A finals de setembre, un grupet de 4 personatges vam anar a fer el circ del Soum de ramond, que s'esten dels del Pico de Añisclo a l'espatlla d'Esparrets a l'ombra del Mont perdut. La ruta, era prou fàcil catalogada de F+/PD però llarga! Així doncs els 4 genets de la pedra: Octavi, el runner que feia dies que no trepitjava muntanya. El Toni el que fa de tot i no domina res. El recent estrenat Alpinista Xop, valent i decidit, i l'Albert, El Hevits que s'estrena al món dels tresmils! Una combinació explosiva que va portar a dues jornades de gaudiment i de muntanya.
Com sempre que pugem a la vora del perdut, hem de passar la nit a Góriz, si no volem que les nostres gestes passin massa de 30km i 2000 de desnivell positiu. Aixi que com sempre amb un coet al cul i menjant de qualsevol manera pit i amunt des de la pradera d'ordesa al Refugi, el temps... com sempre 2'5h impossible rebaixar aquest temps si no és corrent. Això sí sort del Mcgiver Xop que va portar les bambes a la recàmara... doncs el Hèvits, als 40' de sortir ja tenia dues llagues tremendes al taló!
Com ja sabeu, sempre sortim de matinada, la primera fita del dia era arribar al cim de la punta de las Olas abans que el sol, i a ritme d'ariet, vam enfilar el camí del cim en unes dues horetes.
Com si de la cuita al sol es tractés, "on time" erem al top, i en un parell de minuts, just per preparar les càmares, vam veure l'albada des del cim de la punta de las Olas.
Ja erem a la base del circ, ara només quedava fer la circular començant per la dreta dels pics Rabadá i Navarro, altrament dits Baudrimont.
La baixada de la base del Soum de Ramond, hi ha una destrepada molt fàcil, però com sempre la línea recta en muntanya, NO és el camí més curt entre dos punts. Així que primera encigalada del dia, una destrepada fàcil però que ja posa les piles per la manca de preses per mans i peus.
Un tram de cresteta per a disfrutar de valent i a gaudir de les vistes que ens ofereix la vall de Pineta.
Arribant a l'espatlla d'Esparrets, amb unes magnífiques vistes de la vall i del balcó de Pineta.
La nord del perdut amb la seva immensitat amb el Dedo, allí fent-nos l'ullet recordant-nos dies passats quan ens penjàvem de la rentadora per poder-lo baixar...
Per retornar al pic d'Añisclo, ens vam haver de calçar els crampons, tot i ser finals de temporada, encara quedava neu present a les cares nord.
Albirant la magestuositat pedregosa del canó d'Ordesa amb les corbes de nivell marcades al Tobacor i al pico del Descargador...El perdut a la dreta presidia l'escena. Realment un plaer!
Però clar veient on estem ens recordem que el camí és llarg i pedregós així que pit i avall, doncs ens esperen 5h de descens, on els genolls i el cansament ens recordaran que no som el Kilian.
El camí es ardu pero amb imatges boniques i feies llargues com un dia sense pa. El fet de tanta neu fa que et puguis refrescar en qualsevol lloc...
Així que dit i fet! la primera banyereta que vam trobar cap a dins! No és que estés molt calenta per relaxar, però va ser tonificant. No hi ha res com una bona capbussada a 2800m
Moment de relax i reflexió, observant el fluir de l'aigua a la cua de cavall, Moments de gaudi tot esperant el retorn cap a les nostres llars.
Alçar-se ben d'hora ben d'hora.. té premi, una altra capubussada a les grades de Soaso, que sempre be ve una mica més d'aigua freda per a reviure!
Us preguntareu on coi està el Hèvits, Ewok que portàvem amb nosalres... Doncs la tecnologia no sempre juga bones passades i el teniem en busca de cobertura i bateria de mòbil per un afer important! Tot va acabar bé! Com a les pelis yanquis però a lo Catalano-Aragonés!
Una bona ruta amb exel.lent companyia com gairebé sempre. Tot i la pallissa que s'empre s'esdevé pel ritme imposat per un eixelebrat que algun dia li amagaran el rellotge i el despertador, Vam tenir moments de relax i de gaudi.
Aquestes muntanyes tan nostres, el nostre estimat Pirineu, que ens ha vist patir, disfrutar, plorar, suar, emocionar-nos, no deix mai de sorprendre'ns. A cada vall, a cada cim, totes les crestes que poc a poc anem coneixent i cada petit racó ens omple de felicitat. No sé si podrem votar, si ens coartaran la llibertat tapant-nos la boca. El que sí que sé és que aquests petits moments ens fan sentir vius i lliures i que res és impossible, i tot està per fer!
Text: Toni
Fotos: Xop i Toni
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada