dijous, 16 de juliol de 2015

Tancant el cercle a la cresta de Salenques-Tempestades

Per fi! Anys després de voler fer la cresta de salenques i sempre canviant de zona per alguna cosa o altra... Ja està feta! I de la millor manera possible tancant el cercle que 15 anys abans havia començat el Lluis Saladié a l'Aneto. 213! Son el núm de la llista clàssica de tresmils que hi ha al Pirineu entre principals i secundaris. Fa 15 anys el Lluís feia el seu primer tresmil, l'Aneto i ara faria els últims 8 cims de més de tresmil metres que li quedàven per conquerir acabant a l'Aneto per tancar el cercle.
El vam acompanyar el Santo amb qui n'ha fet més de 100, el Lluís R. i el Toni...
 Així doncs amb amenaça de pluja i tormenta, vam enfilar la vall de barrancs per anar a fer vivac a la plana just abans de la colladeta de barrancs. D'aquesta manera ens treiem ja 90' de curtida de l'endemà i evitem carregar sacs i esterilles...
 Trobem un vivac ben acollidor i el nostre sensor Benaiges diu... M'ha caigut una gota... Buf! ai que ens mullarem! Sort que el Lluis i el Toni haviem anat a fer l'explorador a buscar el torrentet d'aigua, la congesta de gel i un aixopluc per si un cas... Doncs cap a l'aixopluc a sopar!
 Per sort la pluja va durar poquet i de seguida vam poder sortir i tornar al nostre acollidor jaç El cel es va destapar i en un hotel de 1000 estrelles veiem passar avions, satel.lits, estels fugaços i mirant com la via làctia dibuixava el seu arc verdós fins que els ulls van baixar les persianes...
 La méteo no era la millor del món, cap a migdia es pronosticàven tormentes, així que haviem d'anar a la idea. A les 3'15 de la matinada sonava la cançó Go West i una mica abans de les 4 ja enfilavem rumb a l'oest a la colladeta de Barrancs per a guanyar la cresta amb la sortida del sol al primer tresmil del dia: La Forca Estasen, surt el sol a l'horitzó i les primeres agulles van apareixent davant nostres com gendarmes vigilant la nit.
 Amb les primeres llums del dia arribem a la zona més tècnica. La torre Salenques amb el seu pas característic d'entrada. El Lluís que li sobra molt de canto tira de primer el primer ressalt marcat de IV. Ens encordem a l'ensamble. A davant portem uns lolos francesos que lluny de fer-nos anar lents van fent via. Anem on time i el cel està ras i sense vent! Això va bé!
 El sol despuntava per damunt els Bessiberris i el Mulleres, i el Lluís Saladié i Santo pujàven la segona cordada. No hi havia núvols, així que de moment tranquils i a disfrutar de la cresta...
 L'escalada de la Torre Salenques és la més espectacular de la cresta, No es difícil doncs es de III però la verticalitat és absoluta.
 Des de mitja agulla és veia al fons la vall de Barrancs encara amb molta neu i la paret que queia en picat del coll on estàvem pujant.
 La torre Salenques és una agulla esvelta que comença a estar torta com la torre de pisa, i amb un cim tan estret i vertical que només hi cap una persona a cavall. Radera nostre s'alça imponent la primera agulla de Salenques més alta però més robusta.
 Amb els ulls mig tancats del sol que ja comença a petar, Ens fem com a Alpinistes modernets una selfie, Una foto que mostra la verticalitat i esveltesa de l'agulla i en la que sortim tots 4 trescant-la.
 Deixem enrere la Torre i anem a fer els dos llargs que corresponen al primer ressalt de Salenques.
El primer llarg és de IV, amb exel.lents vistes d'on venim.
 Arribem a la reunió i seguim amunt pel flanqueig i posterior trescada al cim. La via està equipada amb algun clau i reforçada amb algun tascó i friend que portem.
 El pas carecterístic de la via també és aquest flanqueig de 5 m damunt la glacera de la vall de Salenques i amb els pics de Russells al radere. Un indret màgic del Pirineu on les escalades fan disfrutar de la muntanya en tot el seu exponent.
 El sol avançava però nosaltres anàvem força ràpids, així que el primer control de pas l'haviem superat amb escreix. A aquest ritme arribem a l'aneto abans de l'hora límit: les 13h! Esta en una cresta a 3300m amb risc de tormenta elèctrica NO és la millor opció! Així que sense encantar-se pit i amunt cap al Margalida.
 La mole rocosa de la primera Agulla tampoc era per tirar coets de l'amplitud així que arrivem a cim, i ràpel cap a baix per a continuar a tota cresta, aquesta aresta que sembla el fil d'un canivet de serra!
 La baixada de la segona agulla son un seguit de passos atlètics i acrobàtics que de manera entretinguda van guanyant alçada per arribar al cim del Margalida, l'equador de la cresta i de la ruta i on haurem de decidir si pinta mal oratge...
 Per la cresta trobem nombrosos vivacs de gent que es queda a fer nit a la mateixa aresta, ja que és molt entretinguda, i és fàcil que se't pugui fer de nit. hem llegit moltes ressenyes i algunes d'elles fan paüra de veure de les hores que s'arriba a tardar per completar-la...
 Arribem al Margalida, i el panorama canvia radicalment. La roca ja no és tan bona com fins ara, però almenys fins al cim de Tempestades serà fàcil... Esmorzem abans però al cim del Margalida, 1h abans de l'esperada! Anem bé el cel és comporta, així que cap a l'Aneto i falta gent! La part que uneixen les dos moles del Margalida i Tempestades és fàcil però entretingut. A partir d'aquí comença el ball de bastons. El camí que mena cap a la bretxa de tempestades és un caos de blocs que belluguen bastant i no té tampoc una ruta clara... Però anar sortejant els petits entrebancs amb gran precaució arribem al cim de la punta bretxa tempestades.
 Des del cim mirant enrere veiem l'afilada cresta d'on venim. fent un mosset i cap a la profunda bretxa tempestades, vigilant no tirar rocs doncs està bastant desfeta. A partir d'aquí els nervis i l'emoció a flor de pell, al Lluís només li queda pujar a l'espatlla d'Aneto per a completar els 213. Els primers passos que ja vam haver de fer encordats ens va dir que no serìa ni ràpid ni fàcil...
 Primer un parell de llargs amb una bavaresa inclosa que et feia donar un pas de fe! Assegurat això si! LA sortida de la bretxa ja era curiosa i a partir d'aquí a buscar-se la vida per anar buscar la cresta per un caos de granit que no està gens clar. Poc a poc anem guanyant alçada i acostar-nos a la fita!
Uns flanquejos interessants ens porten a la cresta i ara Si! Emoció a flor de pell arribem a l'espatalla d'Aneto i amb això el Lluis fa els 213! emocionat ens fem una abraçada i anem a celebrar-ho al cim de l'Aneto on 15 anys després es tancarà el cercle. Però no les ganes de seguir escalant els tresmils del Pirineu, queden unes quantes vies! Agafem un roc del cim per fer-li una placa a l'homentatjat i seguim amunt!
 Celebrem junts al cim de l'Aneto que ja hi hem pujat pels 4 cantons... La cresta de Llosas, el corredor Estasen, la normal i ara per Salenques-Tempestades. Les nuvolades s'han comportat i poc despres de les 12 del migida arribem al sostre dels Pirineus. A partir d'aquí donem el protagonisme als núvols i avall que fa baixada per la glacera per arribar al pla dels Aigualluts.
 Arribem al vivac, recollim i carreguem trastes i a pas ferm arribem al pla de Besurta 11h30' després d'arrencar del vivac a la matinada...
l'Anfitrió ens convida a la cerveseta ben fresca per celebrar que ara Sí, el tic tac s'ha acabat i passa a un altre de nosaltres que aviat farà el seu Tic Tac al grup dels "Caçadors de tresmils"
Un cim es fa quan s'arriba altre cop d'on has sortit i aquí ja ho tenim fet! ENHORABONA LLUIS! Ets una machine i ha estat un plaer compartir amb tu tantes curtides per les valls i crestes Pirinenques! Ara nous reptes ens esperen!
Salut i muntanya!

Text: Blogger
Fotos: Lluisos, Benaiges i Toni