… Un somni fet realitat!
Sens dubte, una de les muntanyes més belles del món, el pic Cerví o Matterhorn es una muntanya que tot alpinista té ganes de pujar-hi des del mateix moment en que el veu, encara que hagi estat en fotografia. La piràmide perfecta, la seva escalada de poca dificultat però molta exposció i el fet de que estigui col.locat sol al vell mig dels Alps, fa que s’envolti d’un misticisme que li fa honor.
Ja fa anys que la muntanya esperava pacient els meus crampons, però sempre hi havia algun o altre impediment que feia que la gesta fos inviable. Enguany tampoc va ser un camí de roses, doncs l’incertesa va ser-hi fins l’últim moment.
Tot estava a punt per que la cordada M&M’s(Maixé –Morlans) –Ilercavònia fes el cim a finals de setembre, però un canvi de dates obligat per la feina va fer que els Ilercavons els fos impossible per dates. i A causa d’haver de fer acrobàcies familiars, el Pep Maixé tampoc va poder venir en un primer moment, que era el propici pel bon temps… Restant a l’espera a l’Espluga de bones concicions….
Amb aquesta incertesa vaig marxar cap a Suïssa amb la familia, El Bernat i la Gemma, fent un petit viatge pel Valais, per poder fer caminades i albirar els cims de més de 4000 m amb les seves glaceres almenys des de baix i disfrutar així de les vacances en familia fins arrivar al poble de Zermatt. Allí va ser quan vaig veure per primer cop el Cerví. L’imatge d’aquella mole de granit de 4478mt era corprenedora i em va captivar en el mateix momento. No podiem parar de mirar-lo…
Pendents cada dia de la Méteo, el Pep a l’Espluga i jo allí esperàvem pacients la finestra de bon temps que ens permetés pujar. Mentrestant, jo havia parlat amb un amic Suís/Català, el Robin que fa de guía a Vervier, que coneixia la muntanya, per tal de que quan ell hi pujes amb algun client, nosaltres el seguiriem consentidament, doncs un dels hàndicaps del Cerví es que es molt fácil perdre’s i perdre molt de temps.
Va nevar 20 cm un dilluns i van tancar l’aresta i totes les esperances de que amb el bon temps que feia fos segur pujar-hi tal i com voliem. El Pep ja no pujaria… Era dilluns i faria sol fins diumenge però amb condicions dolentes i l’aresta tancada… Jo marxava dijous i ja veia impossible que s’hi pogues pujar, però en Robin, que volia fer-lo a partir de divendres amb clients em va trucar i em va proposar de fer-lo dijous, que seria el primer dia que obrien cresta, per tal de poder observar les condicions reals de la via i portar amb garanties als clients. Jo vaig acceptar encantat tot i que creiem que sería difícil d’assolir cim per la quantitat de neu que fonia molt lentament.
Així doncs cap a dormir al refu de Hornli, una màquina de sangrar alpinistes, refugi a preu d’hotel de 5 estrellles on els guies de Zermatt tenen totes les comoditats i la resta el que queda…
La via en questió va ser l’aresta Hornli, que teniu aquí marcada a la foto. Els números son les fotos que anireu veien, així veureu d’on estan fetes més o menys i fer-vos una idea aproximada de la ruta. Si cliqueu damunt les fotos se us faran en gran, així que si voleu feu-vos gran aquesta de la ruta en una altra pestanya o finestra per tenir-la de referència quan aneu veient les altres.
F2 Vam sortir de matinada, concretament a les 4’50 sempre cedint el pas als omnipotents guíes de Zermatt. Era fosc i la timba no es veia però els primers moments van ser una mica estressants. Els 3ºC sota zero no es notàven, per que semblava que estèssim en una cursa, tot per no haver de fer cua als primers passos complicats… a partir d’aquí més tranquilitat. En total vam sortir la 60ena de persones que erem al refugi més alguns que dormien en tendes més avall.
F3. Vam arrivar en menys de 2 hores al refugi Solvay, on hi ha una inscripció en Català en honor al Barceloní que el va construir. Des d’allí vam tenir l’immens plaer, de veure l’albada per darrera del Mont Rosa, un altre 4000 que ja ens va fer l’ullet. Aquí segur que en farem una cordada Espluguina total!
F4 Aquí ja comença el veritable ball de bastons. Una placa llisa de 4rt ,la Mosseley plate, ens va fer tornar a lloc. Unes maromes de vaixell ens aplanaven el camí. D’allí vam fer cap a l’aresta en un terreny en condicions mixtes i aeri que ja deixava veure la cara nord.
F5 Buff els crampons treien espurnes, quina aresta més aèria i espectacular! Sen’s dubte el tram més bonic. Les parets de la cara nord agrestes i funestes queien en picat més de 1500 metres. Una brisa que a cops apretava feia que els 8 o 10 graus sota zero semblessin l’autèntic alè d’un pinguí! A partir d’aquí a més de 4100metres la concentració en la feina, ja era imprescindible. Ja que cada esforç es notava per la manca d’oxigenació dels músculs. De fet no vaig poder fer una bona aclimatació ja que amb el Bernat només vam pujar màxim fins a 3100m. Però les ganes feien que només penses pit i amunt!
F6 Arrivàrem a la màxima dificultat de la via, el Shulter.(l’espatlla) Es tracta s’unes parets d’uns 80m de IV+ que amb l’ajut de les cordes fixes es converteix en III+. Feia un fred que pelava i damunt les regletes tot era bocins de gel que feien que el piolet s’hagues d’esforçar en aguantar el pes del cos. Els crampons però feien la seva feina aliens als bocins de gel i pedra que anàven caient de les cordades superiors, que per sort només eren 2. El fet d’estar a 4300metres d’alçada amb fred i vent feia que allò que amb peus de gat faries sense corda aquí sembli un 6b.
F7 Encara no eren les 8h20’ i ja estavem al costat de l’estàtua de Sant Bernat de Menthon, patró dels alpinistes que guarda el cim impassible al pas del temps… Després d’una abraçada al nostre protector, només quedàven uns pocs metres per assolir el cim del Matterhorn!
F8 Ja hem fet el cim, el que va ser una il-lusió i un somni era real, ja estàvem al capdamunt d’una de les tres muntanyes considerades més boniques del món! Un moment per recordar tots aquells amics que voldrien ser allà amb mi, el Bernat i la Gemma, que patint m’esperàven a Zermatt 3000 metres més avall. En fi molta emoció al veure enarborar l’estelada al vent del nord, amb el piolet que la Gemma va pujar al Montblanc i el buff que el Bernat em va deixar.
F9 Després del cim Suís, vam anar a fer lItalià des d’on està aquesta panoràmica on es veu Zermatt a baix a l’esquerra i les parets que baixen cap a Cervínia a Itàlia a la dreta. Però el cim encara no estava del tot fet. Per dir que has fet el Matterhorn has d’haver tornat, ja que la major part dels accidents d’aquesta vella però perillosa muntanya han estat en el descens.
F10 La ruta de baixada és la mateixa que de pujada, ara molt més tranquils anàvem baixant i ja es veia poca gent. De fet de la 60ena que vam començar només 14 arrivaríem aquell dia al cim. La primera part de la baixada transcorre per la dreta cara nord, la foto, és més o menys on Whimper i els pioners que van pujar al cim per primer cop l’any 1865 van tenir l’accident que va acabar amb la vida de 4 d’ells.
Ells però no tenien ni l’experiència, ni les assegurances ni el material d’avui en dia! Ells eren veritables alpinistes. Des d’aquí els vull lençar un homenatge.
Seguint la crònica la pala de neu, pedra i gel d’uns 45º a 55º es segueix fins al Shulter altre cop on utilitzarem les estaques que hi ha per a fer petits ràpels i evitar el fatigós destrepar.
F11 Tota la pujada i la baixada, es fa a “l’ensamble” que pels neòfits en muntanya vol dir enganxats l’un a l’altre per una corda amb alguna assegurança entre mig i estar pendents no només d’un mateix, si no de l’altre. Per això la confiança amb el company de cordada ha de ser total. Com es veu a la foto la baixada ens la vam pendre amb molta més calma i parant als racons més bonics de la cresta per a fer fotos tan espectaculars com aquestes…
F12 Un cop al refugi Solvay a 4000 metres ja desaparèixen lees dificultats, però no l’exposició. A partir d’aquí sense crampons però vigilant la neu que es fa desfent ja que es molt relliscosa i una relliscada no es pot permetre. Des d’aquí el Robin i jo, miravem el cim que semblava ser allí mateix però alhora a lluny. Una mossada i avall!
F13 ja falten només 200m de desnivell pel refugi, i veiem un parell de Madrilenys que estan pujant… Buff no els hi queda res! Aquesta es la viva imatge d’un cim tan desitjat, molta gent que ho intenta, però pocs que arribaran a dalt. Quan els trobem els recomanem que no cal que pujin doncs només han fet 200 m de pujada en 7hores i per la part més fàcil… i els mostrem el camí de retorn doncs estàven un pèl perduts. Flipen amb el Robin ja que no els entén… Doncs ell es Suís, però de mare Catalana i clar parla Alemany, francès, anglès i Català. El Castellà només buenos dias… Quina planxa pels de Madrid quan vam dir que només sabia Català!
F14 ja som a baix! Hem arribat a la base de la paret, on una verge ens rep fent-nos l’ullet. Aquí ja tot es veu diferent i l’emoció et diu que ja ets a baix, que la gesta ja està feta i que es l’hora de veure una cerveseta gelada al refugi (a preu d’or líquid) i trucar a la Gemma i el Bernat, per dir-los que ja està fet! Un total de 7h i 25 minuts per pujar nan fent i baixar tranquils un cim que sempre recordaré…
Tenia tantes ganes de veure la Gemma i el pitit a Zermatt que vaig baixar corrent fins al telecadira de Swarzee 700m de desnivell avall. Allí vaig pujar al Telecabina on una japonesa hem va fer més de 20 fotos, quan hem va preguntar d’on venia tan brut i suat i amb la cara vermelleta del fred… Feia fotos fins i tot a la pantalleta de la meva càmara veient les fotos del cim. Jaja que divertit.
Envait per la felicitat, vaig arrivar a Zermatt, on m’esperàven al final del poble la Gemma i el Bernat on ens vam fondre en una abraçada i junts des d’allí vam acomiadar amb un somriure als llavis i petjada al nostre cor el Cerví; Que tans dies ens havia acompanyat en les nostres caminades i pensaments…
Text: Toni Morlans
Fotos: Robin, Toni i Gemma
