Aquesta es la fila que fariem més o menys 80 anys enrere. Us preguntareu el per què d'aquesta performance clàssica. Doncs per que teniem una gran efemèride que celebrar... l'ultim 3000 del mestre, el gran Koanito, un gran alpinista, corredor i millor persona que amb aquest cim ja havia coronat tots els 213 3000's del Pirineu segons la llista Buyse i emulant en bona part al gurú del tresmilisme Miquel Capdevila.
Així doncs commemorant també el 50 aniversari de la mort de Rabadá i Navarro i de retruc el 50 aniversari del refugi de Góriz, el Lluís va tenir la idea d'anar vestits "d'antes" i així fer una mica més èpica o curiosa tammateix la nostra ruta. Els dies van ser el 17 i 18 d'octubre de 2013.
Després doncs de fer un mos graaan per dinar a Ainsa. a fer la magnífica i llarga ruta per la pradera d'Ordesa fins al refugi de Goriz. No ens podiem encantar, i com sempre el ritme "bisonte" el vam deixar per un altre moment, i en 2h i 35' vam fer els 11km i vora 1000md+ que separen la pradera del refugi.
Xancletilles rosa, ampolla de vi, de cervesa i xupitos i a brindar per que l'endemà els cims es deixessin pujar i poguéssim celebrar tal efemèride. No cal dir que com sempre ens n'anem a dormir els últims, i ens alçem els primers. Just per que els camins ja els hagin posat. Un bon cafè de mitjó i les barretes en forma de magdalenes energetico-saboroses gentilesa del forn de Mont-ral. Ara sí ja son les 6, 15 doncs pit i amunt!
La lluna ens va acompanyar bona part del camí i tot i que no ens il.luminava per poder anar a les fosques, va donar un punt de color al cel que estava una mica enteranyinat per núvols alts. Així doncs en 1h40 ' coronavem Escaleras i esperàvem uns minutets per poder fer la foto de dia, ja que incomplint contracte el sol va sortir més tard!
Després anar remuntant les escales, que son petites feixes que es van pujant de manera fàcil. Algun punt una mica de verglass però esquivable. la part més dificil es aquesta xemeneia amb un parell de passos de III.
començava a bufar una briseta fresca... La nit abans la méteo va dir que entraria vent, però la magnitud de la tragèdia no la vam experimentar fins arribar al cim del Monte perdido. A la foto podem veure l'albada des del cim del Mont perdut amb el vent que començava a retenir els núvols a la cara nord. Aquí vam començar a petar de dents i a veure perillar la nostra ascensió. No fa massa gràcia començar a escalar amb vents de més de 5okm/h.
Mengem una miqueta i avall per la normal. A l'escupidera s'acanala tot l'aire i mirant després la méteo descobrim que les ratxes de vent superàven els 100km/h! Quin fred i quin patir per iniciar l'escalada. fins i tot la camisa damunt el gore per poder tapar el fred.
El vent ens girava les cames, entrepussavem que semblàvem ninots i unes quantes pedres al a butxaca no feien gran cosa. arribats a la paret imponent de l'objectiu del dia a estudiar la via.
Els valents a arrancar va ser la cordada Benaiges-lluís que van obri via. Els altres mig abraçats petant de dents, buscàvem com a sargantilles un raconet de sol a recer del vent. El vent tocava atot arreu, en un raconet de la cara nord del perdut vam trobar una mica de recer i vam esperar el nostre torn per pujar al cim.
Un llarg de 35-40m de roca podrida i passos de III ens separàven del cim del dit. Benaiges anava pujant amunt buscant el pitó per fer la reunió. Com que lo JAvalinot té sang de Tiron dels ports quasi que fa la via a pèl , fins que Lluís va posar coneixement i van muntar la reunió de sortida. Un cop a dalt Lluis Reverter, jo i finalment Koanito vam arribar al cim.
l'estret cim del mont perdut amb el Cilindre radere. Encara que fos mentida aquí el vent amb prou feines hi tocava, doncs quedàvem a contravent gràcies a la verticalitat de la seva paret. A dalt el cim vam deixar un record i vam agafar una pedra per que el Joan recordi aquesta cordada que va ser especial per a tots.
El cim no es pot dir que s'ha fet fins que tots som baix. A jutjar per l'anclatge d'aquest ràpel, encara més! Un ràpel de paüra i de no et moguis gaire. Imprescindible no pesar massa! Doncs ja veieu que confiança, la justa!
Això sí el ràpel estava situat en un marc incomparable. Santo lo Kavalí de Miravet treien lo cap
Amb el cilindre de fons i vigilant no tirar pedres, vam baixar del dit i ara sí ja podem dir que Joan ja té els 213 tesmils! Felicitats!
La paret es imponent, i tot i que des de l'escupidera sembla infranquejable, es deixa fer, això sí sempre a l'aguait! la Via es el diedre que baixa el personatge de groc i on està el Lluis de vermell el punt d'anclatge del ràpel.
Un cop assolit l'objectiu comença la cordada clàssica. Guardem els gores, la roba tècnica i anem a pujar al cilindro de Marboré vestits ja d'època i comença el que serà el record per Rabadá i Navarro, Cassin, Bonatti i tants altres mentors, Pioners de les nostres gestes.
A la foto podem veure tres alpinistes de solvència contrastada crestejant l'ample llom del Cilindre. Cordada clàssica lligats per la cintura i amb Piolet per si de cas! camisa de franela i el vent l'aguantem com antes... per collons!
Alpinistes de pa sucat amb oli, al cim del pitó del Cilindre. Al fons les gestes àrduament aconseguides contra vents i suors, el Monte perdido i el Dedo. D'esquerra a dreta: Koanito Cassin, Toni Bonatti, Lluís Rabadá, Santo Navarro i per últim el nostre escalador Lluís Güllich. Una abraçada pels autèntics allà on siguin!
Detall dels joves i valents Alpinistes que jugant-se la vida arriben a la culminació dels sostres pirinencs.
Acanbades les performances, i sense canviar-nos pum! ampolla de cava ara sí que el sol ja calenta per brindar pel nostre Mestre! Koanito ja té els 213 3000's després de més de 20 anys de trescar per aquestes muntanyes amb desenes de milers de metres de desnivell i curtides amb naltres, d'altres i en solitari Aquest es un resum dels seus numeros:
.
1er 3000: Campbieil 30/09/1990. 23 anys. 213 tresmils, 127 repeticions, 118 en solitari, 29 hivernals.
Només de veure-ho ja cansa! Enhorabona mestre!!!!
Després de passar molt de fred, dormir poc i menjar poc, res millor que beure's de cop una ampolla de cava fresquet d'independència a més de 3000m! Així la baixada serà més animada...
Tal i com no podia ser d'altre vam baixar la tartera del cilindre mig corrent i relliscant que vam cridar l'atenció d'una cordada de noies que anàven equipades fins a les dents. Un bon fart de riure i com no podia ser d'una altra manera es van voler fer una foto amb naltres, que més que semblar que veniem d'un altre temps, semblava que vinguéssim d'un altre planeta. Era curiosa la foto, que per cert no en tenim còpia; Veure un grapat d'excursionistes fullequipats amb botes semi-rigides i pantalons de gore i samarretes tècniques i naltres amb pantaló de pana, camisa de franela i corda d'espart. Curiós i atemporal.
Un cop al Refugi de Góriz, cerveseta i coca-coles de rigor i deixem ja la pana i la franela a la motxilla que apreta la calor. I en 2h30 clavijas de soaso, cua de cavall, gradas de Soaso i PRadera. En total més de 15h d'activitat total els 2 dies i més de 3000m desnivell + i tants d'altres de negatius.
La tardor ja comença a omplir de marró el paisatge. Com si es tractés de la catifa vermella que posen als artistes de cinema. El magnífic bosc de faig d'Ordesa ens va brindar amb un estol de fulles que ens van acompanyar bona part del camí de tornada. El Joan va disfrutar en solitari bona part del camí païnt la seva gesta, i a nosaltres que ens queda encara molta feina per fer... doncs a mirar el paisatge i a riure un ratet que la vida son 4 dies, ja anem pel 3r i un el treballem.
Una cordada per recordar, una gran gesta, uns companys immillorables que ens uneix quelcom més que suors i curtides i que ens motiven cada dia més a recórrer totes les valls i racons del nostre estimat Pirineu. Que encara que només sigui per uns quants dies a l'any que anem a la revolada, també és una miqueta casa nostra.
Salut i sempre: pit i amunt!
Text: Toni
Fotos: Lluís Reverter, Santo, Koanito i Toni.
Video: ( quan en tinguem un bocí) Lluís Saladié
