Aquest any sí! Enguany ens hem animat a saltar a la mitja distància. Aixi que ens vam trobar el Sergi, el nostre expert en ultres, el Marc que tot i no haver fet el desnivell la distància ja la tenia dominada i el Jose Àngel i el Toni completament neòfits amb aquest quilometratge.
Vam sortir a les 12 de Vilaplana amb una méteo inmillorable direcció cap a la Mussara per començar de patac els primers 700md+
Amb una rialla a la cara vam fer els darrers passos per arribar On Time al poble abandonat de la Mussara.
Vam calcular 1h i en 50' ja hi passàvem. Això si a ritme completament "Bisonte" pero controlant el ritme, ja que després ho podriem pagar i en tot moment amb els peus a terra anàvem controlant el nostre ritme.
si algú de naltres apretava el frenàvem, la questió era no carregar-se en excés.
El Jose Àngel força conservador, passava uns minuts més tard, i ja no el vam veure més a la cursa. Però tranquils, que ens explica amb tot detall la seva vivència a la part final d'aquesta entrada al bloc.
A Mont-ral ja portàvem 2000md+ i 27km. Era el moment de recuperar forces. I que millor que fer-ho amb les millors animadores i animadors del món! Allà ens esperàven la Gemma, el Bernat, La Guiomar, la Judit, El Maür i l'Elna. Després d'un refrigeri prop del refugi de la Mussara vam pujar als Motllats travessant la roca foradada. Allà va ser on ens va passar com una gazela el primer classificat de la Ultra de 90km que havia sortit al matí.
El seguent avituallament va ser a Capafonts, on també ens esperava la familia! Buf aquí vam arribar ja una mica tocadets. No n'hi havia per menys, doncs el Mur, existeix... eren els km des del 27 al 37 i això atacava. De fet el Marc, que la nit anterior no havia estat per tirar coets, es va endarrerir una miqueta. l'home del mall el va agafar per sorpresa. Però no patiu que anava lent però arribaria lluny!
Fer llarga distància és curiós. Lluny d'anar tota l'estona a donar-ho tot passes a mirar d'optimitzar la força per arribar el més ràpid i sencer possible. He viscut arribades emocionants... Però aquesta potser de moment ha estat la que més. No només per arribar en familia sinó per que arribes amb calma i tens tot el temps del món per fer el tom a la plaça de Prades amb els teus estimats.
hora de riures, minjar una miqueta i explicar 4 anècdotes de la ruta. Vam calcular com a ràpid arribar en 7h15 i com a lent en 8h15 i vam tardar amb puntualitat suïssa les 7h45. s'ha de dir que vam estar pràcticament una hora parats als avituallaments i de temps de marxa efectiva ens va sortir quelcom menys de 6h. Restava el Marc per arribar que de ben segur estaria a punt i el Jose Àngel que no en sabiem res encara.
El Marc no va tardar a treure el cap, és va sobreposar als problemes estomacals que havia tingut la jornada anterior i a un ritme més lent però constant. va arribar curull de joia a la plaça de Prades, on l'esperàvem atents per tal d'animar-lo. Content va arribar a Prades i a celebrar-ho!
Va ser una cursa per recordar per tota la distància que vam córrer junts els tres marcant un ritme suau però constant, disfrutant de cada racó del paissatge i de la companyia...
I ara que? Doncs més no patiu!
Iep! Que falta el Jose Àngel!
Tapat com només ell sap fer, va arribar a les 11h després de completar el repte.
Us deixem la seva particular i amentizadora crónica que sempre ens fa arrencar un somriure i viure de més a prop les seves sensacions de pèrdua, pànic, il.lusió, vertígen... tot el que et pots trobar en una ultra i a la seva crònica literària!
Half Ultra Trail Muntanyes Costa
Daurada. Sempre hi ha una primera vegada per a tot.
Són les 9:25 hores matutines i ja albiro, al lluny, la gasolinera, situada en
l'entrada del municipi, i que dóna la benvinguda al singularment fresc poble de
Prades.
Aquesta vegada arribo al meu objectiu bé de temps, sense estrès, conduint
plàcidament per la carretera serpentejant sense gairebé tràfic. He matinat com
de costum, si bé no m'ha sorgit cap contratemps inesperat. Ocells arreglats,
bonsáis apanyats i borsa d'esport amb els menesters pre i pos cursa en el seu
interior.
Mentre m'estic canviant, a la intempèrie, amb el meu “pompis” recolzat en la
vora del maleter del cotxe, veig que arriba un autobús de grans dimensions i
aparca a uns quants centenars de metres. Acabo de col·locar-me la roba
esportiva cenyida i ajustada al cos, llavors decideixo aproximar-me a un senyor
que està dempeus al costat del gran vehicle, que va vestit amb un uniforme
grisenc. Uhm! Si el meu sentit comú no m'enganya, aquest ha de ser el conductor…
Efectivament, el senyor em confirma, o millor dit, li confirmo jo que l'hora de
sortida cap a Vilaplana és a les 10:15 hores. Ell m'ho corrobora. Mentre
intercanvio unes quantes paraules amb el conductor i un altre senyor que estava
amb ell, sobre la bogeria de les carreres de muntanya: “L'altre dia vaig portar
a un altre grup a Margalef i s'anaven fins a… (no recordo el nom de la ciutat o
poble que em va dir)… O sigui, què s'anaven a passar tot un dia i una nit
sencera corrent. “Em diu amb el rostre bastant contrariat, per no saber si
aquesta classe de reptes són actes d'admirar o més aviat són actes de repudiar,
propis de gent insana. Uhm! Jo ara mateix ho estic pensant i també tinc el
pensament contrariat… Què hi farem…
A poc a poc s'apropen altres corredors fins a nosaltres indagant la mateixa
classe de pregunta: és aquest l'autobús que va a Vilaplana? Després fem un
encreuament de paraules entre nosaltres, entre els corredors, i comentem coses
sobre la pròpia cursa que som a punt de començar. “És obligatori el mapa”
comenta un d'ells. “El got reutilitzable també és obligatori” comenta un altre.
“I l'armilla reflectora, no us oblideu de l'armilla i que ha de ser homologada”
diu un tercer. Vagi, vagi amb l'organització! Llavors recordo que l'armilla
reflectora, per increïble que soni (sempre que surto a entrenar mai m'oblido de
l'armilla reflectora o una vestimenta fluorescent), m'ho he deixat a l’Espluga.
I per uns instants dubto de tenir el mapa damunt, la resta d'articles i més,
els tenia ben empaquetats en la motxilla. I per casualitat, d'un cop d'ull,
veig en la distància al Marc i al Toni, del Club Atlètic Espluguí.
“Espluguins!” els crido i m'apropo fins a ells i els comunico com estan els
assumptes del material obligatori. El Toni no donava crèdit al que sentia quan
li vaig dir que em vaig oblidar de posar l'armilla reflectora en la borsa… Però
sempre estarà l'armilla reflectora del cotxe…
Després d'acomiadar-me momentàniament d'ells i d’anarme’n fins al cotxe per
recollir els articles que em faltaven, vaig tornar amb els nois de l’Espluga.
“En quantes hores penseu fer-la? pregunto als espluguins. “8 horetes” diu el
Toni. Jopé! Quina enveja (ells podran veure el Barça-Madrid que comença a les 9
de la nit). En fi, resignat, accepto les condicions físiques que m'ha atorgat
la naturalesa, i jo, doncs, al meu ritme. El meu repte és acabar-la, ja que és
la primera marató de muntanya que afronto, i tinc 12 hores per fer-ho.
Ja en l'autocar cap a Vilaplana, vaig assegut sol, molt a prop dels espluguins.
Si bé vaig abstret, amb els meus pensaments de com vaig a afrontar tan llarga cursa
per a mi. Recol·loco uns quants objectes en la motxilla, per no perdre temps en
excés a l'hora de buscar-los, i per fi arribem al poble.
Abans de passar al recinte tancat de Sortida, mentre realitzem uns tímids
estiraments, el speaker ens indica per megafonia que ja podem accedir al
control de material. I en efecte, allò era un autèntic control; manta tèrmica, impermeable
termosellat, frontal, etc., etc., etc., t'ho miraven tot. M'arriba el torn.
Poso la meva engruixada i pesada motxilla damunt de la taula: “Què vols veure?”
li etzibo a la noia del control. Ella em mira la motxilla amb certa sorpresa
(la majoria dels participants amb prou feines porten l'obligatori en petites i
raquítiques motxilles). “Està bé, pots passar” Em diu la noia del control
després de mirar-me superficialment la motxilla.
I només queden 5 minuts per a la
Sortida quan comencen a aflorar els nervis en el cos i ment i
esperit. L'acabaré, no l'acabaré… dubto en el meu ser. No obstant això, la qual
cosa tinc clar és que m'ho vaig a prendre amb calma, ja que compto amb les 12
hores per arribar a meta i, si anessin 10 hores, millor. I mentre fa el compte
enrere, ens desitgem sort entre els espluguins i amb un desconegut que tenia
just al meu costat.
Efectivament que surto dels últims, em col·loco en les últimes posicions per
córrer sense presses però sense pauses. Veig com els tres espluguins es van
distanciant de mi, ells van per la meitat del grup, sortint ja de Vilaplana, i
comencem a pujar cap a la
Mussara pel camí de Les Campanilles. Bé! Em dic, ja que el
dia que vaig estar a Vilaplana entrenant abans de la carrera, per reconèixer el
terreny, vaig pujar per la mateixa senda, que és bastant dreta, empinada i prolongada.
Durant la pujada em va avançar una parella del nord, nord, nord, doncs devien
ser escandinaus almenys. Em va avançar una altra noia jove i jo vaig avançar a
una altra noia ja no tan jove. En efecte, havia de ser el penúltim de la cursa,
més o menys.
Arribo al primer avituallament, que està en el refugi de La Mussara. “Només aigua!”
em diu el noi. Vaig parar uns cinc segons, ja que encara portava de tot, i em
vaig posar de nou en marxa. Vaig començar el descens, després una mica de pujadeta
i planatge direcció a l'Albiol. I va ser al principi de planejar quan de sobte
em trobo a la vora d'uns penya-segats. “Carai! Això és molt perillós i no he
vist cap senyal d'avís per part de l'organització.” Em dic. I em salten totes les
alarmes. Miro al nord, sud, est i oest. Efectivament no veig cap senyal ni cintes
del FECC. “Oh boy!” Em re dic una vegada i una altra. Sí, estic perdut. Deambulo
durant uns minuts a la recerca de la senda correcta, però no la trobo, veig i
albiro vestigis d'una senda o el que va poder haver estat en el passat, però
no, no és la correcta. No obstant això, escolto molt d'a prop als dos nois que
em van avançar durant la baixada. Bé, creient que els tenia a tir de pedra i
amb l'afany de connectar amb la senda correcta decideixo anar camp a través,
direcció a les veus. Uns quants metres més enllà em veig impossible de
prosseguir, estic embullat entre mala herba, esbarzers, troncs, branques i més
mala herba. Haig de detenir-me, per força. Sobtadament m'entra pànic i ansietat,
ja que em veig atrapat i perdut. La mà dreta em sagnava. De l'estat
d'alerta gairebé que passo a l'estadi de tragèdia. I abans que el meu estadi
psíquic arribés a catatònic decideixo parar la ment i posar ordre. El primer
que vaig fer va ser apaivagar-me. Després vaig pensar en com sortir d'allí: en
primer lloc devia desembolicar-me dels esbarzerars i herbes. En segon lloc vaig
pensar que tenia el mòbil amb mi; una trucada al 112 i llest, ja que a més
aquest any estic federat. En tercer lloc vaig pensar que l'única cosa que havia
de fer era tornar sobre els meus passos i, com que no sabia quant temps havia
perdut ja vaig donar la carrera per perduda, doncs seria millor aproximar-me
fins al avituallament del refugi de La Musara i esperar, i un altre any serà... Excepte
la trucada al 112, vaig seguir els passos que em vaig formular en la ment; em
vaig desembolicar de la mala herba i vaig tornar per on havia anat.
I entregat al meu fat, moix, decaigut pel suposat abandó al principi de la cursa,
em dono de cara amb una noia, era l'última de la Half, la meva carrera, i li
pregunto si va bé, si va per la senda correcta. Ella m'aixeca la seva mà
esquerra per assenyalar-me la cinta que una mica més enllà penjava de la branca
d'un arbre. Renoi! Em dono la mitja volta i descobreixo que estic just dempeus
en la bifurcació del camí correcte i el camí fals. Començo a lamentar-me, a
queixar-me en veu alta davant la noia. Ella també se sorprèn que hagi perdut
una mitja hora per aquests boscos de Déu...
Uhm! Alguna cosa traspua en el meu interior, es reaviva en el meu esperit i em
reactiva el cos. Sí, és saber que torno a la competició, a la cursa, saber que
torno a estar viu en l'aventura de la meva primera marató de muntanya.
Intercanviem unes quantes paraules amb la noia. Em diu que és la seva segona
marató de muntanya. La primera, disputada al Montseny, no la va acabar, la va
haver d'abandonar en el quilòmetre 4 per lesió. I a jutjar, ja que la vaig
veure sofrint en la primera pujada de carrera, pensava que aquesta, la HUTMCD tampoc l'acabaria
(però com que les aparences enganyen, vaig veure que al final va acabar la
carrera i dins, molt de sobres, del temps límit). “Thanks Lord” em vaig dir per
haver-me topat amb ella...
Continuo amb el meu ritme i em distancio de la meva “salvadora”. Direcció a
l’Abiol m'avança el primer corredor masculí de la Ultra. No va a una gran
velocitat però no baixa el ritme ni camina en les pujades… Per agafar-ho, eh!
Just abans d'arribar al poble hi ha un tram d'asfalt. Per allí es fica a la
meva esquena el segon corredor masculí de la Ultra. “Tens gel de magnesi?” M'indaga amb certa
pressa. “És que tinc rampes” em replica a la meva primera negativa.
Al poble de l'Albiol em topo de nou amb el corredor que sofria d'enrampades. Se
li veu alguna cosa nerviós i, mentre menja, parla amb els conductors i
acompanyants de dos 4x4 que li estan donant certa informació. Uhm! En primera
instància penso que són turistes que s'han perdut i li estan preguntant. Però
no, m'adono que estan per i per a ell. Clar anava el segon de la Ultra, per tant es tracta
d'un corredor “Top”. Jo, que també sóc un corredor “Top però Last”, omplo un
dels bidons d'isotònic i menjo una mica: plàtan, taronja i llaminadures de
coca-cola, . I m'acomiado de les noies.
Començo un llarg descens cap al Mas de Forès, situat als voltants d'Alcover. Només
deixar l'Albiol a les meves esquenes, començo a dubtar de nou, no veig cintes
per cap costat i m'adono que m'apropo a una carretera. Em comença a fer mala
olor la cosa, així que reculo uns 200 metres i en efecte, em trobo amb les cintes
pertinents. Prenc el camí correcte i m'endinso en un preciós bosc del pre
litoral mediterrani; vegetació espessa i bastant humida. Mola! No obstant això,
uns 4 quilòmetres més a baix em tornen a saltar les alarmes. No veig cintes per
cap part. Santornemi! Haig de tornar cap a enrere per comprovar que no m'he
tornat a equivocar. Per uns moments m'enfado amb mi mateix, ja que amb tant
titubeig i voltes i tornades cap a enrere estic perdent bastant temps, i ja
començo a preocupar-me per si arribaré en els temps establerts per
l'organització. Mentre tornava sobre els meus passos veig que baixa un altre
corredor de la Ultra. Fiu!
Esbufego, ja que això vol dir que vaig en la direcció correcta. Li deixo passar
i intento seguir el seu ritme durant uns quilòmetres per recuperar part del
temps perdut. Però la baixada és alguna cosa tècnica, amb molta pedra, i
l'ultra runner desapareix de la meva vista.
Al Mas de Forès reomplo la borsa del camelbak amb aigua fresca i extrec uns
quants gels i barretes per seguir amb l'organitzada ingesta d'aliments que m'ha
preparat l’Albert, el meu nutricionista. Mentre carrego l'aigua, arriba un
altre corredor de la Ultra,
el de la quarta posició i els voluntaris li comuniquen que un corredor que li
precedeix sofria rampes. “Ai pobre!” Exclama el corredor per a la meva
sorpresa. En el tranquil i espaiós i ben cuidat Mas de Forès no diria que em
vaig arribar a perdre de nou, però, si no em corregeixen uns excursionistes, ja
que em dirigia cap a una altra zona, tal vegada hagués acabat en La Muralla Xina.
I començo l'ascensió cap a Mont-ral. A uns quants metres de distància albiro a
un corredor que baixa de tornada cap al Mas de Forès, parlant pel mòbil i amb
cara de pocs amics. Sí, en efecte, era el segon classificat de la Ultra, el que sofria de rampes.
Al seu pas, em saluda amb la mà. Sens dubte ha dit adéu a la carrera. I li
retorno la salutació. Jo prossegueixo amb la pujada que no és massa dura però
si llarga. Ja em començo a preocupar pels temps, ja que l’Albert me'ls va
anotar amb conciència sobre el perfil de la cursa i, amb tanta distracció, no
m'enrecordava de memòria l'hora d'arribar a Mont-ral per entrar en les 12 hores
de carrera que et donava l'organització.
Per fi arribo a Mont-ral i allí gaudeixo d'un bon descans amb beguda de tota
classe, menjar ben variat i amb un fisioterapeuta per si fa menester recuperar
alguna part del cos. El primer que faig de tot és comprovar els horaris
d'arribada als avituallamients. Bé! Portava gairebé una hora d'avançament sobre
l'hora prevista. Això em conforta i decideixo fins i tot a asseure'm per gaudir
del menjar i la beguda. Allí em saluda un dels nois que em van avançar en la
baixada de La Mussara.
“Què, com va? Em
pregunta. M'indica que ell va d'acompanyant i que l'any
passat van sortir de Mont-ral a les 18:30 hores –ja que al seu pupil li va
donar un “yuyu” i no tirava ni cap a endavant ni cap a enrere-, no obstant
això, miraculosament, es va recuperar i van prosseguir amb la cursa arribant a
Prades sobre les 23:20 hores, dins del temps establert. Uhm! Això em va animar,
i molt, ja que començava a atabalar-me per l'hora d'arribada. Un dels
voluntaris també em va preguntar que com anava, i em va suggerir el “fisio”, no
obstant això li vaig negar amb el cap i de paraula, ja que en realitat em
trobava bastant sencer. Vaig menjar mini entrepans de pernil dolç, formatge,
galetes salades, fruita seca i, per estrany que sembli, em vaig menjar una
galeta de xocolata i em va costar que baixés a l'estómac (per norma general no menjo
galetes de xocolates en els avituallaments. Això ho faig a casa).
Em disposo a sortir de Mont-ral i ja sortia pel camí equivocat. Encara sort que
allí estava part de l'organització per detenir-me i dir-me que prengués el camí
contrari. Però per desgràcia no es trobaven a un quilòmetre del poble, més o
menys, perquè de nou em vaig perdre amb consideració. Un altre cop em vaig
trobar sense veure una cinta per la zona, però veia diversos camins al lluny i
pensava que la trobaria en algunes d'aquelles crüilles de camins. Vaig arribar
a una barraca, on pensava que allà segur que trobaria una cinta de la FECC. Però no, no vaig
trobar cap, així que vaig decidir donar mitja volta. Em vaig aproximar fins a
mig quilòmetre de Mont-ral i em vaig adonar que allí hi havia diversos camins
que bifurcaven. Però tampoc vaig veure cap de les joioses cintes. Llavors
decideixo tornar a baixar i sobrepassar la barraca, pensant que potser les
cintes es trobarien en altres bifurcacions. Però tampoc, res de res, que no hi
havia manera, que per allà no hi havia cap cinta. Llavors em paro i penso d'una
vegada. El primer que faig és mirar el mapa, o millor dit, el perfil de la
carrera que va dibuixat en el dorsal. I segons el perfil, a la sortida de
Mont-ral jo hauria d'estar pujant i no baixant. Llavors, com que anava bé de
temps, decideixo prendre-m'ho en calma i tornar de nou sobre els meus passos
fins al poble, i si fos menester preguntar a l'organització. De tornada cap al
poble reflexiono com és que em perdo tant. Una de les causes podria ser el
córrer sol, ja que vaig embardissat en els meus pensaments, capbaix, mirant
gairebé tota l'estona a la senda que vaig trepitjant i no prestar massa atenció
a les altures i crüilles. I l'altra causa podria ser la visera de la gorra, ja
que en anar mirant al sòl amb el cap ben baix doncs no percebo les cintes de la FECC penjades en les branques
dels arbres.
Fos com fos, tornan de nou a Mont-ral, veig, per fi, una de les cintes de la FECC, gairebé arran de terra.
Alço la vista i observo al lluny com un corredor puja una muntanya. “Sí, amic,
sí, sí. Aquest és el camí correcte” m'indico amb afany. Em dic llavors de
prestar més atenció a les bifurcacions de camins i de tant en tant anar
aixecant el cap per mirar les branques dels arbres. I això mateix vaig dur a
terme: prestar més atenció.
Una vegada emprenia la marxa pel camí correcte, vaig estar planejant, amb
petites pujades i dòcils baixades fins a aconseguir la mítica roca “Foradada”.
Vaig passar pel mig de l'enorme forat què, per capritxos de la naturalesa,
s'erigia orgullosa i esvelta entre pins i alzines. Vaig tenir la temptació de
treure el mòbil per fer un selfis, no obstant això, vaig pensar que ja havia
perdut massa temps. Un altre any serà… Just abans d'arribar a Capafonts em vaig
haver de detenir forçosament davant una veritable paret que calia traspassar. A
la base de la roca empinada, de la roca que esborronava solament mirar-la,
havia ancorat una espècie de barana feta de ferros encastats verticalment en la
roca i una cadena, de ferro, unia les peces metàl·liques per formar el fi
parapet. La veritat, és que jo no sabia per on escalar la roca per passar a
l'altre costat i continuar amb la carrera. De sobte, vaig escoltar passos i el
so de les plantes després de ser copejades. “Fiu! Aquest o aquesta seria la
meva salvació” Vaig pensar. Cortès i picardiosament vaig deixar avançar a un
altre corredor de la Ultra
per observar com creuava la paret. Per a la meva sorpresa, es va a l'altre extrem
de la roca, on el grau d'inclinació era més pronunciat i ben alçat, test com un
pal, i ajudant-se dels bastons, creua la roca de punta a punta i arrenca a
córrer de nou. “Renoi! Un peu en fals i es tira a rodar precipici a baix, ni
parapet ni res que et pari fins a caure pels 200 o 300 metres d'altura del
precipici. Una vegada que el corredor va desapareixer de la meva vista, em vaig
dir que era el meu torn. Vaig començar a caminar sobre la roca, però en la part
on estava la barana, alçat i mirant amb lupa on col·locava els peus. Si bé,
conscient o inconscientment vaig mirar cap al fons del precipici. La vista se'm
va ennuvolar una mica i el cap em va començar a donar voltes. Per tots els
follets dels boscos! Estava tenint un episodi de vertigen. I intuïtivament em
vaig col·locar a quatre potes. “No pensis Jose. No miris cap avall i posa molta
atenció on col·loques els peus i les mans” Em vaig dir per animar-me d'alguna
manera. Els 10 metres
de roca que calia traspassar se'm van fer eterns. Van ser uns 2 minuts de
veritable tensió. Però vaig aconseguir passar el seriós obstacle. En aquests
instants vaig pensar en el Toni Morlans, ja que acostumat a fer alta muntanya
molt possiblement va sobrepassar aquest tram amb una bena als ulls i a la
cameta coixa. Llavors em vaig repensar que hagués ocorregut si m'hagués trobat
aquest tros amb pluja o de nit…
I vaig arribar a Capafonts. A l'entrada del poble vaig titubejar una mica, ja
que no hi havia cintes. No obstant això, uns nois, ja amb una mica d'edat, que
estaven posant en vol a un dron, em van assenyalar el camí a prendre. Allí
m'esperava un altre avituallament complet, però abans vaig parar per prendre'm
el meu gel de torn i col·locar-me la vestimenta de nit: gorro, guants, Buff i
frontal al cap. En el avituallament la gent t'animaven, dient-te que només
quedaven 12 quilòmetres. Sens dubte era una bona notícia, es podria dir que ja
es veia la llum al final del túnel. Però podria haver-hi parany, ja que
depenent de com serien aquests últims 12 quilòmetres podien convertir-se en una
veritable tortura. Vaig repostar degudament, vaig menjar i vaig beure sense
presses però sense pauses. I vaig prendre el camí que em portaria fins a
l'Ermita de Abellera i al Tossal de la Baltassana que està a 1100 metres d'altura
sobre el nivell del mar. A excepte de l'últim tram fins a aconseguir l'ermita,
doncs era tècnic, la resta sí era dur però gairebé tot en pista i fins i tot una
mica d'asfalt.
Vaig estar guardant forces fins a arribar al Tossal de la Baltasana. Durant
aquesta distància em van avançar diversos corredors i corredores de la Ultra. “Ja prou” Em vaig
ressaltar en començar el descens final de la carrera, en l'intent d'impedir que
m'avancessin més corredors. Des del Tossal fins a Prades quedaven uns 4
quilòmetres aproximadament. Amb un descens bastant assequible. Solament em van
avançar 3 corredors de baixada. I a poc a poc escoltava el bordar dels gossos
de les cases i masies dels limítrofs del poble de Prades. Les llums dels fanals
reverberaven al fons de la muntanya. Al final arribo als primers carrers del
poble Uhm! Aquesta sensació m'agrada, arribar sencer, en una peça al final de
la cursa. Unes poques persones aplaudeixen al pas. I per fi arribo a la plaça del
poble, dono la volta i traspasso la línia de meta en penúltima posición, amb un
temps oficial de 10 hores, 52 minuts i 11 segons. No obstant això, el GPS em
dóna 52 quilòmetres de carrera. Buah! 2 quilòmetres han de ser del marge
d'error del rellotge, així que no els hi conto. Però els altres 4 quilòmetres, ja
que la carrera oficialment és de 46, sí que els concerneixo a les vegades que
em vaig perdre, donant tombs i anant cap a endavant i cap a enrere… “Ce la vie”
com dirien els francesos… I missió complerta. Fins a la propera.
