Després d'un primer intent fallit de fer el cim 15 dies abans per pluja i vent, vam decidir fer una escapada de 24h al país dels Pirineus per anar a conquerir el cim del Cataperdís de 2805m amb els nens. Així que decidits el dissabte 6 d'agost carretera i manta i després d'omplir la furgo de coques del Peretó de Ponts en unes 3h arrivàbem al parquing superior de l'estació d'Arcalís a Andorra.
Feia força fred, 5ºC ... doncs dormiriem a 2300m d'alçada i el vent del nord assotava fort. Només esperàvem que l'endemà afluixes... Sinó ho tindriem cru per arribar al cim. Això o omplir les pedres de butxaques! La nit gràcies al vent, fóu clara i vam poder disfrutar dels estels. I es que aquest hotelet en tenia bastantes més de 5 estrelles ;)
Feia una fresca bona. El vent però seguia bufant semblava però amb menys intensitat. El principi del camí ja puja fort, doncs en menys de 3km s'han de pujar els 500m de desnivell aprox que separen el pàrquing del cim. Pujàvem sense pressa, amb poques pauses al ritme que marcava la Guiomar.
Arribats al coll d'arcalís el vent bufava fort i tot i no complicar-se gens ni mica el camí pujava esmolat, i s'havia d'anar en compte. Així vam treure la corda, i amb un nuset a cada criatura anàvem avançant poc a poc.
En menys de 2h erem al cim. La motxilla portanens, definitivament ja la podem jubilar. Doncs els petits ja no els fa falta pujar-hi. Son unes autèntiques màquines! A dalt amb la vista dels llacs i del circ de Tristaina vam fer un mos.
Dalt hi vam estar una hora a recer del vent. Disfrutant del paisatge. El Bernat amb els prismàtics i la Giomar dibuixant.
També vam portar un solet de la Noe Gaya al cim. Així la pedra quedarà allà sense bosseta per que si hi voleu anar allà a un lloc "que ti perdis" la pogueu trobar.
Un voltor, volàva altiu damunt nostre buscant algo per menjar. El vam saludar.
De tornada al coll d'Arcalís hi han els estanys de l'Angonella, 3 llaquets alpins aptes per fer-s'hi un bany... Un dia que no faci tan fred.
De totes maneres el vent va afluixar i la baixada la vam poder fer amb tranquilitat i sense corda. Només calia ajudar en els llocs més complicats. El Toni va anar amb una correguda a fer el proper pic d'Arcalís per tal de sumar algun metre més de desnivell.
Els nens van anar baixant, i van trobar una riera ferroginosa, que va fer les seves delícies pel color de l'aigua i com podien pintar les pedres.
I de baixada com si no haguéssin fet res es van fer un fart de córrer i de saltar. I agafar pedres i mirar cavalls, flors, rierols, gripaus, saltamartins i formiguetes. I es que per aquí no sabem ni falta ens fa si hi ha algun Pokémon. Aquí cacem experiències de veritat.
Així doncs vam tornar a la furgo a fer una mica de pasta i a que els nens que van amb piles alcalines les tornéssin a carregar per allargar força a la nit!
No sabem el temps que ens acompanyaran ni fins quan estaran joiosos i contents d'acompanyar-nos en aquestes aventures... El que està clar és que tot això ja ho tindran i malgrat hi hagi algun moment en que sortir a caminar amb els pares no moli... De moment conviuen i viuen la natura com naltres la sentim i la gaudim. En la seva plenitud.
Ara a esperar-ne una altra... Que ganes en tenim tots plegats! I si algú més s'anima ja sap... Només ho ha de dir!
Text: Blogger
Fotos: Toni i Gemma
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada