Cresta dels Besiberris

Un d’aquests dies calorosos d’agost el Xop i el Toni vam anar a fer la cresta de Besiberri, una cresta d’una bellesa sorprenent, seguint un itinerari tècnic i atlètic que ens va portar per l’esmolada cresta que separa la vall de Bohí de la vall de Senet.
Com totes les sortides en que anem amb el Xop, no hi falten quatre coses: Matinada al canto, pallissa tremenda, molts 3000’s i “mañanitos”.
Així doncs per tal de que no ens enganxi tempesta en plena cresta de cara al migdia, ens disposem a caminar a les 4h30’ del matí amb un grapat de” Mañanitos” al ventre.
Travessem de cap a cap l’estany de cavallers amb l’única llum dels nostres frontals, i un cel tot estelat on Mart brilla com mai! d’allí enfilem la Pleta de Riumalo i el barranc homònim fins a l’estanyet de Malvesina. A partir d’aquí pedrera i el sol comença a despuntar darrera nostre i ens il•lumina ja la paret del Besiberri Nord que s’alça imponent davant dels nostres ulls.

Comencem l’escalada del Besiberri nord considerat dels més difícils d’escalar per la seva via normal per un seguit de corredors a voltes perdedors, que poc a poc anem trobant gràcies a les fites que hi ha. Arribem al pas clau, un petit mur de tres metres d’escalada de III+ que es supera fàcilment, i un cop passat arribem sense més dificultat al cim.

El Camí que ens ha de dur del Nord al Bessiberri del Mig està plagat de passos atlètics i tècnics, d’agulles que s’han d’escalar, parets on hem de treure la corda per tal de fer cordada d’ascens i un llarg etzetera que fan que sigui una ruta entretinguda i maquíssima., no exempta de dificultats!

El fet d’anar assegurats en els passos més difícils, el dia que ens fa i la bona qualitat del granit fan que la travessa sigui meravellosa, per repetir! Arribem doncs als Bessiberris del Mig i d’aquí cap al Sud.

Després del Sud la cresta ja no es tan difícil, però es més pesada, ja que els cims estan més separats, però encara conserva l’encant, sobretot just abans d’arribar als peus del comaloformo

D’aquí cap avall a una bretxa que queda fonda i la paret vertical que ens espera per tal de pujar a la punta Passet. De fet es un bon cim per dedicar a aquest guia pirineista de Gavarnié, ja que la pujada lluny de ser fàcil ens va posar les piles, i arribar a dalt va ser tot un èxit! Tan com baixar-ne.

Després de la pallissa d’arribar a la punta Passet, només ens quedava pujar al Comaloforno per acabar de completar el dia! El Xop es va deixar els Red bulls aquesta vegada i com que no tenia ales a caminar rebentats!
Vam arribar al final de l’aresta al cim del Comaloforno, un cim molt especial per a mi! Que a les seves entranyes guarda un record que esperem que d’aquí uns anys el poguem reviure.

Des d’aquí un bon descans albirant la cresta que ens ha fet suar però que hem disfrutat de valent!
El descens com sempre pesat! Tan hem pujat? Es l’eterna pregunta... Almenys teniem el paisatge de la Punta Alta i el parc d’aiguestortes que ens recordava caminades passades...

però bé al final amb 17 km recorreguts, més de 2000 m de desnivell positiu i unes 11hores de caminar amb els genolls destrossats ens banyem a l’estany de cavallers. El Xop poc amant de l’aigua freda es banya fent un crit de senglar ferit.


Text: Toni
Fotos: Xop i Toni

Ascenció al Pic Abadías 3271 mt.

El passat 11 d’agost, uns dies després de la festa major el Sergi i el Toni vam anar cap al Massís Maladeta- Aneto amb la intenció de fer els cims de la cresta del Medio.
Ben d’hora després de dormir poques horetes al vado del Hospital agafem el bus que ens durà als llanos de Besurta, i a les 5’15 del matí ja comencem a caminar direcció Renclusa i la cresta del Portilhon.

Després de dos horetes de caminada els primers contratemps ens vénen a veure en forma de mal al genoll, El Sergi comença a notar els lligaments del genoll una sobrecàrrega, que hauria d’haver sortit baixant i no pujant... I ens fa perillar els plans.
Decidim seguir avançant ja que el dolor es suportable, però amb la recança de no saber quan haurem d’abandonar .

Deixem la cresta del Portilhon i després de travessar una pedrera de grans blocs arribem a la glacera del Aneto, que està molt en retrocés i gelada com un vidre. Aquí en podeu veure una foto... segueix així aquesta glacera té els anys contats!

Col•locats els crampons, tirem glacera amunt fins arribar al collado Maldito. Aquí hem de decidir si entrem a cresta o canviem de plans. El genoll al doblegar feia molt de mal i consegüentment l’escalada es feia perillosa. Una retirada a temps diuen que es una victòria per tant vam optar per fer el cim que teniem més a la vora, el pic Abadías de 3271 mt. que a més s’hi arriba sense massa esforç ni dificultat.
Des de dalt es té una panoràmica exel•lent del massís de l’aneto i avall l’imponent ibon de Cregueña.

Un cop baixant del cim cap a la glacera, el genoll ja fa bastant de mal i S’haurà de concentrar els esforços a baixar lentament i segur fins a Besurta.
En aquest moment ens vam separar una estoneta, el Sergi anava baixant segur pel camí de tornada, mentre jo vaig anar cap als pics del Medio-Coronas, per a poder fer la foto del paisatge que em va corpendre des del primer cop que el vaig veure dalt del pic de Coronas.

A més des d’aquesta Talaia privilegiada podem veure en aquesta foto la cresta de Cregueña amb les seves agulles esveltes i perfectes. La cresta del Medio amb la seva imponent piràmide damunt la glacera. I al fons a la dreta el Pic Abadías i la Maladeta d’on acabem de venir.

Després a córrer glacera avall en busca del Sergi seguint el mateix camí que de pujada!
Un bon beure al Refugi i banyet obligatori al riu, on el Sergi va patir de valent per a treure’s el “typing” del genoll amb depilació freda inclosa.



Text : Toni
Fotos: Toni i Sergi

El Bloc de la SECAE fa 1 any

El dia 7 d’agost el nostre bloc va fer un any i creiem que ha arribat l’hora de fer una mica de balanç.

Certament es fa difícil resumir tot un any d’activitats en quatre ratlles. En el moment de penjar aquest post s’han publicat un total de 33 cròniques les quals podem subdividir en temàtiques tan diferents com l’alpinisme, l’atletisme, les duatlons, les curses d’orientació, l’escalada o les vies ferrades, entre d’altres. Aquesta diversitat d’activitats denoten la bona salut de la secció i la gran quantitat d’opcions que hom pot escollir per gaudir de l’esport i la muntanya.

Per fer una mica d’autocrítica però, i sabent que hi ha gent del club que realitza més activitats de les que es publiquen al bloc, potser seria necessari recordar als socis l’existència del bloc i la facilitats per publicar un crònica. Això permetrà que tots coneguem les activitats que realitzem i alhora ens servirà per obtenir informació útil i ressenyes dels llocs on d’altres ja han estat.

També s’hauria de potenciar l’ús del box de comunicació lateral per informar de les activitats que es realitzaran i quedar amb els companys.

Tot i així, és important remarcar que la qualitat de les cròniques ha estat molt alta, amb tot detall de dades i gran profusió d’imatges gràfiques que han permès fer-se una idea força aproximada de l’activitat realitzada.

També s’ha de reconèixer l’aportació que gent d’altres blocs, d’altres clubs o simplement d’altres llocs ha fet al bloc, donant la seva opinió o informant de les activitats que es realitzen a prop o lluny de les nostres contrades. Sense ells no seria possible donar-li al bloc, la profusió a l’exterior que tot bloc necessita.

Així doncs, només podem felicitar-nos per haver complert els objectius que ens vàrem marcar. Tot i així, no ens quedarem amb el què tenim i intentarem millorar per satisfer les nostres necessitats i les dels que ens llegeixen.

Per molts anys més.

Bloc Màster SECAE

El Montardo per Cavallers

El 5 d’agost un grup d’espluguins, d’entre els que hi havia alguns membres de la SECAE, vam coronar el cim del Montardo (2833 m.).

L’aventura va començar el dia 4 per la tarda quan l’Enric, el Jordi, el Marc, el Ricard, el Santi, el Guasch i el “Basco”, vam sortir de l’Espluga direcció a Casa Llavassa, situada a la pintoresca població de Durro (1386 m.).

Després de comprar tots els queviures necessaris a Barruera vam buscar un lloc per sopar i agafar forces pel dia següent. El lloc escollit fou el restaurant de l’Hotel L’Aüt, al poble d’Erill la Vall, recomanable cent per cent per la quantitat i qualitat del menjar. Tips i amb la previsió de llevar-nos ben aviat ens en vam anar a dormir després d’unes quantes partides al pòquer.

El dia següent va començar amb mitja horeta de retard, doncs teniem previst estar a quarts de vuit a la presa de Cavallers i ja eren les vuit tocades quan vam començar a vorejar la presa.

Un cel blau i amb pocs núvols feia presagiar que la calor apretaria de bon matí. L’ombra ens va acompanyar fins al Planell de Riumalo però a partir de les Llastres de la Morta el sol va començar a apretar de valent. Donada la longitud del recorregut, ens vam marcar uns temps màxims per tal d’aconseguir el nostre objectiu. Així doncs, una hora i mitja després d’haver sortit ja estavem esmorzant al costat de l’estany de Travessani. En aquest punt vam haver de dir adéu al Jordi que amb un problema important al calçat va tornar cap als cotxes. Els demés vam continuar vorejant l’estany de Travessani direcció a l’Estany des Mangades, i d’aquest a l’Estany des Monges fins arribar al Coret d’Oelhacrestada, punt on ens trobarem la majoria de gent que pujava per l’altra vessant des del refugi dera Restanca.

Ens quedava el tram final fins al Coth de Montardo i d’aquí al cim del Montardo.

Arribavem a quarts d’una i amb temps suficient per fer les fotos de rigor i contemplar el paisatge pirinenc que se’ns mostrava al nostre alrededor, des del cim de l’Aneto, al Pla de Beret, passant pel Tuc de Colomers o la Punta Alta i els Besiberris.

I fet el cim vam començar a desfer el camí de pujada, aquest cop tallant una mica més pel dret intentant guanyar temps i arribar als cotxes abans de les quatre de la tarda. En total vam recórrer uns quinze quilòmetres per senders de muntanya amb un desnivell aproximat de mil metres. El temps total emprat comptant els descansos i avituallaments fou de vuit hores. Cansats però satisfets vam tornar a Casa Llavassa per dutxar-nos i descansar.

L’endemà alguns de nosaltres vam decidir relaxar-nos a les cadolles que forma el riu de Salenques a la vall del mateix nom. Vam deixar el cotxe al costat de l’embassament de Senet o de Moralets i per un caminet ben marcat al costat esquerre de la carretera vam pujar pel mig de la Vall de Salenques entre salts i cadolles que l’aigua ha anat formant amb el temps i que ara són lloc de relax per a turistes i families que volen passar el dia prop del riu, refrescant-se amb una aigua força freda (gairebé gelada, m’atreviria a dir).

Després de retrobar-nos tots altre cop, vam dinar a peu de carretera en un restaurant del Pont de Suert. Tips i amb els deures fets vam emprendre el camí de tornada a l’Espluga.

Text: Jordi Guasch
Fotos: Jordi Guasch

32a Cursa de l’Espluga de Francolí

Dins els actes de la Festa Major de l’Espluga de Francolí es va disputar la 32a Cursa Atlètica que amb 15 km i un desnivell superior a 150 metres es confirma com una de les curses dures de l’estiu, i no només pel seu recorregut sinó per l’hora en que es dóna la sortida, les 7 de la tarda, i la calor que acostuma a fer. Alguns membres del Club Atlètic Espluguí i també de la Secció Excursionista van participar a la cursa obtenint uns temps remarcables ja que alguns d’ells van aconseguir la seva millor marca personal.La relació de resultats obtinguts fou la següent:

1r.- Mohamed Benhmbarka – 47:43
...
91è.- Josep Maria Pons – 1:00:16
...
174è.- Octavi Fossas – 1:03:36
...
221è.- Antoni Morlans – 1:05:13
...
343è.- Ramon Solé – 1:08:17
...
515è.- Marc Martí – 1:12:45
...
664è.- Sergi Monlleó – 1:17:08
...
879a.- Judit Roselló – 1:26:52
...

A més, els membres menys preparats o lesionats vam contribuir amb la cursa situant-nos a l’avituallament que hi havia a l’alçada de Poblet per repartir aigua. Des d’allí vam poder animar els nostres companys tant en el tram de pujada, com en els últims quilòmetres de baixada. Segurament aquests ànims foren els que van permetre als participants fer uns temps tan bons.