divendres, 11 d’agost de 2017

Semi-nocturna a Farena en bona companyia!

Un any més els corredors del CAE, vam decidir fer una ruta de germanor de tarda vespre per poder anar a fer una mica de gresca i un bon sopar. Aquesta vegada vam decidir fer de l'Espluga a Farena per anar a sopar al restaurant Brugent. Ho vam fer l'11 d'agost i com sempre... Un plaer!
La ruta, de 17'5km i 750md+ sortia de la plaça del casal per pujar per la cometa, el garber i el Matarrucs. Passava pel pou del gel, la caseta forestal, font del deport, mirador de la Pena, plans de Sant Joan, Coll de la creu de l'ardit, Coll de la Mola, els Cogullons i baixava pel PR que passant per la Bartra et porta a Farena. Una ruta molt interessant que es podia fer caminant, corrent a estones o corrent.
Els caminadors, van ser els més puntuals a marxar, a les 17:30h doncs els quedava força estona i un bon solet a primera hora. Es nota que era ple mes d'agost. Molta gent estava de vacances. Tot i que la calor tampoc va ser sufocant. Així doncs el Pep, la Gemma, La Pilar i l'Esteve enfilàven la cometa obrint camí. ·30' més tard la Sheila i la Núria Artiga, feien el mateix però sortint trotant, doncs elles eren el grup de les semi-corredores.LEs que tenen de tan en tant llicència per caminar!
A les 18:30 el grup més nombrós format pel Javi, el Marc Vidal, Marc Martí, Merche, Puntu, Toni, Montse i Eva sortient corrent direcció a la Pena. Radera uns 20' més tard sortirien el grup ultra: El Jordi Arbós, la Nuri Estadella i el Jordi Gil. Ja ens enganxarien...
Tot fent un glopet d'aigua fresca, molla i regalada de la font del Deport, van arribar els Jordi's i la Nuri. Dalt del mirador ens esperàven la Núria i la Sheila que feien un descanset.
Pit i amunt cap al mirador per poder ajuntar-nos semis i ràners! Foto de rigor amb el sol de tarda que es ponia per damunt els frares encantats. Però naltres no ens podiem encantar! Els caminadors anàven a bon ritme i els haviem d'atrapar abans no sortís el sol.
Passat el coll de la Mola, vam seguir el GR fins els Cogullons, molt ben senyalitzat, no per naltres sinó per que l'endemà feien la nocturna Poblet-Prades.
A un ritmet suau però constant anàvem tots junts cap al Refugi.
Replegament als empedrats de l'esplanada dels Cogullons i a la llunyania ja veiem els caminadors que ens criden i bracejen a l'altra banda del barranc. Anem cap a ells i ens fem la foto de grup. A partir d'aquí, després de saludar els amics del CEM de Montblanc que havien vingut a veure la pluja d'estels amb la canalla, vam tirar GR avall direcció la Bartra.
El sender molt tècnic baixava dret. Tot anava bé fins que hi va passar un fenòmen paranormal: L'Eva és va trobar una vaca de cara, que la va llepar de dalt a baix... I la Merche, amb les puntes perfectes i el cabell desencrespat com acabada de sortir de la peluqueria no entenira res! Parem a la Bartra a posar-nos frontals esperant si alguna de les noies volia anar a preguntar el camí al "noi del Càvec". No s'hi van atrevir corpreses pel possible xoc i vam continuar pista avall fins arribar a l'entrada del PR que de pujada ens portarà a Farena.
Es de nit i els nostres cossos ja demanen sentir l'olor gèlida de la civada torrada, així que pit i amunt recordant que dies enrere el Jordi i el Toni van fer el recorregut en bici per marcar el track i en un tres i no res som dalt. Veiem com els caminadors acaben de passar la Bartra i baixem, doncs els sopar ens espera. 

Uns estiraments, acompanyats d'una o dues cervesetes, 4 xips i cacauets i en poca estorna arribàren els caminadors. La Sheila i el Javi els estrenàvem al grup i van complir amb nota! La Sheila, era la primera vegada que corria per muntanya i tres tasses, de nit, amb un grup de descerebrats i a fer 3h de córrer! pim pam pum! Com no podia ser d'una altra manera va rebre una ovació. Quan vam arribar els parteneurs que ens havien de baixar en cotxe, també arribàven. Tot rodat, tot "on time" en 3h00'00'' arribàvem al restaurant Brugent. i els caminadors 40' més tard, tot dins lo previst.
Cap a taula, la Merche amb el seu glamour, semblava que vingués de passejar pel mercat en comptes de venir de córrer! La Montserrat que no se'n perd ni una i sempre fent de binomi de l'Eva, s'ho passava teta. La Nuri posava seny escurant la gerra i les Dècibel's sisters en la seva línea. Total que  totes les lloques feien un escàndol de campionat!  De moment tot anava de categoria. Vam menjar bé, bé de preu, ens van tractar perfecte, vam fer una sirollada, sorteig de material a carrec del club i moltes rialles i bon rotllo... I venga a fer xupitos de poliol i farigola casolans... I que bons que estàven. No cal dir que el nivell en decibèls i bajanades va augmentar substancialment, però com que som gent responsable per això portàvem els xòfers professionals! 

Una magnifica vetllada que ja donen ganes d'organitzar-ne una altra. Ràning, caminades, bon rotllo, cervesetes soparet i el que faci falta per a fer salut i a crear endorfines! Que de problemes ja n'hi han prous! Ara només falta trobar una junta nova, que se'ns jubilen! jaja! Salut i fins aviat!
cloem la crònica amb un minivideo del Pep Torres. Esperem la pròxima... Més i millor!

Text; Blogger
Fotos: Toni, Pep, Eva

video

dimarts, 1 d’agost de 2017

Pic de Tristaina, curtint el futur del CAE

El Tristaina. Ja fa un parell d'anys que li teniem l'ull posat. Sempre altiu damunt els tres llacs més visitats del país dels Pirineus. Però sempre, per mal temps o altres històries s'havia resistit...
Així que el 26 de Juliol, Pit i amunt cap a Andorra disposats a trepitjar aquest 2876, amb ambient de 3000. Una mica de vent ens va amenitzar la jornada.

Les 8 del matí, el dia es despertava rúfol i a 7 graus de temperatura la mica de vent feia dubtar de l'objectiu, però la història no l'escriuen els que no van fer i amb empenta i determinació en pocs minuts ja rodejàvem els llacs de Tristaina, que en aquestes hores son un paratge solitari i molt bonic.
Mica en mica el tímid sol ens donava el seu escalf, i seguint el sender ben fressat deixàvem els llacs enrere per començar una pujada que ben dreta i fent giragonces ens portaria al cim
De tan en tan un cop de vent ens feia estirar al terra per evitar que marxessim volant! 4 pedres a les butxaques poc a poc a 4 grapes i els cascs posats doncs tenim la cresta al davant.
Després de la dura pujada vé la part divertida, una bonica i ampla cresta que fa les delícies de grans i petits. A 4 grapes i a voltes ben drets anem progressant a pas ferm i controlant el vent direcció cap a l'estripajecs! una mena de peça de ferro que està al cim i marca la cota més alta a mode de vèrtex geodèsic. i que si hi penjes la jeca... doncs queda feta un drap!
Dalt del cim una mica de minjar albirant les vistes de l'arièja Francesa, i veient les boires del nord
El cim és molt ample i ens anem movent per buscar el recer. Radera nostre a l'altra banda de la vall hi podem veure el Coma-pedrosa i el Cataperdís. Un altre cim que vam conquerir amb la cordada familar!
La panoràmica del cim de 180º a l'esquerra direcció sud amb la vall i llacs de Tristaina i el port d'Arcalís. A la dreta l'estany Forcat i les valls que ja porten a França
La baixada normalment és fa llarga, i un bon descans sempre va bé. Buscant el recer i mirant com pugen els altres a pas de tortuga s'hi està molt bé.
Superada la cresta només queda desgrimpar una petita canal amb algun passet de I grau fàcil que encanta a la canalla! Escalem escalem!
Un cop superada un altre descanset. I ben aviat... A córrer! doncs ara que ja només queda una mica de tartera i caminet franc de baixada els genolls de 5 i 8 anys no tenen res a veure amb els nostres i ja ens costarà de seguir-los...
Arribem a la part de dalt dels llacs i arriba la civilització! Una gernació de turistes, camindadors, families i altres excursionistes roden per les immediacions. Fins i tot trobem el David O'Callaghan, la Yoli, la Gina i l'Alba uns amics nostres d'Hospitalet que ja sabiem que rodàven per allà!
Per amenitzar l'espera una mica de Ioga. I entre tanta natura d'alta muntanya on els arbres escassegen, una postura de l'arbre per armonitzar-se en l'ambient.
Aquí tenim la ruta que vam seguir de pujada amb els nens. Un camí que sembla curt, però que és força dret. Es d'aquells camins que el veus i t'aventures a pujar per que sembla allà mateix. Pocs però dels turistes poc equipats que s'aventuràven arribàven a la cresta. Abans ja farts de treure la llengua tiraven enrere.

Un cop avall, el descans dels Guerrers de la Muntanya. Als llacs de Tristaina i als peus del cim que acabem de pujar, un banyet amb jaqueta i buf posat... Doncs estem a 2300m i fa un airet que se't glaça l'ànima! PErò la canalla son valents i intrèpids i tots vam disfrutar de valent en aquesta aventura familiar. I cap a veure el circ que a la nit, mentre ens assentem en un banquet uns altres faran el saltimbanqui.
Fins una altra aventura i a sumar un #100cims més! Ja en son 97!

Text: Toni
Fotos: Toni i Gemma

diumenge, 23 de juliol de 2017

Pica d'Estats 3143mt l'Arnau al sostre de Catalunya

23 d’agost de 2017, L’últim cap de setmana de juliol, juntament amb la família i uns amics, vam organitzar una sortida a Àreu per aconseguir pujar al cim del sostre de Catalunya, la Pica d’Estats (3143m) en un sol dia. Era el primer tres mil de molts, especialment de la Maria i l’Arnau… Primerament, l’Arnau, que té 9 anys, no havia de pujar per la duresa del recorregut i només fent-lo en un dia… Però ell va decidir que volia fer el cim de la Pica i es va preparar a consciència per aconseguir-lo…

Qui vol fer una cosa troba sempre un mitjà, qui no vol fer res troba sempre una excusa

                                        Proverbi àrab

Així doncs va arribar el dia per fer el cim… Ens vam aixecar molt d’hora molt d’hora i a les 4:30 del matí començàvem a caminar deixant el cotxe al pàrquing del Refugi de Vallferrera… Vam continuar amunt, amb els frontals, i vam baixar per unes cadenes fins tornar a baix… 
Ens enfilàvem cap a l’Estany del Sotllo quan el dia va despuntar… Vam fer una paradeta per esmorzar i agafar forces…

Després vam continuar cap amunt, vam passar l’Estany d’Estats i ens vam enfilar per la tartera fins arribar al Coll del Sotllo… La duresa de la tartera va fer que al Coll del Sotllo tornéssim a fer una paradeta… Ara tocava baixar… I posar-nos els grampons!!! 
L’Arnau va quedar parat que encara hi hagués neu… Li vam explicar que aquestes glaceres éren de l’època de la prehistòria i que cada vegada en quedaven menys per culpa del canvi climàtic…
Després de baixar toca pujar… L’Arnau, juntament amb els seus amics anava per davant… Observant, pujant, saltant, rient… Ja divisàvem el cim… 


… Fins que a les 13:00 aconseguíem arribar fins al sostre de Catalunya, la Pica d’Estats, 3143m!! Tots irradiàvem felicitat!!! Sobretot per l’Arnau i la Maria: el seu primer tres mil!!! Després de les fotos de rigor, tocava baixar… Tot baixant vam fer un altre tres mil: La Coma de Riufred…
Els nostres amics van aprofitar i van fer, a més de la Pica i la Coma de Riufred, el Verdaguer i el Montcalm…
Després de la tartera, vam parar per dinar i després vam seguir baixant fins arribar al cotxe…
Les dades del rellotge GPS demostren la duresa del recorregut realitzat en només un dia: Pica d'Estats (3143m), 16 hores, 26km i 4084m de desnivell acumulat...


Per a mi, aquesta ascenció és la setena vagada que aconsegueixo el cim de la Pica… Per l’Arnau i la Maria i molts dels amics va ser la primera vegada… I l’Arnau es va trobar molt bé físicament i ja em va demanar fer el Breithorn, 4164m que volíem fer al cap de 15 dies… El seu primer 4000!!!

Text: Joan Iniesta
Fotos: Maria Vendrell i Joan Iniesta



diumenge, 16 de juliol de 2017

Pics de Peguera i Monastero. Tombant Aigüestortes

Ja feia temps que no trescàvem pel Pirineu, i per fi ja hi hem tornat. En principi voliem anar a fer la cresta de Espadas al Pirineu d'Osca, però el Sergi, el principal impulsor d'aquest recorregut, no podia venir. Així que vam buscar una alternativa amb prou ambient i ben vistosa per tal d'anar a fer.
El Toni, després dels 3000's del Pirineu, està seguint un llibre per pujar als 50 pics més bonics del Pirineu, sigui quina sigui la seva alçada. Tot i que molts ja estan fets, encara n'hi ha molts per a fer.
Així que ens vam decidir per anar a fer el Cim del Peguera. I de regal el Monastero. Hi vam anar 4 valents: L'Octavi, el Xavi, la Gemma i el Toni
Vam anar a dormir amb furgo a la presa de Sallente, i com no podia ser d'una altra manera, vam matinar de valent! així el despertador sonava a les 4:45' i abans d'una hora ja enfilàvem la canal de Pigolo per anar a buscar el carrilet amb els seus túnels que ens portarien a l'estany Gento i més amunt a Colomina.
Arribem a Colomina a bon ritme, de 2h30 que marca des de Sallente, en 1h45 ja l'hem passat. Així veient sortir el sol damunt les blaves aigües del llac de Colomina arribàvem a pas ferm i amb ganes al pas de l'Ós! Ara ja estem en territori Carros de Foc i ja comencem a veure gent.

Passat el pas de l'Ós, ja ens desviem per anar a cercar el coll de Peguera. En unes hores tornarem a ser aquí tancant el bucle... Però encara queda molt!
De seguida arribem al coll, i després d'agafar forces en un raconet a l'ombra a molt bona temperatura arribem a l'aèria i espectacular cresta que fa de línea divisòria del parc Nacional d'Aigüestortes. Es brutal, sota nostra més de 30 llacs del circ lacustre de josep M Blanc i Vall fosca i davant nostre sobre airosa la vall de monestero que finalitza al llac de Sant Maurici sempre mostrant el reflexe dels Encantats.
Un parell de passets fàcils i amb poca exposició i de seguida som al cim. Una immensa fita la pedra de la qual hi cabem ben just tots 4. ens hi assentem una bona estona. La vista és brutal. Anem resseguint els cims que des d'aquí veiem i com que fa molt de bo, disfrutem del moment.
Aquestos cims, et corprenen. som dalt del Peguera, que amb els seus 2987,2m és el cim més alt del Pallars Jussà i un quasi 3000 que val moltíssim la pena. Un dels que si has caminat per Aigüestortes, sempre t'ha cridat pujar-hi! Aquí dalt sentint la brisa del nord que refrescava ben just l'ambient és el millor moment per practicar el "mindfulness" i deixar-se embadalir pel paisatge que mai et cansaries de mirar.
l'Octavi emetent per a tota la galàxia! Com a tots els cims... No ho podem evitar i càmara amunt, càmera avall a buscar el millor plano per oferir-vos les millors imatges. Així documentem i us fem agafar ganes de pujar-hi! O de no pujar-hi! jaja
Per baixar del Peguera cap al coll de Monestero, hi ha un petit pas, un mur d'uns 8m amb passos de IIº que s'ha de desgrimpar. Tot i que portàvem corda per si de cas, al final, ni la vam treure. El pas es deixava fer, i al no tenir una gran exposició tots ho vam baixar sense cap dificultat.
Toca baixar del Peguera i anar cap al coll de monestero. Passada la part més aèria de la cresta s'alterna bocins d'herba amb més pedra.
Alguna pedreta feia que haguéssis d'estar ben atent, però res que els nostres Pirialpinistes del SE CAE poguéssim afrontar sense problemes.
Pujar al Monestero son 22' però sembla que siguin 60! Fa caloret i una pujadeta que semblava fàcil, sense ser difícil ens costa més del que preveiem. Les vistes però compensen la calor que comencem a notar. I el cansament es clar, i la gana! Ja portem unes 6h de marxa i hem matinat. Res no és gratuït!
El cim del Monestero, tot i ser més baix, Ens sorpren la caiguda en vertical que té cap a la vall de Monestero. Aixi amb molt de compte, ens fem la foto de cim. Reivindicant com sempre llibertat!
Un bon atac a les barretes, entrepans, maduixes, plàtans i demés menjars per degustar a 2900m!
Queda la llarga tornada, la ruta la vam dissenyar per disfrutar dels llacs i d'un trocet del camí de la carros de foc. però es clar... Quedava baixar cap avall a prop del refugi Josep M Blanc a l'estany de la Llastra per tornar a remuntar el coll de Saburó i empendre la tornada. Haurieu d'haver vist la cara de circumstàncies quan vam veure que marcava 1h de pujada fins al coll de Saburó i 3h fins a Colomina! Bufff! sort que son uns exagerats, i en menys de 2h ja ens estàvem banyant al llac de Colomina.
Amb les forces tocades per les més de 7h de marxa, 15km, i els més de 1500md+ que ja portàvem pujavem amunt deixant enrere el gran llac del cap del port i arribant al coll de Saburó. S'esperàven trobar el pas de l'ós, però no! Encara quedava una altra vall per flanquejar.
Allà vam trobar unes franceses que anàven amb tota la calma del món seguint la carros de foc. Després d'explicar-los el que havíem fet i dir-nos que haviem fet mitja volta al món, empreniem el flanqueig cap al pas de l'ós! el LLac de Saburó està pràcticament sec! Si us hi fixeu on comença el verd al mig de la fotografia hi ha la presa del que era l'enorme llac de Saburó... Avui convertit en un bassal amb bastant menys de la meitat de la seva superfície...
Arribant a la presa on hi ha el pas de l'ós us mostrem el camí recorregut. En disontinu quan passàvem per radere. Això només era el bucle petit, faltava l'aproximació!
Ens haviem fet petar més de 2l d'aigua bevent. i la Gemma tenia tanta sed, que només veure el blau turquesa del llac de Mar i llac de Colomina, no parava de cantar la cançó de les 100 fonts del Jordi Francolí mentres imaginava que es bevia mig llac... Encara quedava flanquejar-los tots dos.
Com no podia ser d'altra manera, vam trobar unes lloses i l'aigua... L'aigua ens "llamave" de tal manera que sense pensar-s'ho dos cops tots 4 ens vam tirar a l'aigua a hidratar-nos via tòpica per osmosi! Un bon bany refrescant i reparador. Doncs encara quedava baixar 600m de desnivell i unes 2h... Pit i avall, amb uns ànims i frescor renovats!
De les motxilles penjàven els calçotets, mentre observàvem els caminadors que poc a poc arribàven al Refugi de Colomina...
Ja tornàvem a ser al carrilet, i a baix l'estany de Sallente ens esperava amb un aquàrius de litre fresc a la nevera. Només quedava tornar a baixar la canal de Pigolo, que fent ziga-zagues ens anava fent un massatge pervers als genolls. Res greu doncs som gent curtida.
En fi! Ja som al riu i en una bona ombra per tal d'agafar forces per les gairebé 3h de cotxe que ens quden fins a l'Espluga... però ho farem amb una rialla a la boca. Doncs ens ho hem passat pipa!
Una gran pallissa de 26km, 1800md+ i més d'11h d'activitat per anar a fer aquests dos cims tan recomanables amb un exel.lent paisatge i la millor companyia possible. Bons amics i companys de cordada que fa que disfrutem cada pas del camí. Doncs assolim el cim, però el camí que ens hi porta és el veritable aprenentatge i gaudiment. Fins una altra curtida!

Text: Blogger
Fotos: Toni, Gemma, Octavi i Xavi