El Secae comença la Transpirinaica

La Transpirenaica, és el trekking entre els dos mars, que et porta des del Mediterrani al Cantàbric (Cap de Creus- Donosti). És una ruta que travessa de punta a punta els Pirineus.

Sis espluguins no es van voler perdre l’oportunitat de realitzar-ho i van fer una etapa d’aquesta gran ruta: Cap de Creus – Molló (173,5 km i un desnivell acumulat de 15.000 m)

Per tan la Marta, l’Antonio, el David, el Trini, la Mari i el Joan es van llevar molt aviat el dilluns 2 d’agost per sortir en direcció al Cap de Creus des d’on comença la ruta del GR-11.

Un cop allí, van trobar la marca del començament de la ruta pel GR 11, a tocar del mar i es van dirigir fins al Port de la Selva. Un bany va anar molt bé i després de dinar es va anar en direcció a Sant Pere de Rodes, on a pocs minuts de la poblacó van acampar. La nit no va ser gens tranquil·la ja que els va sorprendre una gran tempesta acompanyada per descàrregues elèctriques i molta pluja.

L’endemà al matí van començar a caminar cap al Castell i després van baixar fins a Llançà on van dinar a peu de platja. Després es van enfilar cap a Vilamaniscle on van acampar per passar la segona nit, aquest cop més tranquil·la.

Al matí es van enfilar cap a Requesens, un poblet molt petit situat al mig de la muntanya i on també van passar la nit.

Quan es van llevar, els esperava un dia molt dur: fer 35 km fins arribar a Maçanet de Cabrenys tot passar per la Vajol. Aquella nit els va sorprendre un temporal de vent.

L’endemà van anar en direcció a Albanyà on van parar a refrescar-se al riu tot continuant fins arribar al refugi de Bassegoda on van parar a fer nit.

Sisè dia, i el més dur d’aquesta travessa: pujar fins al Coll de Bassegoda per després fer el descens fins a Sant Aniol. Després tornar a pujar fins al Coll de Talaixà i tornar a baixar fins a Beget. Van arribar molt cansats i allí van fer nit.

Un avió de bombers francesos que va caure enmig del bosc crida molt l'atenció de la ruta...

L’últim dia despuntava quan van sortir en direcció a l’últim tram que els quedava: fins a Molló. Pocs quilòmetres però ja un paisatge típic dels Pirineus.

Allí van acabar la primera etapa d’aquesta gran aventura i ara a esperar la segona.

Fotos i text : Joan Iniesta

Somni o realitat...

El circ de Troumouse

Espectacular, molt aeri i exposat. Així es el circ de Troumouse..
Un any més ens vam reunir amb els Ilercavons Benaiges- lo Santo i Lluís, per fer una cordada conjunta Secae-ilercavons per les nostres muntanyes pirinenques. Enguany vam escollir el circ de Troumouse prop de Gavarnié als pirineus Occitans. La nostra ruta passava per ascendir el pic de la Múnia per la via normal pel corredor NW. i d'allí seguir el cordal de cresta fins al pic de Gerbats i retorn pel coll de la Sède.
Una cresta que no es difícil però sí molt aèrea i espectacular i que reserva un tram de tornada amb un flanqueig al pic de Gerbats que et posa els pèls de punta!
La dificultat rondarà el PD+ això sí bastant continu amb algun pas aïllat AD que es salva montant un ràpel d'un clau que fa basarda de mirar... Si es fa en sentit contrari, es recomanable fer aquests petits resaltets assegurats...
La via després de fer le petit passet II+ en roca pulida i que d'estar mullada ha de ser d'autètica por s'arriba al pas du Chat (foto). un resaltet sense pati al radera d'uns 5 metres de III... Que es salva sense cap problema encastant les mans i peus en una fisura, també ara hi ha una corda nusada que fa més senzilla l'ascenció.
Superat aquest, una àmplia i vistosa cresta ens du al cim de la Múnia de 3133mt i el més alt del circ. d'allí es baixa per la cresta de la petita múnia i fins a Sierra morena sense cap mena de dificultat. Aquí es on comença el ball de bastons. Una baixada en picat, on es pot muntar un ràpel, que no cal penjar-shi gaire ja que es pot anar desgrimpant i l'assegurança no es més que un clau...
El ràpel des de dalt es veu aeri ja que vas baixant per un passadís estret d'uns 2 o 3 metres amb buit a ambdós costats, és quan ja ets a baix i veus per on has baixat que realment es espectacular! (foto de baix)
Amb el Mont perdut mirant de cua d'ull al fons, vàrem baixar i sorpresa! La corda s'ens va enganxar al recuperar-la!
Total, vam haver de tornar a pujar aquest cop encordats amb el que quedava de corda, per anar a desencastar-la i tornar a baixar, una mica més de feina, però la muntanya ja té aquests imprevistos... Aquí Benaiges va marcar-se el llarg.
El cim de Troumouse ostenta un estrany i estrafolari trípode dalt del cim, no en sabem la utilitat d'aquest munt de ferralla però fa que sia un cim curiós...
El tram més aeri es el que hi ha entre el pic de Troumouse i el pic Heid, de tan en tan arribes a un punt on pots treure el cap per veure que la cara E cau en picat més de 400 metres! Més val arramblar-se a la vessant W.
Per baixar de la cresta quedava un llarg flanqueig, que semblava no haver-se d'acabar mai, no per lo difícil que pogues ser, que no ho era, sino per lo exposat que arrivaba a ser. ja que sota d'aquesta tartereta tan inofensiva, hi havien parets de més de 300 metres... per tan la relliscada, estava del tot prohibida, ja que no hi havia manera humana d'assegurar-se, tret d'anar lentament i amb una mà sempre a punt.
Un total de 9h caminant amb un desnivell + d'uns 1300m i uns 12km de recorregut.

Text: Toni
Fotos: Lluis, Toni i lo Santo.

La cresta dels Gourgs Blancs

Un altre any, la cordada Perejoan, vam anar a fer una cresta al Pirineu. Enguany la triada va ser la que va des del pic Jean Arlaud fins a la Torre Armengaud passant pels Gourgs Blancs de 3129mt. Una cresta curta, però molt aèria que ens va fer disfrutar de valent tot i el malestar que duia el Xop, angines incloses!
La jornada va començar el dia abans, havíem de fer nit al Refugi d'Estos, i com que ja coneixiem el camí ens vam arriscar a anar-hi en bicicleta, pensant que després de la caminada de l'endemà es faria més agradable tornar al cotxe, i la vam encertar! Pujant una pallissa, però baixant una delícia!
Després d'una bona matinada, vam remuntar la vall de Gías fins als llacs, allí el Xop ja va veure que seria un dia de patiment, per que no es trobava bé, però la muntanya el cridava i vam decidir seguir amunt. El nostre primer objectiu va ser anar a buscar el coll dels Gourgs blancs, que ja es etretingut i amb alguns passos aeris. Un cop al coll remuntar el Jean Arlaud buscant el camí entre grans blocs que semblaven difícils d'escalar però que en cap moment passaven de ser PD.
i d'un cim als Gourgs Blancs per la cresta ara més ampla i costeruda fins al cim del Gourgs blancs, (Foto portada) D'allí una magnífica vista del Posets i descans ben merescut.
A partir d'aquí fins la punta Lourde Rocheblave la cresta es complica i fa que el progrés sigui lent, sumant que cada cop el Xop patia més amb febre i tot. Malgrat això seguia disfrutant del paisatge, dels passos acrobàtics i del ràpel, que es pot fer per tal d'evitar la part més exposada de la cresta.
En la foto es veu el Gourgs Blancs a mà esquerra i al costat la Torre Armengaud. la foto parla per si sola, quina bellesa de muntanyes amb la seva cara nord agreste i ferestega. i la cara sud, que no la regalen, però bastant més assequible, en tot moment es manté a PD+, i si es puja a la segona cota del Gourgs Blancs, AD.
El Xop crestejant la cara sud, després d'haver menjat una miqueta i amb una mica més de bona cara...
Un cop sortit del cordal de la cresta, tartera avall amb l'adrenalina gastada, el mejar exhaurit, l'aigua acabada i amb una mica de febre i desvaiment ens va costar més del doble de temps del que haguéssim tardat en condicions normals. Però no es pot triar com et trobaràs i amb paciència i força de voluntat vam aconseguir arribar al refugi i després al cotxe.
Una gran pallissa per recordar, amb una gran recompensa. Fer una de les crestes més espectaculars amb poca dificultat i poc exposada.
La veritat molt recomanable. Cal dur corda pel ràpel optatiu, i casc important al corredor de pujada al coll de gourgs blancs per la possible caiguda de pedres.

Text: Toni ;Morlans
Fotos: Xop i Toni