diumenge, 24 d’agost de 2008

Ascenció al Llac de Certascan

El passat 15 d'agost, una colla d'amics d'entre els quals hi havia membres de la Secció Excursionista del CAE, vam pujar al Llac de Certascan tot aprofitant uns dies de relax a Llavorsí. El dia va començar cap a les 8 del matí amb un bon esmorzar al mateix càmping. Amb la panxa plena vàrem agafar el cotxe fins al poble de Tavascan, i d'allí deixant a mà esquerra la carretera asfaltada, seguirem cap a la dreta per una pista en no massa bones condicions que mena fins a la presa de Montalto.

Arribats en aquest punt hi havien dues opcions a escollir. Una era pujar per la pista (a mà dreta) fins gairebé sota el Refugi de Certascan i d'allí al llac del mateix nom, i l'altra opció, que fou l'escollida, era pujar pel sender de mà esquerrà que amb un recorregut més curt però alhora més exigent (se surt de 1460 m. d'alçada i s'arriba al Llac de Certascan a una alçada de 2260 m.), ens duia directes al refugi. Encara hi havia una última opció (només indicada per a turistes que no volen suar la samarreta) que permetia pujar fins gairebé al peu del refugi amb 4x4. Aquesta opció fou descartada des d'un bon principi.
Així doncs, a dos quarts d'onze començavem a caminar vers el refugi. Uns núvols negres al fons de la vall ens feren presagiar pluja però no fou fins gairebé als 2000 m. que no va començar a precipitar (una espècie d'aigua-neu).

El fred també era acusat per trobar-nos a la canícula de l'agost, i tot i anar suficientment equipats per a l'ocasió, els trams de neu de la part final ens van deixar els peus xops.

Just dues hores i mitja després d'haver sortit arribavem al refugi.

Com que el temps no acompanyava massa, el refugi era ple de gent tot esperant l'hora de dinar. Nosaltres, que ja portavem l'entrepà de Llavorsí, vam demanar un refresc i ens vam asseure allí on vam poder per dinar d'una revolada i pujar fins al llac per fer-nos la foto de rigor.

El descens vam decidir fer-lo per la pista tot passant per dos llacs més. El Naorte i el Closell.
El color verd turquesa del Llac Naorte ens va deleitar la vista durant una bona estona, i el Closell, més petit, era custodiat per vaques que pasturaven en la més absoluta tranquilitat.

La baixada per la pista fou un aburriment en tota regla. Només els 4x4 i algun senderista van trencar la monotonia del camí. Vam arribar al cotxe cap a les cinc de la tarda, cansats però satisfets. Un cop al càmping, vàrem tenir el temps just per dutxar-nos i demanar una cervesa ben fresca mentre vèiem com es ponia el sol. Un esplèndit final de dia enmig de les muntanyes del Pirineu.

Text: Jordi Guasch
Fotografia: Jordi Guasch