar on tenien l’entrecot. Coneixia a un dels col·laboradors. Allà també hi eren els dos nois de Montblanc. Després de reposar forces m'acomiado del col·lega i em disposo a seguir amb la marxa. Els dos montblanquins em segueixen. I em perdo. “Què veieu alguna cinta?” els pregunto als nois que seguien els meus passos. A crits, un d'ells els pregunta als del avituallament quin és el camí a prendre. “Per les escales” vocifera el meu conegut. I tornem a pujar l'últim pendís, llarg i dur. “Vols passar?” em va inquirir un dels nois. “Val, ja et deixaré passar de baixada” li responc. “Ja no crec que ens tornem a veure” em replica. Gairebé ja a la part alta del cim, l'altre jove, que es veia fort i que anava davant meu, es para i em diu alguna cosa que no vaig comprendre del Kilian Jornet. “Aquell està una mica boig” li contesto per cortesia i amb enorme ignorància. Em deixa passar i m'encamino a fer l'últim tram de baixada en solitari. No obstant això, com dos diables, escolto passos darrera meu, i dues noies, també joves, m'avancen durant la baixada. Em torno a frustrar. Intento invocar als meus esperits del descens: “Where are you?” indago. Però ningú contesta. No queda una altra que baixar a poc a poc, amb summa cura, ja que a més és la meva primera cursa semi nocturna i encara que portava un potent frontal, la meva visió, de naixement, no és bona.
Al cap d'una estona, observo fluorescència i una llumeta davant meu. “Calla, calla! Què torno a agafar a les noies” Em dic i em reanimo. “Gràcies, esperits del descens!” em dic interiorment, amb certa felicitat, creient que els Sants de la nit m'havien escoltat. Però no, aquesta vegada era un home, de mitja edat, que semblava que anava sofrint de valent. El sobrepasso, li animo i segueixo amb el meu ritmet.
Afronto el tram final de la cursa amb gran confusió. Faltaven col·laboradors, senyals i indicacions a l'entrada del poble. I com anava sol no podia seguir a ningú. Amb la vista més en direcció a l'horitzó que al terra, passo una pineda, em recorro tota la riera i arribo als carrers del poble. Abans de creuar la Plaça de l’Ajuntament, per a la meva sorpresa, en un carreró se m'uneix el sofridor que vaig avançar a dalt a la muntanya. “Carai, d’on surt aquest?” em pregunto esbalaït. Ell continuava sofrint en jutjar pels seus passos que eren més aviat desmarxats i desmanegats. “Faltan voluntarios” em diu l'home, amb una accent castellà neutre. “Aquest deu ser de Zamora” em dic encara sorprés. “¿De dónde eres?” li pregunto amicalment. “De Lérida” em respon amb els ulls clavats al terra. “Vagi, no encerto ni una” penso. I tot just passem per l’Ajuntament crits i aplaudiments esclaten de la gent asseguda en les terrasses de la plaça. Mola. S'agraeixen. I serpentejant, i fins i tot preguntant, no ja als Sants de la Vall de Montblanc, si no a vianants, així vaig acoseguir canalitzar el camí i dirigir al sofridor de Lleida darrera meu fins a la línia de meta, on el sofridor ilerdenc, que semblava més mort que viu, i com l'au Fènix que ressorgeix de les seves cendres, em va disputar el sprint i em va treure uns metres d'avantatge creuant la línia de meta abans que jo. Grrr! Una altra lliçó apresa: “A l'enemic, ni aigua”. Fins a la 
propera, Espluga’s runners. Salut, cap i cames.


José Ángel Castro


PS: el bloc està obert a tots! o sigui que si teniu algun comentari o foto que voleu que hi posem envieu-la! també podeu deixar el vostre comentari al final del post! Salut i cames!