Buff Epic Mountain Festival 2018

 Una nombrosa representació del CAE, va pujar a la vall de Boí aquest primer cap de setmana de juliol per viure un calorós i intens festival de curses de muntanya!
Els nens van córrer la cursa del super 3, el Javi la d'11km, l'Octavi i el Bel la de 26km i el Marc, el Jordi Gil, el Sergi i el Toni la marató de muntanya amb més de 3000m de desnivell +. I les nostres parelles van aguantar estoicament la calorada per a ser les millors supporters de tota la vall!
En total 35 Espluguins vam conquerir les terres del romànic.  L'única nota negativa va ser que qui va començar la liada per pujar a la Vall de Boí, el Jordi Arbós, finalment per culpa de l'eterna lesió al turmell no va poder córrer. Una llàstima! Esperem que et recuperis aviat i tornis a donar guerra.

 Divendres tarda ja vam enfilar la carretera de Durro, doncs la Casa Llavasa, com no podia ser d'una altra forma va ésser el nostre camp base! Estrenant la barbacoa i ocupant la borda de dalt i fins i tot 3 furgonetes. Una gentada...

Les 4 gotes de la nit van fer una mica d'humitat i la calor ja era potent a primera hora. El Bel i l'Octavi, els primers de sortir suaven de valent pujant a Comaminyana mentre a la plana la canalla calenta va per afrontar les dues curses del club super 3.

Els primers a córrer van ser els més grans, ho van donar tot i van disfrutar de valent. Tenim el relleu assegurat!

La cursa dels més petits va tenir un ambient semblant, amb molta germanor i alhora competitivitat. quins esprints que feien!

Els nostres petits templers apretaven de valent tot i ser uns nap-buff! Quina calor! Com apretava!

 

Mentre per les alçades, els nostres "senglars" esbufegaven de valent. Al principi l'octavi i el Jordi van sortir junts, però arribant a Erill, ja és van començar a separar per afrontar la dura pujada al port de la gelada i posteriorment a la cresta de Comaminyana de més de 2600m d'alçada.

 

L'Octavi és retrobava i de quina manera amb la muntanya, en un ambient dur i exigent, el gran corredor que encara porta dins el va fer mantenir un bon ritme.

Content i animat recorria la cresta abans d'afrontar la baixada de més de 1000m metres seguits que l'esperava.

Una cresta que feia les delícies dels corredors alhora que notaven el xup xup a les cames per la llarguíssima tirada fins al cim. Tot i el patiment, al Jordi se li desdibuixa un somriure... I és que devia xalar per que costa més trobar una foto rient del nostre neoatleta que una cursa sense desnivell a Pirineu.

Una arribada acalorada i calorosa molt ben acompanyat i Després d'aprofitar que la canalla fessin totes les activitats que havien muntat arribava el primer dels nostres corredors.

 L'Octavi, que amb un temps de 4h35' va fer els 26km amb gairebé 2000m positius quedant a la posició 170. Amb bones sensacions es va retrobar amb el món de la competició després d'uns mesos parat. Les seves filles l'apuntalaven en cos i ànima, doncs la calor apretava de valent.

Una trucada ens alertava que el Bel ja estava prop de Boí. Tots els supporters, vam anar a buscar una ombra, i el vam esperar per que tingués una rebuda d'autèntic campió. I és que fa un any, ni ell mateix s'hagués cregut que seria Finisher d'una cursa tan dura.  

Acompanyat dels seus petits, va fer una entrada triomfal. Aìxò si, aquesta arribada... Se li va fer llaaaaarga!!!!  A empentes i rodolons va creuar l'arc de meta amb un temps de 5h31' i en la posició 344. dins el temps i dins dels objectius que s'havia marcat.

La mà diu que tot està ok, però el seu cos delata que està fus. I és que no és per menys! Quina cursa! Però d'això avui ja segur que no se'n recorda! Ja era un trail-runner. Ara ja ha assolit el segon nivell de super guerrer, Ja és un Skyrunner! Benvingut al Pirineu!

La calor era terrible, així que vam fer campament gitano i a la tarda tots a fer un banyet "xeco" a la Noguera de Tor. Fresqueta i regalada per a preparar les cames pel que vindria demà: la Marató de 42km amb més de 3000m de desnivell positiu. i el negatiu que Déu ni do com les gasta en aquestes contrades.

 Aquest mountain festival coincideix amb la baixada de falles de Barruera. Casualment una falla és va trencar davant nostre, i el Toni la va agafar per córrer els últims 300m abans de ser consumida a la foguera de Barruera. Sense voler-ho vam dur una falla i tot!

 

7 del matí, no fa fred i el gatosport sembla un polvoró sense aigua... Esmorzem i el Bel i el Quim ens baixen a Barruera per a poder començar la cursa. La gent calenta... Estan folls! si tenim 42km per calentar i recremar! Més de 500 persones estan a la sortida i anem força endavant, doncs ja ens passaran si volen. I patapam a les 8 en punt donem tret de sortida! Els 4 templers estem a punt i enfilem camí a Boí i Taüll.

La calor encara no apreta, i de patac ja ens fan pujar al far de les falles de Taüll, no portem ni una hora i ja tenim a les cames 800m de desnivell positu. Toca baixar. i baixar per la baixada de falles en un terreny herbós i molt dret ben tranquils per no acumular cansament a les cames...

Després de creuar-nos amb una cabra que també sembla que fa la cursa, seguirem el riu Noguera de tor pel camí de l'aigua fins a Caldes de Boí. Aquí la gent encara corre valenta, però naltres ja entrem en mode Ultra-Bisonte per a no cremar-nos. Els que ens passen esbufegant, ja s'ho trobaran.

Naltres anem una mica a fer el turista, així que anem treient la càmera i anar fent fotos. Ens mantenim el grup unit. No estem ni de bon tros tots en la mateixa forma, però sembla que aquest ritme ens es còmode als 4... Perfecte, camí dels estanys de la Gemena i amunt pel bosquet.
Mentres a baix, el Javi, el nou fitxatge d'enguany en curses de muntanya de curta i mitja distància calenta va per a donar-ho tot!

A dalt suaven la cansalda de tranki i per la part baixa de la vall el ritme era un altre!
La cursa de 11km va començar diumenge a les 9:30 amb  la méteo força be per córrer, els 3 primers km van ser bastant planets on hi havia gent que es va desgastar apretant com si fos un 10000 d'asfalt. El Javi,  va ser-ne conscient recordant la lliçó 1ª del manual del corredor que va aprendre a la cameta coixa! Així va anar fent fins a la primera pujada on va començar a tobar-se els que a la sortida li volien despentinar el senglar. Van sortir massa forts i va poder adelantar els que ja estaben cansats fins agafar el seu ritme per poder-la  acabar. Al km 10 va començar apretar, era l'últim km... O no! La cursa va ser de 12km que ningu esperava. Va acabar amb un temps de 1h20m i posició 68 de quasi 400 persones... I és que fa poc que s'ha convertit en un trailrunner però ja apunta bones maneres!

Tornem 1000 metres més amunt! Arribem a un altiplà, deixarem enrere els estanys de la Gemena i el camí que porta al Comaloformo i a un ritmet bo però tranquil anem marcant el ritme de pujada a una bona colla de corredors que ja comencen a acabar la bateria.

Cada cop que passem un riu, el Sergi fa les seves oracions amb els genolls dins l'aigua, el Marc omple la gorra d'aigua i el Jordi i el Toni fan uns escatxics a les cames per anar-se refrescant.
Aquí arriba el primer moment de crisi. El Sergi que ha entrenat menys que ningú té els primers símptomes de rampes... No ens queda res!!!! Buff! Res que no arreglin però una genètica Senglariana, un ibuprofè, 2 pastilles de sals minerals i un cop de fouet per a rematar la situació!

Com no podia ser d'altra manera reviscola com un liró novell i amb uns minuts d'espera a l'avituallament de l'estany de Llubriqueto ja el tornem a tenir amb nosaltres! Quina bèstia parda! El Jordi aprofita per passar novetats a les supporters que a la piscina estan fresques i atabalades amb la canalla que no para.

Pugem prop del pic del Ferro, i ens espera la baixada del "Rolling cheese" però aquesta vegada sense formatge de bola rodolant per la vessant sinó alguna que altra pedra que els companys de cursa ens van regalant. 500mde desnivell negatiu per arribar al refugi que tenia les aigües i coca-coles al sol. Quina baixada! ideal per a rebentar els quàdriceps abans de tornar a fer la gran remuntada cap al Comaminyana!

El Sergi ja estava recuperat i poc a poc avançàvem junts per anar superant els petits colls i vessants que ens menarien a la cresta.

 El Jordi estava eufòric, doncs era la primera vegada que faria una marató de muntanya. Però tanta pujada se li feia costa amunt, valgui la redundància. el Marc, a ritme tranquil, sense pressa però sense pausa pit i amunt als prats alpins per anar a buscar la cresta.

El Toni que portava el control horari en tot moment i anant on time i amb l'energia acabada d'ingerir pujava afuat la dura cresta. I és que no hi ha res millor que encertar amb l'alimentació per a poder disfrutar pujant mentre d'altres no poden alçar el cap de terra.

El Jordi, que en pla és com una gazela, a la pujada bufava, però no s'arronsava i amb un bon ritme acompassat i concentrat en les pedres del camí apretava el cul per poder arribar sencer al cim del Comaminyana que ben a prop quedava!

Arribem al cim! Quines vistes de tota la vall de Boí i de Senet. Amb l'Aneto treient el cap darrera la cresta de Salenques-Tempestades. Aquí l'avituallament amb l'aigua ben fresqueta va ser d'allò més gratificant. Els corredors Espluguins albiraven la llarga cresta i sobretot el seu final, al port de la gelada on trobaríem el següent avituallament...

El Jordi content com unes pàsques doncs ja havíem fet la major part del desnivell positiu crestejava amb cautela i determinació, tota la que no tenia el Toni que entrava en el seu terreny de joc i corria com si no hagués fet cap pujada pour "l'arète". Doncs era una autèntica xalada!

El Marc també disfrutava, doncs l'alta muntanya és un al·licient més que fantàstic per a poder aguantar bé de coco les hores que ja portàvem a les cames.

 Anàvem fent vídeos i fotos i en una filmació d'Askairunner, el Sergi es va fotre una patacada que es va rascar de dalt a baix! però és que és un autèntic Javalinot!

Eufòrics per l'excés de sucre i de Cafeïna i pel fet de saber que ja només ens quedava baixar cap a Barruera fèiem l'indio cada cop que teníem la càmera a la mà. Una altra trucada i un enviament de posició per a poder comunicar al nostre públic on ens trobem i avall! Som un equip, i la gent ho sap el comentari que ens van fer un parell de cops de: Esto és un equipo! Hasta para mear lo hacen juntos! I és que si para un, parem tots que som un equip coi!

La baixada és fa llarga com un dia sense pa, ara és el Marc que té les primeres sensacions de rampa, però amb un ritmet més suau i afrontant la baixada amb la frescor dels riuets anem recuperant i arribem a Erill la vall, a 50' del tancament horari! Va i ens diuen que queda una hora per Barruera!!!! Que???? Que no arribarem a temps??? El Toni, no ho veu clar però prefereix no arriscar i baixem a bon ritme i quan som al pla del riu agafem un ritme de 5'/km que fa que adelantem a més de 20 persones. Això sí no exempts d'esbufegar com a búfals! Som a 5' de l'arribada i els nostres cossos ja tenen la pell de gallina fins a les entranyes... Sentim que de lluny una gernació de públic ens aclama! Quina emoció els ulls ens comencen a brillar com la Candy dels dibuixos animats i afagem amb els braços oberts els nostres petits...

I contents i amb bona cara com si no haguéssim corregut ni 10' arribem amb una dosi d'endorfines pels núvols... Som la sensació del públic, el terror de l'avituallament, els Espluguins arriben junts amb gran volada, i és que encara que arribis en la posició 304, el més important es haver assolit l'objectiu que t'has marcat. Acabar dins l'horari, fer un bon entrenament per la CCC de Chamonix i haver passat un cap de setmana esportiu d'allò més entretingut! De la calor, i d'altres penúries, ja no ens enrecordem.
L'arribada és corprenendora quan portes el cansament acumulat a les cames i el cos, però la vida que et desprenen tota la canalla que et vé a rebre fa que puguis treure forces d'on ja no hi son! Medalla de Finishers i un gran record a la  butxaca!

Text: Blogger
Fotos: Toni, Gemma, Canosports, Marc, Jordi, Sergi

 

 

Marcha de los tres Ibones. La "no cursa"

Vine a córrer una marxa pels paratges de la selva de Oza! Això em deia el Jordi i certament tenia raó! Quins paratges més xulos que té aquesta ampla vall a cavall entre Navarra, Occitània i Aragó. ara lo de Marxa o cursa??? Déu ni do! Quina marxa més hippie! Començant pel dorsal: un foli amb un numero pintat amb retolador i acabant pel marcatge del recorregut... Per flipar!
Així que emmig de concerts i finals de curs marxem amb furgo cap on Jesucrist va perdre l'espardenya... Buf Després de 4h de cotxe ens donen dorsal i a sopar i dormir.
L'equip del CAE a punt de donar guerra per aquestes contrades!

El matí s'alça fred, així que haurem de posar-nos el jec i anar a fer el control de signatures d'evasió de responsabilitat! i no m'extranya! deixar sense marcar 8km d'alta muntanya en el lloc amb més boira té tela! No sé quanta gent es va perdre però segur que uns quants.

Tret de sortida puntuals a les 7:30 i pit i amunt cap a l'Ibon de Acherito. Comencem a bon ritme, anem al segon grup. Per davant un grupet de 4-5 escapats van tirant i just per radere nosaltres a ritmet de 5'/km fins que comença la pujada forta que a ritme bisonte anem trampejant.

Fem una bona part de la pujada a l'ombreta i s'agraeix. Aviat el sol sembla que apretarà. Darrera el Bisaurin i la divisòria amb França. JA ens hem oblidat de tenir els peus secs. El terreny "pedregós" resulta ser tou i de prats alpins en el 90% del recorregut i carregat d'aigua. Així que cada estoneta sentim com la frescor envaix els nostres peus.

Arribem a l'Ibon de Acherito. ja portem gairebé 2h i ja hem fet la meitat de desnivell positiu. l'avituallament de la "no cursa" era una rajola de xocolata. L'aigua ja te l'agafaràs de l'ibon o d'alguna deu que baixi de la muntanya. No coneixem massa la zona però es veuen pastures. Així que agafar l'aigua serà una altra de les aventures que ens deparava el dia.

Els paisatges eren espectaculars, prats alpins, el castillo d'Acher, la mesa de los tres reyes, uns quants Casi 3000 d'una bellesa magnífica.
Tota l'estona teniem un parell de serenos que ens anaven adelantant i deixant-se agafar. Naltres a ritme bisonte intentant no parar a les pujades anàvem fent a mode Ultra.

Feia un dia anticiclònic total i encara no apretava la calor. El paisatge, la companyia, el terreny i tot plegat feia que disfrutèssim de cada passa. de tan en tan trobàvem algú de l'organització amb una rajola de xocolata i que ens oferia aigua de la seua cantimplora. Doncs els avituallament eren bastant per fer autosuficiència.

Arriba el moment de travessar a França. la cara nord està immersa en un mar de núvols. Això marcarà en bona part la cursa. Doncs resulta que ens diuen al control:
- Los Franceses no nos dejan marcar en francia la carrera.... Bueno tampoco sé si lo hemos pedio jaja! :) Amb els ulls esbatanats agraeixo haver plastificat el mapa que et donen de record de la ruta. Doncs ens serà imprescindible! Entrar a Mordor emmig de la boira sense el track i sense cap marca! Buf! Comença el periple. No fa fred, però la temperatura cau uns quants graus i emmig de la boira el Jordi que ja l'havia fet va evaluant si li sona o no li sona... Buf quin cacau! 8km ens esperen perduts per camins d'herba i pedra que es perden a cada moment sense cap referència a més de 20m. De fet va ser un moment tant estressant que ni la càmara vam treure! I ves per on no en tenim cap foto fins que no vam sortir de la boira.
A l'arribar al refugi d'Arlet, que no veiem ni la casa ni el llac, van tallar la carrera. De fet naltres la fariem complerta ja que voliem fer només 2 ibons. Els que n'anàven a fer 3 els van fer tornar com nosaltres.

Així doncs tirant d'orientació pura i dura i deixant de banda les sensacions, vam tirar de mapa i a fer derives expresses per a poder trobar el coll de baixada. Que tenia un cartell que no el veies fins que no estàves a 2m! Després d'un convenciment de que anàvem per bon camí l'humor ja estava millor i mapa en mà ens disposàvem a baixar al canchal de Aguas tuertas.

De fet si que estan tuertas sí! ja les tastariem! Amb lo que ha arribat a ploure allò de baix era una atuèntica ciénaga!

La baixada al plano de Aguas tuertas també va ser una mica trambólica! Doncs per variar van desaparèixer les cintes i vam fer un camp a través! farts d'haver-nos de buscar la vida mirant cintes vam dir això és aquí baix! Doncs avall que fa baixada!

Dins de la foscor absoluta de la boira vam haver de travessar el riu un parell de vegades, en algun punts força profund! Doncs au a descalçar-se la veritat no sé per què! per que just d'esprés queies en un fangar fins al genoll! 

Després de fer una mica el mec per allà i posar els peus en aiguamolls i tolls arribàvem al refugi d'aguas tuertas. Allí hi havia una mica més d'avituallament, doncs vam agafar 4 xuxes i un aquàrius i avall! Ens esperàven 8km de pista de baixada. Buff! una mica pallissa per que vas cansat i de seguida en poses a 5' i poc el km. Pista llarga a tota la solana. Per davant un parell de nois de la cursa de 3 ibones i naltres a darrere. i per darrera uns quants més que els anem deixant a poc a poc.

El ritmet és bo! I avancem ràpid. Ja estem a prop de l'arribada on ens espera la Gema amb l'escallot per donar-nos la benvinguda! No sabem que hem quedat, ja que en principi anàvem els primers dels 2 ibones. Però el descontrol de la boira va fer que fessin girar la gent abans d'hora, d'altres que no passaven pels controls, gent que arribava per tot arreu. Una mica Xou! l'important, tot i fer gairebé 2km més, vam fer aproximadament el mateix temps que el Jordi havia fet l'any anterior, i el més important haviem xalat i sumat un bon entreno de 5h20' amb més de 1600md+ i 37km pel Pirineu

A l'acabar no podia faltar un bon banyet al riu, un entrepà de llonganisses. 4 o 5 dins el pa sense sucar ni res! Aquests aragonesos son folls!
i es clar... 4h de tornada en cotxe i a continuar els actes!
Total, una magnífica vall que ens brinda tot un seguit de paisatges i senders espectaculars i una no cursa molt hippie que fa que xalis d'allò més!

L'important es anar sumant experiències. Tornarem al lloc. No sé si a la mateixa cursa però si a trepitjar aquest terreny pseudo-pedregós. carregat de fant i bones vistes!


Text: Blogger
Fotos: Jordi i Toni

Marató de Montserrat 2018

Aquest estiu ja tenim objectiu! La CCC, la germana petita de la Ultra trail del Mont-blanc a Chamonix. I per poder preparar una cursa de 101km amb més de 6000m de desnivell, hem de començar a fer curses que siguin força dures. I la primera d'aquestes ha estat la Marató de Montserrat.

Així que a les 6 del matí quan encara no havien acabat de posar les carreteres, anàvem els 3 ràners del CAE, el Sergi, el Marc i el Toni direcció cap a Collbató. Punt d'inici de la Marató de Montserrat. Un circuit espectacular de 43km amb més de 2500md+ força trenca-cames i amb uns horaris de tall força durs. A la sortida ens vam trobar 2 Espluguins més. l'Albert Vilà i el Jose Angel Castro.  Feia frescor. 5graus, així que ja vam sortir amb l'armilla, manguitos i el buff ben amunt!

Eren les 8 puntuals quan sonava el tret de sortida i sortiem els més de 300 corredors pels carrers de Collbató per fer una mica de bucle per la població i començar a enfilar ja el camí al monestir. Vam començar a ritme bisonte aproximadament a 6'/km. anavem tranquils però sense badar. quan va començar la pujada... Tothom a peu! I ara què? Després de caminar un ratet ja vam veure que haviem de començar a córrer i avançar gent o ens quedariem molt enrere. Així va ser com de manera progressiva arrivàvem al pla de Sant Miquel per posteriorment arribar al monestir de Montserrat.

 Passant pel monestir, tranquilitat, els guiris a les 9 encara no hi branden per allà. Ara venia lo bo... ens esperàva el camí vell de Sant Jeroni amb més de 1200 escales. Pit i amunt! 1h d'escales totes diferents amb baranes a bocins. Encara hi havia una mica de boira per dalt que donava un aire més místic encara a aquestes precioses i singulars muntanyes.

Junts els 3 genets templers, vam coronar el cim de Sant Jeroni abans de les 2h ja amb 1100m de desnivell a les cames. després tornàvem a baixar de l'aresta cimera i ja ens desviàvem cap al camell de Montserrat i la canal del migdia per pujar a les immediacions del Puigros. Havia plogut més de 30litres el dia abans. Els senders regalimàven d'aigua i la pedra conglomerada Montserratenca relliscava com una pista de gel. Aquest bocí va ser especialment penòs i tot i que era d'una bellesa ferèstega i corprenedora vam gastar 1h30' per a fer 2km. Molt rodador, si senyor! Vam passar de la cara nord a la cara sud direcció al Refugi Vicent Barbé.

 El camí ara baixava més que pujava, però era tan trenca-cames que tenies la sensació que mai arribaves i sempre era pujada! Ja haviem superat la mitja marató en unes 3h 30' i ara el camí es deixava córrer una miqueta més. A voltes el camí estava tan enfangat i pendent que havies de baixar com un mico saltant d'arbre en arbre penjat de les branques. Deixàvem enrere els frares encantats direcció can Massana.

El camí està ple de raconets increíbles per a poder fer fotos, tot i que només portàvem un mòbil encara ens vàrem entretenir a disparar alguna fotografia. El fet d'anar a ritme d'ultra només per sumar metres i quilòmetres, et permet disfrutar de la muntanya i del seu paisatge. Un pit-roig ens va venir a veure prop del refugi mentre rosegàvem un tros de barreta amb avellanes. Si una cosa recordarem d'aquesta cursa a part dels paisatges, son els seus avituallaments. N'hi havia més de 10 i en cap moment passàven més de 4km sense que almenys poguéssis mullar la gola amb un got d'aigua. Això és una cursa de matrícula d'honor. pel que fa avituallaments i senyalització. Milers de llaços grocs per la muntanya ens marcàven el camí sense que en cap moment dubtéssim d'on passar. 

Arrivem a can Massana! Ja som al km 23 i ara després d'un pa amb nutella ens queda un bocinet de relax fins a agafar el camí dels francesos. Allà hi trobarem "el  mur" i mai més ben dit! 900m de desnivell que t'arriben de regal al km 28 per a poder treure els bastons i disfrutar del cant dels ocells. Vam arribar-hi prou bé d'estat. El Sergi que en els últims km ja havia tingut alguna ombra de rampa i alguna "pàjara" va decidir aixecar una mica el peu i ens va dir un ja m'esperareu a meta...  Així doncs el Marc i el Toni van enfrontar aquesta pujada amb una miqueta més de ritme. El Marc va tenir una mica de baixon a punt d'arribar a l'avituallament que ràpidament el va refer. El Toni, estava força bé, però les articulacions del genoll ja començaven a queixar-se. Junts van arribar al camí nou de sant Jeroni on davant el cavall Bernat, ja viràvem per passar sota el gorro Frigi. Allà un grup d'excursionistes penjava un llaç groc de més de 40 metres d'alçada. Amb la pell de gallina i els genolls cridant, passàvem per davant el funicular de Sant Joan i ja agafàvem el camí de les Bateries per baixar. Un camí arreglat i bonic per baixar. El Marc va ensopegar amb una ratlla de llapis. De fet anàvem ja justets de força i qualsevol pedreta del camí semblava un bloc infranquejable.

Només quedava la recta de meta. Amb un noi del terme vam fer a 5'/km l'Últim km per arribar sota l'arc davant els aplaudiments dels espectadors. Vam entrar junts agafats de la mà com si haguéssim fet una gran proesa. Però es que el millor de ser finisher en aquesta classe de curses es poder-ho fer com quan anem a fer muntanya! Acabar bé, acabar junts i acabar amics! 

Arrivant una mica de refrescament, i en pocs minuts després arribava el Sergi que ja estava plenament recuperat però amb mooolta son. De fet baixant l'últim tram s'adormia corrent! Es que qui te canalla petita... No dorm quan vol! A l'arribar, l'organització ens tenia preparats un gotet de caldo, una bona i fresca cervesa i un entrepà (o 2) de llonganissa que va entrar com si fos un plat de paella.

El resultat i el crono és el de menys quan vas a disfrutar i acabar. Però a mode de referència els Espluguins vam fer els següents temps:

- Albert Vilà: 5h52'

-Toni Morlans: 7h04'  (CAE)

-Marc Martí: 7h04'      (CAE)

-Sergi Monlleó 7h17'  (CAE)

-Jose Angel Castro 8h24'

Una bona cursa, per tornar-hi l'any que ve. Bon ambient, espectacular recorregut, magnífica organització i marcatge i millor companyia. Vam trobar a faltar la nostra gazela, el Jordi Arbós. Que lesionat del bessó per que no para mai no va poder estar amb naltres a la línea de sortida. A veure si l'any que vé no hi falta! L'Octavi també estava en nosaltres en pensament però encara no va s'ho va veure massa clar tornar a les andades. Però ben aviat tornarà, vestit de verd i amb il.lusió!
L'any que vé més i millor a Montserrat! Ja que la mitja marató també es igual de bonica i segur que algú més enredem!!!
Ara a per la pròxima, que ens durà a fer un trail per la vall d'Ansó i Hecho, una marató a Benasque o potser ja serà una marató d'alta muntanya també per la vall de boí...

Text: Blogger
Fotos: Sergi i Toni

10 Anys de cameta coixa, 21km d'autèntic Trail-running

Un any més, els Espluguins del CAE, vam anar a Miravet a gaudir de les seva gent i sobretot de les pujades i baixades de la mitja marató més llarga del món! Enguany les dones amb nocturnitat i alevosia ens van deixar plantats. I ens va tocar només a l'equip masculí a representar el nostre poble! Encara ploren ara pels racons els músics de la cameta esperant les nostres fèmines! Pobre gaiter. Encara no ha alçat el cap! Sort que l'any que vé no fallaran! ;)

El dia començava emboirat com sempre, però la temperatura de 10 graus ja denotava que aquell dia apretaria de valent. En aquesta edició s'estrenava a la cursa llarga el Bel, que amb la lliçó molt ben apresa com a empollon que és, ho portava tot molt mesurat. i També s'estrenava en una mitja marató el Javi, que tot i que el vam avisar com a tants d'altres va pagar la novatada de les pujades Miravetianes.
A l'arribar el Javi estava una mica espantat per la boira i va decidir deixar els tirants al cotxe. Poc s'ho pensava... Vam pujar a peu tranquil.lament cap al Castell on després d'un ínfim calentament ens disposàvem a entrar al castell per a preparar la sortida!

 A fora els nostre supporters més fidels: La Gemma, el Bernat i la Guiomar aplaudien sense parar per animar els més de 650 corredors que van competir en aquesta edició.

Canons a punt, els bons a davant i naltres a radere i Pum! Espetega el canó i donem el tret de sortida! Avall que fa baixada per la carretera. Aquest any tots 4 junts i més tranquils. Doncs es tracta d'acabar amb garanties sense límit horari. Ens quedàven per davant més de 1300md+, 21km i 5 pujades i baixades!

Comença la pujada a la Covalta: El Bel, que s'ha estudiat el recorregut i seguit totes les indicacions agafa el seu ritmet i pim pam pim pam va pujant. Una mica més endavant el Presi, el Toni i el Javi intentant no desgastar-se van adelantant de tant en tant una mica de gent.

El Javi a mitja primera pujada és posa al capdavant del grup amb una pujada d'adrenalina fruit del fragor de la cursa. De seguida li parem els peus. Un -Javi, no t'emocionis que és la mitja marató més llarga del món! Una mica escèptic va fer cas, però de seguida va veure que cada imprudencia en aquesta cursa es pot pagar...

Arriba la primera baixada, la boira encara hi és present i anem fent les àrides crestes i barranquets fins arribar als primers avituallaments. A la baixada una mica d'envalontamenta però de seguida ens posem altre cop a mode retrac.

Ja portem gairebé 45' aviat hauriem de fer el primer mos. arribem al segon aviuallament. El Belsegueix amb el seu ritme, el Javi ha vist que ha d'aprofitar els avituallaments doncs no porta cap bidonet ni minjar. El Marc i el Toni acompanyats d'unes Tortosines que ens adelanten a cada baixada fan la part mitja de la cursa. El grup dels 4 ja s'ha partit ja que cadascú ha agafat el seu ritme Bisonte.

A cada avituallament carreguem aigua, i minjar. Estem a punt d'arribar a la Crono-escalada. Portem 1h38'... Buff! Anem una mica justos si volem baixar de les 3h! l'any passat vam passar aquest punt a 1h26'

Anem sobrats de forces així que ens mirem el Marc i el Toni i diem objectiu: No parar! Dit i fet, a ritme bisonte però sense parar de córrer comencem a bon ritme la crono-escalada. De fons la gaita ens marca el final de la pujada. Anem avançant gent sense parar. Allà és on veus quan la gent ha acabat realment les piles... Adelantem l'Espluguí Albert Vilà de Alliberaadrenalina Atmosfera Trail. l'Animem a seguir-nos però va bastant fus. l'haurem de fitxar pels entrenos! A la part de la cresta el binomi Toni -Marc es separa una miqueta ja que hi ha força gent i és dificil mantenir un ritme plegats. Arribem a dalt amb forces d'afrontar bé la cresta i disfrutant de valent de les vistes Ebrenques.

Una mica més enrere el Javi afronta amb penes i treballs la Crono. Ha començat bé, però mai havia fet una mitja marató. Això no es pujar a la Pena és deia. Comences la Crono quan ja portes gairebé 800md+ i les forces flaquejen. L'estratègia de cursa és important, i ara ja ho ha aprés. Pujava caminant amb el cap cot com aquell que busca bolets fins que la deshidratació i la manca d'energia el van fer assentar en una pedra veient incrèdul com la gent anava pujant a punta de gas... Fins que un àngel en forma de princesa "Leia" va aparèixer davant seu.

El Bel com la faula de la llebre i la tortuga pujava feixuc però a bon pas amunt! Bel al rescat! Sort que l'empollon portava un parell de bidons d'aigua. Va avituallar el Javi amb beure i menjar i va continuar amunt cap al seguent objectiu: la Cresta, Pujar a la Covalta i provar d'adelantar el Guillem de Montblanc que poc a poc veia que el tenia al seu encalç.
El Toni, baixava la cresta animat a fer un rècord propi a la tremenda pujada a la Covalta damunt el castell! la cinquena i més dura pujada del dia! I així va ser. Per primera vegada en un grapat d'anys el Toni va aconseguir pujar-la pràcticament tota corrent!

El crono anava bé, baixaria de les 3h!
5' per radere el Marc, va pujar també com una gazela per entrar triomfant per l'arc d'arribada.

Una mica més endarrera complint els timings previstos el Bel enfilava la última pujada havent adelantat al Montblanquí i amb la certesa que baixaria de les 3h30' que li vàrem pronosticar. A baix ens esperàven els més fidels seguidors, la canalla que van acompanyar el Bel com si arribes d'una ultra-marató!

Temps pels massatges, provar recuperadors de micro-circulació vascular i a fer l'esperada cervesa, esperant el Javi que arriba convertit en un autèntic Trail-runner Espartà! Està rebentat! No pot dir pruna! Arrossegant els peus l'acompanyem cap a la carpa regeneradora i ja comencem a fer cua pel dinar mentre ens anem a canviar.

Com sempre, el dinar justet... Justet per no agafar un atac de gota! Quin festival! Pa, poma, fideuà, la perola d'estofat, pizza, tassa de caldo, Iogur i llesca de nutella per si t'hi cap! Jo crec que ja tenim tota la vaixella complerta de terrissa! Tot i això vam fer net! Gassss al plat!

Una cameta més! Vam disfutar-la, vam patir-la i vam fer una mica més d'equip! L'any que vé no poden faltar les més esbojarrades runners de casa nostra! I els més màquines del nostre equip com son els Jordi's!
La Cameta, mai et deixa indiferent. Quan l'has acabat t'omple de satisfacció i d'orgull. I ara sí ja podem dir: Tenim dos autèntics Trail-runners nous a l'equip! Bravo Javi i Bel!


Text: Blogger
Fotos: Ebreactiu, Nació Muntanya, Gemma Roselló