Pic d'Estaragne 3006mt. Un tresmil pels plançons del CAE

Els plançons del CAE, després de mesos de confinament tenen ganes de sortir a trepitjar terreny i que millor que anar a fer un repte d'un tresmil a terres franceses. Així que dit i fet. No podiem organitzar una ruta oberta a tot el club per temes de distanciament social però vam llençar l'oferta a traves del grup de watsapp de caminadors per si algú a tall individual s'hi volia apuntar.

 Així que finalment dues familes del club som les que vam agafar els trastets i cap a la France hi falta gent!

Vam fer campament base on creua el barranc d'Estaragne amb la concorreguda carretera que arriba al Barrage de cap de Long. 3h 30' de carretera per arribar-hi, dos controls policials i un banyet al pantà del Mediano. Quan cau el vespre la temperatura cau en picat i els nostres ulls també.

son les 6 i poc del matí i amb el cor mig adormit la canalla es desperta, menja sense gana i una mica abans de les 8 del matí ja posem un peu radere l'altre per tirar amunt remuntant la vall que dóna nom al cim. Al costat del rierol anem pujant i anar veient com altres cordades pugen per davant i per radere. Anem descansant de tant en tant més per la son i la gana que per cansament.

Després d'una primera pujada de poc desnivell surt el sol i ja es veu d'una altra manera. El cim cada cop més a prop, la neu a tocar i ja amb un somriure als llavis i un parell de galetes a l'estòmac la cosa canvia a millor. Paradeta tècnica al costat de les cabres i alguna marmota xafardera que ens vé a veure i ja traverssarem la primera llengua de neu.

Les congestes de neu estan toves i amb petjada feta i son fàcils de franquejar. Tot i això un de nosaltres acompanya els menuts i estem a punt amb el piolet per si fes falta. Que no en farà per que tots saben molt bé el que estan trepitjant. Radere nostre alguna cordada, que amb xancletes ja no arribarà massa més lluny d'on estem i per davant una colla molt "equipats" que ens avancen veloçment a primera hora i que ara poc a poc anem encalçant. Doncs la canalla no baixa el ritme. Així arribem a l'únic passet complicat del dia. S'ha de pujar una feixa per unes roques llises i molt dretes que sense massa esforç les passem. Aquí hem atrapat al grup de davant i aprofitem per fer l'últim mos abans d'afrontar la ultima pala i cresta del cim. Aixi els donem avantatge per tal d'anar sols i tranquils.

Arribem a l'Arète i amb pas segur i ferm afrontem ja els ultims metres del cim. Ja el tenim a tocar! Radere nostre treu el cap el Cilindre de Marboré i el Monte perdido. I al mig el cim secundari que dos dies abans trepitjaven els companys del club.

El camí per l'aresta dura molt poc i de seguida flanquejarem la pala somital per sota per atacar directe el cim. Els nens estan contents i emocionats, els pares feliços i orgullosos dels seus plançons i les mares ja només pensen en la baixada! Es condició humana... I gràcies a això es troba el perfecte equilibri del disfrutar de la muntanya i de les seves viscicituds.

Portem 3h 30' com estava previst i les mares tanquen la cordada! Ja estem a 3000m només en falten 6 els nens van davant i dalt hi ha la cordada que els hem donat aventatge d'excursionistes francesos. Se sent Alé alé i seguit d'un aplaudiment... Ens esperaven amatents i van ovacionar els nostres petits. Sentiem l'escalf de les picades de mans d'aquella gent que ens va mirar a primera hora pensant que on anàvem amb canalla i ara veien perplexos la vitalitat dels nostres fills amb els ulls plens de joia i amb la imatge a les retines del paisatge i la màgia que envolta fer un tresmil. Entre aplaudiments vam arribar al cim, on ens vam fondre en una abraçada! haviem fet el cim de l'Estaragne de 3006mt F+ amb 940md+ i 3h 30 de caminada. A vegades aquest + que acompanya el F et fa suar la cansalada...

Un cop a dalt un bon esmorzar, 4 fotos i deixar una de les pedres de la Noe Gaya que sempre ens acompanya a tots els cims. Els nens et dediquen el cim Noe! Sempre pensem en tu quan acaronem el cel a les parts més altes de les muntanyes. Tu no hi ets físicament però si l'ànima i el teu pensament en cadascuna de les pedres que ens pintes.

Foto de cim de més de 3000! un més a la saca! el 43è de la Gemma, el 5è del Bernat, el 4rt de la Guiomar, el 1er del Pol i l'Alba el 8è de la Mercè, el 30è del Marc i el Toni ja el tenia repetit.

Un bon Alpinista sap que només pots comptar el cim quan ja tornes a esser al camp base. Així que amb cautela i assegurant els passos complicats, vam anar baixant ara sí amb els genolls dels adults fent nyigui nyogui i la canalla baixant com autèntics ràners. Des de finets fins a autèntics búfals!

Ara les congestes tenen una altra pinta, i una altra manera de baixar! Culenbajen i avall! La canalla semblava que no hagués fet res! tornava a pujar amunt per tornar a baixar i tot! Van disfrutar de valent. Doncs a la muntanya no només es cansament i patiment per al gaudi, sinó que també pot ser mooolt divertit!

Feia caloreta i ja teniem ganes del banyet al riu! estava força fresqueta. La meitat de l'expedició es va fer un banyet! l'altra meitat, va sucar una mica les falanges dels dits del peu per saber que tenia més gana que calor... En unes 2h20 de baixada, un bon dinar de pasta ens esperava i una muntanya més que ens endurem a la motxilla. Ara la tornada, que no la perdona ningú que demà s'ha de tornar a treballar. Ens tornem a posar la mascareta i tornem a aterrar a la trista realitat que estem vivint. Sort que de tant en tant podem sortir al medi natural a desconectar del món malalt que ens envolta i tenir uns moments de plena llibertat que donen piles per una bona temporada! Fins aviat muntanyes!

Text:Blogger

Fotos: Toni, Marc, Gemma i Bernat

Skyrunning per la vall d'Ordesa i més amunt

Mesos tancats i quan ens deixen sortir centenars de pujades a la Pena... Necessitem camp per córrer i més després d'haver viscut les anulacions de l'Olla de Núria, la PDA, La ultra Pirineu i moltes altres...
Així que com amb els caminadors al grup de watsap de Trail-Ràners del CAE vam llençar un repte: Anar a fer l'skyrunner i de pas fer algun cim de més de 3000mt.

 Els 4 valents/inconscients que ens hi vàrem apuntar vam ser L'Octavi que encara manté la forçúria d'haver estat un bon ràner, la Sílvia, que amb un motoret "Pèrquings" no córre massa però no para mai, el Joanet , el jovenet que li sobra potència a cada pas i que s'apunta a un bombardeig i el Toni, que es va fent gran, però jugava en el seu terreny preferit: l'alta muntanya.

Vam dormir a Torla i amb el primer bus ja vam enfilar la senda de Cazadores per a fugir de la gernació i guanyar ja els primers 800m de desnivell la primera hora. Eren les 6 del matí i sortiem de Pradera de Ordesa amb il.lusió.

 Un cop a nivell de la cua de cavall només haviem de seguir corrent per la faja Pelay que mantenint cota ens anava acostant al final del gran canyó d'Ordesa que corona el Monte Perdido.

 Una mica de córrer i una mica de postureio i a bon ritmet "bisonte" pit i amunt fins al final de la vall. La méteo havia d'estar núvol. Son núvols alts, per tant no ens molestaran gaire! 

 El Camí de pujada a Góriz el fem per la senda de las Mulas, que així ens permetrà fer algun tramet corrent tot i que el que s'estila és més aviat el caminar ràpid. Fa bo, no fa sol i ens permet anar la mar de bé. Radera nostra la cua de cavall cau solitària sense ningú que li faci fotos ni pertorbi la seva albada.

 En 2h 45' arribem a Góriz. Anem una mica passats del On Time, però es que fem moltes fotos! LA Silvia i el Joanet mai hi havien estat i van quedar-ne corpresos. Res una mica de cremeta, un mos i pit i amunt!

 Hi ha força neu tot i ser cara sud, però es que ja estem fregant els 3000m. Aquí el cos ja no està per a fer grans esforços, i si no hi estàs acostumat, la manca d'oxígen, tot i ser minsa ja es nota una mica. Un passetde posar mans i a buscar el lago helado. aquí ja veiem més gent que deu anar a fer el Perdut.

 Arribem al lago helado de Marboré. als peus del Cilindro i de la temuda "escupidera" que des d'aquí no sembla tan amenaçadora. Anem de ràners! lògicament no la pujarem seria una inconsciència! Anem a trescar per la roca per anar a fer un tresmil secundari on pràcticament no hi trobarem neu. L'Artell del Mont perdut de 3179m. al costat del Dedo del Perdut.

 Aquí ja fa una mica de ventet i la fresca fa que hàgim de treure els paravents. Alguna foto més i per un terreny descompost però corredor anirem a buscar el cuello del Cilindro per anar a gaudir de les vistes de la cresta.

 El Joanet es desfà de felicitat. Està xalant i aquest tros de cresta el motiva de valent i desapàreix pit i amunt cap al cim. Les vistes son brutals, la vall de Pineta, els Astazous, Gavarnie i Troumouse i la vall d'ORdesa d'on venim

 La Sílvia no ho veu tant clar i afronta la cresta valenta i decidida però sempre tenint els peus i les mans si cal sobre la roca. I es que no val a badar. La caiguda no està permesa! Poc a poc anem pujant fins a fer el cim. Retornem cap al lago helado, s'ha fet una mica tard però anem decidits a fer el pic de Marboré. Fem un flanqueig on ens posem les cadenes als peus a mode de grampó i anem a buscar la pujada que ens hauria de portar a la Tuqueta de Marboré i després al pic de Marboré.

Arribem als peus de la Tuqueta i hi ha moltíssima neu, a més esta tova i es molt pendent. No anem amb botes de muntanya ni amb crampons de veritat, per tant el seny indica que hem de buscar una alternativa. descendim uns metres per a buscar la normal del Marboré i per sorpresa veiem que no hi ha cap traça de pujada! Encara es podia fer esquiant des d'on erem de la gran quantitat de neu existent. Cares pensatives, buscant alternativa i una desició a pendre:

Pla A: Intentar-ho, acabar amb els peus xops, gelats, fer tard segur a casa i un 50% de possibilitats d'èxit per lo tou i la penositat del terreny que ens quedava per pujar.

Pla B: Quedar contents amb lo fet fins ara i baixar avall per a tenir el 100% de disfrutar, arribar aviat i poder dinar a una hora decent. 

Tot i que la desició sembla molt fàcil quan estàs a menys de 200m del cim no sembla tan òbvia. La joventut, l'experiència, el temps, la méteo... Son condicionants que juguen amb la teva desició i que de manera determinista has de pendre assumint totes les conseqüències que se'n derivaran. 

Després de parlar-ho vam decicir que encara queda teca per tornar-hi i que l'important es disfutar del que sí que faràs! Doncs cap avall! Anem a Góriz i baixem a la cua de cavall per les clavijas de Soaso.

No son gens complicades però son una manera elegant de baixar capa la plana del canó on centenars de turistes han suat la cansalada per arribar a veure la cèlebre cua de cavall del final de la vall.

Aquí reposarem, menjant uns anacards amb bona companyia i disfrutant de tenir les cames una mica cuites... Això encara no s'acaba però! Queden uns 11 km de llaaaaarga baixada per a tornar al pàrquing de la pradera d'Ordesa.

D'es d'aquest punt elevat, mirem com els turistes fan selfies, fotos, picnics, migdiades i la canalla figueretes per la gespa. Tenim la sensació d'estar mirant una colònia de Pingüins com actuen en el seu hàbitat. com es relacionen, conviuen i interaccionen amb el paisatge. Molt curiòs i digne d'estudi.

Hores ens haguéssim passat observant aquest ramat inconnex d'homo sàpiens i algun homo Garrulus fora del seu ambient habitual. Pero es feia tard i a les 20:30 s'havia de ser a l'Espluga! Doncs avall que fa baixada corrent esquivant caminadors i turistes, alguns d'ells amb mascareta.

Banyet al riu, dinar on the go i a les 20:28 arribàvem a la plaça del casal amb 450km de cotxe al damunt, 42km i més de 2400m de desnivell a les cames i sobretot amb un somriure als llavis d'haver fet una mica l'skyrunner per un paisatge de película del senyor dels anells.

Text: Blogger

Fotos: Octavi i Toni

CRONO 500, Escales i velocitat punta!

Aquest dissabte dia 12 vam anar a Montblanc uns quants del CAE per a celebrar que el Club atlètic Montblanc (CAM) fa 25 anys! Ho van celebrar amb un muntatge espectacular digne de la copa catalana! Una cursa de quasi 1500m de distància però amb la particularitat de pujar i baixar 500 escales i en format Crono-escalada. Així sortiem d'una rampa amb xip d'un en un cada minut. Tret de sortida i a rebentar les cames per la part alta del casc antic de Montblanc. Sortint i acabant a l'església de Santa Maria.

Un circuit encintat i carregat de gent que animava sense treva com si a Zegama estèssim!

El primer a sortir amb el Dorsal num 7 va ser el Jordi Bel. Va sortir i arribar com una bala fent embogir el públic de la plaça de Santa Maria. com una gazela baixava les escales. però pel mig va aixecar el peu per conservar. I es que acabava sent molt llarg!  Ens van canviar una part del recorregut que vam anar a provar  i això el va fer perdre una mica de temps. Tot i això es va mantenir en un bon temps: 7'41'' que el va portar a la posició num 33 de la general 

Els últims metres amb la gent del club animant-lo va fer que no notés les cames rígides com una fusta i apretés a tot el que donava! 

Quan el Bel encara treia la llengua, el Javi Sanchez va sortir a fondo! Amb el seu ADN futbolista no va dubtar ni un moment a sortir a donar-ho tot. La primera part defensada valentment i la segona esbufegant com un autèntic senglar! La Sehila i familia animant van fer que acabés apretant els últims metres. El fet de ser ja un trail-ràner el va ajudar a la part del pla de Santa Bàrbara que era de terra i algun forat. La casualitat va fer que el primer classificat es digués també Javi Sanchez, i per una bona estona vam creure que estava líder. No era així, però va aconseguir una meritòria i treballada 23a posició amb un temps de 7'16''

Mitja horeta després pujava a la rampa de sortida el Toni, Amb posse de capità enciam fitava el cronòmetre esperant la sortida... La patata ja anava a 100 per hora quan van donar la sortida. Com el Bel, quan és va a Montblanc s'ha de sortir a fons! Ni que sigui per la moral! Després de la sortida el Toni va afrontar les primeres pujades i baixades amb cautela per tal de conservar les cames fresques i no com un cabiró. Al final del mur, va doblar l'atleta que tenia davant. i va començar a apretar per afrontar a fons la segona part de la cursa. Quan va arribar a les escales ja ho estava donant tot, per les cames hi ciruculava més àcid làctic que sang però "pit i amunt" sense parar ja afrontava la pujada a Santa Maria, quan va atrapar l'amic Xavi Sierra que molt amablement el va deixar passar abans d'arribar a meta com una locomotora de vapor rovellada! De moment es posava en segona posició. Però encara quedava molt i al final va acabar 8é de la general amb un temps de 6'26''

La Montse, el nostre fitxatge més recent,  una estona després enfilava la sortida cap amunt! Amb els genolls una mica tocats, però valenta que fa por! Va pujar conservadora per a poder acabar amb dignitat. Tot i les ganes de parar a caminar, lluitava aferrissadament per que les cames no parésssin i no deixar de córrer. Les escales se li van fer llargues... Molt llargues però va arribar amb un somriure als llavis i amb una molt bona 65a posició amb un temps de 9'30'' 

Poc a poc amb els entrenaments anirà cada cop a millor! Gas!

En resum una cursa memorable, amb una bossa de corredor plena a rebossar, un gran ambient tant de públic com de corredors i uns resultats més que acceptables per l'entrenament que a dia d'avui porten les nostres cames!

Salut i cames familia ràner!

Text: Blogger

Imatges: Organització CAM

L'Olla de Núria

10 anys desrprés de trepitjar aquelles contrades fent la Duatló de Núria el Marc i el Toni van decidir que algun dia tornarien a fer la mítica cursa de muntanya de l'Olla de Núria.

10 anys han passat, i per alguna cosa o altra sempre passava la data...

De fet enguany havia de ser sí o sí! Així que mesos abans el dia que sortia la inscripció vam sincronitzar rellotges i com si es tractés de les entrades d'un concert del Bruce Springsteen tots davant l'ordinador per no perdre aquesta oportunitat!

Així que en un tres i no res i a decisió a cop calents d'alguns ens vam apuntar fins a 8 membres del CAE a la cursa. Al final però no tots vam poder arribar a la cita a temps!

Considerada la millor cursa de muntanya de Catalunya. Tv3 la va retransmetre en directe! Era la primera vegada a la història que tv3 cobria la totalitat de la cursa amb les seves càmeres en directe! Un repte titànic!

Pel Juan, l'aventura va començar quan una setmana abans el nervis van aflorar ja que, ens aventuràvem en unes muntanyes desconegudes i a la vegada molt contents de viure aquesta experiència Pirinenca recorrent diferents pics.

-->

El dia d’arribada el planning i l'estratègia d'acabar gaudint d’un bon recorregut d’alta muntanya cada vegada el teniem mes clar tot i que en plena cursa no hi havien avituallaments i d’això no estàvem preparats. Gràcies als consells de la gent del club amb experiència vam organitzar una bona precursa.

Anem al gra! Som dissabte 8 de juny. Sortim del concertasso de l'escola de música i després de dinar, carretera i manta cap a Queralbs on farem nit. Al costat nostre sopa pasta amb pebrot el Jan Margarit, un dels favorits a guanyar l'endemà! petit i bon Jan! 

L'endemà els nens i les nostres supporters, que mai els podem agraïr prou el que fan per naltres, contentes com a jínjols per fer-les alçar a les 6 del matí! Buff! Quina soneta!

LA gent es comença a amuntegar a l'estació de Queralbs. pugem al cremallera una mica com sardines ja que volem apurar i pujar amb l´útlim d'ells que ens durà al pla de Núria.

Agafem dorsals i ens fem la foto de rigor. Calentem una miqueta que aviat sortirem. No fa fred, està una mica núvol però ens diuen que a dalt bufarà el vent i les temperatures de sensació fregaran els 0 graus. (ni fred ni calor) 0.

Anem al filtre i hem badat una miqueta... Mirem enrere i la majoria dels 700 corredors els tenim a davant... Ai que haurem d'apretar.

Últims estiraments. Els Juan Heredia i el seu amic Joan del AE Blancafort es repassen els cordons i miren amunt, el Puigmal ens queda a gairebé 5km i 1000m de desnivell positiu. Això començarà fort! més enrere el Bel, el Marc i el Toni es donen la mà desitjant-se fort i força i parlant de les estratègies que seguiran. El Toni vol provar d'anar una mica a ritme i el Bel i el Marc calculen per anar a un ritme còmode disfrutant però sense arriscar als exigents horaris de tall de la cursa.

Pam! Tret de sortida! patata a mil per hora i a empentes i rodolons cadascú dels ràners comença el seu periple particular. Els primers a fondo, i naltres radere fent la volta d'honor al santuari per estirar una mica la serp multicolor.

La part plana dura poc, tan poc que en un minut ja comença a pujar de valent. 

Com un ramat de bufals Americans amunt tots amuntegats. Per no fer tap comencem a saltar marges i travessar rius per tal de buscar cadascú una posició que li resulti còmoda.

Davant el Juan agafa un ritme còmode i busca el seu espai seguit de prop pel Toni que va fent petits avançaments pel costat per tal de recuperar posicions sense cremar masses cartuigs, que la cursa és molt llarga. Els menys avessats a l'alta muntanya senten l'alçada a la seva pell com una llosa de 20kg al damunt!

Radera de ben a prop el Marc i el Bel a bon ritme segueixen acompassats els seus passos i batecs que on time els van pujant pel primer quilòmetre vertical.

El Toni està valent. Li té ganes a la cursa i el terreny desnivellat i abrupte és no se sent més còmode així que a mitja pujada ja agafa el Juan que l'anima a seguir pujant adelantant. El Juan, que ja comença a conèixer el seu cos per valorar la millor estratègia segueix amb el mateix gas però sense afluixar. El Marc i el Bel com un motor Perkins segueixen a par motor controlant en tot moment les sensacions. Tots estan fent una magnífica cursa.

Mentre els grans ens barallem al Puimal els petits del club afronten l'Olleta. Una cursa infantil que els farà suar la cansalada! Així doncs primer el Bernat se les veurà amb els mini -runners de Vic i de la Cerdanya en una cursa de 4km i 280m de desnivell, cap regal! La farà bé començant conservador i acabant a fondo!

Una mica més tard la Guiomar també farà la seva mini olleta de 1'5km i 80m de desnivell pels voltants del Santuari sortint a l'esprint i arribant a fondo... Pel camí una mica de flato però unes sensacions i ganes bestials!

Arribada al Puigmal, ja hem fet 1000m positius i aquí comença una altra cursa de muntanya a més de 2700m d'altitud de mitjana la cosa ja apreta! Els primers ja fa més de 20' que han passat per allí quan hi arriba el Toni amb la pell de gallina. No pel fred, sinó per la gernació que els espera dalt com si de Zegama és tractés. Quina passada d'amimadors.

Pocs minuts després passaran el Juan, que fent el cafre per la neu... Pam patacada al canto! Per sort tot va que dar en una mera anècdota. El Marc i el Bel amb cos de camisa i xupant càmara a la tele! 

Allí uns metres de baixada per la neu amb una bossa de compra al cul per no rebentar els pantalons! I a resseguir la llarga cresta. Pel davant, 12 cims de gairebé 3000m d'altitud. fan que la cursa sigui tan bonica com dura. El cor batega fort però no massa collat. De fet son les cames que diuen noiii on vas! El cap vol però el cos no n'està tan segur d'acompanyar-lo.

Fa un vent gèlid, però els nostres intrèpids corredors amb calça curta estan de meravella! Que som de poble! 

Arribem al coll de finestrelles, un altre punt de tall que passen folgadament tots els nostres atletes. Cadascú al seu ritme però constant. Ningú agafarà cap baixon ni apretada. Com a rellotges Suïssos cadascú al seu ritme a cada punt de tall tots ells van augmentant la seva diferència vers els altres de manera proporcional. Això només vol dir una magnífica lectura de carrera dels nostres corredors.

Els cims van succeint-se uns radere uns altres. sembla que els bons ja son baix...  Als nostres corredors encara els queda una estoneta.

Els dos últims cims son baixets i amb poc desnivell però a les cames ja porten gairrebé 2000m positiu i això junt amb l'alçada és nota molt!

La cresta és divertida i ràpida i es xala molt! Arribada a l'últim cim! El pic de la Font negra. Fàcil? potser sí però aquest dia semblava el K2! queden 4km de baixada a rebentar les cuixes i genolls ja que gairebé es baixen els 900m de desnivell. El Toni va baixar a l'ample per tal de poder arribar amb bon crono amb les cames però que feien xup-xup. en uns 25' va baixar aquests 4km que quedaven arribant a Núria amb un temps de 3h45' emocionat. Amb la pell de gallina escoltant l'escalf dels supporters, els amics la Gemma i acompanyat dels seus dos petits corredors. 

Uns minuts després el Juan i el Joan afrontaven ja els últims 4km de la baixada des del pic de la Font Negra feien el mateix descens també en 25' donant-ho tot i adelantant a una gernació de corredors i les cames bullint! Van arribar a la línea de meta amb un somriure d'orella a orella i  amb gairebé 4h05' abraçats i molt contents de la gesta feta!

Una mica més tard seguint el "rime bisonte" arribaven junts agafats de la mà el Bel i el Marc amb els seus plançons també sobrats de temps pel que fa als talls  i molt contents de la cursa feta. Creuaven la meta en un temps de 4h35' emmig dels aplaudiments d'amics i saludats.

Un bon avituallament a l'arribada, doncs pel camí te l'havies de pintar a l'oli... Així va ser com alguns d'ells van fer la cursa amb més de 2litres d'aigua al damunt!

Una mica de jocs i estiraments per la gespa, 4 converses amb els saludats que ens anem trobant a les curses i després de fer una mica de mos... Cap al Cremallera i cap a casa que la rutina diaria aviat ens espera.

En resum, una cursa fantàstica que s'ha de fer almenys un cop a la vida i que de ben segur que no serà l'última vegada que ens hi veuran. Altitud, tècnica, neu, animadors, un marc incomparable i els millors companys d'equip del món! 

No hem quedat ni dels 100 primers... però no importa! Cadascú d'ells al seu nivell va fer un autèntic carreron!

Enhorabona Trail-ràners del CAE!

I a veure si per la pròxima no falla ningú i la festa la podem fer més grossa!

Text: Blogger, Juan

Fotos: Gemma, Rebeca, Isabel, Jordi Costa i d'altres fotògrafs.

XI Cameta coixa a Miravet

Un altre any la secció Trail-ràner del CAE va tornar a brandar l'escut templer pel castell de Miravet. Enguany vam participar en diverses categories a la cursa i també els més petits del club a la caminada.

Així doncs enguany amb cos de camisa des de bona sortida vam donar el tret a un recorregut renovat. més tècnic i més dur qeu faria que tots els corredors fèssin més temps que edicions anteriors.

La sortida com sempre va ser prou ràpida. Des del pati d'armes del castell fent un tomet pel recinte emmurallat i carretera avall per fer el poc trosset de camí que hi ha. La resta sender de pit i amunt.

Davant de tot la canalla, Cadets i Júniors que corrien com si no hi hagués un demà! Despres la resta!

La primera de les 5 pujades que ens esperen es prou ràpida, la pugem a bon ritme i de seguida formem un grupet amb alguns dels corredors Espluguins. No ens podem emocionar que les imprudencies en aquesta cursa es paguen de valent! El Bel va pujar a la Covalta, la primera cota més ràpid que mai i es que enguany venia amb deures fets. Però la calor ens va afectar.

Primera baixada i el grup s'anava estirant. Nosaltres lluny de les primeres posicions estàvem còmodes i Tomàs, Juan i Toni Seguiem junts i a poca distancia la Síliva, el Puntu i el Bel ens seguien de prop. una mica més endarrera fent broma i buscant noves sensacions al trail-running la Nuri i la Merche feient conya mentres corrien.

LA calor apretava de valent però les nostres corredores no perdien l'humor. Avui això es farà llarg pensàvem tots, sobretot sabent que l'última pujada apreta de valent! I no us penseu que anàven lentes no... De fet la Nuri va arribar la 5a de la seva categoria! I es que de valentes en son un pou!

El Roger, la nostra jove promesa va sortir davant de tot, i en poc menys d'una hora ja estava tornant per la Covalta a la cursa cadet. S'ho va passar bé, va apretar de valent i va aconseguir una molt meritòria 5a posició tenint en compte el nivell que hi havia on la flor i nata del trail nacional competia per les primeres posicions... La pròxima ja sap que els té a prop. De fet a poc més d'un minut del podi!

Nosaltres els aficionats anàvem resseguint a aquella hora la cresta integral de Miravet. Allà on hi ha la crono-escalada que enguany era especialment llarga.

La Sílvia a ritme de motoret Diesel anava guanyant posicions i tot i que les curses tan tècniques no són les que més pot anar bé, la va disfrutar de valent i va fer una meritòria 6a posició de categoria.

Poc després de la sortida de la cursa va tenir lloc la sortida de la caminada. La Gemma i l'Isabel amb el Bernat, Guiomar, Roger i Gerard es posaven davant dels 11km i 500m de desnivell. Sortien del castell i feient aproximadament la meitat de la cursa.

Alguns valents aprofiten a córrer la caminada però els nostres petits van preferir omplir les butxaques d'espàrrecs i de bon ambient. De fet van anar tan ràpid que si es descuiden arriben abans que els corredors!

El descens es dur. Les cames fan pum pum i feina rai a mantenir la musculatura sense ràmpes. El Tomàs que va començar molt fort poc a poc va anar a buscar un ritme més tranquil per poder arribar amb una mica de força a l'última pujada.

Un altre soci del Cae, l'Oriol corria per primera vegada aquesta mítica cursa de les terres de l'Ebre on s'hi reuneixen els top Catalans del trail. Era la primera vegada que la feia i la veritat... Va disfrutar i patir a parts iguales. Regulant en tot moment va arribar amb més gana que un aprenent d'escola!

Els nens contents i trempats seguien collint espàrrecs i van arribar a meta amb ganes de més i corrent. De fet el Bel, venia darrera i no els va poder agafar! Es que la canalla puja forta! La Gemma i l'Isabel per fi després d'anys de venir a fer de parteneurs per fi eren partíceps en primera persona de la Cameta Coixa!

Després de l`última baixada entre mig d'atzavares, llentisques i Margallons es voreja els contraforts del castell per poder arribar a la plaça de l'Arenal on desenes de persones et donen el seu escalf i on sents el veritable esperit de la cursa. Bon ambient i magnífica organització!

Del Caloret a la fresqueta de la piscina de glaçons! i que bé que va! una piscina amb carretades de gel va fer que les nostres cansades cames poguéssin tornar a la normalitat. Bé normalitat per poder arribar al cotxe per canviar-se i anar a la fi de festa Miravetenca! El dinar!

I per acabar com sempre un bon dinar de germanor amb un festival de menjar bo i que no te l'acabes amb barra lliure al bar i un ambientasso difícil d'explicar. És un ambient que s'ha de viure! L'esforç sempre val la pena! 

Text: Blogger

Fotos: una mica de tot cedit per l'organització