Aquest any sí! Enguany ens hem animat a saltar a la mitja distància. Aixi que ens vam trobar el Sergi, el nostre expert en ultres, el Marc que tot i no haver fet el desnivell la distància ja la tenia dominada i el Jose Àngel i el Toni completament neòfits amb aquest quilometratge.
Vam sortir a les 12 de Vilaplana amb una méteo inmillorable direcció cap a la Mussara per començar de patac els primers 700md+
Amb una rialla a la cara vam fer els darrers passos per arribar On Time al poble abandonat de la Mussara.
Vam calcular 1h i en 50' ja hi passàvem. Això si a ritme completament "Bisonte" pero controlant el ritme, ja que després ho podriem pagar i en tot moment amb els peus a terra anàvem controlant el nostre ritme.
si algú de naltres apretava el frenàvem, la questió era no carregar-se en excés.
El seguent avituallament va ser a Capafonts, on també ens esperava la familia! Buf aquí vam arribar ja una mica tocadets. No n'hi havia per menys, doncs el Mur, existeix... eren els km des del 27 al 37 i això atacava. De fet el Marc, que la nit anterior no havia estat per tirar coets, es va endarrerir una miqueta. l'home del mall el va agafar per sorpresa. Però no patiu que anava lent però arribaria lluny!
Fer llarga distància és curiós. Lluny d'anar tota l'estona a donar-ho tot passes a mirar d'optimitzar la força per arribar el més ràpid i sencer possible. He viscut arribades emocionants... Però aquesta potser de moment ha estat la que més. No només per arribar en familia sinó per que arribes amb calma i tens tot el temps del món per fer el tom a la plaça de Prades amb els teus estimats.
I ara que? Doncs més no patiu!
Iep! Que falta el Jose Àngel!
Tapat com només ell sap fer, va arribar a les 11h després de completar el repte.
Us deixem la seva particular i amentizadora crónica que sempre ens fa arrencar un somriure i viure de més a prop les seves sensacions de pèrdua, pànic, il.lusió, vertígen... tot el que et pots trobar en una ultra i a la seva crònica literària!
Half Ultra Trail Muntanyes Costa
Daurada. Sempre hi ha una primera vegada per a tot.
Són les 9:25 hores matutines i ja albiro, al lluny, la gasolinera, situada en l'entrada del municipi, i que dóna la benvinguda al singularment fresc poble de Prades.
Són les 9:25 hores matutines i ja albiro, al lluny, la gasolinera, situada en l'entrada del municipi, i que dóna la benvinguda al singularment fresc poble de Prades.
Aquesta vegada arribo al meu objectiu bé de temps, sense estrès, conduint plàcidament per la carretera serpentejant sense gairebé tràfic. He matinat com de costum, si bé no m'ha sorgit cap contratemps inesperat. Ocells arreglats, bonsáis apanyats i borsa d'esport amb els menesters pre i pos cursa en el seu interior.
Mentre m'estic canviant, a la intempèrie, amb el meu “pompis” recolzat en la vora del maleter del cotxe, veig que arriba un autobús de grans dimensions i aparca a uns quants centenars de metres. Acabo de col·locar-me la roba esportiva cenyida i ajustada al cos, llavors decideixo aproximar-me a un senyor que està dempeus al costat del gran vehicle, que va vestit amb un uniforme grisenc. Uhm! Si el meu sentit comú no m'enganya, aquest ha de ser el conductor…
Efectivament, el senyor em confirma, o millor dit, li confirmo jo que l'hora de sortida cap a Vilaplana és a les 10:15 hores. Ell m'ho corrobora. Mentre intercanvio unes quantes paraules amb el conductor i un altre senyor que estava amb ell, sobre la bogeria de les carreres de muntanya: “L'altre dia vaig portar a un altre grup a Margalef i s'anaven fins a… (no recordo el nom de la ciutat o poble que em va dir)… O sigui, què s'anaven a passar tot un dia i una nit sencera corrent. “Em diu amb el rostre bastant contrariat, per no saber si aquesta classe de reptes són actes d'admirar o més aviat són actes de repudiar, propis de gent insana. Uhm! Jo ara mateix ho estic pensant i també tinc el pensament contrariat… Què hi farem…
A poc a poc s'apropen altres corredors fins a nosaltres indagant la mateixa classe de pregunta: és aquest l'autobús que va a Vilaplana? Després fem un encreuament de paraules entre nosaltres, entre els corredors, i comentem coses sobre la pròpia cursa que som a punt de començar. “És obligatori el mapa” comenta un d'ells. “El got reutilitzable també és obligatori” comenta un altre. “I l'armilla reflectora, no us oblideu de l'armilla i que ha de ser homologada” diu un tercer. Vagi, vagi amb l'organització! Llavors recordo que l'armilla reflectora, per increïble que soni (sempre que surto a entrenar mai m'oblido de l'armilla reflectora o una vestimenta fluorescent), m'ho he deixat a l’Espluga. I per uns instants dubto de tenir el mapa damunt, la resta d'articles i més, els tenia ben empaquetats en la motxilla. I per casualitat, d'un cop d'ull, veig en la distància al Marc i al Toni, del Club Atlètic Espluguí. “Espluguins!” els crido i m'apropo fins a ells i els comunico com estan els assumptes del material obligatori. El Toni no donava crèdit al que sentia quan li vaig dir que em vaig oblidar de posar l'armilla reflectora en la borsa… Però sempre estarà l'armilla reflectora del cotxe…
Després d'acomiadar-me momentàniament d'ells i d’anarme’n fins al cotxe per recollir els articles que em faltaven, vaig tornar amb els nois de l’Espluga. “En quantes hores penseu fer-la? pregunto als espluguins. “8 horetes” diu el Toni. Jopé! Quina enveja (ells podran veure el Barça-Madrid que comença a les 9 de la nit). En fi, resignat, accepto les condicions físiques que m'ha atorgat la naturalesa, i jo, doncs, al meu ritme. El meu repte és acabar-la, ja que és la primera marató de muntanya que afronto, i tinc 12 hores per fer-ho.
Ja en l'autocar cap a Vilaplana, vaig assegut sol, molt a prop dels espluguins. Si bé vaig abstret, amb els meus pensaments de com vaig a afrontar tan llarga cursa per a mi. Recol·loco uns quants objectes en la motxilla, per no perdre temps en excés a l'hora de buscar-los, i per fi arribem al poble.
Abans de passar al recinte tancat de Sortida, mentre realitzem uns tímids estiraments, el speaker ens indica per megafonia que ja podem accedir al control de material. I en efecte, allò era un autèntic control; manta tèrmica, impermeable termosellat, frontal, etc., etc., etc., t'ho miraven tot. M'arriba el torn. Poso la meva engruixada i pesada motxilla damunt de la taula: “Què vols veure?” li etzibo a la noia del control. Ella em mira la motxilla amb certa sorpresa (la majoria dels participants amb prou feines porten l'obligatori en petites i raquítiques motxilles). “Està bé, pots passar” Em diu la noia del control després de mirar-me superficialment la motxilla.
I només queden 5 minuts per a la Sortida quan comencen a aflorar els nervis en el cos i ment i esperit. L'acabaré, no l'acabaré… dubto en el meu ser. No obstant això, la qual cosa tinc clar és que m'ho vaig a prendre amb calma, ja que compto amb les 12 hores per arribar a meta i, si anessin 10 hores, millor. I mentre fa el compte enrere, ens desitgem sort entre els espluguins i amb un desconegut que tenia just al meu costat.
Efectivament que surto dels últims, em col·loco en les últimes posicions per córrer sense presses però sense pauses. Veig com els tres espluguins es van distanciant de mi, ells van per la meitat del grup, sortint ja de Vilaplana, i comencem a pujar cap a la Mussara pel camí de Les Campanilles. Bé! Em dic, ja que el dia que vaig estar a Vilaplana entrenant abans de la carrera, per reconèixer el terreny, vaig pujar per la mateixa senda, que és bastant dreta, empinada i prolongada.
Durant la pujada em va avançar una parella del nord, nord, nord, doncs devien ser escandinaus almenys. Em va avançar una altra noia jove i jo vaig avançar a una altra noia ja no tan jove. En efecte, havia de ser el penúltim de la cursa, més o menys.
Arribo al primer avituallament, que està en el refugi de La Mussara. “Només aigua!” em diu el noi. Vaig parar uns cinc segons, ja que encara portava de tot, i em vaig posar de nou en marxa. Vaig començar el descens, després una mica de pujadeta i planatge direcció a l'Albiol. I va ser al principi de planejar quan de sobte em trobo a la vora d'uns penya-segats. “Carai! Això és molt perillós i no he vist cap senyal d'avís per part de l'organització.” Em dic. I em salten totes les alarmes. Miro al nord, sud, est i oest. Efectivament no veig cap senyal ni cintes del FECC. “Oh boy!” Em re dic una vegada i una altra. Sí, estic perdut. Deambulo durant uns minuts a la recerca de la senda correcta, però no la trobo, veig i albiro vestigis d'una senda o el que va poder haver estat en el passat, però no, no és la correcta. No obstant això, escolto molt d'a prop als dos nois que em van avançar durant la baixada. Bé, creient que els tenia a tir de pedra i amb l'afany de connectar amb la senda correcta decideixo anar camp a través, direcció a les veus. Uns quants metres més enllà em veig impossible de prosseguir, estic embullat entre mala herba, esbarzers, troncs, branques i més mala herba. Haig de detenir-me, per força. Sobtadament m'entra pànic i ansietat, ja que em veig atrapat i perdut. La mà dreta em sagnava. De l'estat d'alerta gairebé que passo a l'estadi de tragèdia. I abans que el meu estadi psíquic arribés a catatònic decideixo parar la ment i posar ordre. El primer que vaig fer va ser apaivagar-me. Després vaig pensar en com sortir d'allí: en primer lloc devia desembolicar-me dels esbarzerars i herbes. En segon lloc vaig pensar que tenia el mòbil amb mi; una trucada al 112 i llest, ja que a més aquest any estic federat. En tercer lloc vaig pensar que l'única cosa que havia de fer era tornar sobre els meus passos i, com que no sabia quant temps havia perdut ja vaig donar la carrera per perduda, doncs seria millor aproximar-me fins al avituallament del refugi de La Musara i esperar, i un altre any serà... Excepte la trucada al 112, vaig seguir els passos que em vaig formular en la ment; em vaig desembolicar de la mala herba i vaig tornar per on havia anat.
I entregat al meu fat, moix, decaigut pel suposat abandó al principi de la cursa, em dono de cara amb una noia, era l'última de la Half, la meva carrera, i li pregunto si va bé, si va per la senda correcta. Ella m'aixeca la seva mà esquerra per assenyalar-me la cinta que una mica més enllà penjava de la branca d'un arbre. Renoi! Em dono la mitja volta i descobreixo que estic just dempeus en la bifurcació del camí correcte i el camí fals. Començo a lamentar-me, a queixar-me en veu alta davant la noia. Ella també se sorprèn que hagi perdut una mitja hora per aquests boscos de Déu...
Uhm! Alguna cosa traspua en el meu interior, es reaviva en el meu esperit i em reactiva el cos. Sí, és saber que torno a la competició, a la cursa, saber que torno a estar viu en l'aventura de la meva primera marató de muntanya.
Intercanviem unes quantes paraules amb la noia. Em diu que és la seva segona marató de muntanya. La primera, disputada al Montseny, no la va acabar, la va haver d'abandonar en el quilòmetre 4 per lesió. I a jutjar, ja que la vaig veure sofrint en la primera pujada de carrera, pensava que aquesta, la HUTMCD tampoc l'acabaria (però com que les aparences enganyen, vaig veure que al final va acabar la carrera i dins, molt de sobres, del temps límit). “Thanks Lord” em vaig dir per haver-me topat amb ella...
Continuo amb el meu ritme i em distancio de la meva “salvadora”. Direcció a l’Abiol m'avança el primer corredor masculí de la Ultra. No va a una gran velocitat però no baixa el ritme ni camina en les pujades… Per agafar-ho, eh! Just abans d'arribar al poble hi ha un tram d'asfalt. Per allí es fica a la meva esquena el segon corredor masculí de la Ultra. “Tens gel de magnesi?” M'indaga amb certa pressa. “És que tinc rampes” em replica a la meva primera negativa.
Al poble de l'Albiol em topo de nou amb el corredor que sofria d'enrampades. Se li veu alguna cosa nerviós i, mentre menja, parla amb els conductors i acompanyants de dos 4x4 que li estan donant certa informació. Uhm! En primera instància penso que són turistes que s'han perdut i li estan preguntant. Però no, m'adono que estan per i per a ell. Clar anava el segon de la Ultra, per tant es tracta d'un corredor “Top”. Jo, que també sóc un corredor “Top però Last”, omplo un dels bidons d'isotònic i menjo una mica: plàtan, taronja i llaminadures de coca-cola, . I m'acomiado de les noies.
Començo un llarg descens cap al Mas de Forès, situat als voltants d'Alcover. Només deixar l'Albiol a les meves esquenes, començo a dubtar de nou, no veig cintes per cap costat i m'adono que m'apropo a una carretera. Em comença a fer mala olor la cosa, així que reculo uns 200 metres i en efecte, em trobo amb les cintes pertinents. Prenc el camí correcte i m'endinso en un preciós bosc del pre litoral mediterrani; vegetació espessa i bastant humida. Mola! No obstant això, uns 4 quilòmetres més a baix em tornen a saltar les alarmes. No veig cintes per cap part. Santornemi! Haig de tornar cap a enrere per comprovar que no m'he tornat a equivocar. Per uns moments m'enfado amb mi mateix, ja que amb tant titubeig i voltes i tornades cap a enrere estic perdent bastant temps, i ja començo a preocupar-me per si arribaré en els temps establerts per l'organització. Mentre tornava sobre els meus passos veig que baixa un altre corredor de la Ultra. Fiu! Esbufego, ja que això vol dir que vaig en la direcció correcta. Li deixo passar i intento seguir el seu ritme durant uns quilòmetres per recuperar part del temps perdut. Però la baixada és alguna cosa tècnica, amb molta pedra, i l'ultra runner desapareix de la meva vista.
Al Mas de Forès reomplo la borsa del camelbak amb aigua fresca i extrec uns quants gels i barretes per seguir amb l'organitzada ingesta d'aliments que m'ha preparat l’Albert, el meu nutricionista. Mentre carrego l'aigua, arriba un altre corredor de la Ultra, el de la quarta posició i els voluntaris li comuniquen que un corredor que li precedeix sofria rampes. “Ai pobre!” Exclama el corredor per a la meva sorpresa. En el tranquil i espaiós i ben cuidat Mas de Forès no diria que em vaig arribar a perdre de nou, però, si no em corregeixen uns excursionistes, ja que em dirigia cap a una altra zona, tal vegada hagués acabat en La Muralla Xina.
I començo l'ascensió cap a Mont-ral. A uns quants metres de distància albiro a un corredor que baixa de tornada cap al Mas de Forès, parlant pel mòbil i amb cara de pocs amics. Sí, en efecte, era el segon classificat de la Ultra, el que sofria de rampes. Al seu pas, em saluda amb la mà. Sens dubte ha dit adéu a la carrera. I li retorno la salutació. Jo prossegueixo amb la pujada que no és massa dura però si llarga. Ja em començo a preocupar pels temps, ja que l’Albert me'ls va anotar amb conciència sobre el perfil de la cursa i, amb tanta distracció, no m'enrecordava de memòria l'hora d'arribar a Mont-ral per entrar en les 12 hores de carrera que et donava l'organització.
Per fi arribo a Mont-ral i allí gaudeixo d'un bon descans amb beguda de tota classe, menjar ben variat i amb un fisioterapeuta per si fa menester recuperar alguna part del cos. El primer que faig de tot és comprovar els horaris d'arribada als avituallamients. Bé! Portava gairebé una hora d'avançament sobre l'hora prevista. Això em conforta i decideixo fins i tot a asseure'm per gaudir del menjar i la beguda. Allí em saluda un dels nois que em van avançar en la baixada de La Mussara. “Què, com va? Em pregunta. M'indica que ell va d'acompanyant i que l'any passat van sortir de Mont-ral a les 18:30 hores –ja que al seu pupil li va donar un “yuyu” i no tirava ni cap a endavant ni cap a enrere-, no obstant això, miraculosament, es va recuperar i van prosseguir amb la cursa arribant a Prades sobre les 23:20 hores, dins del temps establert. Uhm! Això em va animar, i molt, ja que començava a atabalar-me per l'hora d'arribada. Un dels voluntaris també em va preguntar que com anava, i em va suggerir el “fisio”, no obstant això li vaig negar amb el cap i de paraula, ja que en realitat em trobava bastant sencer. Vaig menjar mini entrepans de pernil dolç, formatge, galetes salades, fruita seca i, per estrany que sembli, em vaig menjar una galeta de xocolata i em va costar que baixés a l'estómac (per norma general no menjo galetes de xocolates en els avituallaments. Això ho faig a casa).
Em disposo a sortir de Mont-ral i ja sortia pel camí equivocat. Encara sort que allí estava part de l'organització per detenir-me i dir-me que prengués el camí contrari. Però per desgràcia no es trobaven a un quilòmetre del poble, més o menys, perquè de nou em vaig perdre amb consideració. Un altre cop em vaig trobar sense veure una cinta per la zona, però veia diversos camins al lluny i pensava que la trobaria en algunes d'aquelles crüilles de camins. Vaig arribar a una barraca, on pensava que allà segur que trobaria una cinta de la FECC. Però no, no vaig trobar cap, així que vaig decidir donar mitja volta. Em vaig aproximar fins a mig quilòmetre de Mont-ral i em vaig adonar que allí hi havia diversos camins que bifurcaven. Però tampoc vaig veure cap de les joioses cintes. Llavors decideixo tornar a baixar i sobrepassar la barraca, pensant que potser les cintes es trobarien en altres bifurcacions. Però tampoc, res de res, que no hi havia manera, que per allà no hi havia cap cinta. Llavors em paro i penso d'una vegada. El primer que faig és mirar el mapa, o millor dit, el perfil de la carrera que va dibuixat en el dorsal. I segons el perfil, a la sortida de Mont-ral jo hauria d'estar pujant i no baixant. Llavors, com que anava bé de temps, decideixo prendre-m'ho en calma i tornar de nou sobre els meus passos fins al poble, i si fos menester preguntar a l'organització. De tornada cap al poble reflexiono com és que em perdo tant. Una de les causes podria ser el córrer sol, ja que vaig embardissat en els meus pensaments, capbaix, mirant gairebé tota l'estona a la senda que vaig trepitjant i no prestar massa atenció a les altures i crüilles. I l'altra causa podria ser la visera de la gorra, ja que en anar mirant al sòl amb el cap ben baix doncs no percebo les cintes de la FECC penjades en les branques dels arbres.
Fos com fos, tornan de nou a Mont-ral, veig, per fi, una de les cintes de la FECC, gairebé arran de terra. Alço la vista i observo al lluny com un corredor puja una muntanya. “Sí, amic, sí, sí. Aquest és el camí correcte” m'indico amb afany. Em dic llavors de prestar més atenció a les bifurcacions de camins i de tant en tant anar aixecant el cap per mirar les branques dels arbres. I això mateix vaig dur a terme: prestar més atenció.
Una vegada emprenia la marxa pel camí correcte, vaig estar planejant, amb petites pujades i dòcils baixades fins a aconseguir la mítica roca “Foradada”. Vaig passar pel mig de l'enorme forat què, per capritxos de la naturalesa, s'erigia orgullosa i esvelta entre pins i alzines. Vaig tenir la temptació de treure el mòbil per fer un selfis, no obstant això, vaig pensar que ja havia perdut massa temps. Un altre any serà… Just abans d'arribar a Capafonts em vaig haver de detenir forçosament davant una veritable paret que calia traspassar. A la base de la roca empinada, de la roca que esborronava solament mirar-la, havia ancorat una espècie de barana feta de ferros encastats verticalment en la roca i una cadena, de ferro, unia les peces metàl·liques per formar el fi parapet. La veritat, és que jo no sabia per on escalar la roca per passar a l'altre costat i continuar amb la carrera. De sobte, vaig escoltar passos i el so de les plantes després de ser copejades. “Fiu! Aquest o aquesta seria la meva salvació” Vaig pensar. Cortès i picardiosament vaig deixar avançar a un altre corredor de la Ultra per observar com creuava la paret. Per a la meva sorpresa, es va a l'altre extrem de la roca, on el grau d'inclinació era més pronunciat i ben alçat, test com un pal, i ajudant-se dels bastons, creua la roca de punta a punta i arrenca a córrer de nou. “Renoi! Un peu en fals i es tira a rodar precipici a baix, ni parapet ni res que et pari fins a caure pels 200 o 300 metres d'altura del precipici. Una vegada que el corredor va desapareixer de la meva vista, em vaig dir que era el meu torn. Vaig començar a caminar sobre la roca, però en la part on estava la barana, alçat i mirant amb lupa on col·locava els peus. Si bé, conscient o inconscientment vaig mirar cap al fons del precipici. La vista se'm va ennuvolar una mica i el cap em va començar a donar voltes. Per tots els follets dels boscos! Estava tenint un episodi de vertigen. I intuïtivament em vaig col·locar a quatre potes. “No pensis Jose. No miris cap avall i posa molta atenció on col·loques els peus i les mans” Em vaig dir per animar-me d'alguna manera. Els 10 metres de roca que calia traspassar se'm van fer eterns. Van ser uns 2 minuts de veritable tensió. Però vaig aconseguir passar el seriós obstacle. En aquests instants vaig pensar en el Toni Morlans, ja que acostumat a fer alta muntanya molt possiblement va sobrepassar aquest tram amb una bena als ulls i a la cameta coixa. Llavors em vaig repensar que hagués ocorregut si m'hagués trobat aquest tros amb pluja o de nit…
I vaig arribar a Capafonts. A l'entrada del poble vaig titubejar una mica, ja que no hi havia cintes. No obstant això, uns nois, ja amb una mica d'edat, que estaven posant en vol a un dron, em van assenyalar el camí a prendre. Allí m'esperava un altre avituallament complet, però abans vaig parar per prendre'm el meu gel de torn i col·locar-me la vestimenta de nit: gorro, guants, Buff i frontal al cap. En el avituallament la gent t'animaven, dient-te que només quedaven 12 quilòmetres. Sens dubte era una bona notícia, es podria dir que ja es veia la llum al final del túnel. Però podria haver-hi parany, ja que depenent de com serien aquests últims 12 quilòmetres podien convertir-se en una veritable tortura. Vaig repostar degudament, vaig menjar i vaig beure sense presses però sense pauses. I vaig prendre el camí que em portaria fins a l'Ermita de Abellera i al Tossal de la Baltassana que està a 1100 metres d'altura sobre el nivell del mar. A excepte de l'últim tram fins a aconseguir l'ermita, doncs era tècnic, la resta sí era dur però gairebé tot en pista i fins i tot una mica d'asfalt.
Vaig estar guardant forces fins a arribar al Tossal de la Baltasana. Durant aquesta distància em van avançar diversos corredors i corredores de la Ultra. “Ja prou” Em vaig ressaltar en començar el descens final de la carrera, en l'intent d'impedir que m'avancessin més corredors. Des del Tossal fins a Prades quedaven uns 4 quilòmetres aproximadament. Amb un descens bastant assequible. Solament em van avançar 3 corredors de baixada. I a poc a poc escoltava el bordar dels gossos de les cases i masies dels limítrofs del poble de Prades. Les llums dels fanals reverberaven al fons de la muntanya. Al final arribo als primers carrers del poble Uhm! Aquesta sensació m'agrada, arribar sencer, en una peça al final de la cursa. Unes poques persones aplaudeixen al pas. I per fi arribo a la plaça del poble, dono la volta i traspasso la línia de meta en penúltima posición, amb un temps oficial de 10 hores, 52 minuts i 11 segons. No obstant això, el GPS em dóna 52 quilòmetres de carrera. Buah! 2 quilòmetres han de ser del marge d'error del rellotge, així que no els hi conto. Però els altres 4 quilòmetres, ja que la carrera oficialment és de 46, sí que els concerneixo a les vegades que em vaig perdre, donant tombs i anant cap a endavant i cap a enrere… “Ce la vie” com dirien els francesos… I missió complerta. Fins a la propera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada