dilluns, 14 de maig de 2018

Marató de Montserrat 2018

Aquest estiu ja tenim objectiu! La CCC, la germana petita de la Ultra trail del Mont-blanc a Chamonix. I per poder preparar una cursa de 101km amb més de 6000m de desnivell, hem de començar a fer curses que siguin força dures. I la primera d'aquestes ha estat la Marató de Montserrat.
Així que a les 6 del matí quan encara no havien acabat de posar les carreteres, anàvem els 3 ràners del CAE, el Sergi, el Marc i el Toni direcció cap a Collbató. Punt d'inici de la Marató de Montserrat. Un circuit espectacular de 43km amb més de 2500md+ força trenca-cames i amb uns horaris de tall força durs. A la sortida ens vam trobar 2 Espluguins més. l'Albert Vilà i el Jose Angel Castro.  Feia frescor. 5graus, així que ja vam sortir amb l'armilla, manguitos i el buff ben amunt!

Eren les 8 puntuals quan sonava el tret de sortida i sortiem els més de 300 corredors pels carrers de Collbató per fer una mica de bucle per la població i començar a enfilar ja el camí al monestir. Vam començar a ritme bisonte aproximadament a 6'/km. anavem tranquils però sense badar. quan va començar la pujada... Tothom a peu! I ara què? Després de caminar un ratet ja vam veure que haviem de començar a córrer i avançar gent o ens quedariem molt enrere. Així va ser com de manera progressiva arrivàvem al pla de Sant Miquel per posteriorment arribar al monestir de Montserrat.
 Passant pel monestir, tranquilitat, els guiris a les 9 encara no hi branden per allà. Ara venia lo bo... ens esperàva el camí vell de Sant Jeroni amb més de 1200 escales. Pit i amunt! 1h d'escales totes diferents amb baranes a bocins. Encara hi havia una mica de boira per dalt que donava un aire més místic encara a aquestes precioses i singulars muntanyes.
Junts els 3 genets templers, vam coronar el cim de Sant Jeroni abans de les 2h ja amb 1100m de desnivell a les cames. després tornàvem a baixar de l'aresta cimera i ja ens desviàvem cap al camell de Montserrat i la canal del migdia per pujar a les immediacions del Puigros. Havia plogut més de 30litres el dia abans. Els senders regalimàven d'aigua i la pedra conglomerada Montserratenca relliscava com una pista de gel. Aquest bocí va ser especialment penòs i tot i que era d'una bellesa ferèstega i corprenedora vam gastar 1h30' per a fer 2km. Molt rodador, si senyor! Vam passar de la cara nord a la cara sud direcció al Refugi Vicent Barbé.
 El camí ara baixava més que pujava, però era tan trenca-cames que tenies la sensació que mai arribaves i sempre era pujada! Ja haviem superat la mitja marató en unes 3h 30' i ara el camí es deixava córrer una miqueta més. A voltes el camí estava tan enfangat i pendent que havies de baixar com un mico saltant d'arbre en arbre penjat de les branques. Deixàvem enrere els frares encantats direcció can Massana.
El camí està ple de raconets increíbles per a poder fer fotos, tot i que només portàvem un mòbil encara ens vàrem entretenir a disparar alguna fotografia. El fet d'anar a ritme d'ultra només per sumar metres i quilòmetres, et permet disfrutar de la muntanya i del seu paisatge. Un pit-roig ens va venir a veure prop del refugi mentre rosegàvem un tros de barreta amb avellanes. Si una cosa recordarem d'aquesta cursa a part dels paisatges, son els seus avituallaments. N'hi havia més de 10 i en cap moment passàven més de 4km sense que almenys poguéssis mullar la gola amb un got d'aigua. Això és una cursa de matrícula d'honor. pel que fa avituallaments i senyalització. Milers de llaços grocs per la muntanya ens marcàven el camí sense que en cap moment dubtéssim d'on passar. 

Arrivem a can Massana! Ja som al km 23 i ara després d'un pa amb nutella ens queda un bocinet de relax fins a agafar el camí dels francesos. Allà hi trobarem "el  mur" i mai més ben dit! 900m de desnivell que t'arriben de regal al km 28 per a poder treure els bastons i disfrutar del cant dels ocells. Vam arribar-hi prou bé d'estat. El Sergi que en els últims km ja havia tingut alguna ombra de rampa i alguna "pàjara" va decidir aixecar una mica el peu i ens va dir un ja m'esperareu a meta...  Així doncs el Marc i el Toni van enfrontar aquesta pujada amb una miqueta més de ritme. El Marc va tenir una mica de baixon a punt d'arribar a l'avituallament que ràpidament el va refer. El Toni, estava força bé, però les articulacions del genoll ja començaven a queixar-se. Junts van arribar al camí nou de sant Jeroni on davant el cavall Bernat, ja viràvem per passar sota el gorro Frigi. Allà un grup d'excursionistes penjava un llaç groc de més de 40 metres d'alçada. Amb la pell de gallina i els genolls cridant, passàvem per davant el funicular de Sant Joan i ja agafàvem el camí de les Bateries per baixar. Un camí arreglat i bonic per baixar. El Marc va ensopegar amb una ratlla de llapis. De fet anàvem ja justets de força i qualsevol pedreta del camí semblava un bloc infranquejable.
Només quedava la recta de meta. Amb un noi del terme vam fer a 5'/km l'Últim km per arribar sota l'arc davant els aplaudiments dels espectadors. Vam entrar junts agafats de la mà com si haguéssim fet una gran proesa. Però es que el millor de ser finisher en aquesta classe de curses es poder-ho fer com quan anem a fer muntanya! Acabar bé, acabar junts i acabar amics! 

Arrivant una mica de refrescament, i en pocs minuts després arribava el Sergi que ja estava plenament recuperat però amb mooolta son. De fet baixant l'últim tram s'adormia corrent! Es que qui te canalla petita... No dorm quan vol! A l'arribar, l'organització ens tenia preparats un gotet de caldo, una bona i fresca cervesa i un entrepà (o 2) de llonganissa que va entrar com si fos un plat de paella.

El resultat i el crono és el de menys quan vas a disfrutar i acabar. Però a mode de referència els Espluguins vam fer els següents temps:

- Albert Vilà: 5h52'
-Toni Morlans: 7h04'  (CAE)
-Marc Martí: 7h04'      (CAE)
-Sergi Monlleó 7h17'  (CAE)
-Jose Angel Castro 8h24'

Una bona cursa, per tornar-hi l'any que ve. Bon ambient, espectacular recorregut, magnífica organització i marcatge i millor companyia. Vam trobar a faltar la nostra gazela, el Jordi Arbós. Que lesionat del bessó per que no para mai no va poder estar amb naltres a la línea de sortida. A veure si l'any que vé no hi falta! L'Octavi també estava en nosaltres en pensament però encara no va s'ho va veure massa clar tornar a les andades. Però ben aviat tornarà, vestit de verd i amb il.lusió!
L'any que vé més i millor a Montserrat! Ja que la mitja marató també es igual de bonica i segur que algú més enredem!!!
Ara a per la pròxima, que ens durà a fer un trail per la vall d'Ansó i Hecho, una marató a Benasque o potser ja serà una marató d'alta muntanya també per la vall de boí...

Text: Blogger
Fotos: Sergi i Toni

dilluns, 12 de març de 2018

10 Anys de cameta coixa, 21km d'autèntic Trail-running

Un any més, els Espluguins del CAE, vam anar a Miravet a gaudir de les seva gent i sobretot de les pujades i baixades de la mitja marató més llarga del món! Enguany les dones amb nocturnitat i alevosia ens van deixar plantats. I ens va tocar només a l'equip masculí a representar el nostre poble! Encara ploren ara pels racons els músics de la cameta esperant les nostres fèmines! Pobre gaiter. Encara no ha alçat el cap! Sort que l'any que vé no fallaran! ;)

El dia començava emboirat com sempre, però la temperatura de 10 graus ja denotava que aquell dia apretaria de valent. En aquesta edició s'estrenava a la cursa llarga el Bel, que amb la lliçó molt ben apresa com a empollon que és, ho portava tot molt mesurat. i També s'estrenava en una mitja marató el Javi, que tot i que el vam avisar com a tants d'altres va pagar la novatada de les pujades Miravetianes.
A l'arribar el Javi estava una mica espantat per la boira i va decidir deixar els tirants al cotxe. Poc s'ho pensava... Vam pujar a peu tranquil.lament cap al Castell on després d'un ínfim calentament ens disposàvem a entrar al castell per a preparar la sortida!

 A fora els nostre supporters més fidels: La Gemma, el Bernat i la Guiomar aplaudien sense parar per animar els més de 650 corredors que van competir en aquesta edició.

Canons a punt, els bons a davant i naltres a radere i Pum! Espetega el canó i donem el tret de sortida! Avall que fa baixada per la carretera. Aquest any tots 4 junts i més tranquils. Doncs es tracta d'acabar amb garanties sense límit horari. Ens quedàven per davant més de 1300md+, 21km i 5 pujades i baixades!

Comença la pujada a la Covalta: El Bel, que s'ha estudiat el recorregut i seguit totes les indicacions agafa el seu ritmet i pim pam pim pam va pujant. Una mica més endavant el Presi, el Toni i el Javi intentant no desgastar-se van adelantant de tant en tant una mica de gent.

El Javi a mitja primera pujada és posa al capdavant del grup amb una pujada d'adrenalina fruit del fragor de la cursa. De seguida li parem els peus. Un -Javi, no t'emocionis que és la mitja marató més llarga del món! Una mica escèptic va fer cas, però de seguida va veure que cada imprudencia en aquesta cursa es pot pagar...

Arriba la primera baixada, la boira encara hi és present i anem fent les àrides crestes i barranquets fins arribar als primers avituallaments. A la baixada una mica d'envalontamenta però de seguida ens posem altre cop a mode retrac.

Ja portem gairebé 45' aviat hauriem de fer el primer mos. arribem al segon aviuallament. El Belsegueix amb el seu ritme, el Javi ha vist que ha d'aprofitar els avituallaments doncs no porta cap bidonet ni minjar. El Marc i el Toni acompanyats d'unes Tortosines que ens adelanten a cada baixada fan la part mitja de la cursa. El grup dels 4 ja s'ha partit ja que cadascú ha agafat el seu ritme Bisonte.

A cada avituallament carreguem aigua, i minjar. Estem a punt d'arribar a la Crono-escalada. Portem 1h38'... Buff! Anem una mica justos si volem baixar de les 3h! l'any passat vam passar aquest punt a 1h26'

Anem sobrats de forces així que ens mirem el Marc i el Toni i diem objectiu: No parar! Dit i fet, a ritme bisonte però sense parar de córrer comencem a bon ritme la crono-escalada. De fons la gaita ens marca el final de la pujada. Anem avançant gent sense parar. Allà és on veus quan la gent ha acabat realment les piles... Adelantem l'Espluguí Albert Vilà de Alliberaadrenalina Atmosfera Trail. l'Animem a seguir-nos però va bastant fus. l'haurem de fitxar pels entrenos! A la part de la cresta el binomi Toni -Marc es separa una miqueta ja que hi ha força gent i és dificil mantenir un ritme plegats. Arribem a dalt amb forces d'afrontar bé la cresta i disfrutant de valent de les vistes Ebrenques.

Una mica més enrere el Javi afronta amb penes i treballs la Crono. Ha començat bé, però mai havia fet una mitja marató. Això no es pujar a la Pena és deia. Comences la Crono quan ja portes gairebé 800md+ i les forces flaquejen. L'estratègia de cursa és important, i ara ja ho ha aprés. Pujava caminant amb el cap cot com aquell que busca bolets fins que la deshidratació i la manca d'energia el van fer assentar en una pedra veient incrèdul com la gent anava pujant a punta de gas... Fins que un àngel en forma de princesa "Leia" va aparèixer davant seu.

El Bel com la faula de la llebre i la tortuga pujava feixuc però a bon pas amunt! Bel al rescat! Sort que l'empollon portava un parell de bidons d'aigua. Va avituallar el Javi amb beure i menjar i va continuar amunt cap al seguent objectiu: la Cresta, Pujar a la Covalta i provar d'adelantar el Guillem de Montblanc que poc a poc veia que el tenia al seu encalç.
El Toni, baixava la cresta animat a fer un rècord propi a la tremenda pujada a la Covalta damunt el castell! la cinquena i més dura pujada del dia! I així va ser. Per primera vegada en un grapat d'anys el Toni va aconseguir pujar-la pràcticament tota corrent!
El crono anava bé, baixaria de les 3h!
5' per radere el Marc, va pujar també com una gazela per entrar triomfant per l'arc d'arribada.

Una mica més endarrera complint els timings previstos el Bel enfilava la última pujada havent adelantat al Montblanquí i amb la certesa que baixaria de les 3h30' que li vàrem pronosticar. A baix ens esperàven els més fidels seguidors, la canalla que van acompanyar el Bel com si arribes d'una ultra-marató!

Temps pels massatges, provar recuperadors de micro-circulació vascular i a fer l'esperada cervesa, esperant el Javi que arriba convertit en un autèntic Trail-runner Espartà! Està rebentat! No pot dir pruna! Arrossegant els peus l'acompanyem cap a la carpa regeneradora i ja comencem a fer cua pel dinar mentre ens anem a canviar.

Com sempre, el dinar justet... Justet per no agafar un atac de gota! Quin festival! Pa, poma, fideuà, la perola d'estofat, pizza, tassa de caldo, Iogur i llesca de nutella per si t'hi cap! Jo crec que ja tenim tota la vaixella complerta de terrissa! Tot i això vam fer net! Gassss al plat!

Una cameta més! Vam disfutar-la, vam patir-la i vam fer una mica més d'equip! L'any que vé no poden faltar les més esbojarrades runners de casa nostra! I els més màquines del nostre equip com son els Jordi's!
La Cameta, mai et deixa indiferent. Quan l'has acabat t'omple de satisfacció i d'orgull. I ara sí ja podem dir: Tenim dos autèntics Trail-runners nous a l'equip! Bravo Javi i Bel!


Text: Blogger
Fotos: Ebreactiu, Nació Muntanya, Gemma Roselló

divendres, 11 d’agost de 2017

Semi-nocturna a Farena en bona companyia!

Un any més els corredors del CAE, vam decidir fer una ruta de germanor de tarda vespre per poder anar a fer una mica de gresca i un bon sopar. Aquesta vegada vam decidir fer de l'Espluga a Farena per anar a sopar al restaurant Brugent. Ho vam fer l'11 d'agost i com sempre... Un plaer!
La ruta, de 17'5km i 750md+ sortia de la plaça del casal per pujar per la cometa, el garber i el Matarrucs. Passava pel pou del gel, la caseta forestal, font del deport, mirador de la Pena, plans de Sant Joan, Coll de la creu de l'ardit, Coll de la Mola, els Cogullons i baixava pel PR que passant per la Bartra et porta a Farena. Una ruta molt interessant que es podia fer caminant, corrent a estones o corrent.
Els caminadors, van ser els més puntuals a marxar, a les 17:30h doncs els quedava força estona i un bon solet a primera hora. Es nota que era ple mes d'agost. Molta gent estava de vacances. Tot i que la calor tampoc va ser sufocant. Així doncs el Pep, la Gemma, La Pilar i l'Esteve enfilàven la cometa obrint camí. ·30' més tard la Sheila i la Núria Artiga, feien el mateix però sortint trotant, doncs elles eren el grup de les semi-corredores.LEs que tenen de tan en tant llicència per caminar!
A les 18:30 el grup més nombrós format pel Javi, el Marc Vidal, Marc Martí, Merche, Puntu, Toni, Montse i Eva sortient corrent direcció a la Pena. Radera uns 20' més tard sortirien el grup ultra: El Jordi Arbós, la Nuri Estadella i el Jordi Gil. Ja ens enganxarien...
Tot fent un glopet d'aigua fresca, molla i regalada de la font del Deport, van arribar els Jordi's i la Nuri. Dalt del mirador ens esperàven la Núria i la Sheila que feien un descanset.
Pit i amunt cap al mirador per poder ajuntar-nos semis i ràners! Foto de rigor amb el sol de tarda que es ponia per damunt els frares encantats. Però naltres no ens podiem encantar! Els caminadors anàven a bon ritme i els haviem d'atrapar abans no sortís el sol.
Passat el coll de la Mola, vam seguir el GR fins els Cogullons, molt ben senyalitzat, no per naltres sinó per que l'endemà feien la nocturna Poblet-Prades.
A un ritmet suau però constant anàvem tots junts cap al Refugi.
Replegament als empedrats de l'esplanada dels Cogullons i a la llunyania ja veiem els caminadors que ens criden i bracejen a l'altra banda del barranc. Anem cap a ells i ens fem la foto de grup. A partir d'aquí, després de saludar els amics del CEM de Montblanc que havien vingut a veure la pluja d'estels amb la canalla, vam tirar GR avall direcció la Bartra.
El sender molt tècnic baixava dret. Tot anava bé fins que hi va passar un fenòmen paranormal: L'Eva és va trobar una vaca de cara, que la va llepar de dalt a baix... I la Merche, amb les puntes perfectes i el cabell desencrespat com acabada de sortir de la peluqueria no entenira res! Parem a la Bartra a posar-nos frontals esperant si alguna de les noies volia anar a preguntar el camí al "noi del Càvec". No s'hi van atrevir corpreses pel possible xoc i vam continuar pista avall fins arribar a l'entrada del PR que de pujada ens portarà a Farena.
Es de nit i els nostres cossos ja demanen sentir l'olor gèlida de la civada torrada, així que pit i amunt recordant que dies enrere el Jordi i el Toni van fer el recorregut en bici per marcar el track i en un tres i no res som dalt. Veiem com els caminadors acaben de passar la Bartra i baixem, doncs els sopar ens espera. 

Uns estiraments, acompanyats d'una o dues cervesetes, 4 xips i cacauets i en poca estorna arribàren els caminadors. La Sheila i el Javi els estrenàvem al grup i van complir amb nota! La Sheila, era la primera vegada que corria per muntanya i tres tasses, de nit, amb un grup de descerebrats i a fer 3h de córrer! pim pam pum! Com no podia ser d'una altra manera va rebre una ovació. Quan vam arribar els parteneurs que ens havien de baixar en cotxe, també arribàven. Tot rodat, tot "on time" en 3h00'00'' arribàvem al restaurant Brugent. i els caminadors 40' més tard, tot dins lo previst.
Cap a taula, la Merche amb el seu glamour, semblava que vingués de passejar pel mercat en comptes de venir de córrer! La Montserrat que no se'n perd ni una i sempre fent de binomi de l'Eva, s'ho passava teta. La Nuri posava seny escurant la gerra i les Dècibel's sisters en la seva línea. Total que  totes les lloques feien un escàndol de campionat!  De moment tot anava de categoria. Vam menjar bé, bé de preu, ens van tractar perfecte, vam fer una sirollada, sorteig de material a carrec del club i moltes rialles i bon rotllo... I venga a fer xupitos de poliol i farigola casolans... I que bons que estàven. No cal dir que el nivell en decibèls i bajanades va augmentar substancialment, però com que som gent responsable per això portàvem els xòfers professionals! 

Una magnifica vetllada que ja donen ganes d'organitzar-ne una altra. Ràning, caminades, bon rotllo, cervesetes soparet i el que faci falta per a fer salut i a crear endorfines! Que de problemes ja n'hi han prous! Ara només falta trobar una junta nova, que se'ns jubilen! jaja! Salut i fins aviat!
cloem la crònica amb un minivideo del Pep Torres. Esperem la pròxima... Més i millor!

Text; Blogger
Fotos: Toni, Pep, Eva



dimarts, 1 d’agost de 2017

Pic de Tristaina, curtint el futur del CAE

El Tristaina. Ja fa un parell d'anys que li teniem l'ull posat. Sempre altiu damunt els tres llacs més visitats del país dels Pirineus. Però sempre, per mal temps o altres històries s'havia resistit...
Així que el 26 de Juliol, Pit i amunt cap a Andorra disposats a trepitjar aquest 2876, amb ambient de 3000. Una mica de vent ens va amenitzar la jornada.

Les 8 del matí, el dia es despertava rúfol i a 7 graus de temperatura la mica de vent feia dubtar de l'objectiu, però la història no l'escriuen els que no van fer i amb empenta i determinació en pocs minuts ja rodejàvem els llacs de Tristaina, que en aquestes hores son un paratge solitari i molt bonic.
Mica en mica el tímid sol ens donava el seu escalf, i seguint el sender ben fressat deixàvem els llacs enrere per començar una pujada que ben dreta i fent giragonces ens portaria al cim
De tan en tan un cop de vent ens feia estirar al terra per evitar que marxessim volant! 4 pedres a les butxaques poc a poc a 4 grapes i els cascs posats doncs tenim la cresta al davant.
Després de la dura pujada vé la part divertida, una bonica i ampla cresta que fa les delícies de grans i petits. A 4 grapes i a voltes ben drets anem progressant a pas ferm i controlant el vent direcció cap a l'estripajecs! una mena de peça de ferro que està al cim i marca la cota més alta a mode de vèrtex geodèsic. i que si hi penjes la jeca... doncs queda feta un drap!
Dalt del cim una mica de minjar albirant les vistes de l'arièja Francesa, i veient les boires del nord
El cim és molt ample i ens anem movent per buscar el recer. Radera nostre a l'altra banda de la vall hi podem veure el Coma-pedrosa i el Cataperdís. Un altre cim que vam conquerir amb la cordada familar!
La panoràmica del cim de 180º a l'esquerra direcció sud amb la vall i llacs de Tristaina i el port d'Arcalís. A la dreta l'estany Forcat i les valls que ja porten a França
La baixada normalment és fa llarga, i un bon descans sempre va bé. Buscant el recer i mirant com pugen els altres a pas de tortuga s'hi està molt bé.
Superada la cresta només queda desgrimpar una petita canal amb algun passet de I grau fàcil que encanta a la canalla! Escalem escalem!
Un cop superada un altre descanset. I ben aviat... A córrer! doncs ara que ja només queda una mica de tartera i caminet franc de baixada els genolls de 5 i 8 anys no tenen res a veure amb els nostres i ja ens costarà de seguir-los...
Arribem a la part de dalt dels llacs i arriba la civilització! Una gernació de turistes, camindadors, families i altres excursionistes roden per les immediacions. Fins i tot trobem el David O'Callaghan, la Yoli, la Gina i l'Alba uns amics nostres d'Hospitalet que ja sabiem que rodàven per allà!
Per amenitzar l'espera una mica de Ioga. I entre tanta natura d'alta muntanya on els arbres escassegen, una postura de l'arbre per armonitzar-se en l'ambient.
Aquí tenim la ruta que vam seguir de pujada amb els nens. Un camí que sembla curt, però que és força dret. Es d'aquells camins que el veus i t'aventures a pujar per que sembla allà mateix. Pocs però dels turistes poc equipats que s'aventuràven arribàven a la cresta. Abans ja farts de treure la llengua tiraven enrere.

Un cop avall, el descans dels Guerrers de la Muntanya. Als llacs de Tristaina i als peus del cim que acabem de pujar, un banyet amb jaqueta i buf posat... Doncs estem a 2300m i fa un airet que se't glaça l'ànima! PErò la canalla son valents i intrèpids i tots vam disfrutar de valent en aquesta aventura familiar. I cap a veure el circ que a la nit, mentre ens assentem en un banquet uns altres faran el saltimbanqui.
Fins una altra aventura i a sumar un #100cims més! Ja en son 97!

Text: Toni
Fotos: Toni i Gemma

diumenge, 23 de juliol de 2017

Pica d'Estats 3143mt l'Arnau al sostre de Catalunya

23 d’agost de 2017, L’últim cap de setmana de juliol, juntament amb la família i uns amics, vam organitzar una sortida a Àreu per aconseguir pujar al cim del sostre de Catalunya, la Pica d’Estats (3143m) en un sol dia. Era el primer tres mil de molts, especialment de la Maria i l’Arnau… Primerament, l’Arnau, que té 9 anys, no havia de pujar per la duresa del recorregut i només fent-lo en un dia… Però ell va decidir que volia fer el cim de la Pica i es va preparar a consciència per aconseguir-lo…

Qui vol fer una cosa troba sempre un mitjà, qui no vol fer res troba sempre una excusa

                                        Proverbi àrab

Així doncs va arribar el dia per fer el cim… Ens vam aixecar molt d’hora molt d’hora i a les 4:30 del matí començàvem a caminar deixant el cotxe al pàrquing del Refugi de Vallferrera… Vam continuar amunt, amb els frontals, i vam baixar per unes cadenes fins tornar a baix… 
Ens enfilàvem cap a l’Estany del Sotllo quan el dia va despuntar… Vam fer una paradeta per esmorzar i agafar forces…

Després vam continuar cap amunt, vam passar l’Estany d’Estats i ens vam enfilar per la tartera fins arribar al Coll del Sotllo… La duresa de la tartera va fer que al Coll del Sotllo tornéssim a fer una paradeta… Ara tocava baixar… I posar-nos els grampons!!! 
L’Arnau va quedar parat que encara hi hagués neu… Li vam explicar que aquestes glaceres éren de l’època de la prehistòria i que cada vegada en quedaven menys per culpa del canvi climàtic…
Després de baixar toca pujar… L’Arnau, juntament amb els seus amics anava per davant… Observant, pujant, saltant, rient… Ja divisàvem el cim… 


… Fins que a les 13:00 aconseguíem arribar fins al sostre de Catalunya, la Pica d’Estats, 3143m!! Tots irradiàvem felicitat!!! Sobretot per l’Arnau i la Maria: el seu primer tres mil!!! Després de les fotos de rigor, tocava baixar… Tot baixant vam fer un altre tres mil: La Coma de Riufred…
Els nostres amics van aprofitar i van fer, a més de la Pica i la Coma de Riufred, el Verdaguer i el Montcalm…
Després de la tartera, vam parar per dinar i després vam seguir baixant fins arribar al cotxe…
Les dades del rellotge GPS demostren la duresa del recorregut realitzat en només un dia: Pica d'Estats (3143m), 16 hores, 26km i 4084m de desnivell acumulat...


Per a mi, aquesta ascenció és la setena vagada que aconsegueixo el cim de la Pica… Per l’Arnau i la Maria i molts dels amics va ser la primera vegada… I l’Arnau es va trobar molt bé físicament i ja em va demanar fer el Breithorn, 4164m que volíem fer al cap de 15 dies… El seu primer 4000!!!

Text: Joan Iniesta
Fotos: Maria Vendrell i Joan Iniesta