La cresta dels Gourgs Blancs

Un altre any, la cordada Perejoan, vam anar a fer una cresta al Pirineu. Enguany la triada va ser la que va des del pic Jean Arlaud fins a la Torre Armengaud passant pels Gourgs Blancs de 3129mt. Una cresta curta, però molt aèria que ens va fer disfrutar de valent tot i el malestar que duia el Xop, angines incloses!
La jornada va començar el dia abans, havíem de fer nit al Refugi d'Estos, i com que ja coneixiem el camí ens vam arriscar a anar-hi en bicicleta, pensant que després de la caminada de l'endemà es faria més agradable tornar al cotxe, i la vam encertar! Pujant una pallissa, però baixant una delícia!
Després d'una bona matinada, vam remuntar la vall de Gías fins als llacs, allí el Xop ja va veure que seria un dia de patiment, per que no es trobava bé, però la muntanya el cridava i vam decidir seguir amunt. El nostre primer objectiu va ser anar a buscar el coll dels Gourgs blancs, que ja es etretingut i amb alguns passos aeris. Un cop al coll remuntar el Jean Arlaud buscant el camí entre grans blocs que semblaven difícils d'escalar però que en cap moment passaven de ser PD.
i d'un cim als Gourgs Blancs per la cresta ara més ampla i costeruda fins al cim del Gourgs blancs, (Foto portada) D'allí una magnífica vista del Posets i descans ben merescut.
A partir d'aquí fins la punta Lourde Rocheblave la cresta es complica i fa que el progrés sigui lent, sumant que cada cop el Xop patia més amb febre i tot. Malgrat això seguia disfrutant del paisatge, dels passos acrobàtics i del ràpel, que es pot fer per tal d'evitar la part més exposada de la cresta.
En la foto es veu el Gourgs Blancs a mà esquerra i al costat la Torre Armengaud. la foto parla per si sola, quina bellesa de muntanyes amb la seva cara nord agreste i ferestega. i la cara sud, que no la regalen, però bastant més assequible, en tot moment es manté a PD+, i si es puja a la segona cota del Gourgs Blancs, AD.
El Xop crestejant la cara sud, després d'haver menjat una miqueta i amb una mica més de bona cara...
Un cop sortit del cordal de la cresta, tartera avall amb l'adrenalina gastada, el mejar exhaurit, l'aigua acabada i amb una mica de febre i desvaiment ens va costar més del doble de temps del que haguéssim tardat en condicions normals. Però no es pot triar com et trobaràs i amb paciència i força de voluntat vam aconseguir arribar al refugi i després al cotxe.
Una gran pallissa per recordar, amb una gran recompensa. Fer una de les crestes més espectaculars amb poca dificultat i poc exposada.
La veritat molt recomanable. Cal dur corda pel ràpel optatiu, i casc important al corredor de pujada al coll de gourgs blancs per la possible caiguda de pedres.

Text: Toni ;Morlans
Fotos: Xop i Toni