9a Cameta Coixa a Miravet, estrenant equipació

 Un any més va arribar el dia! Una collada cap a Miravet a passar fred de bon matí i caloret al córrer. Enguany a més amb un alicient... Estrena d'equipació! Així sí que fem goig! Està clar que no vam guanyar res, doncs la nostra gazela probret treballava. Però com sempre vam deixar petjada pel bon rotllo i germanor que fem.

 Com sempre amb l'incondicional suport de les nostres families que any rere any estan allí al peu del canó per a fer-nos vibrar amb el seu caliu!

De bon matí cares fresques i a punt per portar a passejar el senglar el nostre equip femení es preparava per donar guerra!
Eren les 8 del matí, 4 graus entre la boira, enguany bastant espessa i cap amunt al castell templer.

 El nostre home tapat, enguany contra tot pronòstic de bon matí ja anava en cos de camisa disposat a brandar l'escut hospitaler a les hosts que l'esperàven. a dalt gent guarnida de templers ens aguardàven entre la freda boira.

Families i corredors, pit i amunt. El castell templer de Miravet és des dels últims anys el magnífic teló de fons de la sortida de la cursa i de la caminada. Tots amunt!

Després de deixar la roba, 4 indicacions, els petons de comiat i els guerrers i guerreres de l'Espluga , entraven al castell a punt per lliurar batalla!

Foto de grup, on les nostres llufes per no estressar-se a la sortida, es posen ben enrere. El Jordi, que es pensava que haviem sortit a fondo, aquí va veure clar que si no vols tenir 300 persones davant, el que has de fer és espavilar a la sortida...

A la part de davant amb els autèntics màquines i al costat del Saïd, el cor bategava fort. Compte enrere els rellotges comencen a fer siroll, el silenci es fa eixordidor i en 3, 2, 1 comencem a córrer de manera maldestre esquivant a tort i a dret gent que per tot arreu et toca. Passem pel costat dels nostres supporters i cap avall!!!

De bon principi vam fer tres grups: 

Davant però sortint de tranqui El Toni, el Juan i el Gerard que marcàven el ritme de l'equip

Després el Jordi i el Marc que van sortir més conservadors però sense perdre pistonada

Darrere i a disfrutar el grup de les noies i el José Angel que sense parar de cascar anàven fent.

La sortida de la part alta del castell és explosiva! No saps per què però corres i corres i tot i que surts conservador de ment les cames corren com si el món se n'anés! Una munió de gent cridant i corejant els nostres noms fa que oblidis el fred, la boira, el batec del teu cor i donis ales a les cuixes que no paren de brandar...

LA sortida cap a fora de la fortalesa és una mia caos, però de seguida arribes a l'amplitud de la carretera, i ben aviat comença la primera de les 5 pujades que ens aniran minant les cames. Això però acaba de començar!

 Marcant el ritme, el Toni regulava les forces del grup, ara tu, ara jo, s'anàven alternant fer de llebre el Gerard, el Juan i el Toni. De bon principi sense pressa però sense encantar-nos. Quedava molta cursa i sense parar de xerrar anàvem rient i comentant la jugada. Anar plegats va ser fantàstic, doncs la cursa és va fer curta.

El Juan, anava passant de tant en tant, però conscient de que els últims anys va patir el que no està escrit per acabar la cursa no es va deixar emportar per la rauxa i va guanyar el seny. Així va ser com tota la cursa pujada radere baixada no ens separàvem. A més portàvem de comparsa el Gerard Moreno, només en coneixiem el nom i aquí vam veure que és un nano amb bon futur...

El Jordi, que està més fort que el vinagre, de tant en tant sentiem el seu alè al radere. el teniem a prop, l'anàvem veient als avituallaments, però no acabava d'agafar-nos. El Marc més conservador es va deixar caure una mica per acabar amb totes les facultats a tope!

El Nostre Batussi, el Marc que treu el cap per damunt la boira va fer una cursa força conservadora, la feina no el deix entrenar com voldria, però es manté com un nanu de 15 anys! Quina màquina! A pas ferm i sense pressa va aconseguir rebaixar la seva marca personal a la prova, i es que com el bon vi... Cada any va millorant.

Una mica més enrere, l'Eva, la Cris i la Merche sense parar de córrer ni de riure anàven disfrutant i patint el recorregut amb la il.lusió d'arribar ben fresques a la cresta i poder dir-li alguna de grossa al Gaitero que sense parar amenitzava la dura pujada a la cresta.

 El moment de la Crono, dels més durs i esperats. Fins allí la cosa havia estat una bassa d'oli, aquí començava el ball de bastons, el trio capdavanter poc a poc es va tornar duo. La falta d'experiència en aquest terreny, va fer que el Gerard no pogués aguantar el ritme que van imposar el Juan i el Toni. No era molt ràpid, però sí que sense aturador. Els dos Espluguins poc a poc van anar avançant gent a la crono i després a la cresta. Estàven animats i gas avall.

 Radera encara més animat i en silenci el Jordi anava avançant posicions... I es que des de l'any passat a fet una progressió bestial i ara amb aquestes cuixes ja podria trencar nous i tot!
Com un cabirol disftrutava de valent per la cresta!

El nostre especialista en llarga distància i animalades diverses, el Messi dels ràners Espluguins a pas ferm i tranquil rodava a bon ritme superant de llarg el seu anterior registre de la cameta. Còmode i ben guarnit, no és va perdre cap vegada i tot i millorar molt el seu crono, en cap moment va patir. és un autèntic motor Pèrkins!

 Mentres al poble la canalla fent visita cultural i jugant tots junts. Ben aviat ells també correrant i ens hauran de seguir esperant... això sí més cansats!

l'Hora de la veritat! l'última pujada! Ai las! Quina paret! Més bé que altres anys gràcies a regular les forces, enguany va ser més curt que mai. Amenitzats per un nano que semblava a punt de tenir un orgasme poc a poc i bona lletra vam arribar al cim de la Covalta. Radere enganxat ja als nostres talons, el Jordi, que amb un cop de fuet a les venes pujava com un autèntic bulldozer. PEr fin ens havia agafat. I ara a fondo! Per culpa d'un ninot que no parava d'adelantar el Jordi ens va fer pujar el ritme, i les cames del Toni van començar el procés d'electrocutació controlada...

 Els caminadors Espluguins anàven arribant. Abans però el Bel, que s'estrenava en les curses de muntanya i la Rosa Mari ja havíen arribat contents i motivats i tan ràpid, que no van tenir temps ni de dissipar la boira.

 Després d'una baixada curta però intensa els tres corredors Espluguins arrivàven trionfals a la plaça de l'Arenal de Miravet. Pell de gallina: Elsnostres nens corrent amb nosaltres, la gent animant i els tres junts a meta. Ni que ho haguéssim preparat.

Això sí. arribar a l'asfalt, va ser l'estocada definitiva per que les rampes del Toni afloressin a la totalitat dels muscles de les seves cames. i de manera agònica però emocionat pel fet de córrer amb els seus dos petits van arriba a meta.

 i sense deixar de córrer... Directe a la camilla a que possèssin les coses a lloc! I es que si no vas gaire entrenat... Val més que no apretis tant! PErò clar! Qualsevol afluixa quan podem entrar els tres junts!

Les primeres fèmines a arribar van ser la Cris i l'Eva que embolcallades amb l'escalf de la canalla que les acompanyava entràven com si haguéssin completat la ultra del Montblanc. Contentes, emocionades, alguna roja com un perdigot, creuàven la línea de meta amb alguna que altra rampa que els hi va fer la guitza...

Animats per la colla d'escocesos que ens donàven la benvinguda anàvem arribant els corredors Espluguins i de cara a la teca i a la barra lliure de cervesa, que ja ensumàvem!

Els Escocesos pero no perdien pistonada tampoc i es van fer bons amics de les nostres ràners! aquí ja  no sabem qui amenitzava a quí. La Merche molt integrada, comprovaba l'estat dels pernils Celtes. ;)

Arribades, i abans de la teca, a agafar la bossa de record, que com el minjar es molt generosa. Una magnífica cursa on tots els detalls la fan de 11 sobre 10! Segur que tornarem!

I com sempre a Miravet, després de la pallissa... A dinar, que tranquils que gana i sed... No en passareu! Un festival de menjar i beure assentats tots a taula amb amics i coneguts fent petar la xerrada i tot i estar rebentats, pensar com la farem l'any que ve. L'Octavi i familia també van venir i vam dinar plegats. La única nota negativa va ser la baixada de tensió i el mareig del sogre del Marc, que va deixar un gust agredolç a la vetllada. Per sort però no va passar res!

Res més familia ràner... l'any que vé, més i millor! Miravet ens esperarà per celebrar el seu 10e aniversari i els Espluguins.... No hi faltarem!

Text: Blogger

Fotos: d'aquí i d'allà hi ha de tot!

LTSM un tomet de 67km pel Montsant

Repte aconseguit! Els 4 fantàstics, van acabar llurs objectius. El Xavi Pòlvora, va completar la UTSM de 100km i els tres corredors del SECAE el Marc Martí, el Sergi Monlleó i el Toni Morlans  la LTSM de 67km. Totes dues curses donàven la volta complerta al Montsant.

Així doncs a les 7 del matí carretera i manta cap a Cornudella de Montsant, les previsions de Méteo no podien ser més dolentes. Llevantada amb boira i tormentes tot el dia en una cursa que de sèrie ja es preveia de més de 10h. Un bon panorama. Per sort les previsions es van quedar amb això: En pronòstics i tot i que la boira cobria el Montsant, feia bo i no queia ni una gota. 

Vam anar a recollir el dorsal, i cap a l'arc de sortida a passar el control de  material. Per la previsió calia portar de tot! samarreta llarga, menjar autosuficient, jaqueta impermeable, un litre d'aigua,  frontal, llanterna vermella... Fins i tot un got plegable de la peppa pig.

No cal dir que si t'espera una cursa de 67 km... No cal calentar. ja ho farem començant tranquils.

Aquest era el perfil que ens esperava... No massa desnivell,  un total de 2600md+ , però fort passat el km 50. amb això molt present vam arrancar a ritme bisonte, per no fer lo d'arrancada de cavall, parada de Burro! 

 Aquest és el mapa de la ruta, El recorregut de la LTSM, sortida de Cornudella pel camí dels Cartoixans fins Albarca, d'allà és pujava a la Serra Major fins el pi de la Carabasseta per baixar a Ulldemolins. Un cop allí és remontava el riu del congost de Fraguerau per arribar a Margalef i la Bisbal de Falset. Un cop allí la remontada cap a la Cogulla de la Serra Major passant per l'ermita de Sant Salvador. Recorriem bona part de la serra Major per baixar a la Morera del Montsant pel grau de la Grallera, i pel camí dels Cartoixans tornar a Cornudella de Montsant. Com? Seguiu llegint! ;)

La sortida va ser tranquila i costa amunt, així vam sortir de Cornudella pel camí dels Cartoixans direcció Albarca. Hi havia molta humitat i els ponts de fusta i les pedres relliscàven a mansalva. Sense parar de xerrar i a ritme tranquil de seguida, en menys d'una hora arribàvem al refugi d'Albarca. Anem on Time! per no faltar a la tradició anem cronometrats per que els nostres supporters sàpiguin quan arribarem a cada lloc. 

Després del primer control tocava pujar a la Serra Major, passarem per l'ermita de la Mare de Déu de Monsant i costa amunt, i més amunt... Sort que anem caminant. Ningú ens espera, només la nit.

arrivem al pi de la Carabasseta, el Sergi es va contenint, doncs sempre té el pistó a punt a l'arrencada. ens filmen una miqueta i descens amb molt de coneixement cap a Santa Magdalena i cap al poble d'Ulldemolins on ens esperàven els nostres fans!

Arrivem a l'avituallement com a veritables herois, anem segurament dels últims, però no ens importa. Avui el nostre repte és la distància i la nit. El resultat és superficial. i a més els nostres fans incondicionals ens animen d'allò més. Ja portem 2h30' aproximadament, i uns 19km... Només ens en quedàven 50! 

A l'avituallament recarreguem energia, liquids, doncs la pròxima parada serà a Margalef 3h després. Uns minutets de cortesia i travessem el poble, on la gent ens anima fervorosament! 

Aquest bocí fóu molt bonic. Energies carregades i paisatge i companyia immillorable. era quan passariem el temut Mur! Aixi que s'havia de gestionar bé doncs era llarg i trenca-cames. La pujada a Sant Antoni va ser tranquila, quasi a peu, després baixar a les cadolles fins i tot teniem temps de fer-nos una mica de postureig a les fotos. i començava el congost que no s'acaba mai... Anar xerrant i a un ritme sense pressa però sense pausa vam anar deixant enrere les cadolles, Sant Bartomeu, els engolidors... caminant a les pujades i trotant a bon ritme als plans i baixades.

La recepta? Bon humor, molt bon humor i a disfrutar! Estàvem animats. a cada revolt adelantàvem "cadàvers" que pagàven el començar per damunt les seves possibilitats. Ens va sortir el sol i fins i tot vam tenir calor, i algun dels que corrien amb naltres fins i tot va acabar el litre d'aigua...  arrivàrem al pantà i aquelles escales semblaven fetes pel mateix diable! Però poc a poc i bona lletra anàvem avançant veient gent apurada, japonesos i tot de gent que fins llavors no havíem ni vist.

Vam arribar a Margalef on time, concretament amb 5h29'. Molt bon temps i era el moment d'endrapar una mica de pasta i reposar líquids a les cantimplores. Vam parar potser massa estona i tot. Per que després camí a la Bisbal de Falset, la pista asfaltada sen's va posar travessera. :(

Sortint de la Bisbal... amunt!!!! Que fa pujada! i molta gairebé 1000m de desnivell positiu seguit en els seguents 13km... Paciència i anar fent. El Xavi que havia de fer la Ultra, va anar marxant per que no se li fes tard, i el Sergi va fer una paradeta per minjar una barreta que se li va posar del revés. La manca d'entreno, allà li va passar factura. i és que només un pagès d'Ulldemollins té els Sants pebrots de fer una cursa com aquesta amb 4 entrenos mal comptats i acabar-la!

Però qui no entrena... Ha de patir. Així doncs amb el Marc, vam arribar a l'ermita de Sant Salvador, aproximadament a la meitat de la pujada. Allí vam fer un break, vam beure aigua de la font... i el Sergi no apareixia... Després de 15min esperant vam decidir marxar. Abans però vaig decidir anar una mica enrere, davant la perplexitat del sinyor del control, per anar a trobar el Sergi o almenys localitzar-lo a la vall per dir-li que tiràvem. i va aparèixer entre la boira amb l'estelada al cap i el seu somrís permanent això si amb cara d'apurat. El vam fer minjar d'una arbolada, naltres ens estàvem refredant i amunt a ritme tortuga. la Boira de la Serra Major ens esperava...

Arribàrem a la Serra Major, va començar a ploure, de fet la boira estava molt tancada i era moooolt pixanera. la temperatura va baixar en picat. devíem estar prop dels 5-7 graus. Allà però emmig de la boira com si fòssim Highlanders buscant guerrers per estomacar a les muntanyes Escoceses cavalcàvem un altre cop damunt les nostres bambes, a un ritme suau però constant. Una noia que anava sola, sen's va afegir al grup. I es que amb l'ambientasso que hi havia i la sol.litud del corredor entre la boira, si t'has de perdre fes-ho acompanyat. Tot i això estava molt ben senyalitzat i poques vegades vam tenir ombres de dubte. De sobte emmig de la boira va aparèixer una argentina molt simpàtica que ens va embolcallar amb el seu alè i ens informava que en 2 km de baixada sortiem de la boira i arribàvem al control de la Morera de Montsant. 10km to finish! Doncs avallllll!!!!!

El camí de baixada , tot i no ser complicat sen's feia feixuc pel trote que portàven les cames... La nit anava agafant lloc a un sol que ens anàva deixant igual que la boira que es va quedar a la Serra a esperar els de la Ultra. Vam arribar a la Morera on ens esperàven les nostres families per donar-nos l'últim escalf abans d'afrontar els últims 9km de la cursa. Que precisament plans no eren...

Va arribar la nit, vam encendre els frontals, i amb una barreja de cansament, joia, alegria, fred anàvem comptant els passos que ens havien de portar a creuar la línea de meta... I no arribava. El final sempre es fa una mica més llarg del que t'esperes i aquest no va ser l'exepció. En 11h i 25' creuàvem la línea de meta tots tres molt contents, sense cap lesió aparent i orgullosos d'haver assolit aquest repte. la idea era arribar abans de les 21h per poder sopar amb les families tranquils i ho vam aconseguir. El Xavi arribaria a quarts de tres de la matinada... Doncs a ell encara li quedàva una mitja marató quan naltres ja erem a Cornudella.

A la meta, un caldet i els nostres petits que sempre estan contents i son l'alegria i la força que ens empeny a assolir aquests reptes. Hom pot pensar que córrer 70 km és una bogeria o una flipada. No ens enganyarem una mica ho és. Però és que en aquesta vida un s'ha de flipar per les coses, ha de viure cada dia com si fos l'últim, en definitiva ha de gaudir de la vida. I nosaltres això ens ho prenem al peu de la lletra. Tan ens fa que siguin 10 com 20 com 70! El que importa és disfrutar de cada moment que recorrem aquestes magnífiques muntanyes que tenim a la vora. gaudir cada sot i cada pedra que em de saltar i superar les adversitats i si a més ho fas amb dos grans amics i companys de cursa com el Marc i el Sergi i el bocí que ens va acompanyar el Xavi... Millor!

Gràcies per compartir amb naltres aquesta miniaventura. llegint aquests 4 mots. Espero que us n'agafin ganes, no de fer salvatjades, sinó de sortir a córrer i sentir l'aire a la cara, el fred als braços i a voltes dolor a les cames... Patiment? bogeria? Res d'això simplement sabreu que esteu vius! ;)

TEXT: Toni Morlans

FOTOS: Jordi Santacana

Blanca de la Sotilla

Esportfoto.cat 

Gemma Roselló

Pic de Coma Pedrosa 2942m. El Sostre d'Andorra

Escapada romàntica al cim del Coma Pedrosa. Així doncs la Gemma i el Toni van fer una escapada fugaç per pujar el sostre del Pirineu. No és un tresmil. Però no el regalen. Doncs per fer-lo has de fer més de 14km d'alta muntanya i més de 1400md+. 

 El dia es va alçar a les 7 i 20' i les vaques encara romancejàven. Miràven impertèrrites com passaven els caminadors.

 Tot i haver fet un estiu séc i caloròs, el camí que puja per la vall del refugi de Coma Pedrosa és verd i ple d'aigua. en unes 2h van arribar al costat del refugi, i una mica més amunt van parar a fer un mos.

 La boira encara cobria la part del cim. Eren les 9 del matí i no feia fred.

 De camí a la cresta, la lluna va treure el cap i els regalà una magnífica postal.

 El camí transcorre després de la pleta de coma pedrosa al voltant del riu homònim fins a l'estany negre. Fosc i poc profund en aquesta època de l'any està ben buit.

 El pic de Sanfonts al fons. El camí començava a posar-se dret i costava de pujar. Però poc a poc i bona lletra s'arriba a tot arreu!

 Un cop deixat l'estany negre enrere, es guanya la cresta. Un llom assequible, amb traces de sender i on en comptades ocasions s'ha de fer servir alguna mà per progressar. El cim encara els quedava lluny.

 La lluna els acompanyà bona part del camí.

 l'aresta es va tornant més fàcil i sense cap dificultat s'arriba al cim del Coma Pedrosa. La boira anava guanyant terreny. Però tal com van créixer les nuvolades, van desaparèixer.

 Des de dalt al cim, es veu una magnífica panoràmica des de l'Aneto i el llunyà Aragó fins a la propera pica d'Estats, o altres cims d'Andorra com el Tristaina, el Cataperdís o el pic de la Font Blanca. Van descendre fins al coll dels Malshiverns per anar a buscar la coma que baixa del pic de Baiau. I avall que fa baixada a perdre alçada ràpidament entre blocs.

Una llarga tartera els portà al pla de l'estany, on uns excursionistes feien foc per a preparar una paella, i com qui no vol la cosa fer-se petar un parell d'ampolles de vi.

Un cop  a la Borda de la Coruvilla, ja es veu la pista de pujada i es tanca el recorregut circular. Aquí van tornar a agafar el GRP que els portaria al pàrquing d'Arinsal d'on van sortir 7h abans.

A la foto, el cim del Coma Pedrosa resta al mig. A l'esquerra la vall de Coma Pedrosa per on van pujar. Verda i profunda. A la dreta del cim la Vall del pla de l'estany per on van baixar. Seca i plena de pedres. Es que per alguna cosa és diu: Coma Pedrosa.

Marató Vendekames 2016 Vandellòs.

Vandekames 2016 –Circuit Negre- 42 quilòmetres per acabar ben negre.

Bumba! Va esclatar la porta de l'habitació de la residència on m'allotjava. Clar, anava carregat amb la borsa d'esport en una mà, la motxilla trail running en una espatlla i l'altra motxilla carregada de menjar i beguda ocupant l'altra mà. Un cop de porta d'allò més normal si no és que fossin les 6:15 hores del matí. Ups! Ho sento, veïns…

Arrenco el cotxe –a Masriudoms no se sent ni es veu un ànima pel carrer en aquestes hores-, i em dirigeixo cap a Vandellós. Uns escassos 6 quilòmetres em separen del lloc de la comesa.

Arribo al pavelló esportiu de Vandellós entre les llums de l'alba. El camp de futbol està pintat, de cap a cap, amb línies blanques de guix. Aquest any han realitzat un enorme aparcament en el camp de joc. I ho tinc tot per a mi, ja que tan sols hi han aparcats quatre o cinc cotxes. Uhm! Com m'agrada matinar…

Recullo la borsa del corredor, sense fer cua, i em vaig directe a la barra del pavelló a prendre'm un cafè amb llet, doncs tinc temps de sobres. Mentre em prenc la meva dosi de cafeïna, comencen a arribar corredors, entre ells, l’espluguí Antón Boqué. Li saludo, li dono un enèrgic bon dia, i ell em retorna la salutació cortesament.

Un últim xarrup al cafè amb llet i em vaig cap al cotxe per canviar-me de roba. Just en la part posterior del cotxe, a un escàs metre i mig de distancia del vehicle, s'erigeix un petit envà que va de punta a punta al llarg del camp de futbol. Ideal per recolzar el meu cul i fer la muda de la vestimenta mig assegut.

Estic acabant d'equipar-me i em disposo a realitzar els pertinents estiraments. En això que alço lleugerament la vista i dono caça a un corredor que s'està posant, en abundància, crema solar al coll, clatell i braços. “Uhm! Bona idea.” Penso, ja que un vibrant sol brilla enèrgic recentment sortit per l'est. A més, en la “borsa del corredor” vènia una mostra de protecció solar gratuïta.

No obstant això, la totalitària abstracció en la qual em vaig embardissar mentre realitzava els estiraments musculars, em va fer oblidar per complet l'ungüent de la crema solar.  Així que, vaig donar un parell de voltes per les rodalies per entrar més en calor si cap i, ja, veient que s'apropava l'hora de la sortida, em vaig dirigir cap al recinte tancat.

Després de serpear pels estrets carrers de Vandellós, arribo al recinte tancat. Per a la meva sorpresa, només van controlar que el xip funcionés correctament, de la motxilla, res de res. Per megafonia, després de deixar anar una tirallonga en euskera -ja que Vandekames és carrera amiga amb altres homòlogues basques-, anuncien que ja es va apropant l'hora de la sortida, però abans, donen pas als Diables de Vandellós. Grrr! Ja sabeu que no m'agraden els petards, així que per intentar no espantar-me faig un respir ben profund, em relaxo i dibuixo un somriure a la meva cara. Però tretze són tretze, aquesta estupideta rialla se'm va esborrar amb el primer sonor i poruc baluern. Què li anem a fer…!

Acabada la “festuki diabòlica”, de sobte, veig una mà estesa sota la meva mirada. Carai! Això m'agrada, ja que aquesta mà pertany a l'Antón, l’espluguí, que s'ha apropat fins a mi per desitjar-me sort. La hi estrenyo i li retorno el bon detall, aquesta vegada sí amb un gran somriure figurat en el meu rostre. Al cap d’una estona es dóna el tret de sortida.

Com sempre, em col·loco al final, dels últims, per no destorbar a ningú, ni tampoc, per no estressar-me amb el ritme de sortida de carrera. Ens posem en moviment i, almenys, en aquesta cursa, veig que aguanto bé el ritme del grup de la saga. Sens dubte, alguns corredors del davant van sortir disparats com un llampec, ja que en el primer avituallament, a uns escassos 5,5 quilòmetres de l'inici de carrera, ja vaig veure a un tipus amb cara de circumstància, cara contrariada, mirada perduda i queixant-se d'alguna cosa que no arribo a comprendre. És el primer abandó de cursa.

Just sobrepassem la primera parada on ens alimentem degudament, entaulem conversa el grup de 5 corredors en el qual anava: 4 nois i 1 noia per ser exactes. “Què és la primera marató de muntanya que feu?” els pregunto a dos d'ells, una mica més joves que la resta, ja que no paraven de parlar del paisatge, dels arbres, de les plantes, de les senderes i, com no, de les pedres. Responen que sí, que és la primera de muntanya, si ben havien corregut diverses sobre asfalt. El seu entusiasme i interès ho constaten, doncs van parant de tant en tant a fer fotos al paisatge amb el mòbil.

Els dos novençans maratonians montanyencs, entre foto i foto, i com és de suposar, es queden ressagats gradualment. L'altre noi respon que ell ja havia realitzat vàries. Però se li veia amb millor ritme que la noia i jo. Al cap d'un parell de quilòmetres desapareix de la nostra vista, per davant de nosaltres.

Ella, amb la qual caminem diversos quilòmetres junts, em diu que ha fet la Ultra de la Costa Daurada, la de 95 quilòmetres. “Phew!” xiulo. “Aquesta està forta” penso. Jo per la meva banda li dic que vaig fer la Half Ultra també de la mateixa carrera. No obstant això, ella posa gran èmfasi en què és la primera marató que fa sola. “Sola?” Repregunto. I em contesta que sí, sola, referint-se al fet que tant la Ultra com altres llargues distàncies les havia fet sempre al costat del seu marit, i que ell era qui li estirava als moments crítics, aquests moments en els quals et dóna per menjar-te el cap sobre el dolor de la ungla d'un dit, o que les cames et diuen ja n'hi ha prou, o quan el cap et diu que no ho aconseguiràs… Per això, ja era hora d'afrontar, per ella mateixa, les carreres en solitari. I que per al final d'any ja s'havia apuntat a fer la Long, també sola, de la Costa Daurada que es realitzarà a Cornudella de Montsant.

“Valenta noia. O millor dit, valenta dona” Em dic veient que sembla alguna cosa amb una mica més edat que jo. En l'únic dubte que vaig tenir sobre la meva ubicació en carrera, ella em va donar l'alt amb la veu en coll. Jo aniria uns 10 o 20 metres per davant d'ella. Vaig haver de retrocedir, ja que va albirar una cinta mig amagada en un arbust, la qual jo no vaig veure. La meva salvadora i jo prosseguim, gairebé amb un accident tot seguit, ja que la noia (és que no recordo el seu nom o potser no sé si li vaig preguntar com es deia), va ensopegar en intentar pujar una pedra, es va quedar erecta en l'aire, suspesa, tirant més cap a enrere que cap a endavant. Però “*Voilà!”, allà estava jo per rescatar-la gentilment, ja que la vaig haver d'agafar pels malucs perquè no es tombés tot el seu cos cap a enrere, muntanya avall. Llavors, després de donar-me les gràcies, em va convidar al fet que anés davant d'ella.

Durant una bona estona la vaig perdre de vista. Vaig pensar que tal vegada ja no tornaria a veure a la noia de Cambrils, ja que això és l'única cosa que recordo que sí em va dir sobre la seva identitat. Però com sabia que havia acabat una ultra distància en 18 hores, amb ajuda extra o no, -doncs al final, per molt que t'animin i afalaguin, qui li dóna les ordres a les cames perquè treballin ets ni més ni menys que tu-, sabia que més tard o més d'hora tornaríem a trobar-nos.

A mig matí, sobre les 11 hores, ja notava que el Sol començava a assotar-me el bescoll. Així que li vaig donar la mitja volta a la gorra, amb la capdavantera cobrint-me el clatell per així evitar un cop de calor o una insolació. Anava bé de líquids, encara estaven mitjanament frescos i en els avituallaments tenien de tot i fresquet. Reposava l'aigua i l'isotònic cada vegada que arribava a l’avituallament.

No obstant això el camí continuava, les hores del dia s'enaltien de calor i, per a postres, el recorregut va sortir de la vegetació i es dirigia cap a l’Hospitalet de l’Infant. Lloc amb molta pedra i molt poquetes ombres. Sobre aquesta peculiar  i agresta zona, la noia em va tornar a donar caça. “Passa, passa, què tu vas més ràpida baixant. Això es massa tècnic per a mi.” Li vaig suggerir deixant-la avançar-me. En efecte, vaig veure que anava rapideta baixant per les senderes pedregoses i caluroses. En aquests moments em vaig adonar que portava les espatlles i braços vermells i calents –la samarreta del Club Atlètic Espluguí és sense mànigues i jo estic acostumat a entrenar amb samarretes amb mànigues d'estiu-, però no li vaig donar massa importància, com a molt em cremaré una mica i em caurà la pell i Santes Pasqües…

Passat l’avituallament de la mitja marató, on encara tenien beguda mitjanament fresca, uns dels nois em va preguntar: “Què, trobes la carrera dura, no?” Jo li vaig mirar, amb enorme naturalitat i li vaig contestar que no, que la veia normal, al ritme que jo vaig, és clar. I es va sorprendre. Em vaig acomiadar d'ells amb les meves dues ampolles d'aigua i isotònic recarregades. I vaig començar a cavil·lar mentre corria sobre la pregunta del jove de l’avituallament. “Uhm! Serà que no m'estrenyo i exigeixo prou?” Em deia i redeia. Així que veient que encara tenia forces i que ja portava recorreguts uns 30 quilòmetres, vaig decidir incrementar el ritme.

Gairebé que vaig tornar a connectar amb la noia que vaig deixar avançar. Quan jo arribava als següents avituallaments, ella, la cambrilenca, ja sortia. A part de veure a corredors desfonats per diferents causes, m'imagino, en els avituallaments s'havien quedat sense Isotònic, l'única cosa que els quedava era una mica de menjar i aigua tèbia. Oh boy! Aquests són els inconvenients de córrer da les últimes posicions.  

A poc a poc anava perdent gas, forces, ímpetu. Mancant 5 quilòmetres, ja anava cansadet, però com que l'organització els marcava amb pancartes, em vaig dir: “A cremar l'últim cartutx” però se'm van fer llargs, és especial els dos últims quilòmetres de carrera, en els quals vaig perdre gairebé totes les forces i, encara que eren de baixada, no sentia les forces en les cames i anava sofrint i en extrema alerta per no caure o doblegar-me un turmell.

Al final, veient el bon nombre de corredors que van abandonar la cursa, em vaig sentir satisfet –i ben vermell, torrat i negre pel Sol-, per haver-la finalitzat, quedant en la posició 76 de 92 corredors, o el que és el mateix, el quart per la cua sense contar els abandonaments, i amb un temps final de 9 hores, 31 minuts i 58 segons. Fins a la propera.

José Ángel Castro.