De la manera més simple i espontània, degué sorgir la idea. En comú: l’afició muntanyenca i pertànyer al CAE. El repte: escalar una via ferrada. Membres de la secció d’alta muntanya i l’excursionista del Club Atlètic Espluguí vam compartir una sortida especial i fora de programa. Una experiència molt profitosa i didàctica, amb l’afegit que suposa consolidar la coneixença entre gent d’una mateixa entitat.
Pujar una via ferrada és una modalitat d’escalada que consisteix a progressar per una paret vertical o bé horitzontal -flanqueig- ajudant-se d’unes instal•lacions fitxes metàl•liques. Qui més qui menys, aquesta premissa, la tenia clara dins de la colla excursionista. Calia grimpar amb l’ajuda de cables d’acer i d’altres enginys metàl•lics com : esglaons, passamans, cadenes....
L’oferiment que ens van fer el Toni Morlans i el Marc Martí -secció d’alta muntanya del CAE- fou de fer-nos de guies i instructors en l’escalada de la Via Ferrada de Sant Joan . Hi havia d’haver una xerrada prèvia per tal d’ explicar els diferents passos per poder progressar amb la màxima seguretat en el món vertical de les vies ferrades; a continuació, tindríem l’oportunitat de posar en pràctica els conceptes adquirits en una paret.
Així, el diumenge 2 de maig, a les nou del matí, la Sala Polivalent de l’Antic Hospital es va convertir en aula de divulgació i escenari de simulacre. Cordes penjades de callats altaveus, estris amb noms estranys, instruccions dibuixades a la pissarra, nusos enrevessats a les cordes... En definitiva, un curs intensiu de dues hores. I amb la lliçó fresca i apresa, de pet a la Via Ferrada “ La Feixa del Colom”, al costat de l’Ermita de Sant Joan.
Ja a peu de paret - sota l’atenta supervisió dels nostres instructors- ens vam anar equipant amb el material reglamentari: arnès, baga d’ancoratge amb dissipador d’energia i el casc! La nostra aparença era talment d’escaladors consumats i bregats en l’ofici.
La verticalitat que s’aixecava davant nostre era absoluta; els noranta graus eren sostinguts fins als darrers metres, on un lleuger desplom donava l’afegitó d’emoció.
La progressió seguia el protocol estudiat moments abans, de manera que es deixava un espai de seguretat entre cada escalador. Moviments lents, però segurs, anaven fent avançar peus i mans, mentre els mosquetons resseguien, també amunt, el cable de la vida.
Els esglaons metàl•lics en què ens aferràvem de mans per impulsar els peus estaven subjectats sòlidament a la roca i donaven la màxima confiança. Aquesta via va ser equipada per membres de la Secció d’Espeleologia del Club Excursionista de Montblanc. Té un recorregut total d’uns 400 metres en trams verticals, de descens i de flanqueig.
Un cop fet tot el circuit, i per cloure l’escalada matinal, que millor que una davallada divertida: baixar amb l’ajuda d’una corda d’escalada fent un ràpel!
Un matí diferent, un matí en què vam experimentar amb l’abisme, vam jugar amb el buit sota nostre i durant el qual, potser en algun moment, vam dubtar de si calia exposar-se al perill controlat.
Un matí que va unir una mica més els llaços d’amistat d’una colla que gaudim amb la natura.
Antoni Sabaté
