dimarts, 7 d’agost de 2018

Aneto 3404mt, 40 tresmils, 40 anys i milions d'estels

Fer 40 anys porta a marcar-te reptes. La crisi de canvi de deceni sempre interpel·la a fer quelcom especial, alguna cosa que puguis recordar durant molt de temps. I així serà! Enguany la Gemma arriba a la 40ena i un dels seus desitjos era anar a dormir en algun cim. Passar la nit perduts emmig de la muntanya amb les incomoditats que comporta però amb les vistes que et proporciona un hotel de milions d'estrelles...  Vaig agafar el repte i pensant on podriem passar la nit, se'm va acudir la idea d'anar a dormir al cim més alt del Pirineu. l'Aneto de 3404mt. Si s'ha de fer es fa bé! A més jo, després d'haver-hi pujat pels 4 cantons, no em seduïa la idea de tornar-hi de manera "normal" . Així que perfecte! Ella farà l'Aneto, de pas 40 tresmils com anys tindrà enguany i a més el mar immillorable que dormir al punt més alt d'on t'allargui la vista embolcallat per la via làctea i milions d'estels... 
La Gemma estrenava botes, després de perdre la sola de les seves Garmont clàssiques de pell va comprar-se'n unes Salewa amb noves tecnologies. El venedor li van dir que eren ideals per a fer l'Aneto. I ella va dir: Doncs a l'Aneto les estrenaré! i el venedor sorprès va dir: primer doma-les una mica fent algo abans! I ella: No, No! Que no tinc temps jo! I com a pantunfles per casa un parell d'hores i pit i amunt i operació Aneto's night en marxa!
 La logística però no era fàcil, trobar un dia anticiclònic per poder obsrevar els estels i dormir tranquils, tenir cangurs per la canalla i quadrar horaris entre guàrdies era una mica odissea... Al final tot va quadrar per que el dia 3 d'agost recullís la Gemma a la feina i amunt sense encantar-nos. Doncs el bus sortia a les 15:15 que ens hauria de dur al refugi de pescadores de la vall de Vallibierna.
16h Una calor sufocant i un piano de cua a l'esquena de més de 20kg... Buff! Això es farà pesat.
La Gemma estrenava motxilla. Per fi va jubilar la seva motxilla e Doraemon per una més alpinística. I li va anar de perles pe poder carregar-ho tot sense portar quincalla penjant. Bona estrena!
Les primeres rampes fins a pujar a l'ibon de Coronas ens deixen bastant tocats però a pas de puça anem pujant amunt. En dos hores serem al primer ibon de Coronas.
  Aquí per sort el sol ja comença a baixar i estem a més alçada, cosa que va perfecte per la calor. Als vivacs de Coronas la gent ens pregunta: Que no dormireu aquí? On aneu a aquesta hora? I naltres responiem cap al cim! Que ja comptem arribar tard.
 Poc a poc anem sumant metres i el coll de Coronas que sembla aquí mateix costa d'arribar. A la dreta el corredor Estasen ja està força pelat de neu, però els records de l'última pujada i son presents.
 Arriba la glacera, hora de col.locar-nos pantaló llarg i crampons. puja dret, però anem fent amb la calma. doncs cada cop som més amunt!
Arribem al coll de Coronas. El coll té poca neu, i haurem de grimpar per 4 ressalts fàcils però amb  la pedra una mica trencada.  el sol ja s'amaga tímid per les muntanyes però encara ens escalfa.
 Ja som a la cara nord, aquí un mar de núvols va pujant a poc a poc. Encara és lluny, però el sol marxa i tindrà via lliure per rebossar pel coll de Coronas.
L'alçada i el cansament es comencen a notar. mentre observem com la boira ja subruix pel coll de Coronas parem a fer un mos. Una barreta que ens doni energia per a continuar i superar els poc més de 100m de desnivell que ens queden pel cim.
 El sol és a punt d'amagar-se i una llum càlida i un paisatge corprenedor ens acompanya a la pujada. El vent és en calma i l'ambient és perfecte. No podiem triar millor el dia per a disfrutar en solitari la normalment saturada via normal del cim de l'Aneto. De fet s'han de tenir ganes de carregar tot el vivac fins el cim. Però certament per tot va valdre la pena...
Últims metres abans d'arribar i les darreres llums del dia, ni fet expressament. La Gemma, després de treballar tot el dia, passar calor, carregar el 20% del seu pes a la motxilla i els més de 1400m  de desnivell positiu, puja els últims metres abans d'arribar al pas de Mahoma com si estessim a 8000m d'alçada. La miro i tinc aquesta sensació, lenta però perseverant camina amunt amb una determinació lloable. No està molt entrenada, però és una autèntica muntanyera que no dóna mai el braç a tórcer.
 El sol ja és pon i es l'hora de travessar el pas de Mahoma. Un pas de I grau, molt fàcil però exposat. I fa que t'agafis amb ungles i dents. La Gemma el passa poc a poc però sense problemes.

 Amb la llum blava del capvespre la nostra silueta és desdibuixa del bocí de cresta que queda fins la creu que corona el cim. Una cresta curteta però entretinguda.
Superat aquest petit passet, arribarem al cim al capvespre com arriben els bons a les pel·lícules del far west. Mentre les boires de la cara nord quedaran retingudes a les Maladetes i podrem disfrutar de la magnífica posta de sol.
 Arribem al cim 5h30' després de la sortida de la vall de Vallibierna i 1450m de desnivell positiu a les cames i a l'esquena. La Gemma penjarà una cinta de record de la gesta a la creu plena de trastes i records de tota mena. Ja son quarts de deu! Sort que no hi ha ningú. Al vivac de l'Aneto, només hi ha espai per una tenda. L'última incertesa superada! Podem plantar la tenda i sopar tranquil·lament mirant els estels. Milers d'estels, que dic milers, milions!
 Cau la nit, tot i la contaminació llumínica de la ciutat de Saragossa el cel es veu clar. La vía làctea surt per darrera de la creu com una columna de fum. Malgrat el fred que ja comença a fer. uns 3-5 Cº no ens cansem de mirar cap amunt. Quina immensitat! El somni s'ha acomplert. Dormirem al cim de l'Aneto, al punt més alt d'on ens agafa la vista. La Gemma ja s'amaga a la tenda. Es hora de fer unes quantes fotos en aquest cel que no pots deixar de mirar. No hauré carregat 4 càmares de fotos per deixar-les a la motxilla! Després cap al nostre niuet de polièster i ploma per estar ben calentets. Doncs la nit i el vent serà fresquet tot i l'onada de calor.
 La imatge del cel és brutal... Que petits que som! Mentre fem les fotografies, no puc deixar de pensar en aquesta immensitat. Aquí dalt a més de 3000m és el lloc ideal per observar amb aquest detall el nucli de la nostra galàxia. La vía làctea. Que bella que és. En aquesta foto feta a la una de la nit podem veure les entranyes de casa nostra i un dels braços on estem col·locats. El cel hivernal és magnífic de constel·lacions, però mirem cap a fora la galàxia, cap a la part exterior de l'univers i no ens regala aquesta preciositat. A l'estiu mirem cap a dins la nostra galàxia. Concretament cap al nucli de la nostra caseta de milions de sistemes d'estrelles com el nostre minúscul sistema solar. La pols estelar només visible d'aquesta manera a gran alçada lluny de la contaminació llumínica, i Mart que més a prop que d'altres vegades sembla un fanal posat damunt la tenda... El marc perfecte per a passar la nit. Llàstima que el vent bufarà de valent!
 Després d'una nit agitada pel vent, on més aviat vam dormir poquet pel soroll del vent, el moviment de la tenda i l'alçada, era hora de veure junts l'albada del nou dia. Observar com poquet a poquet la terra gira i el sol es va deixant entreveure i comença a escalfar. Aquesta és l'estampa romàntica que ens va despertar.
 A l'Espluga la nit a 28ºC, nosaltres a 2ºC! Quina fresqueta! Quasi que teniem ganes de poder dormir amb un bon saquet de plomes! Hora de plantar la tenda i tirar avall abans no pugi la marabunta que voldrà fer cim.
 Abans de marxar, deixem la pedra de la Noe Gaya al cim. Sempre que anem a fer muntanya ens acompanya. Ella no hi pot pujar amb els seus peus, però nosaltres som les seves cames per poder ser-hi present ni que sigui amb una de les seves pedres viatgeres que ja hem portar a molts cims i racons del nostre planeta. Noe! va per tu! I quan miris les fotos pose't a la nostra pell per sentir la sensació de fred, respecte, admiració, satisfació i felicitat...
 Au doncs cap avall! El bus surt a les 12h del matí i no el podem perdre. Ens hem encantat una mica i tenim el crono posat. Ens queden 4h per baixar fins baix! Tornem a passar el pas de Mahoma.
Si observeu la foto entendreu el per que se li diu així! Sembla que resi al profeta!

Abans d'enfilar la glacera de l'Aneto, anem a pujar a la punta Oliveras, un 3000 secundari de 3298mt, que farà rodona la xifra de 40 tresmils de la Gemma. 5' de puja i baixa i avall!!!
Baixem amb una bona neu la glacera de l'Aneto, el coll de Coronas fins arribar a pocs metres del llac superior de Coronas. Allà pantaló curt, màniga curta i avall sense entretenir-nos!
 La motxilla ja és més suportable, tot i la mida, ja portem 4kg menys entre menjar i beure i això es nota! A més baixant, tot tira avall!
Sembla que potser no anirem tan malament de temps, tenim 5'30'' per a fer una barreta ràpida i albirar els 400m desnivell que ens resten fins al refugi de pescadores. Tenim 1h. pensant que vam pujar amb 2h! Ara anirem per feina. Doncs perdre el bus signifiquen 4h baix esperant... Buff espavil! 
Arribem a baix a les 11:54, ens han sobrat 5' i tot! jeje! El bus arriba i ja ens esperava calentet l'entrecot de l'hostal Llibrada! Que sempre el tenen a punt. Un bon mos, cafè i carretera i manta a buscar la canalla per explicar-los l'aventura! Pel camí teniem tanta son que vam haver de parar en una ombra a Barbastre a 39ºC. No vam parar ni el cotxe per no trobar 2 pollastres rostits a dins!
En fi! Una sortida perfecta en tots els sentits: Pel somni aconseguit, la durada llampec, "on time", com sempre! Méteo ideal per poder disfrutar de la muntanya. Especialment per fer-la amb la Gemma, que ja compartim més de mitja vida junts amb confiança mútua. Romàntica per passar la nit sota la cúpula estelada mirant cap al fons de la nostra galàxia. Molt especial per poder-la fer sense trobar una ànima al cim de l'Aneto durant les 11h que hi vam estar. A més  la Gemma ja sumaria 40 tresmils a l'acabar la jornada. Per tant repte aconseguit! Abans dels 40 anys, ja haurà dormit en un cim, i portarà 40 tresmils a les cames! 
Gràcies Gemma per poder ser partícep d'aquest moment tan màgic per tu! Per mi ho ha estat molt! i per molts altres moments que vindran! Que el planeta terra és molt gran...
Bé quan perdo la mirada al fons de la galàxia... Realment el nostre planeta és molt, molt, molt petit! ;)

Text i fotos: Toni Morlans


divendres, 20 de juliol de 2018

Pic de la Serrera 2915mt.

Com cada any la familia muntanyera, vam anar a veure el cirque du Soleil a Andorra i de pas fer algun cimet. Enguany que diumenge tocava ser a casa va ser una escapada llampec de 24h, però no per això no vam buscar d'acomplir els objectius.
Després d'anar a dormir a quarts d'una de la matinada, ens vam llevar per intentar el pic de la Serrera. Una bonica talaia de 2914mt a cavall entre la vall de Ransol i el PN de Sorteny.
La via que vam decidir pujar va ser la normal per la vall de ransol amb els diferents estanys.
Quin bé de Déu d'aigua baixant pels barrancs. Els nens una mica adormits runàven més del compte. Però poc a poc anàvem guanyant metres i pujant amunt.

La vall de Ransol, es segurament la via més ràpida per pujar-hi. És bonica i passes per tres llacs diferents.Els estanys de Meners. d'aigua gèlida i d'un atzur espectacular.
La ruta no és gens tècnica, però el camí serpentejant puja sense descans. Doncs si vols fer cim t'esperen 1000m de desnivell positiu. Cada cop anàvem més lents. Sumant la son i el desnivell, semblava que haviem de canviar l'objectiu per l'estany superior de Meners.
El cansament no era l'únic handicap que teniem, doncs la previsió de tormentes al migdia era força real. El cel es carregava de valent i els nostres ulls no paràven de mirar com creixien les nuvolades properes als cims.
Mirant el cel i després el rellotge vam fer una estimació de com teniem les possibilitats de trionf. La finestra d'actuació era molt curta. Sense marge de maniobra i sobretot s'havia de decidir amb celeritat. El Bernat s'hi veia amb cor, La Guiomar, agafada de la mà no parava... Doncs pit i amunt! Des del coll miràvem el cim que 100m de desnivell més amunt ens esperava.

Sense treva i ben amunt, arrivàbem al pic de la Serrera, con las manos en los bolsillos, com diria el nostre amic Capdevila. foto, menjar una miqueta i sense entretenir-se cap avall. Doncs 1000m de baixada, tampoc els regalen.
Els genolls de 9 anys no tenen res a veure amb els nostres i la baixada, ja no és un problema pels petits que marquen el pas lleuger per anar a desfer el camí fet fins llavors.
Saltant rius i marges anem perdent alçada, doncs els núvols cada cop fan més mala pinta. Encara tenim temps però de lo promès. Sucar els peus a l'aigua gèlida dels estanys de Meners. Allí vam trobar una familia que dinava tranquil.lament i els vam dir que espavilessin que pintàven bastos. No ho van veure tan greu...
Fins i tot de posturejar una mica amb una DIVA dels prats de Ransol. Un tronc forjat a base de llamps i de tormentes, curtit pel sol i per la natura. Bell com ell sol.
ja ensumàvem la furgoneta, erem a prop i queien les primeres gotes... i en menys d'un minut les gotes més grans i el xàfec semblàven galletades damunt la roba. Molls com a polls vam arribar a la furgoneta en el moment que començava a pedregar. Una pedregada de campionat! Dins la furgoneta no podiem ni parlar de la sirollada!
Ja érem a recer. vam decidir dinar allí mateix doncs circular en aquestes circumstàncies era molt perillòs. Així que ja secs a dins el cotxe, vam fer un mos i fora continuava plovent. Va fer tal aiguat que van neutralitzar les curses que feien aquell mateix cap de setmana. l'Euforia dels cims iels ultra trails d'Andorra.
La familia no sabem com van quedar. Però devien patir. Doncs la temperatura va caure de 28 graus a 11 graus en menys de 20' sobretot sumant-li anar mullat com un pollastre. En fi, una altra aventura per a explicar. Vam llegir bé el temps, vam apurar una mica però vam disfrutar d'una ruta que no et deixa indiferent.
Ens van sortir uns 12km amb 990md+ fet amb un total de 5h 38' (3h30 de pujada i 2h de baixada). Una ruta molt bonica amb la millor companyia del món!!!

Text:Toni
Fotos; Toni i Gemma

dimecres, 4 de juliol de 2018

Buff Epic Mountain Festival 2018

 Una nombrosa representació del CAE, va pujar a la vall de Boí aquest primer cap de setmana de juliol per viure un calorós i intens festival de curses de muntanya!
Els nens van córrer la cursa del super 3, el Javi la d'11km, l'Octavi i el Bel la de 26km i el Marc, el Jordi Gil, el Sergi i el Toni la marató de muntanya amb més de 3000m de desnivell +. I les nostres parelles van aguantar estoicament la calorada per a ser les millors supporters de tota la vall!
En total 35 Espluguins vam conquerir les terres del romànic.  L'única nota negativa va ser que qui va començar la liada per pujar a la Vall de Boí, el Jordi Arbós, finalment per culpa de l'eterna lesió al turmell no va poder córrer. Una llàstima! Esperem que et recuperis aviat i tornis a donar guerra.
 Divendres tarda ja vam enfilar la carretera de Durro, doncs la Casa Llavasa, com no podia ser d'una altra forma va ésser el nostre camp base! Estrenant la barbacoa i ocupant la borda de dalt i fins i tot 3 furgonetes. Una gentada...
Les 4 gotes de la nit van fer una mica d'humitat i la calor ja era potent a primera hora. El Bel i l'Octavi, els primers de sortir suaven de valent pujant a Comaminyana mentre a la plana la canalla calenta va per afrontar les dues curses del club super 3.
Els primers a córrer van ser els més grans, ho van donar tot i van disfrutar de valent. Tenim el relleu assegurat!

La cursa dels més petits va tenir un ambient semblant, amb molta germanor i alhora competitivitat. quins esprints que feien!
Els nostres petits templers apretaven de valent tot i ser uns nap-buff! Quina calor! Com apretava!
 
Mentre per les alçades, els nostres "senglars" esbufegaven de valent. Al principi l'octavi i el Jordi van sortir junts, però arribant a Erill, ja és van començar a separar per afrontar la dura pujada al port de la gelada i posteriorment a la cresta de Comaminyana de més de 2600m d'alçada.
 
L'Octavi és retrobava i de quina manera amb la muntanya, en un ambient dur i exigent, el gran corredor que encara porta dins el va fer mantenir un bon ritme.
Content i animat recorria la cresta abans d'afrontar la baixada de més de 1000m metres seguits que l'esperava.
Una cresta que feia les delícies dels corredors alhora que notaven el xup xup a les cames per la llarguíssima tirada fins al cim. Tot i el patiment, al Jordi se li desdibuixa un somriure... I és que devia xalar per que costa més trobar una foto rient del nostre neoatleta que una cursa sense desnivell a Pirineu.
Una arribada acalorada i calorosa molt ben acompanyat i Després d'aprofitar que la canalla fessin totes les activitats que havien muntat arribava el primer dels nostres corredors.
 L'Octavi, que amb un temps de 4h35' va fer els 26km amb gairebé 2000m positius quedant a la posició 170. Amb bones sensacions es va retrobar amb el món de la competició després d'uns mesos parat. Les seves filles l'apuntalaven en cos i ànima, doncs la calor apretava de valent.
Una trucada ens alertava que el Bel ja estava prop de Boí. Tots els supporters, vam anar a buscar una ombra, i el vam esperar per que tingués una rebuda d'autèntic campió. I és que fa un any, ni ell mateix s'hagués cregut que seria Finisher d'una cursa tan dura.  
Acompanyat dels seus petits, va fer una entrada triomfal. Aìxò si, aquesta arribada... Se li va fer llaaaaarga!!!!  A empentes i rodolons va creuar l'arc de meta amb un temps de 5h31' i en la posició 344. dins el temps i dins dels objectius que s'havia marcat.

La mà diu que tot està ok, però el seu cos delata que està fus. I és que no és per menys! Quina cursa! Però d'això avui ja segur que no se'n recorda! Ja era un trail-runner. Ara ja ha assolit el segon nivell de super guerrer, Ja és un Skyrunner! Benvingut al Pirineu!
La calor era terrible, així que vam fer campament gitano i a la tarda tots a fer un banyet "xeco" a la Noguera de Tor. Fresqueta i regalada per a preparar les cames pel que vindria demà: la Marató de 42km amb més de 3000m de desnivell positiu. i el negatiu que Déu ni do com les gasta en aquestes contrades.
 Aquest mountain festival coincideix amb la baixada de falles de Barruera. Casualment una falla és va trencar davant nostre, i el Toni la va agafar per córrer els últims 300m abans de ser consumida a la foguera de Barruera. Sense voler-ho vam dur una falla i tot!
 
7 del matí, no fa fred i el gatosport sembla un polvoró sense aigua... Esmorzem i el Bel i el Quim ens baixen a Barruera per a poder començar la cursa. La gent calenta... Estan folls! si tenim 42km per calentar i recremar! Més de 500 persones estan a la sortida i anem força endavant, doncs ja ens passaran si volen. I patapam a les 8 en punt donem tret de sortida! Els 4 templers estem a punt i enfilem camí a Boí i Taüll.
La calor encara no apreta, i de patac ja ens fan pujar al far de les falles de Taüll, no portem ni una hora i ja tenim a les cames 800m de desnivell positu. Toca baixar. i baixar per la baixada de falles en un terreny herbós i molt dret ben tranquils per no acumular cansament a les cames...
Després de creuar-nos amb una cabra que també sembla que fa la cursa, seguirem el riu Noguera de tor pel camí de l'aigua fins a Caldes de Boí. Aquí la gent encara corre valenta, però naltres ja entrem en mode Ultra-Bisonte per a no cremar-nos. Els que ens passen esbufegant, ja s'ho trobaran.

Naltres anem una mica a fer el turista, així que anem treient la càmera i anar fent fotos. Ens mantenim el grup unit. No estem ni de bon tros tots en la mateixa forma, però sembla que aquest ritme ens es còmode als 4... Perfecte, camí dels estanys de la Gemena i amunt pel bosquet.
Mentres a baix, el Javi, el nou fitxatge d'enguany en curses de muntanya de curta i mitja distància calenta va per a donar-ho tot!
A dalt suaven la cansalda de tranki i per la part baixa de la vall el ritme era un altre!
La cursa de 11km va començar diumenge a les 9:30 amb  la méteo força be per córrer, els 3 primers km van ser bastant planets on hi havia gent que es va desgastar apretant com si fos un 10000 d'asfalt. El Javi,  va ser-ne conscient recordant la lliçó 1ª del manual del corredor que va aprendre a la cameta coixa! Així va anar fent fins a la primera pujada on va començar a tobar-se els que a la sortida li volien despentinar el senglar. Van sortir massa forts i va poder adelantar els que ja estaben cansats fins agafar el seu ritme per poder-la  acabar. Al km 10 va començar apretar, era l'últim km... O no! La cursa va ser de 12km que ningu esperava. Va acabar amb un temps de 1h20m i posició 68 de quasi 400 persones... I és que fa poc que s'ha convertit en un trailrunner però ja apunta bones maneres!

Tornem 1000 metres més amunt! Arribem a un altiplà, deixarem enrere els estanys de la Gemena i el camí que porta al Comaloformo i a un ritmet bo però tranquil anem marcant el ritme de pujada a una bona colla de corredors que ja comencen a acabar la bateria.
Cada cop que passem un riu, el Sergi fa les seves oracions amb els genolls dins l'aigua, el Marc omple la gorra d'aigua i el Jordi i el Toni fan uns escatxics a les cames per anar-se refrescant.
Aquí arriba el primer moment de crisi. El Sergi que ha entrenat menys que ningú té els primers símptomes de rampes... No ens queda res!!!! Buff! Res que no arreglin però una genètica Senglariana, un ibuprofè, 2 pastilles de sals minerals i un cop de fouet per a rematar la situació!
Com no podia ser d'altra manera reviscola com un liró novell i amb uns minuts d'espera a l'avituallament de l'estany de Llubriqueto ja el tornem a tenir amb nosaltres! Quina bèstia parda! El Jordi aprofita per passar novetats a les supporters que a la piscina estan fresques i atabalades amb la canalla que no para.
Pugem prop del pic del Ferro, i ens espera la baixada del "Rolling cheese" però aquesta vegada sense formatge de bola rodolant per la vessant sinó alguna que altra pedra que els companys de cursa ens van regalant. 500mde desnivell negatiu per arribar al refugi que tenia les aigües i coca-coles al sol. Quina baixada! ideal per a rebentar els quàdriceps abans de tornar a fer la gran remuntada cap al Comaminyana!
El Sergi ja estava recuperat i poc a poc avançàvem junts per anar superant els petits colls i vessants que ens menarien a la cresta.
 El Jordi estava eufòric, doncs era la primera vegada que faria una marató de muntanya. Però tanta pujada se li feia costa amunt, valgui la redundància. el Marc, a ritme tranquil, sense pressa però sense pausa pit i amunt als prats alpins per anar a buscar la cresta.
El Toni que portava el control horari en tot moment i anant on time i amb l'energia acabada d'ingerir pujava afuat la dura cresta. I és que no hi ha res millor que encertar amb l'alimentació per a poder disfrutar pujant mentre d'altres no poden alçar el cap de terra.
El Jordi, que en pla és com una gazela, a la pujada bufava, però no s'arronsava i amb un bon ritme acompassat i concentrat en les pedres del camí apretava el cul per poder arribar sencer al cim del Comaminyana que ben a prop quedava!
Arribem al cim! Quines vistes de tota la vall de Boí i de Senet. Amb l'Aneto treient el cap darrera la cresta de Salenques-Tempestades. Aquí l'avituallament amb l'aigua ben fresqueta va ser d'allò més gratificant. Els corredors Espluguins albiraven la llarga cresta i sobretot el seu final, al port de la gelada on trobaríem el següent avituallament...
El Jordi content com unes pàsques doncs ja havíem fet la major part del desnivell positiu crestejava amb cautela i determinació, tota la que no tenia el Toni que entrava en el seu terreny de joc i corria com si no hagués fet cap pujada pour "l'arète". Doncs era una autèntica xalada!
El Marc també disfrutava, doncs l'alta muntanya és un al·licient més que fantàstic per a poder aguantar bé de coco les hores que ja portàvem a les cames.
 Anàvem fent vídeos i fotos i en una filmació d'Askairunner, el Sergi es va fotre una patacada que es va rascar de dalt a baix! però és que és un autèntic Javalinot!
Eufòrics per l'excés de sucre i de Cafeïna i pel fet de saber que ja només ens quedava baixar cap a Barruera fèiem l'indio cada cop que teníem la càmera a la mà. Una altra trucada i un enviament de posició per a poder comunicar al nostre públic on ens trobem i avall! Som un equip, i la gent ho sap el comentari que ens van fer un parell de cops de: Esto és un equipo! Hasta para mear lo hacen juntos! I és que si para un, parem tots que som un equip coi!
La baixada és fa llarga com un dia sense pa, ara és el Marc que té les primeres sensacions de rampa, però amb un ritmet més suau i afrontant la baixada amb la frescor dels riuets anem recuperant i arribem a Erill la vall, a 50' del tancament horari! Va i ens diuen que queda una hora per Barruera!!!! Que???? Que no arribarem a temps??? El Toni, no ho veu clar però prefereix no arriscar i baixem a bon ritme i quan som al pla del riu agafem un ritme de 5'/km que fa que adelantem a més de 20 persones. Això sí no exempts d'esbufegar com a búfals! Som a 5' de l'arribada i els nostres cossos ja tenen la pell de gallina fins a les entranyes... Sentim que de lluny una gernació de públic ens aclama! Quina emoció els ulls ens comencen a brillar com la Candy dels dibuixos animats i afagem amb els braços oberts els nostres petits...
I contents i amb bona cara com si no haguéssim corregut ni 10' arribem amb una dosi d'endorfines pels núvols... Som la sensació del públic, el terror de l'avituallament, els Espluguins arriben junts amb gran volada, i és que encara que arribis en la posició 304, el més important es haver assolit l'objectiu que t'has marcat. Acabar dins l'horari, fer un bon entrenament per la CCC de Chamonix i haver passat un cap de setmana esportiu d'allò més entretingut! De la calor, i d'altres penúries, ja no ens enrecordem.
L'arribada és corprenendora quan portes el cansament acumulat a les cames i el cos, però la vida que et desprenen tota la canalla que et vé a rebre fa que puguis treure forces d'on ja no hi son! Medalla de Finishers i un gran record a la  butxaca!

Text: Blogger
Fotos: Toni, Gemma, Canosports, Marc, Jordi, Sergi