dijous, 10 de setembre del 2009

Cresta dels Besiberris


Un d’aquests dies calorosos d’agost el Xop i el Toni vam anar a fer la cresta de Besiberri, una cresta d’una bellesa sorprenent, seguint un itinerari tècnic i atlètic que ens va portar per l’esmolada cresta que separa la vall de Bohí de la vall de Senet.
Com totes les sortides en que anem amb el Xop, no hi falten quatre coses: Matinada al canto, pallissa tremenda, molts 3000’s i “mañanitos”.
Així doncs per tal de que no ens enganxi tempesta en plena cresta de cara al migdia, ens disposem a caminar a les 4h30’ del matí amb un grapat de” Mañanitos” al ventre.
Travessem de cap a cap l’estany de cavallers amb l’única llum dels nostres frontals, i un cel tot estelat on Mart brilla com mai! d’allí enfilem la Pleta de Riumalo i el barranc homònim fins a l’estanyet de Malvesina. A partir d’aquí pedrera i el sol comença a despuntar darrera nostre i ens il•lumina ja la paret del Besiberri Nord que s’alça imponent davant dels nostres ulls.

Comencem l’escalada del Besiberri nord considerat dels més difícils d’escalar per la seva via normal per un seguit de corredors a voltes perdedors, que poc a poc anem trobant gràcies a les fites que hi ha. Arribem al pas clau, un petit mur de tres metres d’escalada de III+ que es supera fàcilment, i un cop passat arribem sense més dificultat al cim.

El Camí que ens ha de dur del Nord al Bessiberri del Mig està plagat de passos atlètics i tècnics, d’agulles que s’han d’escalar, parets on hem de treure la corda per tal de fer cordada d’ascens i un llarg etzetera que fan que sigui una ruta entretinguda i maquíssima., no exempta de dificultats!

El fet d’anar assegurats en els passos més difícils, el dia que ens fa i la bona qualitat del granit fan que la travessa sigui meravellosa, per repetir! Arribem doncs als Bessiberris del Mig i d’aquí cap al Sud.

Després del Sud la cresta ja no es tan difícil, però es més pesada, ja que els cims estan més separats, però encara conserva l’encant, sobretot just abans d’arribar als peus del comaloformo

D’aquí cap avall a una bretxa que queda fonda i la paret vertical que ens espera per tal de pujar a la punta Passet. De fet es un bon cim per dedicar a aquest guia pirineista de Gavarnié, ja que la pujada lluny de ser fàcil ens va posar les piles, i arribar a dalt va ser tot un èxit! Tan com baixar-ne.

Després de la pallissa d’arribar a la punta Passet, només ens quedava pujar al Comaloforno per acabar de completar el dia! El Xop es va deixar els Red bulls aquesta vegada i com que no tenia ales a caminar rebentats!
Vam arribar al final de l’aresta al cim del Comaloforno, un cim molt especial per a mi! Que a les seves entranyes guarda un record que esperem que d’aquí uns anys el poguem reviure.

Des d’aquí un bon descans albirant la cresta que ens ha fet suar però que hem disfrutat de valent!
El descens com sempre pesat! Tan hem pujat? Es l’eterna pregunta... Almenys teniem el paisatge de la Punta Alta i el parc d’aiguestortes que ens recordava caminades passades...

però bé al final amb 17 km recorreguts, més de 2000 m de desnivell positiu i unes 11hores de caminar amb els genolls destrossats ens banyem a l’estany de cavallers. El Xop poc amant de l’aigua freda es banya fent un crit de senglar ferit.


Text: Toni
Fotos: Xop i Toni