dimarts, 28 de juliol del 2009

Últimes curses de Copa Catalana d’Orientació abans de l’estiu (14 i 21 de juny)

Després de la visita al terapeuta, les molesties que feia dies que arrossegava al genoll esquerre, van prendre nom i cognoms, i malhauradament es passaren a denominar: lesió de menisc. Segons sembla, encara són necessaries algunes radiografies i una RM per determinar l’abast de la lesió, tot i així, i esperant hora pel traumatòleg, se’m recomana deixar les curses a peu i practicar d’altres esports amb menys impacte contra el terra.

La recomanació fou aplaçada durant dues setmanes per satisfer les ganes que tenia de córrer les dues últimes curses de Copa Catalana d’Orientació abans de les vacances d’estiu.

La primera es va disputar a Sant Julià de Cerdanyola, prop de Berga, i amb el Pedraforca de rerafons. La distància i el desconeixement de la zona em van obligar a llevar-me de matí per ser a l’hora al lloc de sortida. Les sensacions abans de la cursa eren bones, tot i ser conscient de la lesió i que tota la cursa aniria subeditada al dolor del meu genoll. M’esperaven 3,2 km, 115 m de desnivell, 15 fites i 35 contrincants.

Un bon escalfament i una sortida tranquila em van permetre llegir correctament el mapa des de bon principi. Increïblement, quan clicava la fita número 3 em posava segon de la meva categoria. Aquestes bones perspectives s’estroncaren a la fita número 5 quan es va despendre un tros del marge pel que corria i vaig caure damunt d’uns blocs de pedra que semblaven ganivets. El resultat fou un tall al dit índex, que tot i no fer massa mal, semblava força aparatós, sobretot quan va començar a sagnar. Això em va obligar a desviar al meu recorregut i dirigir-me a l’avituallament que sortosament hi havia entre la fita 5 i 6. Neta la ferida i amb un tall el suficientment profund per abandonar, em vaig parar a reflexionar quina era la millor opció. Vist el recorregut del mapa vaig decidir continuar. Tot i així, la desconcentració em va fer perdre molt de temps.

Finalment, vaig aconseguir la 15a posició amb un temps de 53:35 i una dosi de moral força important per poder disputar l’última cursa de Copa Catalana a Espinalbet el cap setmana següent.


I el cap de setmana següent va arribar. Espinalbet és un petit poble de 48 habitants que es troba a 1240 m d’alçada, passat el Santuari de Queralt i direcció a les pistes d’esquí de Rasos de Peguera. Molt a prop s'hi troba el famós Pi de les Tres Branques. Aquest cop vaig decidir d’anar-hi a dormir el dia abans, llogant un apartament amb els companys del Club Montsant. La recepció dels participants es trobava a escassos 50 metres del lloc on dormiem de manera que ens vàrem poder llevar amb tranquilitat i esmorzar com es degut.

Aquest cop, les sensacions físiques no eren tan bones com a Sant Julià, el genoll es queixava mentre escalfava i això m’obligava a pensar en fer una cursa conservadora.

Sabia que els gairebé 5 km de recorregut i els més de 230 m de desnivell, em passarien factura. I així va ser, tot i que la factura la vaig pagar amb un error en l’orientació del mapa just quan encara em trobava al triangle de sortida, fet que em va fer perdre tota opció de fer un bon temps a la cursa. Donada la situació i aprofitant que em trobava en un entorn immillorable per practicar l’orientació, simplement em vaig dedicar a traçar correctament els rumbs i acabar la cursa, contemplant els magnífics paratges del Berguedà.

El resultat final encara fou força satisfactori, 19è d’un total de 41 participants i 1:18:28 d’increïbles postals del prepirineu.

PD: El dit ja s’ha regenerat. Per què no pot passar el mateix amb el menisc?

Text: Jordi Guasch

2 comentaris:

Calixto ha dit...

llastima que encara estiguis tocat del menisc màquina!
apa avere si mos veiem i fem gresca i xerinola!

hauriem de quedar per anar a fer algun cimet!

TRAIL RUNNING MAS VIRGILI.COM ha dit...

Molt bona crònica, sobretot destacant el que no dóna temps a veure si corres massa. Enhorabona!
Pel que fa al menisc, serà una petita fractura que s'arregla amb una petita intervenció (artroscòpia), i després a tornar a fotre-li canya! (alguns ja ho hem viscut...)