Pujada a sopar Rojals. Walk, Bike and Run

Ja feia mesos que ho teniem pendent, però per fi esperant lo "caloret" ens hi vam posar. I podem dir sense embuts que va ser tot un èxit! Més de 40 caminadors, corredors i semis ;) vam fer camí de convivència cap al poble de Rojals per a fer un sopar de gemanor.
Així doncs vam donar forma a  una idea que va sorgir d'un dia que xerràvem tot corrent amb el Jordi Arbós i l'Eva d'anar a fer una semi-nocturna a Rojals amb els runners. Ahir un dels dies més llargs de l'any el frontal es va quedar amagat a la motxilla. Però la ruta va ser una experiència molt agradable a repetir... A més la brillant idea d'obrir-ho als caminadors del club, va donar el punt multidisciplinar i de germanor que tant ens dóna l'escursionisme.
En una reunió pim pam el dimecres a la tarda al local del CAE, ho vam tenir aclarit ja que per que les coses surtin bé, només cal voluntat i motivació... I d'això anem sobrats!

Vam quedar a les 18:30 a la plaça del casal, per que els caminadors comencessin a fer camí i no semblés que tota l'estona estan a remolc dels corredors i poder-los trobar a mig camí amb la idea de fer-nos una foto conjunta en un lloc tan emblemàtic com el mirador de la Pena.

Com tot grup nombrós de corredors és molt heterogeni, i de moment, encara hi ha gent que a les pujades dures prefereix caminar. (remarco el de moment). Aquest grup que es van autonomenar Semis van sortir a les 18:45 per poder anar a un ritme més seu i poder disfrutar del running de muntanya cadascú al seu ritme de progrés.

A les 19h vam sortir l'últim grup, el que els altres anomenàven Pro's! Poc s'ho pensen però que no parem per que estem forts, sinó per que ens anem mirant i diem a dins nostre si aquest no para, jo tampoc... I aixi fins arribar a dalt més fusos que la xocolata dins un cotxe a l'agost.

Com estava previst però a la plaça de la llibertat ens vam ajuntar tots per a enfilar el sender de l'alzinar del matarrucs.

Després d'una paradeta d'arroplegament... Matarrucs amunt! I com hi anàven xiquets!

A vere qui la pot seguir, ja ho diu ja la samarreta! Cal fort! I ben valents qui podia corrent...

I si no, a peu també s'hi arriba! poc a poc i pas a pas tots progressàvem a bon ritme.

A partir d'aquí vam seguir camí de la pena. Els que ho voliem fet tot corrent, vam fer un lleuger desviament del camí per a retre homenatge a l'estelada de dalt el tallfoc del gran john.

I tallafoc amunt a buscar la font i la resta de personal! El ritme bisonte aquí ja el vam convertir a ritme d'ariet!

 i cap al mirador després de repostar a la font del deport. On l'Aigua fresca que no deix mai de rajar, va satisfer els nostres paladars que ja començaven a assecar-se de la calorada!

La resta de corredors i caminadors acabàven d'arribar al mirador, i ens esperàven per poder fer-nos una bona Selfie ben multitudinària,
Així doncs cara de satisfets, doncs ja teniem més de la meitat del camí fet. I pràcticament la totalitat del desnivell positiu.i PATATA!

Això de les Selfies és molt modern i queda curiós, però quan t'ho mires de l'angle contrari...

Penses que fan aquesta gent! S'han tornat folls! Gràcies Pep Torres per deixar-nos gaudir del punt de vista contrari.

A partir d'aquí la cosa s'aplanava, i tots els corredors vam anar avançant junts primer pels plans fins al coll de la creu de l'ardit i després de disfrutar el sender de l'Obaga, arribant per a reagrupar-nos tots els corredors i el Franceset de Solivella al coll de la mola!
Haurieu de veure com corria el Cargol solivellenc de més de 60 anys!

A partir d'aquí un passeig, i cadascú al seu ritme, va anar completant els 3km que quedàven fins al poble de Rojals.I com un degoteig constant van anar arribant corredors, semis i caminadors a veure's l'apreciat or líquid de tot esportista... La cervesa!

Sense descuidar els estiraments, molt necessaris combinats amb alçament de colze per a compensar la profunda deshidratació, una mica sorneguera, del personal.

i de més seriosos...

Allí ens vam trobar amb la gent que ens va avituallar de cotxes i cap a sopar que hem fet gana...
Potser no tanta com el festival de menjar que vam endrapar! Sobretot els que vam demanar lassagna. Que era molt gran!

Un cop acabada la vetllada amenitzada sonorament per la taula de les lloques, vam fer una crida a organitzar la flama del canigó per l'any que ve! I una mica de sorteig de material de la cursa atlètica per a premiar els fantàstics socis, colaboradors i simpatitzants que tenim al club.

Potser no va ser la millor ruta possible, però pels comentaris de la gent va ser genial, ens ho vam passar molt bé i amb ganes de repetir... Això sí aquesta vegada amb algun tramet nocturn!
Amb companys així el camí sempre fa baixada!
Salut i cames! Llarga vida a tots aquests que fan d'aquest esport no només un acte social sinó una activitat de molt bon rotllo!
Corredors i caminadors del CAE... Sou molt bona gent!

Text: Blogger
Fotos: Pep, Eva, Esteve i Toni

Nocturna Fredes- Paüls, pel Gr7

Arribada es a Paüls i l´inici per mi també, arribo vora la 1 del migdia, aparco el cotxe prop de la pista de futbol sala que es on finalitza la marxa. Dino i em poso la roba amb la que faré tota la ruta, ja que a les 3 de la tarda surten els autobusos direcció cap a Fredes (la Pobla de Benifassà). Es surt quan l´autobús està ple, falten 5 min per les 15h. 1 hora i 35 min. després arribem a Fredes, hora de recollir dorsals i menjar i beure una mica que fins les 18 h. que no comença hi ha temps per tot.

A les 6 es dona el tret de sortida, no es una cursa, es una marxa que molta gent la fa corrent, però el marcatge es el just i necessari, tot i que quan es fa de nit els llums vermelles i les cintes ajuden molt a seguir el camí, la resta seguint les marques de Gr.

Km 10, primer avituallament, completíssim en sòlid i líquid, no donen gots, tu has de portar el teu recipient, els altres anys havien tingut problemes amb els incívics.

Km 17, després d´una llarga baixada per pista, la poca que hi ha en tot el recorregut, segon avituallament també sòlid i líquid, just al costat de la font de la llagosta. El recorregut fins aquí ha sigut un puja-baixa, ara ens venia un petac de pujada fins a trobar la pista asfaltada que en 2 km (Km 24) ens porta a l´avituallament de sopar, restaurant Pou de les Neus, al costat del refu del Caro.

Pa amb tomaca, llonganissa a la brasa, botifarra negra d´arròs i pastisseria variada i una Coca- cola entren de “muerte” durant 5 minuts que m´assento per poder veure la pantalla gegant de la Juve – Barça, van 0-1 i queden 10 min de la primera part i ami encara 24 km mes. Veig que s´aixeca un grup amb els que havia anat força estona i m´hi apunto, ens timbren el marcador de control de pas i em poso el paravent, fa un mica de vent, tardo 5 min en guardar-lo, la pedra calcària del camí sembla un forn que s´ha escalfat amb el sol durant tot el dia

Entrem al mig del  bosc i comencem a encendre els frontals i el “pinganillo” a l´orella per escoltar la segona part, quina baixada de moral amb l´empat, au ja hi som!! Ens diem mentre anem agafant ritme, el “bocata” ja em toca els peus, crec.

Al pla de Llinars, trobem una pick-up carregada amb garrafes d´aigua per auto-servei. Carreguem ja que fins al 42 ja no trobem mes aigua.

Quina pujada d´adrenalina, Gooooooollllllll, 1-2, cridem uns quants, la pujada del km 30 es fa mes curta, al km 33, cafè i pasteta amb control de pas. Del km 32 al 35 una dura baixada i poc rodadora, amb moltes pedres i molta fulla al terra, miro de baixar el ritme, inclús baixo mes còmode caminant en algun tram per no forçar els genolls i turmells, si caic desde quasi 2 metres d´alçada, la caiguda es mes forta.

Del 35 al 40 es fa eternament llarg, llums vermelles a l´horitzó i una nit tranquil·la i estrellada m´ajuden a passar-ho, junt amb 2 corredors que ens hem anat trobant per davant i darrera durant tota la tarda-vespre. Per fi la baixada, que no se que dir si millor la pujada, molta pedra altre cop en senders molt tancats i rentats per l´aigua de les pluges de l´hivern.

Km 42, uns llums pengen dels arbres, garrafes d´autoservei, bec i omplo, no queda res però crec que no he begut prou en tot el que porto, 6km de pista, sender i camí asfaltat veient Paüls al fons i sembla que no arribi mai.

Al final 6h 53 minuts 50 segons i 48 km, disfrutant i arribant en bones condicions. Falten 5 min per la 1 de la matinada, el sopar que donen crec que mel mereixo, pa amb tomaca i embotits, molta fruita i molt de beure

Mentre menjo fan l´entrega de premis als primers, aquest cap de setmana era la fira de la cirera de Paüls, una caixa pels de dalt del podi, la meva sorpresa quan el primer classificat en 4 hores 22 minuts passa per les taules, on sopàvem un bon nombre de gent, a compartir les bones cireres de Paüls

Text, fotos i matxaca: Marc Martí 

Trail sèries a Alforja

Fa menys d'na setmana els nostres intrèpids corredors del CAE, van anar a la trail sèries d'Alforja. Una cursa plena de sorpreses d'autèntic trail running on van participar el Marc Morató, l'Albert Vila i el més valent dels nous fitxatges: El Jose Àngel Castro, que amb pocs dies d'entrenament ja s'ha dedicat a fer mitges maratons de muntanya amb il·lusió i sense complexes!

L'Albert Vila va correr la cursa de 10km en 1h 54 i el Marc encara no ens ha passat ressenya, però ho va fer molt bé segur! És un dels valors trailrunneros més bons que tenim!

Us deixem un parell de fotos dels corredors, que ja serà l'última vegada que han corregut sense equipació, doncs el nou equipament està fresquet fresquet per començar a suar i a lluir els nostres colors! També us deixem la crònica del Jose Angel que això d'escriure se li dóna prou bé ...

l'Albert i el Marc a punt d'entrar en batalla!

El campió moral de la cursa!

Tot a punt per a la meva segona cursa de "Trail Running". Aquesta vegada es tracta de la "TrailSeries Alforja". Falten pocs minuts per a la sortida. Veig un noi passar just davant del cotxe on m’estic canviant i aprofito per demanar-li que em faci una foto. I " Evoilà", aquí em veieu marcant pit i abdominals… d'aquella manera... hehehe… En faig uns quants estiraments, em poso el dorsal i la gorra, i em dirigeixo a la sortida. Uhm! Veig pocs corredors. Molt nivell, sospito. Sabent que hi han espluguins que volen córrer la curta, aprofito per veure si puc detectar alguna cara familiar. Però no reconec a ningú. Es dona la sortida, una sortida explosiva pels carrers del poble. Jo ja em fico al darrera del grup, per a no molestar, perquè en realitat no podia córrer més ràpid, i per conservar les forces. Comença el tram de terra i el corredor que em persegueix per l'esquena és el corredor escombra. Sergi em diu que s'anomena. I per descomptat que vam fer junts la resta de la cursa. Gran companyia. Gran consells que em dona. Suor, molta suor que desprenia el meu cos al llarg de la cursa i, això, què no era un dia massa calorós, potser era a causa de la humitat. Vam pujar per drets senders, baixar per empinades tarteres, i córrer per prolongades pistes tant de pujada com de baixada. En Sergi em va ensenyar com baixar depressa per les tarteres, igualment com baixar ràpid per les sendes. Però la primera cosa que vaig aprendre és que n’has de tenir un bon parell de cames tant per a pujar com per a baixar. “José, de pujada vas bé. On perds temps és en les baixades" em diu Sergi. Però amics, encara no tinc la tècnica ni les forces d'escurçar temps, sobretot en el descens. I vam arribar a la meta amb la darrera llum del dia, jo, clarament en l’última posició, tant de la categoria com de la general, i amb un temps de 4 hores, 34 minuts i 45 segons. Gran acollida vaig tenir a l’arribada per part dels organitzadors, que eren els únics que quedaven en l'esdeveniment. Apart del calorós aplaudiment i dels ànims, em van obsequiar amb una bossa de patates i una llonganissa seca. Ah! També vaig ser premiat en el sorteig que es va realitzar entre els corredors, em va tocar una activitat gratis a escollir entre diverses pràctiques de muntanya. En resum, que vaig acabar la cursa amb bones sensacions. El pitjor de la cursa és que la cervesa és va acabar quan vam creuar la meta, grrr!

Salut, cap i cames. José Ángel Castro.

Per cert, per la propera cursa, el dia 20 a Albiol, Marc Morató i per el dia 21 a Les (val d'Aran) Jose Àngel, quedeu convocats!

Però el dia 19... Estrena oficial de l'equipació atlètica de camí a Rojals a guanyar-nos un bon sopar!!! Us hi esperem Evangers, Runners, Trailrunners , freerunners, askairunners, excursionistes i simpatitzants! 

Els que tingueu equipació de muntanya o d'atletisme, porteu-la i farem a la sortida del casal i al mirador de la Pena, la foto de grup i d'equip de runners!

Blogger 

Couloir Swan i pics d'Astazou

3 Anys esperant el forat per fer la quilometrada a Gavarnié esperant condicions per fer el Swan, I per la calor ja ens havia tornat a passar l'època! Però com que som més tossuts que una mula cap a Gavarnié a fer un puja-baixa de dos dies, 11 i 12 demaig,  non-stop nomès apte per a fanàtics! 

Teniem pendent fer els Astazous, i al Toni li feia gràcia fer el seu tresmil num 200 del Pirineu, per una via clàssica allà on les hi hagi: El corredor Swan! I en la seva aventura per neu granitzada el van acompanyar el Lluís i les magdalenes de la Lorda, El bulldozer Igor, que ens va obrir camí a la neu fonda, l'Àlvaro i el seu "de hablar" que va amenitzar la vetllada i l'Òscar, l'esperit positiu de l'equip!
Tots junts formant la cordada "sinencambio" per tancar la temporada amb un bon Bacallà. Seieu que us expliquem la curtida!

 Vet aquí una vegada cinc intrèpids i fanàtics bombers en màniga curta van agafar una furgoneta amb olor de magdalena i sense aire acondicionat per travessar els monegres i el Pirineu.  Després de dinar una amanida "d'alvocat a l'amagatall" i 6 llargues hores de cotxe, ens vam fer amics d'una francesa molt amable en bicicleta. Llavors ens vam carregar un piano de cua a l'esquena i amb Il.lusió a enfilar el camí que s'endinsa al circ de Gavarnié i més endavant al refugi d'Espuguettes.

Per damunt de 20 graus al mes de maig a Gavarnié i després d'una bona suada, arrivàbem al refugi lliure d'Espuguettes. Compartiem estança amb uns bascos que tenien intenció de fer el Swan i la nord del perdut i per les condicions es feien enrere... La neu no estava per tirar coets, ni n'hi havia gaire. Haviem de trassegar els esquís? Una ombra de dubte va córrer per les nostres ments, però som uns curtits i el més calent no era a l'aiguera sinó al camp de batalla!

 Així que a estudiar la paret, per tal de poder trobar la millor opció per evitar la cascada, que lluny d'estar formada es veu un riu que corre pel mig del corredor. Unes condicions de "luxe". Però ja erem allí!
Tenien una referència d'algú que ho havia fet 2 dies abans i sabiem que hauriem d'escalar en roca potser mullada i no sabiem com estaria la neu... A dormir i ja ens ho trobarem.

 Amb un càlcul estimat, ens llevem a les 3,30h del matí per arribar on time a peu de via a les primeres llums del dia.Fa molta calor, no hi ha hagut regel i la neu està força tova.

Per trobar la neu passable resseguim la part central del còrrec que ha fet l'aigua. en aquesta hora l'aigua almenys no passa pel mig. Anem fent els primers metres fins arribar a l'estretament que està impracticable. Sembla que estem fent barranquisme. 

Amb els esquís al coll, travessarem el riu per la part més alta, i cramponejant la roca comencem a buscar la vira de pedra que ens permetrà superar el pas! L'Igor amb els flamants Lynx esgarrapa la roca ben agafat, Doncs s'estrena en el mon dels couloirs un bon dia!

 Els passos son francs i la roca no està mullada, Els primers dos llargs els fem sense encordar doncs de moment anem amb seguretat. Gavarnié al fonses desperta de la letàrgia de la nit mentre naltres ja fa 3h que brandem...

 Els esquís a l'esquena dificulten l'escalada i ens disposem a montar la primera reunió. El Lluis, el nostre escalador més experimentat es carrega de catxarros i pit i amunt un llarg d'uns 50m on trobem una sortida complicada i un passet que diria que es IV que ens posa una mica les piles.
La segona cordada la treu l'Oscar que li ha cedit l'honor l'Àlvaro i després l'Igor pit i amunt tots a sortir damunt els ressalts.

 Ja som a la campa que separa del coll Swan. PEr davant nostre 250m de desnivell sense petjada que ens farà suar la cansalada. Els primers metres els trobem durs per la part més obaga. El Lluís passet a passet va obrint camí per facilitar l'avanç dels companys,

Sortint de l'estretament. Els esquís pesen i l'esmorzar ja el tenim gastat. Ara es tracta de disfutar de l'ombreta i del camí. En condicions normals de corredors estariem morts de fred buscant el solet com llangardaixos... Aquí i ara NO!

 La campa és disfrutona i poc encaixonada amb una pendent mitja d'uns 50º mesurada minuciosament per l'APP d'inclinòmetre que porta el mòbil del Lluís.Sota nostre l'immens tobogan que ens portaria de pet a Gavarnié

6h després de la sortida del refugi i rebentat com "el lagarto de jaen" per no voler relleu,el Toni treia el cap pel coll Swan i davant la seva alegria, la cara sud està farcida de neu! Podrem esquiar!!!
Això de l'orgull és fotut! Sin en cambio disfrutemos!

 Enganxats al radere i amb les primeres llums del sol escalfant encara més els nostres cossos reescalfats de la pujada el Lluis, l'Alvaro i l'Igor feient els últims metres del corredor.

 l'Igor completament sobrat, practicava el postureo imprescindible per tenir bones fotos a la muntanya... Radera l'Òscar disfrutava a cor que vols de les magnífiques condicions que trobava! No volia sortir del corredor!

 Una bona escampada de material i a fer un merescut mos albirant la nord del Mont Perdut i el circ de Gavarnié. Una vista corprenedora que ens feia recordar curtides i escalades d'altres vegades que tresquem el nostre estimat Pirineu.

 Lluny de conformar-nos només amb el corredor Swan, voliem fer els Astazous, doncs alguns de naltres no els teniem fets. Es tractava del tresmil num 200 del Pirineu del Toni! I ho vam celebrar com s'ha de fer, amb un bon brindis amb una coca-cola cadascú. Per raons de pes i logísitca, va ser de xuxeria... Però el que compta és l'intenció! Moltes botifarrades junts! Felicitat per haver conseguit un repte fa anys mooolt lluny!

 i d'un Astazou a l'altre. Després de l'oriental cap a trescar l'Occidental. Amb una mica de dubtes pel pes i pel patòs caminar de les botes.Sort que els que estan menys cansats de cos i ànima mostren el camí per arribar al segon cim de la jornada.

 Queda la tortuosa tornada, si es fa a peu, al anar amb esquís la cosa cambiarà. Tot i l'estat de la neu vam poder fer una esquiada prou digna.
El lago helado de Marboré, s'havia convertit el el llac granitzat de Marboré. Amb cautela i una mica de paüra passem rascant l'aigua esquiant i a posar-nos les pells per remontar el refugi de Tucarroya.

 La neu fonda ens fa relliscar cada dos per tres, sort que tenim el Bulldozer Igor que ja obre camí. Al fons la nord del perdut ens acompanya a cada pas.

 Arribem al refugi que està força mal cuidat i una mica desmillorat i descansem fent un mos. Es hora de baixar el corredor d'accès al refugi la neu està molt i molt pesada. L'Igor i l'Alvaro amb les ànsies d'esquiar, van fent la pala i deixant purgada la pendent... la resta esperem una mica a posar-nos els esquís, i a posar-nos de neu fins a la cintura un ratet.

 Primer collet a l'esquerra i sorpresa! l'Hourquette d'Alans està moooolt lluny i haurem de remuntar! buff! Poc a poc i bona lletra tornem a posar les pells mulllades com a pollastres i anar fent arribem a l'hourquette d'Alans i veiem amb Il.lusió el refugi a tocar. 4 girs amb neu, 15' a peu i  ja recuperarem les bambes i els entrepans de nutella que s'han quedat al refugi!

 És molt tard, Però ens mereixem un descans... Una paradeta per menjar les engrunes que haviem deixat al refugi, per que els peus es poguessin desestovar d'estar algns de naltres amb els peus mullats tot el dia, per trucar a les families i amics per dir que haviem assolit l'objectiu i que tot i que molt tard. Ja serien passades les 3 de la matinada, tornariem a casa. I també una parada per beure un litre d'aigua de riu, que sempre es millor que de neu sola. Mentre anàvem observant la paret nord dels Astazous difrutant de la vista privilegiada del corredor que acavàbem de fer.

Total unes 13h30' de curtida amb 2h30' d'acces al refugi i 12h de conducció en dos dies molt intensos en la millor companyia i amb un solet que potser va brillar i escalfar massa però ens va acompanyar en aquesta nova aventura que portarem sempre al nostre record.

Gràcies als companys que fan més fàcil i agradable les sortides a muntanya i enforteixen el  nostre esperit i endureixen les nostres cames. El pes es més lleuger quan fas el que realment t'agrada...

A les pelis d'indis, els bons sempre cavalquen al capvespre. Nosaltres està clar que de lluny no som els bons, però també caminem cap al capvespre amb un somriure als llavis i sentint la llibertat i l'escalf que ens dóna poder gaudir d'aquestes muntanyes! 

Text: Blogger

Fotos: Lluís, Òscar i Toni