Mitja marató de Mont-ral

Carrera de muntanya de Mont-ral 2016. Mont-ralines amunt, Mont-ralines avall.

Aparco el cotxe sobre la vorera davant del bloc de pisos de casa. Poso els quatre intermitents i pujo en un pis pas al pis per baixar la borsa d'esport i la motxilla amb tots els líquids i menjars per a la carrera.

Són les 7:30 del matí. Surto una mica just de temps però solament em separen uns 45 minuts de trajecte, amb cotxe, fins al poble situat a la meitat de les muntanyes de Prades. No obstant això, hi ha corbes, moltes corbes fins a poder arribar a Mont-ral. Per tant, com que no es podia córrer massa, passo i repàsso una vegada i una altra la cursa per la meva ment. El pla “A” ho tenia clar: Sortir conservador, molt conservador, ja que en aquests 21 quilòmetres havien amagats 1800 metres de desnivell positiu. El pla “B” estava encara per escriure, si bé donava per descomptat que es tractaria de bastant sofriment.

Just arribo al poble i em trobo alguns cotxes aparcats en les cunetes de l'estreta carretera. Mola! Símptoma que ja hi hauria prou gent, ja que el dia anterior vaig mirar el llistat d'inscripcions en Internet i solament havien apuntats 7 persones, en total: 4 nois i 3 noies.

Veig un buit en una casa (crec que era l'ajuntament) i deixo el cotxe just davant de la casa consistorial. Em disposo a baixar-me del vehicle quan allí mateix veig al Jordi Gil, del Club Atlètic Espluguí, que s'apropa a l'edifici. Òbviament ens saludem, intercanviem unes quantes paraules (el dia anterior ens trobem a l’Espluga i al final decidim d'anar cadascun amb el seu cotxe, ja que portem diferents ritmes de carrera), i ens vam anar a buscar els dorsals que va resultar estar uns metres més enllà, concretament a la casa de cultura.

Ja de tornada i amb els dorsals en mà (no havien xips de cronometratge en aquesta cursa), em torno a pujar al meu cotxe, doncs un voluntari em va avisar que era recomanable que ho deixés en una esplanada uns metres als afores del poble, la qual estaria sempre vigilat.

Obeeixo com a bon alumne. Aparco el cotxe, obro el maleter i aprofito per canviar-me de roba. Un temps més tard arriba Jordi, amb un cafè calentet entre les mans. Sembla seriós, abstret, preocupat. I entaulem conversa amb la noia del cotxe del costat que també es canviava d'abillaments per a la carrera. “Què feu, maratons?” va indagar la noia en caçar al vol la paraula marató que va sortir dels nostres llavis. “Aquesta és la meva primera mitja marató de muntanya” deixa anar el Jordi. Uhm! Ara ho entenia el perquè de la seva reservada preocupació. “Però no vas fer els 25 quilòmetres de la carrera de Vimbodí i vas quedar en bastant bona posició?” li pregunto jo alguna cosa atònit. “No home, no! Què vaig fer la curta, la de 13 quilòmetres.

Escalfem una mica abans que comencés la carrera, Jordi d'una banda, jo per un altre. Vaig en la seva cerca, doncs amb prou feines queda uns 15 minuts perquè donin la sortida. Ho veig des de lluny que està en el seu cotxe. Just em vaig apropant fins a ell quan m'adono que m'he deixat les ulleres de sol. Li aviso de la meva distracció i faig marxa enrere. Al mateix temps de recollir les ulleres aprofito ràpidament per untar-me una *piza de crema d'escalfament en el genoll, ja que noto últimament que el genoll esquerre li costa una mica escalfar-se.

Torno a la recerca de Jordi però ja no està en el seu cotxe. Miro l'hora i solament falten 5 minuts perquè donin el “trabucazo” de sortida. Sí, dic bé, ja que a Mont-ral la sortida la donen amb el tret d'un trabuc. I això que arribo al lloc de sortida veig un nombre reduït de corredors, no obstant això no veig a Jordi. Uhm! Començo a preocupar-me, ja que són les 9, tocades, del matí i el director de carrera ens avisa que ens apropem fins a ell, ja que per manca de megafonia, ens havia de llegir en veu alta els consells sobre la cursa. A l'instant apareix Jordi just abans que el director comencés a parlar.

Entès l'itinerari, la reglamentació i els consells es dóna la sortida, i jo gairebé que caic al sòl de l'esglai. El soroll del trabuc és espectacular, ensordidor, fragorós. Amb els timpans ressonant en el meu interior em pego al Jordi. “Ves al teu ritme i, quan faltin 5 quilòmetres, a tope. Vingue! Què avui pots fer podi” li suggereixo en veure els pocs participants que prenem la sortida i en saber que ell està fort. “Sí, sí. Jo estava pensant en el mateix” Em confirma l'altre integrant del Club Atlètic Espluguí. No obstant això, havíem sobrepassat ja el primer quilòmetre de carrera, en pujada, i el Jordi continuava al meu costat. “Tira Jordi, tira, què jo vaig l'últim, gairebé rebentat i al meu ritme”.

Sembla que li va costar, si bé al final el Jordi va aixecar el vol i es va desenganxar de mi progressivament, i en posar-se sinuós el recorregut, en un obrir i tancar d'ulls ho vaig perdre de vista. Llavors, l'única cosa que se'm va quedar a tir de pedra, van ser dues noies i un gos. Beneït gos, ja que gràcies que el “txutxo” cada dos per tres es parava a orinar, olorar i donar-se un capbussó, les seves mestresses li esperaven amb entusiasme, permetent-me que m'apropés a elles i les sobrepassés de tant en tant. Ara us passo, ara em passen, travessem la sempre bella i enigmàtica “Roca Foradada”. Una vegada sobrepassada la gran roca amb forma de “O” entaulem conversa. Em van dir que venien de Girona, que corrien ultres i que per norma general les curses de mitja marató o verticals les utilitzaven solament com entreno. 

D'aquesta manera tan amena de competir, s’apropem fins al primer avituallament. Oh boy, Oh boy…! Homes, dones, nens de l’avituallament i corredors ens mirem mútuament bastant sorpresos. Ells per veure'ns arribar, i, nosaltres, per veure a un d'ells amb un gran manat de cintes de marcar a la mà esquerra i un altre bell manyoc de cintes de marcatge a la mà dreta. Regna la confusió per uns instants, tant en un bàndol com en un altre. “Eh…! Hem tret cintes. Pensavem que ja havia passat l’últim corredor! diu el senyor de més edat. Les dues noies i jo ens mirem i no sabem que dir, encara que sí sabem que desitgem seguir corrent. El mateix senyor ens aconsella que mengem alguna cosa mentre esperem a la resolució del problema. Els mòbils dels membres de l’avituallament comencen a tirar espurnes. Finalment els indiquem que volem continuar amb la carrera. De nou el senyor major ens indica el lloc per on ha llevat les cintes.

Anem a arrencar a córrer i just apareix un cotxe, de l'organització, i es baixa un noi veloç com el raig, per rectificar-nos la presa de contacte amb la carrera. Reculem uns quants metres cap a enrere i per fi continuem amb la marxa després d'unes breus indicacions sobre les cruïlles i girs que havíem de prendre. “Ok. D'acord!” responem els tres a l'organitzador i emprenem la marxa.

El gos es perd entre la frondositat del bosc, després d'ell les seves mestresses i jo em torno a quedar sol com un mussol. En un dels encreuaments dubto i continuo per l'esquerra. Al cap d'uns metres creuo un rierol i em trobo a uns excursionistes. “No vas bé, noi. Has de girar cua i agafar el camí que gira cap a la dreta.” M'insinua. Jo li miro amb cara d’incredulitat. “Nosaltres venim d’allà i hem vist corredors.” Li dono les gràcies i torno a creuar el fil de riu i torno per on havia vingut. Efectivament, una de la noies ja m'estava esperant en l'encreuament. “T’hem escoltat i t’he vingut a buscar! Em diu la més forteta i la més tatuada de les dues noies. “Vagi! gràcies, gràcies…! Li contesto molt atònit per l'enorme i gran detall de les noies amb mi.

Reprenem la marxa però al cap d'uns minuts de reunir-nos amb la segona noia es tornen a desenganxar de mi. No obstant això no seria per molt temps, ja que al cap d'uns cinc minuts em trobo a les dues damunt d'una roca, esperant-me de nou. Aquesta vegada sóc jo qui intueix l'aturada. “No hi han cintes, oi?” Li confirmo amb mig somriure en la meva boca. Elles m'assenteixen. Amb la mirada, les dues noies intercanvien unes quantes paraules. “Aquell poble deu ser Mont-ral, no?” Em pregunta la menys forteta. Només acabar de confirmar-li que aquell poblet damunt de la muntanya era el poble d'on havíem partit, tornen a xerrar i es reorienten. “Sí. Anem bé. Ja que hem de fer el tomb de tornada cap al poble. Continuem?” Em disparen. Convençut, m'uneixo després de les seves gambades i tornem a trotar per l'espessor del bosc.

Els vaig avançar un parell de vegades més. I elles em van avançar de nou. Si bé, el gos se'ls va tornar a capbussar en un dels profunds tolls del riu que baixava de la muntanya. “Vaig tiran… Ja m’atrapareu…!” els comunico en arribar a la seva altura. El gos se'ls va deure parar diverses vegades més, ja que no els vaig tornar a veure el pèl. Jo, pel meu compte i per variar, en solitari, ja afrontava l'última part de la carrera, que era tota en pujada, uns cinc o sis quilòmetres finals. Vaig calcular les meves forces pel quilòmetres que em quedaven i, com em sentia bastant bé de cames, vaig decidir fer corrent l'últim tram. Gairebé ho aconsegueixo. Tan sol vaig caminar durant uns  cinquanta o seixanta metres en els 6 quilòmetres finals.  Les veus de les noies, que les escoltava de tant en tant darrere meu, les vaig utilitzar com a ferro candent que s'apropava al meu culet. I jo no, no volia cremar-me, per això vaig arribar el dècim, d'un total de dotze corredors i amb un temps final de 3 hores, 25 minuts i 9 segons. Així mateix haig d'esmentar que el GPS em va indicar un guany d'altura de només 1000 metres escassos. Res de res dels anunciats 1800 de desnivell positiu. Això sí, va ser una carrera molt tècnica. I com que érem pocs corredors, va haver-hi premi per a tots. Jo em vaig portar una rica mel d'abella. I a més, ara ja puc dir que sóc un corredor “Top 10” … jejeje. Fins a la propera.

Text: José Ángel Castro.

Marató Trail de Carlac-Quatre Lòcs by Jose Àngel Castro

Trail Carlac-Quate Lòcs: 42 quilòmetres d'exquisida alta muntanya aranesa.

A les 6:43 hores de la matinada arribava a la sortida de la marató de muntanya –la sortida es realitzava a les 7:00 -, ja, de bon matí, sota unes gotes d'aigua, que eren poques però persistents. No s'escoltava una mosca en la megafonia  de sortida de la carrera, situada aquesta en la mateixa placeta de l'ajuntament.

Uhm! Mal presagi… El dia anterior, durant el briefing, ens van informar dels possibles inconvenients de la mala meteorologia que estava per arribar; neu en la cotes més altes dels cims de les muntanyes per on hauríem de crestejar, baixada dràstica de les temperatures, especialment la del cim i, problemes per la boira o núvols alts que podrien ocasionar serioses complicacions de visió i orientació.

I el mal presagi es va complir. Prova cancel·lada. Neu, fred i una escassa visibilitat en les altures, sobre els 2100 metres d'altura que era fins a on hauríem d'arribar corrent.

Per dins em vaig sentir una miqueta alleujat, encara que al mateix temps, em vaig sentir bastant frustrat, ja que això volia dir que no arribaria a veure les espectaculars vistes des de les altures amb la glacera del Aneto al fons, dominant i dominador dels pics dels Pirineus. El consol em va venir en saber que no hauríem de córrer els 42 quilòmetres, ja que la nit anterior solament vaig aconseguir dormir unes dues hores. La causa va ser el briefing del dia anterior a la cursa. L'organitzador de l'esdeveniment ens va informar que havíem de córrer amb molta cura la marató de muntanya en aquesta especial situació meteorològica; amb fred, amb neu, amb pluja, amb tempestes i amb possible boira. A més, que aquesta no era una carrera de muntanya qualsevol, la Trail Carlac-Quate Lòcs és una carrera d'alta muntanya. I que devíem extremar la precaució durant tota la prova, especialmente en els descensos, per evitar les relliscades inoportunes. I després va afegir: “Nois, el cementiri està ple de valents. Nosaltres no volem ser un d'ells”. I va tancar el seu discurs fent-nos saber que diversos corredors van cancel·lar la cursa pel mal temps.

Caram! Aquestes paraules del briefing se'm van quedar voletejant pel cap només tancar els ulls en el llit de l'hotel. Neu. Aigua. Fred. Valents en el cementiri. Alta muntanya… Jo mai havia corregut per l'alta muntanya… Tota una incògnita! La por es va apoderar de mi. “Córrer o no córrer? Dubtava el meu ser”. Al final em vaig relaxar durant uns 120 minuts, més o menys, i em vaig aixecar amb l'orella planxadeta tímidament contra el coixí.

Doncs res, que la sortida finalment es va dur a terme a les 8 del matí i el recorregut es va retallar uns 10 quilòmetres.

Sortida explosiva, per ser una marató, i massa ràpida per trobar-se, al mig quilòmetre de l'engegada, amb un pendent i rampes d'infart. És el que té l'alta muntanya! Jo vaig sortir dels últims, per no molestar i per no sentir-me pressionat per ningú que em vagi trepitjant els talons. El paisatge, descomunal, especialment la pujada al bosc de Carlac. Al Pirineu tot és el doble de gran, de verd i de bonic.

Vaig agafar ritme, escalfar els músculs i el cos a marxes forçades. Si bé anava amb compte, ja que el sòl, la terra, les pedres i l'herba estaven tot ben mulladet per la incansable pluja que ens va acompanyar gairebé tota la carrera.

En el quilòmetre tres, vaig donar abast a una parella, ella anava amb certes dificultats. Si els meus càlculs no em fallaven (tampoc em calia pensar massa), després de avançar a la parelleta, doncs anava en la antepenúltima posició. Així que em vaig mentalitzar per a, almenys, aguantar la nova posició fins al final. És la part bona que té les carreres, què et sempre et fan córrer, esforçar-te i donar una mica més de tu.

La resta de la cursa la vaig fer sol com un mussol, com de costum. Solament en una ocasió vaig dubtar de si anava pel camí correcte. Em vaig parar. Vaig mirar cap al nord, sud, est i oest. El meu instint em deia que continués recte. Vaig continuar cap a endavant i vaig trobar les cintes. Abans, amb prou feines uns cent metres d'aquest dubte d'orientació, vaig sofrir un aterratge forçós. No baixava a gran velocitat perquè l'herba estava ben mullada. Però, no vaig haver de col·locar prou pla el peu esquerre, quan vaig relliscar i sobtadament em vaig veure estirat completament pla, d'esquena, al terra. Ups! Em vaig tocar les extremitats del cos per comprovar que tot estava en el seu lloc. “Bé! Només és xapa i pintura.” Em vaig dir. Em vaig aixecar del sòl i a seguir corrent.

Mancant 10 quilòmetres, en els avituallaments, la gent em preguntava si anava bé. “Uhm! Dec ser l'últim” Em vaig insinuar. Vaig preguntar en un control i em van confirmar que no, no era l'últim.

Vaig intentar accelerar en els últims cinc quilòmetres, si bé em va ser impossible, uns escandalosos torçons em van impedir incrementar la velocitat. Així que vaig córrer fins al final d'una manera incòmoda, però vaig acabar, que era l'important. Al final vam recórrer 31,21 quilòmetres i 1868 metres de desnivell positiu. Jo vaig acabar en la posició 44 de 46 corredors en un temps oficial de 5 hores, 54 minuts i 32 segons. Fins a la propera.

José Ángel Castro.

Half Trail Muntanyes de Prades 46km 2900md+

 Aquest any sí! Enguany ens hem animat a saltar a la mitja distància. Aixi que ens vam trobar el Sergi, el nostre expert en ultres, el Marc que tot i no haver fet el desnivell la distància ja la tenia dominada i el Jose Àngel i el Toni completament neòfits amb aquest quilometratge.

Vam sortir a les 12 de Vilaplana amb una méteo inmillorable direcció cap a la Mussara per començar de patac els primers 700md+

 Amb una rialla a la cara vam fer els darrers passos per arribar On Time al poble abandonat de la Mussara.

Vam calcular 1h i en 50' ja hi passàvem. Això si a ritme completament "Bisonte" pero controlant el ritme, ja que després ho podriem pagar i en tot moment amb els peus a terra anàvem controlant el nostre ritme.
si algú de naltres apretava el frenàvem, la questió era no carregar-se en excés.

El Jose Àngel força conservador, passava uns minuts més tard, i ja no el vam veure més a la cursa. Però tranquils, que ens explica amb tot detall la seva vivència a la part final d'aquesta entrada al bloc.

 A Mont-ral ja portàvem 2000md+ i 27km. Era el moment de recuperar forces. I que millor que fer-ho amb les millors animadores i animadors del món! Allà ens esperàven la Gemma, el Bernat, La Guiomar, la Judit, El Maür i l'Elna. Després d'un refrigeri prop del refugi de la Mussara vam pujar als Motllats travessant la roca foradada. Allà va ser on ens va passar com una gazela el primer classificat de la Ultra de 90km que havia sortit al matí.

 El seguent avituallament va ser a Capafonts, on també ens esperava la familia! Buf aquí vam arribar ja una mica tocadets. No n'hi havia per menys, doncs el Mur, existeix... eren els km des del 27 al 37 i això atacava. De fet el Marc, que la nit anterior no havia estat per tirar coets, es va endarrerir una miqueta. l'home del mall el va agafar per sorpresa. Però no patiu que anava lent però arribaria lluny!

 Fer llarga distància és curiós. Lluny d'anar tota l'estona a donar-ho tot passes a mirar d'optimitzar la força per arribar el més ràpid i sencer possible. He viscut arribades emocionants... Però aquesta potser de moment ha estat la que més. No només per arribar en familia sinó per que arribes amb calma i tens tot el temps del món per fer el tom a la plaça de Prades amb els teus estimats.

hora de riures, minjar una miqueta i explicar 4 anècdotes de la ruta. Vam calcular com a ràpid arribar en 7h15 i com a lent en 8h15 i vam tardar amb puntualitat suïssa  les 7h45. s'ha de dir que vam estar pràcticament una hora parats als avituallaments i de temps de marxa efectiva ens va sortir quelcom menys de 6h. Restava el Marc per arribar que de ben segur estaria a punt i el Jose Àngel que no en sabiem res encara.

 El Marc no va tardar a treure el cap, és va sobreposar als problemes estomacals que havia tingut la jornada anterior i a un ritme més lent però constant. va arribar curull de joia a la plaça de Prades, on l'esperàvem atents per tal d'animar-lo. Content va arribar a Prades i a celebrar-ho!

Va ser una cursa per recordar per tota la distància que vam córrer junts els tres marcant un ritme suau però constant, disfrutant de cada racó del paissatge i de la companyia...
I ara que? Doncs més no patiu!

Iep! Que falta el Jose Àngel!
Tapat com només ell sap fer, va arribar a les 11h després de completar el repte.
Us deixem la seva particular i amentizadora crónica que sempre ens fa arrencar un somriure i viure de més a prop les seves sensacions de pèrdua, pànic, il.lusió, vertígen... tot el que et pots trobar en una ultra i a  la seva crònica literària!

Half Ultra Trail Muntanyes Costa Daurada. Sempre hi ha una primera vegada per a tot.

Són les 9:25 hores matutines i ja albiro, al lluny, la gasolinera, situada en l'entrada del municipi, i que dóna la benvinguda al singularment fresc poble de Prades.

 
Aquesta vegada arribo al meu objectiu bé de temps, sense estrès, conduint plàcidament per la carretera serpentejant sense gairebé tràfic. He matinat com de costum, si bé no m'ha sorgit cap contratemps inesperat. Ocells arreglats, bonsáis apanyats i borsa d'esport amb els menesters pre i pos cursa en el seu interior.

Mentre m'estic canviant, a la intempèrie, amb el meu “pompis” recolzat en la vora del maleter del cotxe, veig que arriba un autobús de grans dimensions i aparca a uns quants centenars de metres. Acabo de col·locar-me la roba esportiva cenyida i ajustada al cos, llavors decideixo aproximar-me a un senyor que està dempeus al costat del gran vehicle, que va vestit amb un uniforme grisenc. Uhm! Si el meu sentit comú no m'enganya, aquest ha de ser el conductor…

Efectivament, el senyor em confirma, o millor dit, li confirmo jo que l'hora de sortida cap a Vilaplana és a les 10:15 hores. Ell m'ho corrobora. Mentre intercanvio unes quantes paraules amb el conductor i un altre senyor que estava amb ell, sobre la bogeria de les carreres de muntanya: “L'altre dia vaig portar a un altre grup a Margalef i s'anaven fins a… (no recordo el nom de la ciutat o poble que em va dir)… O sigui, què s'anaven a passar tot un dia i una nit sencera corrent. “Em diu amb el rostre bastant contrariat, per no saber si aquesta classe de reptes són actes d'admirar o més aviat són actes de repudiar, propis de gent insana. Uhm! Jo ara mateix ho estic pensant i també tinc el pensament contrariat… Què hi farem…

A poc a poc s'apropen altres corredors fins a nosaltres indagant la mateixa classe de pregunta: és aquest l'autobús que va a Vilaplana? Després fem un encreuament de paraules entre nosaltres, entre els corredors, i comentem coses sobre la pròpia cursa que som a punt de començar. “És obligatori el mapa” comenta un d'ells. “El got reutilitzable també és obligatori” comenta un altre. “I l'armilla reflectora, no us oblideu de l'armilla i que ha de ser homologada” diu un tercer. Vagi, vagi amb l'organització! Llavors recordo que l'armilla reflectora, per increïble que soni (sempre que surto a entrenar mai m'oblido de l'armilla reflectora o una vestimenta fluorescent), m'ho he deixat a l’Espluga. I per uns instants dubto de tenir el mapa damunt, la resta d'articles i més, els tenia ben empaquetats en la motxilla. I per casualitat, d'un cop d'ull, veig en la distància al Marc i al Toni, del Club Atlètic Espluguí. “Espluguins!” els crido i m'apropo fins a ells i els comunico com estan els assumptes del material obligatori. El Toni no donava crèdit al que sentia quan li vaig dir que em vaig oblidar de posar l'armilla reflectora en la borsa… Però sempre estarà l'armilla reflectora del cotxe…
Després d'acomiadar-me momentàniament d'ells i d’anarme’n fins al cotxe per recollir els articles que em faltaven, vaig tornar amb els nois de l’Espluga. “En quantes hores penseu fer-la? pregunto als espluguins. “8 horetes” diu el Toni. Jopé! Quina enveja (ells podran veure el Barça-Madrid que comença a les 9 de la nit). En fi, resignat, accepto les condicions físiques que m'ha atorgat la naturalesa, i jo, doncs, al meu ritme. El meu repte és acabar-la, ja que és la primera marató de muntanya que afronto, i tinc 12 hores per fer-ho.

Ja en l'autocar cap a Vilaplana, vaig assegut sol, molt a prop dels espluguins. Si bé vaig abstret, amb els meus pensaments de com vaig a afrontar tan llarga cursa per a mi. Recol·loco uns quants objectes en la motxilla, per no perdre temps en excés a l'hora de buscar-los, i per fi arribem al poble.

Abans de passar al recinte tancat de Sortida, mentre realitzem uns tímids estiraments, el speaker ens indica per megafonia que ja podem accedir al control de material. I en efecte, allò era un autèntic control; manta tèrmica, impermeable termosellat, frontal, etc., etc., etc., t'ho miraven tot. M'arriba el torn. Poso la meva engruixada i pesada motxilla damunt de la taula: “Què vols veure?” li etzibo a la noia del control. Ella em mira la motxilla amb certa sorpresa (la majoria dels participants amb prou feines porten l'obligatori en petites i raquítiques motxilles). “Està bé, pots passar” Em diu la noia del control després de mirar-me superficialment la motxilla.

I només queden 5 minuts per a la Sortida quan comencen a aflorar els nervis en el cos i ment i esperit. L'acabaré, no l'acabaré… dubto en el meu ser. No obstant això, la qual cosa tinc clar és que m'ho vaig a prendre amb calma, ja que compto amb les 12 hores per arribar a meta i, si anessin 10 hores, millor. I mentre fa el compte enrere, ens desitgem sort entre els espluguins i amb un desconegut que tenia just al meu costat.

Efectivament que surto dels últims, em col·loco en les últimes posicions per córrer sense presses però sense pauses. Veig com els tres espluguins es van distanciant de mi, ells van per la meitat del grup, sortint ja de Vilaplana, i comencem a pujar cap a la Mussara pel camí de Les Campanilles. Bé! Em dic, ja que el dia que vaig estar a Vilaplana entrenant abans de la carrera, per reconèixer el terreny, vaig pujar per la mateixa senda, que és bastant dreta, empinada i prolongada.

Durant la pujada em va avançar una parella del nord, nord, nord, doncs devien ser escandinaus almenys. Em va avançar una altra noia jove i jo vaig avançar a una altra noia ja no tan jove. En efecte, havia de ser el penúltim de la cursa, més o menys.

Arribo al primer avituallament, que està en el refugi de La Mussara. “Només aigua!” em diu el noi. Vaig parar uns cinc segons, ja que encara portava de tot, i em vaig posar de nou en marxa. Vaig començar el descens, després una mica de pujadeta i planatge direcció a l'Albiol. I va ser al principi de planejar quan de sobte em trobo a la vora d'uns penya-segats. “Carai! Això és molt perillós i no he vist cap senyal d'avís per part de l'organització.” Em dic. I em salten totes les alarmes. Miro al nord, sud, est i oest. Efectivament no veig cap senyal ni cintes del FECC. “Oh boy!” Em re dic una vegada i una altra. Sí, estic perdut. Deambulo durant uns minuts a la recerca de la senda correcta, però no la trobo, veig i albiro vestigis d'una senda o el que va poder haver estat en el passat, però no, no és la correcta. No obstant això, escolto molt d'a prop als dos nois que em van avançar durant la baixada. Bé, creient que els tenia a tir de pedra i amb l'afany de connectar amb la senda correcta decideixo anar camp a través, direcció a les veus. Uns quants metres més enllà em veig impossible de prosseguir, estic embullat entre mala herba, esbarzers, troncs, branques i més mala herba. Haig de detenir-me, per força. Sobtadament m'entra pànic i ansietat, ja que em veig atrapat i perdut. La mà dreta em sagnava. De l'estat d'alerta gairebé que passo a l'estadi de tragèdia. I abans que el meu estadi psíquic arribés a catatònic decideixo parar la ment i posar ordre. El primer que vaig fer va ser apaivagar-me. Després vaig pensar en com sortir d'allí: en primer lloc devia desembolicar-me dels esbarzerars i herbes. En segon lloc vaig pensar que tenia el mòbil amb mi; una trucada al 112 i llest, ja que a més aquest any estic federat. En tercer lloc vaig pensar que l'única cosa que havia de fer era tornar sobre els meus passos i, com que no sabia quant temps havia perdut ja vaig donar la carrera per perduda, doncs seria millor aproximar-me fins al avituallament del refugi de La Musara i esperar, i un altre any serà... Excepte la trucada al 112, vaig seguir els passos que em vaig formular en la ment; em vaig desembolicar de la mala herba i vaig tornar per on havia anat.

I entregat al meu fat, moix, decaigut pel suposat abandó al principi de la cursa, em dono de cara amb una noia, era l'última de la Half, la meva carrera, i li pregunto si va bé, si va per la senda correcta. Ella m'aixeca la seva mà esquerra per assenyalar-me la cinta que una mica més enllà penjava de la branca d'un arbre. Renoi! Em dono la mitja volta i descobreixo que estic just dempeus en la bifurcació del camí correcte i el camí fals. Començo a lamentar-me, a queixar-me en veu alta davant la noia. Ella també se sorprèn que hagi perdut una mitja hora per aquests boscos de Déu...

Uhm! Alguna cosa traspua en el meu interior, es reaviva en el meu esperit i em reactiva el cos. Sí, és saber que torno a la competició, a la cursa, saber que torno a estar viu en l'aventura de la meva primera marató de muntanya.

Intercanviem unes quantes paraules amb la noia. Em diu que és la seva segona marató de muntanya. La primera, disputada al Montseny, no la va acabar, la va haver d'abandonar en el quilòmetre 4 per lesió. I a jutjar, ja que la vaig veure sofrint en la primera pujada de carrera, pensava que aquesta, la HUTMCD tampoc l'acabaria (però com que les aparences enganyen, vaig veure que al final va acabar la carrera i dins, molt de sobres, del temps límit). “Thanks Lord” em vaig dir per haver-me topat amb ella...

Continuo amb el meu ritme i em distancio de la meva “salvadora”. Direcció a l’Abiol m'avança el primer corredor masculí de la Ultra. No va a una gran velocitat però no baixa el ritme ni camina en les pujades… Per agafar-ho, eh! Just abans d'arribar al poble hi ha un tram d'asfalt. Per allí es fica a la meva esquena el segon corredor masculí de la Ultra. “Tens gel de magnesi?” M'indaga amb certa pressa. “És que tinc rampes” em replica a la meva primera negativa.

Al poble de l'Albiol em topo de nou amb el corredor que sofria d'enrampades. Se li veu alguna cosa nerviós i, mentre menja, parla amb els conductors i acompanyants de dos 4x4 que li estan donant certa informació. Uhm! En primera instància penso que són turistes que s'han perdut i li estan preguntant. Però no, m'adono que estan per i per a ell. Clar anava el segon de la Ultra, per tant es tracta d'un corredor “Top”. Jo, que també sóc un corredor “Top però Last”, omplo un dels bidons d'isotònic i menjo una mica: plàtan, taronja i llaminadures de coca-cola, . I m'acomiado de les noies.

Començo un llarg descens cap al Mas de Forès, situat als voltants d'Alcover. Només deixar l'Albiol a les meves esquenes, començo a dubtar de nou, no veig cintes per cap costat i m'adono que m'apropo a una carretera. Em comença a fer mala olor la cosa, així que reculo uns 200 metres i en efecte, em trobo amb les cintes pertinents. Prenc el camí correcte i m'endinso en un preciós bosc del pre litoral mediterrani; vegetació espessa i bastant humida. Mola! No obstant això, uns 4 quilòmetres més a baix em tornen a saltar les alarmes. No veig cintes per cap part. Santornemi! Haig de tornar cap a enrere per comprovar que no m'he tornat a equivocar. Per uns moments m'enfado amb mi mateix, ja que amb tant titubeig i voltes i tornades cap a enrere estic perdent bastant temps, i ja començo a preocupar-me per si arribaré en els temps establerts per l'organització. Mentre tornava sobre els meus passos veig que baixa un altre corredor de la Ultra. Fiu! Esbufego, ja que això vol dir que vaig en la direcció correcta. Li deixo passar i intento seguir el seu ritme durant uns quilòmetres per recuperar part del temps perdut. Però la baixada és alguna cosa tècnica, amb molta pedra, i l'ultra runner desapareix de la meva vista.

Al Mas de Forès reomplo la borsa del camelbak amb aigua fresca i extrec uns quants gels i barretes per seguir amb l'organitzada ingesta d'aliments que m'ha preparat l’Albert, el meu nutricionista. Mentre carrego l'aigua, arriba un altre corredor de la Ultra, el de la quarta posició i els voluntaris li comuniquen que un corredor que li precedeix sofria rampes. “Ai pobre!” Exclama el corredor per a la meva sorpresa. En el tranquil i espaiós i ben cuidat Mas de Forès no diria que em vaig arribar a perdre de nou, però, si no em corregeixen uns excursionistes, ja que em dirigia cap a una altra zona, tal vegada hagués acabat en La Muralla Xina.
I començo l'ascensió cap a Mont-ral. A uns quants metres de distància albiro a un corredor que baixa de tornada cap al Mas de Forès, parlant pel mòbil i amb cara de pocs amics. Sí, en efecte, era el segon classificat de la Ultra, el que sofria de rampes. Al seu pas, em saluda amb la mà. Sens dubte ha dit adéu a la carrera. I li retorno la salutació. Jo prossegueixo amb la pujada que no és massa dura però si llarga. Ja em començo a preocupar pels temps, ja que l’Albert me'ls va anotar amb conciència sobre el perfil de la cursa i, amb tanta distracció, no m'enrecordava de memòria l'hora d'arribar a Mont-ral per entrar en les 12 hores de carrera que et donava l'organització.

Per fi arribo a Mont-ral i allí gaudeixo d'un bon descans amb beguda de tota classe, menjar ben variat i amb un fisioterapeuta per si fa menester recuperar alguna part del cos. El primer que faig de tot és comprovar els horaris d'arribada als avituallamients. Bé! Portava gairebé una hora d'avançament sobre l'hora prevista. Això em conforta i decideixo fins i tot a asseure'm per gaudir del menjar i la beguda. Allí em saluda un dels nois que em van avançar en la baixada de La Mussara. “Què, com va? Em pregunta. M'indica que ell va d'acompanyant i que l'any passat van sortir de Mont-ral a les 18:30 hores –ja que al seu pupil li va donar un “yuyu” i no tirava ni cap a endavant ni cap a enrere-, no obstant això, miraculosament, es va recuperar i van prosseguir amb la cursa arribant a Prades sobre les 23:20 hores, dins del temps establert. Uhm! Això em va animar, i molt, ja que començava a atabalar-me per l'hora d'arribada. Un dels voluntaris també em va preguntar que com anava, i em va suggerir el “fisio”, no obstant això li vaig negar amb el cap i de paraula, ja que en realitat em trobava bastant sencer. Vaig menjar mini entrepans de pernil dolç, formatge, galetes salades, fruita seca i, per estrany que sembli, em vaig menjar una galeta de xocolata i em va costar que baixés a l'estómac (per norma general no menjo galetes de xocolates en els avituallaments. Això ho faig a casa).

Em disposo a sortir de Mont-ral i ja sortia pel camí equivocat. Encara sort que allí estava part de l'organització per detenir-me i dir-me que prengués el camí contrari. Però per desgràcia no es trobaven a un quilòmetre del poble, més o menys, perquè de nou em vaig perdre amb consideració. Un altre cop em vaig trobar sense veure una cinta per la zona, però veia diversos camins al lluny i pensava que la trobaria en algunes d'aquelles crüilles de camins. Vaig arribar a una barraca, on pensava que allà segur que trobaria una cinta de la FECC. Però no, no vaig trobar cap, així que vaig decidir donar mitja volta. Em vaig aproximar fins a mig quilòmetre de Mont-ral i em vaig adonar que allí hi havia diversos camins que bifurcaven. Però tampoc vaig veure cap de les joioses cintes. Llavors decideixo tornar a baixar i sobrepassar la barraca, pensant que potser les cintes es trobarien en altres bifurcacions. Però tampoc, res de res, que no hi havia manera, que per allà no hi havia cap cinta. Llavors em paro i penso d'una vegada. El primer que faig és mirar el mapa, o millor dit, el perfil de la carrera que va dibuixat en el dorsal. I segons el perfil, a la sortida de Mont-ral jo hauria d'estar pujant i no baixant. Llavors, com que anava bé de temps, decideixo prendre-m'ho en calma i tornar de nou sobre els meus passos fins al poble, i si fos menester preguntar a l'organització. De tornada cap al poble reflexiono com és que em perdo tant. Una de les causes podria ser el córrer sol, ja que vaig embardissat en els meus pensaments, capbaix, mirant gairebé tota l'estona a la senda que vaig trepitjant i no prestar massa atenció a les altures i crüilles. I l'altra causa podria ser la visera de la gorra, ja que en anar mirant al sòl amb el cap ben baix doncs no percebo les cintes de la FECC penjades en les branques dels arbres.

Fos com fos, tornan de nou a Mont-ral, veig, per fi, una de les cintes de la FECC, gairebé arran de terra. Alço la vista i observo al lluny com un corredor puja una muntanya. “Sí, amic, sí, sí. Aquest és el camí correcte” m'indico amb afany. Em dic llavors de prestar més atenció a les bifurcacions de camins i de tant en tant anar aixecant el cap per mirar les branques dels arbres. I això mateix vaig dur a terme: prestar més atenció.

Una vegada emprenia la marxa pel camí correcte, vaig estar planejant, amb petites pujades i dòcils baixades fins a aconseguir la mítica roca “Foradada”. Vaig passar pel mig de l'enorme forat què, per capritxos de la naturalesa, s'erigia orgullosa i esvelta entre pins i alzines. Vaig tenir la temptació de treure el mòbil per fer un selfis, no obstant això, vaig pensar que ja havia perdut massa temps. Un altre any serà… Just abans d'arribar a Capafonts em vaig haver de detenir forçosament davant una veritable paret que calia traspassar. A la base de la roca empinada, de la roca que esborronava solament mirar-la, havia ancorat una espècie de barana feta de ferros encastats verticalment en la roca i una cadena, de ferro, unia les peces metàl·liques per formar el fi parapet. La veritat, és que jo no sabia per on escalar la roca per passar a l'altre costat i continuar amb la carrera. De sobte, vaig escoltar passos i el so de les plantes després de ser copejades. “Fiu! Aquest o aquesta seria la meva salvació” Vaig pensar. Cortès i picardiosament vaig deixar avançar a un altre corredor de la Ultra per observar com creuava la paret. Per a la meva sorpresa, es va a l'altre extrem de la roca, on el grau d'inclinació era més pronunciat i ben alçat, test com un pal, i ajudant-se dels bastons, creua la roca de punta a punta i arrenca a córrer de nou. “Renoi! Un peu en fals i es tira a rodar precipici a baix, ni parapet ni res que et pari fins a caure pels 200 o 300 metres d'altura del precipici. Una vegada que el corredor va desapareixer de la meva vista, em vaig dir que era el meu torn. Vaig començar a caminar sobre la roca, però en la part on estava la barana, alçat i mirant amb lupa on col·locava els peus. Si bé, conscient o inconscientment vaig mirar cap al fons del precipici. La vista se'm va ennuvolar una mica i el cap em va començar a donar voltes. Per tots els follets dels boscos! Estava tenint un episodi de vertigen. I intuïtivament em vaig col·locar a quatre potes. “No pensis Jose. No miris cap avall i posa molta atenció on col·loques els peus i les mans” Em vaig dir per animar-me d'alguna manera. Els 10 metres de roca que calia traspassar se'm van fer eterns. Van ser uns 2 minuts de veritable tensió. Però vaig aconseguir passar el seriós obstacle. En aquests instants vaig pensar en el Toni Morlans, ja que acostumat a fer alta muntanya molt possiblement va sobrepassar aquest tram amb una bena als ulls i a la cameta coixa. Llavors em vaig repensar que hagués ocorregut si m'hagués trobat aquest tros amb pluja o de nit…

I vaig arribar a Capafonts. A l'entrada del poble vaig titubejar una mica, ja que no hi havia cintes. No obstant això, uns nois, ja amb una mica d'edat, que estaven posant en vol a un dron, em van assenyalar el camí a prendre. Allí m'esperava un altre avituallament complet, però abans vaig parar per prendre'm el meu gel de torn i col·locar-me la vestimenta de nit: gorro, guants, Buff i frontal al cap. En el avituallament la gent t'animaven, dient-te que només quedaven 12 quilòmetres. Sens dubte era una bona notícia, es podria dir que ja es veia la llum al final del túnel. Però podria haver-hi parany, ja que depenent de com serien aquests últims 12 quilòmetres podien convertir-se en una veritable tortura. Vaig repostar degudament, vaig menjar i vaig beure sense presses però sense pauses. I vaig prendre el camí que em portaria fins a l'Ermita de Abellera i al Tossal de la Baltassana que està a 1100 metres d'altura sobre el nivell del mar. A excepte de l'últim tram fins a aconseguir l'ermita, doncs era tècnic, la resta sí era dur però gairebé tot en pista i fins i tot una mica d'asfalt.

Vaig estar guardant forces fins a arribar al Tossal de la Baltasana. Durant aquesta distància em van avançar diversos corredors i corredores de la Ultra. “Ja prou” Em vaig ressaltar en començar el descens final de la carrera, en l'intent d'impedir que m'avancessin més corredors. Des del Tossal fins a Prades quedaven uns 4 quilòmetres aproximadament. Amb un descens bastant assequible. Solament em van avançar 3 corredors de baixada. I a poc a poc escoltava el bordar dels gossos de les cases i masies dels limítrofs del poble de Prades. Les llums dels fanals reverberaven al fons de la muntanya. Al final arribo als primers carrers del poble Uhm! Aquesta sensació m'agrada, arribar sencer, en una peça al final de la cursa. Unes poques persones aplaudeixen al pas. I per fi arribo a la plaça del poble, dono la volta i traspasso la línia de meta en penúltima posición, amb un temps oficial de 10 hores, 52 minuts i 11 segons. No obstant això, el GPS em dóna 52 quilòmetres de carrera. Buah! 2 quilòmetres han de ser del marge d'error del rellotge, així que no els hi conto. Però els altres 4 quilòmetres, ja que la carrera oficialment és de 46, sí que els concerneixo a les vegades que em vaig perdre, donant tombs i anant cap a endavant i cap a enrere… “Ce la vie” com dirien els francesos… I missió complerta. Fins a la propera.

José Ángel Castro.

El CAE conquereix Miravet. VIII Cameta coixa

Un any més un grapat d'intrèpids Espluguins vam anar cap a la vora de l'Ebre per conquerir amb els nostres somriures lo castell templer de Miravet! enguany Erem una gentada entre corredors i caminadors. I tots junts vam suar i patir els nostres colors.

Com sempre un recorregut i una organització immillorable ens van fer disfrutar de valent.

 El dia abans alguns ja vam anar a aclimatar-nos en l'ambient gèlid de les nits de la cubeta de Móra. a agafar dorsals i pensar en les pujades de l'endemà.

A dos graus sota zero i amb a boira als nostres peus vam fer la pujada familiar tots junts cap al castell templer, on dis a recer i al solet esperaríem la canonada de sortida de la cursa.

Al matí a Miravet, sempre hi fa fred, però és un miratge. Doncs 30' després de la sortida la màniga curta i el pantaló curt és fa imprescindible! Tan pel relleu com pel clima!

 Seguint les indicacions anàvem tapats, potser massa! La roba tèrmica la podem deixar a casa... ;) Feiem tertúlia i després d'un petit calentament una mica de reunió de club per fer-la petar i deixar la roba doncs aviat sortirem...

 Les nostres ràners preparades per donar batalla tenien recança a treure's la roba... Noo van tardar gaire a començar a deixar-se endur pel Caloret templer!

Patapam! Tret de sortida! tothom com a bojos corrent a cor-que-vos sortírem del castell. Les tres maries van sortir juntes per a disfrutar i trobar-se amb el gaiteru... Que ves per on ES VA ERRAR DE DIA!!! Nunca MAis! l'any que vé... o hi ha gaiteru o no s'hi va!

 A pocs metres de la sortida, grans cares de potència i felicitat. les pujades encara queden lluny!

 El somriure de la Rosa, sempre a tope. Va entrar la última! però pels seus ----- va fer tot el dur recorregut. i es que és la nostra campiona moral! Quin garbo i energia que desprenia!

El Jordi però, va córrer com una gazela, i sí, els bons també pateixen... ;) va donar gas i en tot moment va estar allà davant lluitant. Això sí el pernil ja li havien fotut!

El Toni aquí encara feia bona cara, era la primera pujada i la cosa anava bé, poc a poc es va anar desonflant fins que va arribar més just que un pany de cop. Això sí en un temps similar a l'any anterior.

 El Juan, va sortir valent però caute, doncs l'any passat va agafar més ràmpes que el Tourmalet, i enguany no volia patir. Va sortir prou bé, però un esguinç al turmell al km 8 li va impedir anar prou fort com per millorar la seva marca personal a la cursa. Tot i així com un autèntic senglar del bosc de poblet, amb el turmell onflat va acabar la cursa sense saltar-se ni un sol bocí.

El Marc, entre cursos i feina, no ha pogut entrenar tot el que voldria, així que s'ho va pendre amb calma com a primera cursa de la temporada. Buscant sensacions i xalant del recorregut.

 Les running girls del grup! van anar juntes fins que a l'Eva li bullien les cames per anar al setge dels que tenia davant. i poc a poc i bona lletra en un ritme in crescendo, van anar millorant posicions.
El Jose àngel que no se'n volia perdre ni una, les seguia d'aprop tapat com si fos al Pirineu amb manòples i tot! Si voleu llegir les experiències del Jose Angel, haurem d'esperar a que ens deleiti amb una de les seves cròniques!

 Les germanes Artiga van fer bon paper buscant el Gaiteru! Ves per on... No el van trobar! Això no és pot permetre! Van  disfrutar de valent del caloret que poc a poc colrava la pell i l'ànima!

Aquí la Nuri encara es trovaba a ella mateixa. després desaparegué... Potser el misteri del Gaiteru ella ens el sabrà respondre??? I no estava perdut per tothom! jaja

La crono-escalada és un moment molt dur, el qual has d'estar en plenes facultats per atacar-lo. Això o fer el que puguis de cap a terra com si busquèssis bolets. Per cert ni el Jordi ni jo, en vam trobar cap de bolet! I mira que en vam buscar!

Mentre naltres patiem de valent, els caminadors sortien molt més tranquils de les portes del castell

El traçat de la caminada porta per diversos indrets de la riba de l'Ebre amb bones vistes de la cubeta de Móra. Un cop surt del castell és posa rumb al barranquet i cap a la Cova alta.

El Camí de la Cova alta va pujant i és deixa fer. Les vistes del castell i de l'Ebre son molt boniques i tot i que només son 10km no s'han de menystenir, doncs la ruta es dura.

Les panoràmiques des de la serra de la Talaia son molt boniques. Des d'aquí és pot veure el pas de barca, els Ports, la Serra de Cavalls, Pàndols, i les serres de Cardó i de Tivissa-Vandellòs.

La tornada és fa per la riba de l'Ebre on un bon avituallament amb els fantàstics voluntaris de Miravet

Mentre les famílies esperàven pacients els corredors. la banda amenitzava la festa.

El nostre corredor estrella, el Jordi va arribar en un bon temps, i com és pot veure en la seva cara... els bons també pateixen! la cursa és dura, no ens hem d'enganyar. I el Jordi ho va donar tot!

Després de quasi 3h de córrer arribar amb els petits és molt gratificant. Gràcies per ser sempre allà.

La Rosamari va tancar la cursa, però podeu veure en la seva cara de felicitat, lo orgullosa que està ella i naltres de la seva gesta. És una de les mitjes de muntanya més dures que hem fet. I acabar-la ja té molt de mèrit. a l'arribar va dir mai més. Després del primer glopet de cervesa fresca va dir... Si hi ha el Gaiteru, tornarem a venir! Li farem un monument de pedra de "metxeru" a la plaça de Miravet!

Els resultats son el de menys, però sempre va bé veure els resultats per poder tenir una referència i un repte per l'any vinent:

1 Saïd Aid malec: una gazela que va baixar de les dues hores.

37 Jordi Arbós 2h 21'

95 Toni Morlans 2h 43'

187 Juan Heredia 3h 22'

39 Eva Bonet 3h 27'

195 Marc Martí 3h 28'

46 Nuri Estadella 3h 36'

51 Cristina Palau 3h 42'

La Merche, la Montse, La Nuri, el Jose Àngel, i la Rosamari tot i arribar fora de control a l'últim control de pas van aconseguir completar el recorregut total de la cursa, que ja és un gran mèrit!

I per acabar-ho un magnífic dinar que ens preparen els voluntaris de Miravet. Amb fideuà, caldo i un plat de ceràmica de regal carregat d'estofat de vedella per 700 persones! I lo millor que estàva boníssim!!!!

Ara a esperar que l'any que vé el gaiteru no es perdi i poguem fer la crono-escalada com si estèssim als highlands escocesos. Una festa Espluguina de ràners motivats que poc a poc anirem donant més guerra. I si no doncs com a mínim donem color i alegria per allà on passem!

I sense oblidar els representants de la caminada que s'ho van passar d'allò més bé i van aprofitar més que naltres la barra lliure de cervesa! 

Salut i fins la pròxima.

Us deixo el resum també que l'Eva va fer de la representació femenina del CAE:

Tenim una xica que s'ha perdut i encara no s'ha trobat. Les que fan l'striptease per a que els homes es fotin de lloros i menys competència. ( i de roba mira que en portàven! ) La que té els ous més grossos de Catalunya, que si no l'acaba reventa! I la xica amb més glamour de tota la cursa. I falten les dues que es foten de lloros! Au!

Ara quan tinguem la crònica més literària del Jose Àngel la penajarem.

Text: Blogger

Fotos: Ebreactiu, Oriol Pellissa, Gemma Roselló i d'altres

Malaga Connection, la marató!

Són les 3:52 minuts del matí. Uhm! Encara que és ben d'hora, m'agrada. Em desperto, més o menys, a la mateixa hora de sempre. Sense l'ajuda del despertador. I, tenint en compte, que jo sóc com les gallines: es posa el Sol, sopo i m'amago, ben abrigadet, sota les calentetes mantes d'una agradable nit de tardor. O sigui, que si bé m'aixeco a la meitat de la nit, ja he dormit les meves bones set o vuit hores.
    

     Després de la condícia matinera de rigor, el primer que faig és esmorzar, amb parsimònia. I, com que tinc temps de sobres, el següent que faig és rentar els plats, completament sense estrès, ja que tinc una montanyeta d'atuells del dia anterior i, si no els frego ara, se'm pot fer una gran muntanya després de córrer la marató. Aquí vaig encertar.

     A continuació tocava raspallat de dents i les necessitats fisiològiques de torn. També em dedico temps, sense cap pressa, totalment sense una gota d’estrès. Però, no obstant això, aquí, endinsat en aquest estat de familiar endormiscament, casi creuant la fina i perillosa línia del més enllà, de sobte miro l'hora i són les 6:38 a. m. Jo! De cop i volta m'entren les presses, ja que tinc poc més d'una hora de viatge fins a la capital andalusa i encara tinc la maleta per fer. A més, em vaig assabentar el dia anterior mentre recollia el dorsal, que la meitat de Màlaga està en obres per culpa del metre, així que em van recomanar que arribés amb temps de sobres.

     Faig la borsa a empentes i rodolons, això sí, prioritzant el més important; material i menjar per córrer, sense oblidar-se les claus de casa, les del cotxe i la documentació. Ho fico tot en el cotxe i ho arrenco. Poso el GPS en marxa, però clar, haig d'esperar al fet que rebi el senyal. M'entra una mica d'ansietat, de nervis, ja vull que l'aparell em doni el temps d'arribada al pàrquing que està al costat de la sortida. Mentre espero, decideixo entrar a casa i aprofitar per tirar la borsa d'escombraries. Ho faig. Quan em torno a ficar en el cotxe, “volià”, ja tinc l'hora d'arribada al pàrquing Cervantes de Màlaga: serà a les 8 hores i 12 minuts. I els nervis se'm recargolen, se'm crespen, doncs encara m'haig de canviar de roba, col·locar el dorsal, posar-me la ronyonera amb els beuratges pertinents: gels, aigua i isotònic. A part de que no sé la distància real del pàrquing a la línia de sortida. I l'hora de la sortida de la marató és a les 8:30 hores. I per si no fos poc, no sé si tinc carrers tallats i si hauré de donar molta volta fins a trobar el joiós pàrquing. I una altra cosa, papallona: baixant cap a Màlaga, hi ha una zona que es diu Las Pedrizas. És carretera bona, autovia, ben asfaltada i costa avall, però, està plena de radars. Límits de velocitat entre 80 i 100 km/h. Ah! Gairebé se m'oblida, doncs a més haig de fer l'escalfament pre marató: uns 2 quilòmetres, suaus, més tres exercicis estiraments de maluc. Sens dubte, de sobte, se m'ha acumulat la feina… Grrr!

     Vaig conduint per l'autovia A92M, amb molt poc tràfic i aprofito, abans d'arribar al tram de Las Pedrizas, la zona repleta de radars, per circular entre 120 i 140 km/h, a veure si guanyo una mica de temps. Al cap d'una mitja hora, el GPS m'indica que he guanyat gairebé quatre minuts. Bé, penso, almenys aconseguiré realitzar una mica d'escalfament. No obstant això, arribo a Las Pedrizas i inevitablement haig de minorar la marxa, reduir velocitat o gratar-me la butxaca? Uff! Prefereixo quedar-me sense escalfament, em dic, ja que no està la cosa per regalar diners. Per sort, no em vaig trobar cap carrer tallat fins a arribar al pàrquing Cervantes, si bé em vaig deixar deu minuts en el tram dels radars.

     Són les 8:14 hores  del matí. Per fi estic ja dins del pàrquing, amb el cotxe aparcat i amb el maleter obert, disposat a canviar-me de roba. De nou prioritzo per no embolicar-me ni deixar-me el més important en el cotxe. Començo per posar-me vaselina en els mugrons, ja que és la primera carrera de llarga distància que vaig a córrer amb la samarreta del Club Atlètic Espluguí, i em temo que el teixit no és de molt bona qualitat, no és anti fregament. A continuació em poso de “curt”, com se sol dir en argot “runner”, o el que és el mateix, amb la vestimenta de màniga i pantalons curts, doncs àdhuc sent un sis de desembre, donen uns 18 graus centígrads de temperatura diürna.

     Tanco la porta del maleter, ja amb tot al damunt, i miro l'hora. Jo! 8:21. Surto literalment corrent del pàrquing, dono a un carrer amb arbres, per sort em situo ràpidament i veig la gran rotonda amb l'Avinguda del Parc just darrere, que és on està situada la línia de sortida. Creuo l'enorme rotonda amb el braç dret aixecat perquè els cotxes em deixin passar. Arribo a l'últim recinte, a l'última fila dels corredors. Són exactament les 8:25 a. m. Fiu! Esbufego, i intento endinsar-me al grup. Hi ha un noi i una noia de control, em miren el color del dorsal i ell em denega el pas. “Tienes que ir dos cuadrados más arriba, por la parte izquierda” em diu. Li faig cas, sense dir ni piu, i em dono la mitja volta, però ella em deté a cop de veu: “No, no. Puedes pasar por aquí. Eres color gris” em crida entre la gentada. I torno a esbufegar. “Ja estic dins i preparat” em dic i m'encoratjo.

     “El Pla A” a prendre vent. La idea era sortir amb el grup de les 3 hores i 45 minuts, orinar les dues o tres vegades que em toquen i, llavors, cap al final de carrera, enganxar-me a la llebre, com a ferro cremant, de les 4 hores. Però, no tinc més remei que inventar-me, sobre la marxa, un “Pla B”. Llavors decideixo, ja que veig dins del recinte on em trobo a les llebres de les 4 hores i les 4 hores i 15 minuts, de sortir amb la llebre de les 4 hores, estar amb ella durant tota la carrera i, al final, si queden forces, donar una espenta per baixar de les 4 horetes.

     I el “Pla B” també se'm va a fer norris, ja que amb prou feines em puc moure entre la gentada, els runners, que estan acumulats en l'última part de carrera. Per uns instant no sé on em trobo, dubto, em confonc, ja que escolto parlar en anglès, italià, suec, noruec, danès o finlandès, no estic molt segur de les llengües nòrdiques, però sí que, a més, veig banderoles belgues, alemanyes… Sens dubte això és “The Malaga connection”.

     Encara sense saber si em trobava a Piccadilly Circus o a la marató de Màlaga, gairebé a cops de colze, m'intento obrir pas entre la munió de babel per situar-me al costat de la llebre de les 4 hores. Impossible. Quan més m'apropo, més atapeïda està la gent. Així que de nou em toca resignar-me i em quedo just darrere de la llebre de les 4 hores i quart. I de nou m'entra ansietat, ja vull que comenci la festa, vull començar a córrer, a moure'm i donar caça a la llebre de les 4 hores.

     Per megafonia donen el compte enrere: cinc, quatre, tres… La gent trenca amb aplaudiments. No se'm posen els pèls de punta, però “mola quantitat”. És l'ésser humà en la seva màxima expressió; només amb la seva ment, amb el seu físic i amb el seu esperit just abans d'afrontar un gran repte. Sense l'ajuda d'eines, gadgets, apps, o qualsevol tipus de tecnologia. M'agrada córrer…

     Per fi la aglomeració de babel es mou, ara trota, ara camina, ara torna a trotar fins a just una miqueta abans de creuar la línia de sortida que, a mesura que avança, es fa i crea espais. Aprofito aquests buits per avançar a corredors. A la llunyania, visualitzo la banderola que porta la llebre de les 4 hores. “Bé!” Em dic. M'estic apropant, no obstant el rellotge em diu que estic fent el quilòmetre en uns 5 minuts i 30 segons, més o menys. Ups! Això ja és una mica massa ràpid per a mi. Aconsegueixo quedar-me a uns 150 metres de la llebre de les quatre horetes, però faig cas al rellotge, i em decideixo ser conservador, em deixo caure fins a fer en 5 minuts alts el quilòmetre.

     En aquests temps em sento còmode, així que començo a agafar referències de corredors. Em fixo en una dona d'uns 40 anys, va de negre, fàcil de reconèixer. També en un home, d'uns 50 anys, i aquest és més fàcil de reconèixer encara, doncs en la samarreta porta escrit: “Lojeños a la carrera”. Loja és la capital de la comarca que porta el seu propi nom, el també anomenat Ponent Granadí, que és on està situat Villanueva Mesía, el meu poble d’origen. Sóc a punt de comentar alguna cosa amb el lojeño, no obstant això em fixo que parla amb gairebé tothom. Desisteixo. Jo no estic de xerrameca. I així mateix em fixo en un noi, d'uns 30 anyets, amb auriculars que em sobrepassa diverses vegades durant tot el recorregut. A aquests tres els tinc fitxats, ja que anem fent la goma, és a dir, ara et passo, després em passes.

     I a ritme de creuer, una miqueta alt per a mi, deixo que passin els quilòmetres. Com sempre, durant el trajecte, observo. A partir del tercer avituallament em coincideix la presa de gels –meus-, amb la presa de sòlids i líquids de la carrera. Albert, el meu nutricionista, va encertar de nou (tampoc es va remirar-se massa en el càlcul de les ingestes, ja que va repetir el planning de la marató anterior). El planning d'ingestes tracta sobre la presa de l'isotònic Isostar Long Distance cada mitja hora, sals 226ers cada hora i un gel, amb diferents beneficis, cada 7 quilòmetres. No obstant això, amb tanta coincidència, un gel més un trosset de plàtan i un altre trosset de taronja, la primera sensació era que em afartava de menjar. No obstant això, haig d'esmentar, que tot em sentia de meravella, o sigui que els gels, els plàtans, les taronges més l'isotònic Powerade que posava l'organització de carrera, m'ho acceptava tot bastant bé el cos.

     Per a la meva sorpresa, em fixo en la distància, que en el cinquè avituallament hi ha un tumult de corredors parats. “Uhm! Haurà passat alguna cosa?” És el primer que se'm passa pel cap. Arribo a l’avituallament i descobreixo que sí, sí que passa alguna cosa. L'organització s'han quedat sense gotets de plàstic, i, els corredors, estan bevent “a morro”, absorbint el tan desitjat líquid transparent directament de les garrafes de 5 litres. Uff! Encara sort que porto la ronyonera amb dos bidons, un d'isotònic i l'altre per a l'aigua. Així que, més endavant vaig haver de parar per complet per emplenar el bidó d'aigua.

     La dona de negre m'avança de nou. No la perdo de vista i intento que no se'm vagi molt lluny. De sobte escolto veus. Busco amb la mirada de qui i on provenen la vocifera. “Pisha… Ahí, sacando pesho. Venga palante… Con el pesho pafuera, con pesho…” diu un espectador, dirigint-se a un grup de corredors. El “element” camina d’una manera malgirbada per la vorera, sense camisa i, per la pinta, sembla que va de retorn a casa després d'una nit boja.

     Fa diversos minuts que la meva bufeta m'ha avisat que vol descarregar. Atalaio pels voltants a la recerca de plantes (no sé per què però sembla que és més humà orinar a costat d'una planta que d'un fanal o un contenidor). Correm de tornada pel Passeig Marítim. Ho hem corregut de cap a cap, des del port de càrrega, al port pesquer, port esportiu fins a arribar a un barri de casetes, modestes, als afores de la ciutat. Aguanto una mica més l'orina, ja que sé que aviat em trobaré palmeres al meu pas i podré alleujar-me durant uns quants segons.

     Acabades les meves necessitats, veig que el noi dels auriculars em sobrepassa. Yep! Per un moment se m'encenen les alarmes. “Estaré perdent molt temps?” Em pregunto. Miro el cronòmetre i efectivament sembla que vaig uns segons més lent. Decideixo donar una mica més de ritme a les cames. L'esforç dóna els seus fruits, ja que de nou aconsegueixo apropar-me a la dona de negre i al noi dels auriculars. Al “lojeño” li perdo el rastre, ja no recordo si va davant meu o per darrere.

     I arribo a la mitja marató. Miro l'hora oficial de carrera, em marca 2 hores, 03 minuts, dels segons no me’n recordo. El que sí recordo és que a Saragossa em marcava 2 hores, 07 minuts. Miro el meu rellotge, em dóna 2 hores, 01 minuts. Bé! Solament portava un desfasament d'uns 2 minuts del temps oficial amb el real. Més o menys, em quadra la cosa. M'agrada, m'animo, continuo corrent amb més ganes per veure si al final de carrera aconsegueixo baixar el temps final.

     Ha passat una estoneta del pas per la mitja marató, o sigui, els 21 quilòmetres, i no sé si porto recorregut un quilòmetre més quan de sobte perdo les cames, m'entra un dolor intens en tots dos membres. L'única cosa que sé és que em fan bastant de mal les extremitats inferiors del cos. “Buh! I encara em queda la meitat del recorregut per fer…” Em dic amb gran pesar. Continuo corrent, minoro una miqueta la marxa i la dona de negre em passa com una exhalació. També ho fa el noi dels auriculars, i del “lojeño”, segueixo sense rastre. Em veig (fantasiant), amb un fuet –i no de menjar- a la mà, disposat a donar-me amb ell si fos necessari per no veure'm caminar en la marató. Segueixo corrent, de cap, només de cap, però veig que les cames em segueixen, em fan cas, més a poc a poc del que volgués. No obstant això, la gent comença a avançar-me. Miro el crono i em vaig ja per sobre dels 7 minuts el quilòmetre. “Jo! Em va a caure una minutada” Penso resignat. Llavors em poso com a meta el no parar-me, el no caminar. I aguanto bé durant uns quants quilòmetres.

     “Engánchate si puedes” Escolto a la meva esquena. Era una dona, acompanyada d'un home, tots dos de la meva edat més o menys, i portaven adherides en format de motxilles dues banderoles on marcaven 4h15m. Exacte, eren les llebres de les quatre hores i quart. El primer que faig és mirar el rellotge, el GPS em marca poc més de 32 quilòmetres. Ups! Dubto per uns instants. Són 10 quilòmetres a un ritme superior al que porto. I em fan bastant de mal les cames. No sé… No sé… No obstant això em llanço. “Probaré un ratito con vosotros” Contesto a la dona, la llebre.

     En els següents quilòmetres amb prou feines me’n recordo de que tinc adolorides les cames. Solament penso a seguir els passos de les llebres i dels perseguidors, que no érem molts. En els avituallaments el grup s'escampava, desapareixia per beure. Jo com portava els meus bidons i els meus gels no vaig parar a avituallà més. I com un camp humà imantat, després d'uns segons, el grup es reunia de nou per continuar la marxa.

     Vaig veure abandonar el grup a una noia, d'uns 30 anys. Després a un home, d'uns 50 anys. I més tard a un noi també d’uns trenta i pico. Jo continuava el ritme, el grup era com una autèntica piconadora, doncs a partir del quilòmetre 35 avançàvem a gent aixecant-los els dorsals de les samarretes, gent que també corria i gent que ja caminava. Veig a la dona de negre, la que tenia fitxada, i ja caminava.

     La sensació de córrer sobre els 6 minuts el quilòmetre, en el quilòmetre 35 transcorreguts, és demolidor. No et dóna orgull, presumpció o supèrbia, però si et dóna poder. Tal va ser el poder que en el quilòmetre 40 vaig tenir una pujada molt important d'adrenalina, tal va ser, que vaig pensar a anar-me a buscar a la llebre de les 4 hores. Sobtadament vaig començar a cavil·lar, a mesurar capacitat física i mental. Físicament amb prou feines sentia les cames. No obstant això, mentalment, anímicament em volia menjar el món. “¿Cómo son los 2 kilómetros que quedan?” Pregunto a la dona, la llebre. “Falta una subidita a un puente, y el resto es bajadita y todo bastante plano” Em contesta l'home, la llebre.

     Em trobo encara amb el “subidón”. Sóc a punt d'arrencar i abandonar el grup de les 4h15’, però alguna cosa em para, em frena. Alguna cosa em diu que tingui paciència. És aquesta intuïció, o cridem-li sisè sentit. I, en efecte, li faig cas a aquesta veu, a aquest pensament. Aconseguim l'últim avituallament de carrera i el grup es dissipa com per art de màgia. La gent ha anat a beure. En aquest lapse de cursa, dubto més que mai. No sé si seguir amb el meu ritme o esperar a les llebres i a la resta del grup.

     Segueixo dubtant i durant uns segons em trobo totalment perdut. Per fi el grup es reunifica de nou, sembla mentida, però sento una mica d'alleujament. No obstant això, ZAS! Al cap d'un minut vaig sentir un terratrèmol a les cames. Un dolor intensíssim, de sobte, es va fer regne d'ambdues extremitats inferiors. La ment deia corre, corre, i les cames em deien prou, prou. No em seguien, no em feien cas. Si bé sabia que no arribaria a caminar, també, de la mateixa manera, sabia que sofriria fins a arribar a meta. Va ser una autèntica tortura el fet de córrer, i el fet de veure com a la gent que havia avançat et tornaven a sobrepassar.

     Llavors el del temps era el de menys, l'objectiu era arribar a la meta, i corrent. El pas per la zona de la catedral va ser espectacular. Estava clafit de persones de totes les edats, aplaudint el pas dels corredors. En aquests instants em reanimo d'alguna manera. Faig un petit esforç d'allargar la gambada, però les meves cames em diu que no, que de cap de les maneres puc esforçar-me més del compte. I frustrat, continuo amb el meu ritme al són dels aplaudiments dels malaguenys i malaguenyes.

     Ja veig els arcs de meta. “Uff!” A la fi, em dic. Ja tinc ganes d'arribar, creuar la meta, parar el cronòmetre i asseure'm i prendre'm aigua i isotònic. Veig les banderoles de les llebres que són a punt de creuar la meta. M'han tret uns 400 o 500 metres, calculo, això són 4 o 5 minuts els que m'hauré deixat en 2 quilòmetres. Sóc a punt de passar l'arc de meta i el crono oficial de carrera marca 4h17’ i pocs segons. El meu cronòmetre em marca 4h14’ i escaig segons. “Em falta veure el temps real de carrera” Em dic amb uns quants quilos d'orgull, ja que al final he aconseguit creuar la meta corrent. Malgrat tot l'últim sofriment, ha valgut la pena, m'he apropat a les 4 hores i quart. “Me he quedado un poco al final” Li dic a la llebre, dona, que esperava a la meta. Estrenyo la seva mà, i també la de la llebre, home, que em somriuen i em feliciten. I a continuació em vaig directament al lloc on graven les medalles amb el teu nom i el teu temps real. BINGO! Al final aconsegueixo baixar de les quatre hores i quart, ja que veig gravat en la medalla: 4h14’57”. Ea! fins a la propera. Salut, cap i cames...

José Ángel Castro.