El Montardo per Cavallers

El 5 d’agost un grup d’espluguins, d’entre els que hi havia alguns membres de la SECAE, vam coronar el cim del Montardo (2833 m.).

L’aventura va començar el dia 4 per la tarda quan l’Enric, el Jordi, el Marc, el Ricard, el Santi, el Guasch i el “Basco”, vam sortir de l’Espluga direcció a Casa Llavassa, situada a la pintoresca població de Durro (1386 m.).

Després de comprar tots els queviures necessaris a Barruera vam buscar un lloc per sopar i agafar forces pel dia següent. El lloc escollit fou el restaurant de l’Hotel L’Aüt, al poble d’Erill la Vall, recomanable cent per cent per la quantitat i qualitat del menjar. Tips i amb la previsió de llevar-nos ben aviat ens en vam anar a dormir després d’unes quantes partides al pòquer.

El dia següent va començar amb mitja horeta de retard, doncs teniem previst estar a quarts de vuit a la presa de Cavallers i ja eren les vuit tocades quan vam començar a vorejar la presa.

Un cel blau i amb pocs núvols feia presagiar que la calor apretaria de bon matí. L’ombra ens va acompanyar fins al Planell de Riumalo però a partir de les Llastres de la Morta el sol va començar a apretar de valent. Donada la longitud del recorregut, ens vam marcar uns temps màxims per tal d’aconseguir el nostre objectiu. Així doncs, una hora i mitja després d’haver sortit ja estavem esmorzant al costat de l’estany de Travessani. En aquest punt vam haver de dir adéu al Jordi que amb un problema important al calçat va tornar cap als cotxes. Els demés vam continuar vorejant l’estany de Travessani direcció a l’Estany des Mangades, i d’aquest a l’Estany des Monges fins arribar al Coret d’Oelhacrestada, punt on ens trobarem la majoria de gent que pujava per l’altra vessant des del refugi dera Restanca.

Ens quedava el tram final fins al Coth de Montardo i d’aquí al cim del Montardo.

Arribavem a quarts d’una i amb temps suficient per fer les fotos de rigor i contemplar el paisatge pirinenc que se’ns mostrava al nostre alrededor, des del cim de l’Aneto, al Pla de Beret, passant pel Tuc de Colomers o la Punta Alta i els Besiberris.

I fet el cim vam començar a desfer el camí de pujada, aquest cop tallant una mica més pel dret intentant guanyar temps i arribar als cotxes abans de les quatre de la tarda. En total vam recórrer uns quinze quilòmetres per senders de muntanya amb un desnivell aproximat de mil metres. El temps total emprat comptant els descansos i avituallaments fou de vuit hores. Cansats però satisfets vam tornar a Casa Llavassa per dutxar-nos i descansar.

L’endemà alguns de nosaltres vam decidir relaxar-nos a les cadolles que forma el riu de Salenques a la vall del mateix nom. Vam deixar el cotxe al costat de l’embassament de Senet o de Moralets i per un caminet ben marcat al costat esquerre de la carretera vam pujar pel mig de la Vall de Salenques entre salts i cadolles que l’aigua ha anat formant amb el temps i que ara són lloc de relax per a turistes i families que volen passar el dia prop del riu, refrescant-se amb una aigua força freda (gairebé gelada, m’atreviria a dir).

Després de retrobar-nos tots altre cop, vam dinar a peu de carretera en un restaurant del Pont de Suert. Tips i amb els deures fets vam emprendre el camí de tornada a l’Espluga.

Text: Jordi Guasch
Fotos: Jordi Guasch

32a Cursa de l’Espluga de Francolí

Dins els actes de la Festa Major de l’Espluga de Francolí es va disputar la 32a Cursa Atlètica que amb 15 km i un desnivell superior a 150 metres es confirma com una de les curses dures de l’estiu, i no només pel seu recorregut sinó per l’hora en que es dóna la sortida, les 7 de la tarda, i la calor que acostuma a fer. Alguns membres del Club Atlètic Espluguí i també de la Secció Excursionista van participar a la cursa obtenint uns temps remarcables ja que alguns d’ells van aconseguir la seva millor marca personal.La relació de resultats obtinguts fou la següent:

1r.- Mohamed Benhmbarka – 47:43
...
91è.- Josep Maria Pons – 1:00:16
...
174è.- Octavi Fossas – 1:03:36
...
221è.- Antoni Morlans – 1:05:13
...
343è.- Ramon Solé – 1:08:17
...
515è.- Marc Martí – 1:12:45
...
664è.- Sergi Monlleó – 1:17:08
...
879a.- Judit Roselló – 1:26:52
...

A més, els membres menys preparats o lesionats vam contribuir amb la cursa situant-nos a l’avituallament que hi havia a l’alçada de Poblet per repartir aigua. Des d’allí vam poder animar els nostres companys tant en el tram de pujada, com en els últims quilòmetres de baixada. Segurament aquests ànims foren els que van permetre als participants fer uns temps tan bons.

Últimes curses de Copa Catalana d’Orientació abans de l’estiu (14 i 21 de juny)

Després de la visita al terapeuta, les molesties que feia dies que arrossegava al genoll esquerre, van prendre nom i cognoms, i malhauradament es passaren a denominar: lesió de menisc. Segons sembla, encara són necessaries algunes radiografies i una RM per determinar l’abast de la lesió, tot i així, i esperant hora pel traumatòleg, se’m recomana deixar les curses a peu i practicar d’altres esports amb menys impacte contra el terra.

La recomanació fou aplaçada durant dues setmanes per satisfer les ganes que tenia de córrer les dues últimes curses de Copa Catalana d’Orientació abans de les vacances d’estiu.

La primera es va disputar a Sant Julià de Cerdanyola, prop de Berga, i amb el Pedraforca de rerafons. La distància i el desconeixement de la zona em van obligar a llevar-me de matí per ser a l’hora al lloc de sortida. Les sensacions abans de la cursa eren bones, tot i ser conscient de la lesió i que tota la cursa aniria subeditada al dolor del meu genoll. M’esperaven 3,2 km, 115 m de desnivell, 15 fites i 35 contrincants.

Un bon escalfament i una sortida tranquila em van permetre llegir correctament el mapa des de bon principi. Increïblement, quan clicava la fita número 3 em posava segon de la meva categoria. Aquestes bones perspectives s’estroncaren a la fita número 5 quan es va despendre un tros del marge pel que corria i vaig caure damunt d’uns blocs de pedra que semblaven ganivets. El resultat fou un tall al dit índex, que tot i no fer massa mal, semblava força aparatós, sobretot quan va començar a sagnar. Això em va obligar a desviar al meu recorregut i dirigir-me a l’avituallament que sortosament hi havia entre la fita 5 i 6. Neta la ferida i amb un tall el suficientment profund per abandonar, em vaig parar a reflexionar quina era la millor opció. Vist el recorregut del mapa vaig decidir continuar. Tot i així, la desconcentració em va fer perdre molt de temps.

Finalment, vaig aconseguir la 15a posició amb un temps de 53:35 i una dosi de moral força important per poder disputar l’última cursa de Copa Catalana a Espinalbet el cap setmana següent.

I el cap de setmana següent va arribar. Espinalbet és un petit poble de 48 habitants que es troba a 1240 m d’alçada, passat el Santuari de Queralt i direcció a les pistes d’esquí de Rasos de Peguera. Molt a prop s'hi troba el famós Pi de les Tres Branques. Aquest cop vaig decidir d’anar-hi a dormir el dia abans, llogant un apartament amb els companys del Club Montsant. La recepció dels participants es trobava a escassos 50 metres del lloc on dormiem de manera que ens vàrem poder llevar amb tranquilitat i esmorzar com es degut.

Aquest cop, les sensacions físiques no eren tan bones com a Sant Julià, el genoll es queixava mentre escalfava i això m’obligava a pensar en fer una cursa conservadora.

Sabia que els gairebé 5 km de recorregut i els més de 230 m de desnivell, em passarien factura. I així va ser, tot i que la factura la vaig pagar amb un error en l’orientació del mapa just quan encara em trobava al triangle de sortida, fet que em va fer perdre tota opció de fer un bon temps a la cursa. Donada la situació i aprofitant que em trobava en un entorn immillorable per practicar l’orientació, simplement em vaig dedicar a traçar correctament els rumbs i acabar la cursa, contemplant els magnífics paratges del Berguedà.

El resultat final encara fou força satisfactori, 19è d’un total de 41 participants i 1:18:28 d’increïbles postals del prepirineu.

PD: El dit ja s’ha regenerat. Per què no pot passar el mateix amb el menisc?

Text: Jordi Guasch

La cresta de Bachimala

El Dissabte 11 de juliol de 2009 el Xop i el Toni hem anat a fer la cresta de Bachimala.
Es una cresta relativament fàcil, amb pocs passos complicats però que en algun moment s’ha d’estar alerta a la caiguda de Pedres, per culpa de la mala qualitat de la roca.
Tot va començar el divendres quan vam agafar el cotxe del Xop i cap al Refugi de Tabernés, després de 11km de pista polsegosa. El Refugi es un Refugi Lliure i estava bastant ple, així que vam dormir al cotxe, d’aquesta manera era més difícil sentir el possible yeti.

El dissabte a les 5’15 del matí va començar l’expedició cap al Gual de Bachimala i direcció al Collado senyal de Viadós, on després de perdre un ratet el camí i vam fer cap en 2h30’. D’aquest coll ja agafarem la cresta que no deixarem fins al final. Anem crestejant una aresta PD per arribar a dalt del Bachimala, passant abans per una cota de 3000 m la punta del Sabre.

Després del Bachimala, la part més complicada de la ruta: El descens de la piràmide cimera del Bachimala per la cara Nord per un corredor de pedra solta per fer cap a unes terrasses que flanquejaven la cara Nord i arribar a l’aresta un altre cop. Un Flanqueig de vertigen i ja hem fet el més complicat.


D’aquí la cresta es torna fàcil i passem per uns quants tresmils més fins arribar al cim de l’Abeillé. On deixarem momentàneament la cresta per tal de no passar per uns ressalts molt verticals ja que no anem del tot preparats per a passar-les.

Un cop a la cresta arribem ja al tresmil que finalitzarà una cresta divertida però alhora dura!

D’aquí avall que fa baixada, també ens encigalem en un petit camí i cap al riu on hi prenem un banyet de la calor que tenim. Allí ens relaxem de peus i fem record dels més de 4000m de desnivell acumulat que hem fet avui en unes 10h i escaig. Les botes destrossades i els músculs cansats esperant una nova muntanya que pujar.

Text: Toni

Fotos: Toni i Xop

Podi a la combinada de Btt i cursa atlètica de l’ermita de Sant Joan.

El passat diumenge 28 de juny va tenir lloc la 1a pujada amb btt a l’ermita de Sant Joan de Montblanc i primera combinada amb la cursa atlètica que ja fa anys que es celebra el dia 24 de juny.
La cursa de btt va ser liderada per ciclistes de reconegut prestigi que van fer que la cursa fos ràpida i dura com s’esperava. Diversos corredors del bttfrancolí i del Secae hi van participar amb un exel•lent resultat.

Carles Asensio que anava a les posicions davanteres va patir una dura caiguda que va fer que hagués d’abandonar quan tenia la possibilitat de fer un bon paper a la cursa. Malauradament a dia d'avui hem de dir-vos que s'ha trencat la calvicula i que estarà uns quants dies de baixa! Caram! Entre el Guaski i l'Asensio tenim un munt de lesionats! Molts ànims a tots!


Marc Martí va demostrar que l’entreno de fons que ha anat mantenint ha donat els resultats desitjats, tot i la manca d’entrenament específic de bicicleta, fent una molt bona carrera i una molt bona combinada junt amb la cursa atlètica quedant dels 5 primers de la combinada.



Toni Morlans que a la cursa atlètica es va anant mantenint va donar un cop d’afecte amb la btt quedant el 13 de la general i el més important, fent el temps que necessitava per tal de pujar al podi de la combinada. Quedant tercer absolut de la combinada atlètica-btt.



El Btt Francolí va fer l’estrena de l’equipament prop de casa amb una gran participació i bons resultats anims!!!!
Com semptre les millors animadores amb el Bernat vigilant...

Text: Blogger
Fotos: Pep cabestany Btttarragona.com