Fer 40 anys porta a marcar-te reptes. La crisi de canvi de deceni sempre interpel·la a fer quelcom especial, alguna cosa que puguis recordar durant molt de temps. I així serà! Enguany la Gemma arriba a la 40ena i un dels seus desitjos era anar a dormir en algun cim. Passar la nit perduts emmig de la muntanya amb les incomoditats que comporta però amb les vistes que et proporciona un hotel de milions d'estrelles... Vaig agafar el repte i pensant on podriem passar la nit, se'm va acudir la idea d'anar a dormir al cim més alt del Pirineu. l'Aneto de 3404mt. Si s'ha de fer es fa bé! A més jo, després d'haver-hi pujat pels 4 cantons, no em seduïa la idea de tornar-hi de manera "normal" . Així que perfecte! Ella farà l'Aneto, de pas 40 tresmils com anys tindrà enguany i a més el mar immillorable que dormir al punt més alt d'on t'allargui la vista embolcallat per la via làctea i milions d'estels...
La Gemma estrenava botes, després de perdre la sola de les seves Garmont clàssiques de pell va comprar-se'n unes Salewa amb noves tecnologies. El venedor li van dir que eren ideals per a fer l'Aneto. I ella va dir: Doncs a l'Aneto les estrenaré! i el venedor sorprès va dir: primer doma-les una mica fent algo abans! I ella: No, No! Que no tinc temps jo! I com a pantunfles per casa un parell d'hores i pit i amunt i operació Aneto's night en marxa!
La logística però no era fàcil, trobar un dia anticiclònic per poder obsrevar els estels i dormir tranquils, tenir cangurs per la canalla i quadrar horaris entre guàrdies era una mica odissea... Al final tot va quadrar per que el dia 3 d'agost recullís la Gemma a la feina i amunt sense encantar-nos. Doncs el bus sortia a les 15:15 que ens hauria de dur al refugi de pescadores de la vall de Vallibierna.
16h Una calor sufocant i un piano de cua a l'esquena de més de 20kg... Buff! Això es farà pesat.
La Gemma estrenava motxilla. Per fi va jubilar la seva motxilla e Doraemon per una més alpinística. I li va anar de perles pe poder carregar-ho tot sense portar quincalla penjant. Bona estrena!
Les primeres rampes fins a pujar a l'ibon de Coronas ens deixen bastant tocats però a pas de puça anem pujant amunt. En dos hores serem al primer ibon de Coronas.
Aquí per sort el sol ja comença a baixar i estem a més alçada, cosa que va perfecte per la calor. Als vivacs de Coronas la gent ens pregunta: Que no dormireu aquí? On aneu a aquesta hora? I naltres responiem cap al cim! Que ja comptem arribar tard.
Poc a poc anem sumant metres i el coll de Coronas que sembla aquí mateix costa d'arribar. A la dreta el corredor Estasen ja està força pelat de neu, però els records de l'última pujada i son presents.
Arriba la glacera, hora de col.locar-nos pantaló llarg i crampons. puja dret, però anem fent amb la calma. doncs cada cop som més amunt!
Arribem al coll de Coronas. El coll té poca neu, i haurem de grimpar per 4 ressalts fàcils però amb la pedra una mica trencada. el sol ja s'amaga tímid per les muntanyes però encara ens escalfa.
Ja som a la cara nord, aquí un mar de núvols va pujant a poc a poc. Encara és lluny, però el sol marxa i tindrà via lliure per rebossar pel coll de Coronas.
L'alçada i el cansament es comencen a notar. mentre observem com la boira ja subruix pel coll de Coronas parem a fer un mos. Una barreta que ens doni energia per a continuar i superar els poc més de 100m de desnivell que ens queden pel cim.
El sol és a punt d'amagar-se i una llum càlida i un paisatge corprenedor ens acompanya a la pujada. El vent és en calma i l'ambient és perfecte. No podiem triar millor el dia per a disfrutar en solitari la normalment saturada via normal del cim de l'Aneto. De fet s'han de tenir ganes de carregar tot el vivac fins el cim. Però certament per tot va valdre la pena...
Últims metres abans d'arribar i les darreres llums del dia, ni fet expressament. La Gemma, després de treballar tot el dia, passar calor, carregar el 20% del seu pes a la motxilla i els més de 1400m de desnivell positiu, puja els últims metres abans d'arribar al pas de Mahoma com si estessim a 8000m d'alçada. La miro i tinc aquesta sensació, lenta però perseverant camina amunt amb una determinació lloable. No està molt entrenada, però és una autèntica muntanyera que no dóna mai el braç a tórcer.
El sol ja és pon i es l'hora de travessar el pas de Mahoma. Un pas de I grau, molt fàcil però exposat. I fa que t'agafis amb ungles i dents. La Gemma el passa poc a poc però sense problemes.
Amb la llum blava del capvespre la nostra silueta és desdibuixa del bocí de cresta que queda fins la creu que corona el cim. Una cresta curteta però entretinguda.
Superat aquest petit passet, arribarem al cim al capvespre com arriben els bons a les pel·lícules del far west. Mentre les boires de la cara nord quedaran retingudes a les Maladetes i podrem disfrutar de la magnífica posta de sol.
Arribem al cim 5h30' després de la sortida de la vall de Vallibierna i 1450m de desnivell positiu a les cames i a l'esquena. La Gemma penjarà una cinta de record de la gesta a la creu plena de trastes i records de tota mena. Ja son quarts de deu! Sort que no hi ha ningú. Al vivac de l'Aneto, només hi ha espai per una tenda. L'última incertesa superada! Podem plantar la tenda i sopar tranquil·lament mirant els estels. Milers d'estels, que dic milers, milions!
Cau la nit, tot i la contaminació llumínica de la ciutat de Saragossa el cel es veu clar. La vía làctea surt per darrera de la creu com una columna de fum. Malgrat el fred que ja comença a fer. uns 3-5 Cº no ens cansem de mirar cap amunt. Quina immensitat! El somni s'ha acomplert. Dormirem al cim de l'Aneto, al punt més alt d'on ens agafa la vista. La Gemma ja s'amaga a la tenda. Es hora de fer unes quantes fotos en aquest cel que no pots deixar de mirar. No hauré carregat 4 càmares de fotos per deixar-les a la motxilla! Després cap al nostre niuet de polièster i ploma per estar ben calentets. Doncs la nit i el vent serà fresquet tot i l'onada de calor.
La imatge del cel és brutal... Que petits que som! Mentre fem les fotografies, no puc deixar de pensar en aquesta immensitat. Aquí dalt a més de 3000m és el lloc ideal per observar amb aquest detall el nucli de la nostra galàxia. La vía làctea. Que bella que és. En aquesta foto feta a la una de la nit podem veure les entranyes de casa nostra i un dels braços on estem col·locats. El cel hivernal és magnífic de constel·lacions, però mirem cap a fora la galàxia, cap a la part exterior de l'univers i no ens regala aquesta preciositat. A l'estiu mirem cap a dins la nostra galàxia. Concretament cap al nucli de la nostra caseta de milions de sistemes d'estrelles com el nostre minúscul sistema solar. La pols estelar només visible d'aquesta manera a gran alçada lluny de la contaminació llumínica, i Mart que més a prop que d'altres vegades sembla un fanal posat damunt la tenda... El marc perfecte per a passar la nit. Llàstima que el vent bufarà de valent!
Després d'una nit agitada pel vent, on més aviat vam dormir poquet pel soroll del vent, el moviment de la tenda i l'alçada, era hora de veure junts l'albada del nou dia. Observar com poquet a poquet la terra gira i el sol es va deixant entreveure i comença a escalfar. Aquesta és l'estampa romàntica que ens va despertar.
A l'Espluga la nit a 28ºC, nosaltres a 2ºC! Quina fresqueta! Quasi que teniem ganes de poder dormir amb un bon saquet de plomes! Hora de plantar la tenda i tirar avall abans no pugi la marabunta que voldrà fer cim.
Abans de marxar, deixem la pedra de la Noe Gaya al cim. Sempre que anem a fer muntanya ens acompanya. Ella no hi pot pujar amb els seus peus, però nosaltres som les seves cames per poder ser-hi present ni que sigui amb una de les seves pedres viatgeres que ja hem portar a molts cims i racons del nostre planeta. Noe! va per tu! I quan miris les fotos pose't a la nostra pell per sentir la sensació de fred, respecte, admiració, satisfació i felicitat...
Au doncs cap avall! El bus surt a les 12h del matí i no el podem perdre. Ens hem encantat una mica i tenim el crono posat. Ens queden 4h per baixar fins baix! Tornem a passar el pas de Mahoma.
Si observeu la foto entendreu el per que se li diu així! Sembla que resi al profeta!
Abans d'enfilar la glacera de l'Aneto, anem a pujar a la punta Oliveras, un 3000 secundari de 3298mt, que farà rodona la xifra de 40 tresmils de la Gemma. 5' de puja i baixa i avall!!!
Baixem amb una bona neu la glacera de l'Aneto, el coll de Coronas fins arribar a pocs metres del llac superior de Coronas. Allà pantaló curt, màniga curta i avall sense entretenir-nos!
La motxilla ja és més suportable, tot i la mida, ja portem 4kg menys entre menjar i beure i això es nota! A més baixant, tot tira avall!
Sembla que potser no anirem tan malament de temps, tenim 5'30'' per a fer una barreta ràpida i albirar els 400m desnivell que ens resten fins al refugi de pescadores. Tenim 1h. pensant que vam pujar amb 2h! Ara anirem per feina. Doncs perdre el bus signifiquen 4h baix esperant... Buff espavil!
Arribem a baix a les 11:54, ens han sobrat 5' i tot! jeje! El bus arriba
i ja ens esperava calentet l'entrecot de l'hostal Llibrada! Que sempre
el tenen a punt. Un bon mos, cafè i carretera i manta a buscar la
canalla per explicar-los l'aventura! Pel camí teniem tanta son que vam
haver de parar en una ombra a Barbastre a 39ºC. No vam parar ni el cotxe
per no trobar 2 pollastres rostits a dins!
En fi! Una sortida perfecta en tots els sentits: Pel somni aconseguit, la durada llampec, "on time", com sempre! Méteo ideal per poder disfrutar de la muntanya. Especialment per fer-la amb la Gemma, que ja compartim més de mitja vida junts amb confiança mútua. Romàntica per passar la nit sota la cúpula estelada mirant cap al fons de la nostra galàxia. Molt especial per poder-la fer sense trobar una ànima al cim de l'Aneto durant les 11h que hi vam estar. A més la Gemma ja sumaria 40 tresmils a l'acabar la jornada. Per tant repte aconseguit! Abans dels 40 anys, ja haurà dormit en un cim, i portarà 40 tresmils a les cames!
Gràcies Gemma per poder ser partícep d'aquest moment tan màgic per tu! Per mi ho ha estat molt! i per molts altres moments que vindran! Que el planeta terra és molt gran...
Bé quan perdo la mirada al fons de la galàxia... Realment el nostre planeta és molt, molt, molt petit! ;)
Text i fotos: Toni Morlans
Fer 40 anys porta a marcar-te reptes. La crisi de canvi de deceni sempre interpel·la a fer quelcom especial, alguna cosa que puguis recordar durant molt de temps. I així serà! Enguany la Gemma arriba a la 40ena i un dels seus desitjos era anar a dormir en algun cim. Passar la nit perduts emmig de la muntanya amb les incomoditats que comporta però amb les vistes que et proporciona un hotel de milions d'estrelles... Vaig agafar el repte i pensant on podriem passar la nit, se'm va acudir la idea d'anar a dormir al cim més alt del Pirineu. l'Aneto de 3404mt. Si s'ha de fer es fa bé! A més jo, després d'haver-hi pujat pels 4 cantons, no em seduïa la idea de tornar-hi de manera "normal" . Així que perfecte! Ella farà l'Aneto, de pas 40 tresmils com anys tindrà enguany i a més el mar immillorable que dormir al punt més alt d'on t'allargui la vista embolcallat per la via làctea i milions d'estels... 
Aquí per sort el sol ja comença a baixar i estem a més alçada, cosa que va perfecte per la calor. Als vivacs de Coronas la gent ens pregunta: Que no dormireu aquí? On aneu a aquesta hora? I naltres responiem cap al cim! Que ja comptem arribar tard.
Arribem al coll de Coronas. El coll té poca neu, i haurem de grimpar per 4 ressalts fàcils però amb la pedra una mica trencada. el sol ja s'amaga tímid per les muntanyes però encara ens escalfa.
L'alçada i el cansament es comencen a notar. mentre observem com la boira ja subruix pel coll de Coronas parem a fer un mos. Una barreta que ens doni energia per a continuar i superar els poc més de 100m de desnivell que ens queden pel cim.
Últims metres abans d'arribar i les darreres llums del dia, ni fet expressament. La Gemma, després de treballar tot el dia, passar calor, carregar el 20% del seu pes a la motxilla i els més de 1400m de desnivell positiu, puja els últims metres abans d'arribar al pas de Mahoma com si estessim a 8000m d'alçada. La miro i tinc aquesta sensació, lenta però perseverant camina amunt amb una determinació lloable. No està molt entrenada, però és una autèntica muntanyera que no dóna mai el braç a tórcer.
Superat aquest petit passet, arribarem al cim al capvespre com arriben els bons a les pel·lícules del far west. Mentre les boires de la cara nord quedaran retingudes a les Maladetes i podrem disfrutar de la magnífica posta de sol. 
Sembla que potser no anirem tan malament de temps, tenim 5'30'' per a fer una barreta ràpida i albirar els 400m desnivell que ens resten fins al refugi de pescadores. Tenim 1h. pensant que vam pujar amb 2h! Ara anirem per feina. Doncs perdre el bus signifiquen 4h baix esperant... Buff espavil! 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada