divendres, 1 de juliol del 2016

Mitja marató de Mont-ral


Carrera de muntanya de Mont-ral 2016. Mont-ralines amunt, Mont-ralines avall.

Aparco el cotxe sobre la vorera davant del bloc de pisos de casa. Poso els quatre intermitents i pujo en un pis pas al pis per baixar la borsa d'esport i la motxilla amb tots els líquids i menjars per a la carrera.
Són les 7:30 del matí. Surto una mica just de temps però solament em separen uns 45 minuts de trajecte, amb cotxe, fins al poble situat a la meitat de les muntanyes de Prades. No obstant això, hi ha corbes, moltes corbes fins a poder arribar a Mont-ral. Per tant, com que no es podia córrer massa, passo i repàsso una vegada i una altra la cursa per la meva ment. El pla “A” ho tenia clar: Sortir conservador, molt conservador, ja que en aquests 21 quilòmetres havien amagats 1800 metres de desnivell positiu. El pla “B” estava encara per escriure, si bé donava per descomptat que es tractaria de bastant sofriment.
Just arribo al poble i em trobo alguns cotxes aparcats en les cunetes de l'estreta carretera. Mola! Símptoma que ja hi hauria prou gent, ja que el dia anterior vaig mirar el llistat d'inscripcions en Internet i solament havien apuntats 7 persones, en total: 4 nois i 3 noies.
Veig un buit en una casa (crec que era l'ajuntament) i deixo el cotxe just davant de la casa consistorial. Em disposo a baixar-me del vehicle quan allí mateix veig al Jordi Gil, del Club Atlètic Espluguí, que s'apropa a l'edifici. Òbviament ens saludem, intercanviem unes quantes paraules (el dia anterior ens trobem a l’Espluga i al final decidim d'anar cadascun amb el seu cotxe, ja que portem diferents ritmes de carrera), i ens vam anar a buscar els dorsals que va resultar estar uns metres més enllà, concretament a la casa de cultura.
Ja de tornada i amb els dorsals en mà (no havien xips de cronometratge en aquesta cursa), em torno a pujar al meu cotxe, doncs un voluntari em va avisar que era recomanable que ho deixés en una esplanada uns metres als afores del poble, la qual estaria sempre vigilat.
Obeeixo com a bon alumne. Aparco el cotxe, obro el maleter i aprofito per canviar-me de roba. Un temps més tard arriba Jordi, amb un cafè calentet entre les mans. Sembla seriós, abstret, preocupat. I entaulem conversa amb la noia del cotxe del costat que també es canviava d'abillaments per a la carrera. “Què feu, maratons?” va indagar la noia en caçar al vol la paraula marató que va sortir dels nostres llavis. “Aquesta és la meva primera mitja marató de muntanya” deixa anar el Jordi. Uhm! Ara ho entenia el perquè de la seva reservada preocupació. “Però no vas fer els 25 quilòmetres de la carrera de Vimbodí i vas quedar en bastant bona posició?” li pregunto jo alguna cosa atònit. “No home, no! Què vaig fer la curta, la de 13 quilòmetres.
Escalfem una mica abans que comencés la carrera, Jordi d'una banda, jo per un altre. Vaig en la seva cerca, doncs amb prou feines queda uns 15 minuts perquè donin la sortida. Ho veig des de lluny que està en el seu cotxe. Just em vaig apropant fins a ell quan m'adono que m'he deixat les ulleres de sol. Li aviso de la meva distracció i faig marxa enrere. Al mateix temps de recollir les ulleres aprofito ràpidament per untar-me una *piza de crema d'escalfament en el genoll, ja que noto últimament que el genoll esquerre li costa una mica escalfar-se.
Torno a la recerca de Jordi però ja no està en el seu cotxe. Miro l'hora i solament falten 5 minuts perquè donin el “trabucazo” de sortida. Sí, dic bé, ja que a Mont-ral la sortida la donen amb el tret d'un trabuc. I això que arribo al lloc de sortida veig un nombre reduït de corredors, no obstant això no veig a Jordi. Uhm! Començo a preocupar-me, ja que són les 9, tocades, del matí i el director de carrera ens avisa que ens apropem fins a ell, ja que per manca de megafonia, ens havia de llegir en veu alta els consells sobre la cursa. A l'instant apareix Jordi just abans que el director comencés a parlar.
Entès l'itinerari, la reglamentació i els consells es dóna la sortida, i jo gairebé que caic al sòl de l'esglai. El soroll del trabuc és espectacular, ensordidor, fragorós. Amb els timpans ressonant en el meu interior em pego al Jordi. “Ves al teu ritme i, quan faltin 5 quilòmetres, a tope. Vingue! Què avui pots fer podi” li suggereixo en veure els pocs participants que prenem la sortida i en saber que ell està fort. “Sí, sí. Jo estava pensant en el mateix” Em confirma l'altre integrant del Club Atlètic Espluguí. No obstant això, havíem sobrepassat ja el primer quilòmetre de carrera, en pujada, i el Jordi continuava al meu costat. “Tira Jordi, tira, què jo vaig l'últim, gairebé rebentat i al meu ritme”.
Sembla que li va costar, si bé al final el Jordi va aixecar el vol i es va desenganxar de mi progressivament, i en posar-se sinuós el recorregut, en un obrir i tancar d'ulls ho vaig perdre de vista. Llavors, l'única cosa que se'm va quedar a tir de pedra, van ser dues noies i un gos. Beneït gos, ja que gràcies que el “txutxo” cada dos per tres es parava a orinar, olorar i donar-se un capbussó, les seves mestresses li esperaven amb entusiasme, permetent-me que m'apropés a elles i les sobrepassés de tant en tant. Ara us passo, ara em passen, travessem la sempre bella i enigmàtica “Roca Foradada”. Una vegada sobrepassada la gran roca amb forma de “O” entaulem conversa. Em van dir que venien de Girona, que corrien ultres i que per norma general les curses de mitja marató o verticals les utilitzaven solament com entreno. 
D'aquesta manera tan amena de competir, s’apropem fins al primer avituallament. Oh boy, Oh boy…! Homes, dones, nens de l’avituallament i corredors ens mirem mútuament bastant sorpresos. Ells per veure'ns arribar, i, nosaltres, per veure a un d'ells amb un gran manat de cintes de marcar a la mà esquerra i un altre bell manyoc de cintes de marcatge a la mà dreta. Regna la confusió per uns instants, tant en un bàndol com en un altre. “Eh…! Hem tret cintes. Pensavem que ja havia passat l’últim corredor! diu el senyor de més edat. Les dues noies i jo ens mirem i no sabem que dir, encara que sí sabem que desitgem seguir corrent. El mateix senyor ens aconsella que mengem alguna cosa mentre esperem a la resolució del problema. Els mòbils dels membres de l’avituallament comencen a tirar espurnes. Finalment els indiquem que volem continuar amb la carrera. De nou el senyor major ens indica el lloc per on ha llevat les cintes.
Anem a arrencar a córrer i just apareix un cotxe, de l'organització, i es baixa un noi veloç com el raig, per rectificar-nos la presa de contacte amb la carrera. Reculem uns quants metres cap a enrere i per fi continuem amb la marxa després d'unes breus indicacions sobre les cruïlles i girs que havíem de prendre. “Ok. D'acord!” responem els tres a l'organitzador i emprenem la marxa.
El gos es perd entre la frondositat del bosc, després d'ell les seves mestresses i jo em torno a quedar sol com un mussol. En un dels encreuaments dubto i continuo per l'esquerra. Al cap d'uns metres creuo un rierol i em trobo a uns excursionistes. “No vas bé, noi. Has de girar cua i agafar el camí que gira cap a la dreta.” M'insinua. Jo li miro amb cara d’incredulitat. “Nosaltres venim d’allà i hem vist corredors.” Li dono les gràcies i torno a creuar el fil de riu i torno per on havia vingut. Efectivament, una de la noies ja m'estava esperant en l'encreuament. “T’hem escoltat i t’he vingut a buscar! Em diu la més forteta i la més tatuada de les dues noies. “Vagi! gràcies, gràcies…! Li contesto molt atònit per l'enorme i gran detall de les noies amb mi.
Reprenem la marxa però al cap d'uns minuts de reunir-nos amb la segona noia es tornen a desenganxar de mi. No obstant això no seria per molt temps, ja que al cap d'uns cinc minuts em trobo a les dues damunt d'una roca, esperant-me de nou. Aquesta vegada sóc jo qui intueix l'aturada. “No hi han cintes, oi?” Li confirmo amb mig somriure en la meva boca. Elles m'assenteixen. Amb la mirada, les dues noies intercanvien unes quantes paraules. “Aquell poble deu ser Mont-ral, no?” Em pregunta la menys forteta. Només acabar de confirmar-li que aquell poblet damunt de la muntanya era el poble d'on havíem partit, tornen a xerrar i es reorienten. “Sí. Anem bé. Ja que hem de fer el tomb de tornada cap al poble. Continuem?” Em disparen. Convençut, m'uneixo després de les seves gambades i tornem a trotar per l'espessor del bosc.

Els vaig avançar un parell de vegades més. I elles em van avançar de nou. Si bé, el gos se'ls va tornar a capbussar en un dels profunds tolls del riu que baixava de la muntanya. “Vaig tiran… Ja m’atrapareu…!” els comunico en arribar a la seva altura. El gos se'ls va deure parar diverses vegades més, ja que no els vaig tornar a veure el pèl. Jo, pel meu compte i per variar, en solitari, ja afrontava l'última part de la carrera, que era tota en pujada, uns cinc o sis quilòmetres finals. Vaig calcular les meves forces pel quilòmetres que em quedaven i, com em sentia bastant bé de cames, vaig decidir fer corrent l'últim tram. Gairebé ho aconsegueixo. Tan sol vaig caminar durant uns  cinquanta o seixanta metres en els 6 quilòmetres finals.  Les veus de les noies, que les escoltava de tant en tant darrere meu, les vaig utilitzar com a ferro candent que s'apropava al meu culet. I jo no, no volia cremar-me, per això vaig arribar el dècim, d'un total de dotze corredors i amb un temps final de 3 hores, 25 minuts i 9 segons. Així mateix haig d'esmentar que el GPS em va indicar un guany d'altura de només 1000 metres escassos. Res de res dels anunciats 1800 de desnivell positiu. Això sí, va ser una carrera molt tècnica. I com que érem pocs corredors, va haver-hi premi per a tots. Jo em vaig portar una rica mel d'abella. I a més, ara ja puc dir que sóc un corredor “Top 10” … jejeje. Fins a la propera.

Text: José Ángel Castro.

1 comentari:

administrador ha dit...

Ei Castro!!! Els 1800 m son de desnivell acumulat! per tant 900m positius