La cresta dels Gourgs Blancs

Un altre any, la cordada Perejoan, vam anar a fer una cresta al Pirineu. Enguany la triada va ser la que va des del pic Jean Arlaud fins a la Torre Armengaud passant pels Gourgs Blancs de 3129mt. Una cresta curta, però molt aèria que ens va fer disfrutar de valent tot i el malestar que duia el Xop, angines incloses!
La jornada va començar el dia abans, havíem de fer nit al Refugi d'Estos, i com que ja coneixiem el camí ens vam arriscar a anar-hi en bicicleta, pensant que després de la caminada de l'endemà es faria més agradable tornar al cotxe, i la vam encertar! Pujant una pallissa, però baixant una delícia!
Després d'una bona matinada, vam remuntar la vall de Gías fins als llacs, allí el Xop ja va veure que seria un dia de patiment, per que no es trobava bé, però la muntanya el cridava i vam decidir seguir amunt. El nostre primer objectiu va ser anar a buscar el coll dels Gourgs blancs, que ja es etretingut i amb alguns passos aeris. Un cop al coll remuntar el Jean Arlaud buscant el camí entre grans blocs que semblaven difícils d'escalar però que en cap moment passaven de ser PD.
i d'un cim als Gourgs Blancs per la cresta ara més ampla i costeruda fins al cim del Gourgs blancs, (Foto portada) D'allí una magnífica vista del Posets i descans ben merescut.
A partir d'aquí fins la punta Lourde Rocheblave la cresta es complica i fa que el progrés sigui lent, sumant que cada cop el Xop patia més amb febre i tot. Malgrat això seguia disfrutant del paisatge, dels passos acrobàtics i del ràpel, que es pot fer per tal d'evitar la part més exposada de la cresta.
En la foto es veu el Gourgs Blancs a mà esquerra i al costat la Torre Armengaud. la foto parla per si sola, quina bellesa de muntanyes amb la seva cara nord agreste i ferestega. i la cara sud, que no la regalen, però bastant més assequible, en tot moment es manté a PD+, i si es puja a la segona cota del Gourgs Blancs, AD.
El Xop crestejant la cara sud, després d'haver menjat una miqueta i amb una mica més de bona cara...
Un cop sortit del cordal de la cresta, tartera avall amb l'adrenalina gastada, el mejar exhaurit, l'aigua acabada i amb una mica de febre i desvaiment ens va costar més del doble de temps del que haguéssim tardat en condicions normals. Però no es pot triar com et trobaràs i amb paciència i força de voluntat vam aconseguir arribar al refugi i després al cotxe.
Una gran pallissa per recordar, amb una gran recompensa. Fer una de les crestes més espectaculars amb poca dificultat i poc exposada.
La veritat molt recomanable. Cal dur corda pel ràpel optatiu, i casc important al corredor de pujada al coll de gourgs blancs per la possible caiguda de pedres.

Text: Toni ;Morlans
Fotos: Xop i Toni

13 mesos per fer un 3000!

El passat 16 de juliol, a les 5’30 de la matinada sortia l’expedició que havia de portar al Bernat i la seva família al cim del Robiñera de 3003 mts d’altura a la vall del río Real, al costat de la vall de Pineta i la cara nord del Monte perdido.

El dia va anar perfecte: solet, un camí relativament fàcil, poqueta neu a travessar i una cresta ampla i disfrutadora.

A les 8’45 feiem cim amb una miqueta de fred, però gaudint de les meravelloses vistes que ens oferia aquesta talaia de les tres Sorores, el Vignemale, la Múnia, el Neouvielle… En fi un magnífic mirador. Va ser un moment molt emocionant no només pel fet de pujar-hi en família, si no pel significat d’aquella ascenció per a tota la família…

Amb aquesta gesta el Bernat, dels més petits del Secae, s’ha convertit en un nou Pirineista.

Felicitats de tot cor!

Les primeres llums del dia ens mostraven la silueta del Robiñera

La Gemma observada per un vell conegut Monte Perdido

La cresta ampla i fàcil amb unes vistes impressionants

Nomès alguna congesta va fer posar els crampons a la família alpinista!

Text: Blogger

Fotos Gemma i Toni

Sortida xerrada a la "Feixa del Colom"

De la manera més simple i espontània, degué sorgir la idea. En comú: l’afició muntanyenca i pertànyer al CAE. El repte: escalar una via ferrada. Membres de la secció d’alta muntanya i l’excursionista del Club Atlètic Espluguí vam compartir una sortida especial i fora de programa. Una experiència molt profitosa i didàctica, amb l’afegit que suposa consolidar la coneixença entre gent d’una mateixa entitat.

Pujar una via ferrada és una modalitat d’escalada que consisteix a progressar per una paret vertical o bé horitzontal -flanqueig- ajudant-se d’unes instal•lacions fitxes metàl•liques. Qui més qui menys, aquesta premissa, la tenia clara dins de la colla excursionista. Calia grimpar amb l’ajuda de cables d’acer i d’altres enginys metàl•lics com : esglaons, passamans, cadenes....


L’oferiment que ens van fer el Toni Morlans i el Marc Martí -secció d’alta muntanya del CAE- fou de fer-nos de guies i instructors en l’escalada de la Via Ferrada de Sant Joan . Hi havia d’haver una xerrada prèvia per tal d’ explicar els diferents passos per poder progressar amb la màxima seguretat en el món vertical de les vies ferrades; a continuació, tindríem l’oportunitat de posar en pràctica els conceptes adquirits en una paret.


Així, el diumenge 2 de maig, a les nou del matí, la Sala Polivalent de l’Antic Hospital es va convertir en aula de divulgació i escenari de simulacre. Cordes penjades de callats altaveus, estris amb noms estranys, instruccions dibuixades a la pissarra, nusos enrevessats a les cordes... En definitiva, un curs intensiu de dues hores. I amb la lliçó fresca i apresa, de pet a la Via Ferrada “ La Feixa del Colom”, al costat de l’Ermita de Sant Joan.


Ja a peu de paret - sota l’atenta supervisió dels nostres instructors- ens vam anar equipant amb el material reglamentari: arnès, baga d’ancoratge amb dissipador d’energia i el casc! La nostra aparença era talment d’escaladors consumats i bregats en l’ofici.


La verticalitat que s’aixecava davant nostre era absoluta; els noranta graus eren sostinguts fins als darrers metres, on un lleuger desplom donava l’afegitó d’emoció.
La progressió seguia el protocol estudiat moments abans, de manera que es deixava un espai de seguretat entre cada escalador. Moviments lents, però segurs, anaven fent avançar peus i mans, mentre els mosquetons resseguien, també amunt, el cable de la vida.


Els esglaons metàl•lics en què ens aferràvem de mans per impulsar els peus estaven subjectats sòlidament a la roca i donaven la màxima confiança. Aquesta via va ser equipada per membres de la Secció d’Espeleologia del Club Excursionista de Montblanc. Té un recorregut total d’uns 400 metres en trams verticals, de descens i de flanqueig.


Un cop fet tot el circuit, i per cloure l’escalada matinal, que millor que una davallada divertida: baixar amb l’ajuda d’una corda d’escalada fent un ràpel!

Un matí diferent, un matí en què vam experimentar amb l’abisme, vam jugar amb el buit sota nostre i durant el qual, potser en algun moment, vam dubtar de si calia exposar-se al perill controlat.
Un matí que va unir una mica més els llaços d’amistat d’una colla que gaudim amb la natura.
Antoni Sabaté

Escalada clàssica al Nas de la Riba

Aquest dimecres després de molt de temps de no fer gran cosa per fi ens vam calçar els atuells clàssics i amb el Santo, vam anar a fer una via clàssica de 3 llargs a la Riba. En concret a la paret del nas, que tothom veu mentre redueix per que no l'agafi el radar...
Aquesta via en concret es diu Izquierda i constra de tres llargs.
Poca gent la deu haver fet des que els pioners la van obrir el 1974, per què, no per que sigui difícil, si no per que tot el poc material que hi ha està ben rovellat!
El primer llarg, està reequipat amb parabolts amb una bona reunió i podriem dir que es un V amb un pas de 6a. a partir d'aquí comença l'aventura i el romanticisme... i per que no el desbrossament de la selva! El segon llarg comença per un diedre amb un parell de claus i un burí que deu fer 20 anys que estava rovellat! quina por, no ens en fiem i col.loquem un fisurer, a partir d'aqui ja no hi ha res més sortim per la dreta en un pas de valent i deixem a la dreta una altra via d'A2 que puja pèl costat del nas. Apartir d'0aquí vagues friends grans i mitjans i algun altre tascó ens fan entretenir un ratet.
Fem reunió en un oliver bord la mar de ben anclat. el tercer llarg es més fàcil, però més erràtic, Això sí una autentica selva, que sort d'anar amb pantalons llargs i tot i això una picor d cames...
No passa en cap moment de 4+ i s'arriva al cim poden assegurar des de la reunió de la via del costat, per on rapelarem amb un rappel volat de més de 50 metres que posa els pèls de punta...
Si aneu amb dos cordes de 60 arriva sobrat, si no abans del desplom del nas, hi ha una bona reunió per a fer el canvi de cordada...
En definitiva una escapada fugaç i plàcida i un magnífic dia d'escalada... i com sempre ultimament ens hem deixat la càmara i a fer foto amb el mòbil al cim del Nas!


Text i foto: Toni Morlans

Triomf a Miramar per equips

Enguany els de l’AAEET de Valls van tornar a organitzar la cursa d’orientació de Miramar, que si bé es una cursa de caràcter popular, no hi falta el nivell amb els corredors. Dos circuits de 7 i 15 km amb molt de desnivell i duresa i amb sorpreses amagades dins d’arnes d’abelles…
Tot començava al poble de Miramar el dia 22 de novembre a partir de les 9 del matí on el corredor del SECAE, Toni Morlans, junt amb el Joan Borràs Ambdós pares primerencs, i companys de feina, son qui es van emportar el trionf per equips en el recorregut llarg.
Un magnífic dia i el fet de que tot i no estar en plena forma van formar un exel·lent equip d’orientació que els va dur a traçar correctament i amb un menor esforç físic a la victòria.
En categoría individual Edu Vizcaya del Club orientació Montsant va ser qui va arribar primer, seguit de Jordi Pàmies, Espluguí del Mas Virgili i tercer el company Jordi Coral.
Una magnífica cursa que no us podeu perdre l'any que vé amb desenes de regals per sorteig , que això sí els nostres corredors no van arreplegar.

Text: Blogger
Foto: Gemma Roselló