diumenge, 13 d’octubre de 2019

CRONO 500, Escales i velocitat punta!

Aquest dissabte dia 12 vam anar a Montblanc uns quants del CAE per a celebrar que el Club atlètic Montblanc (CAM) fa 25 anys! Ho van celebrar amb un muntatge espectacular digne de la copa catalana! Una cursa de quasi 1500m de distància però amb la particularitat de pujar i baixar 500 escales i en format Crono-escalada. Així sortiem d'una rampa amb xip d'un en un cada minut. Tret de sortida i a rebentar les cames per la part alta del casc antic de Montblanc. Sortint i acabant a l'església de Santa Maria.
Un circuit encintat i carregat de gent que animava sense treva com si a Zegama estèssim!


El primer a sortir amb el Dorsal num 7 va ser el Jordi Bel. Va sortir i arribar com una bala fent embogir el públic de la plaça de Santa Maria. com una gazela baixava les escales. però pel mig va aixecar el peu per conservar. I es que acabava sent molt llarg!  Ens van canviar una part del recorregut que vam anar a provar  i això el va fer perdre una mica de temps. Tot i això es va mantenir en un bon temps: 7'41'' que el va portar a la posició num 33 de la general 
Els últims metres amb la gent del club animant-lo va fer que no notés les cames rígides com una fusta i apretés a tot el que donava! 



Quan el Bel encara treia la llengua, el Javi Sanchez va sortir a fondo! Amb el seu ADN futbolista no va dubtar ni un moment a sortir a donar-ho tot. La primera part defensada valentment i la segona esbufegant com un autèntic senglar! La Sehila i familia animant van fer que acabés apretant els últims metres. El fet de ser ja un trail-ràner el va ajudar a la part del pla de Santa Bàrbara que era de terra i algun forat. La casualitat va fer que el primer classificat es digués també Javi Sanchez, i per una bona estona vam creure que estava líder. No era així, però va aconseguir una meritòria i treballada 23a posició amb un temps de 7'16''


Mitja horeta després pujava a la rampa de sortida el Toni, Amb posse de capità enciam fitava el cronòmetre esperant la sortida... La patata ja anava a 100 per hora quan van donar la sortida. Com el Bel, quan és va a Montblanc s'ha de sortir a fons! Ni que sigui per la moral! Després de la sortida el Toni va afrontar les primeres pujades i baixades amb cautela per tal de conservar les cames fresques i no com un cabiró. Al final del mur, va doblar l'atleta que tenia davant. i va començar a apretar per afrontar a fons la segona part de la cursa. Quan va arribar a les escales ja ho estava donant tot, per les cames hi ciruculava més àcid làctic que sang però "pit i amunt" sense parar ja afrontava la pujada a Santa Maria, quan va atrapar l'amic Xavi Sierra que molt amablement el va deixar passar abans d'arribar a meta com una locomotora de vapor rovellada! De moment es posava en segona posició. Però encara quedava molt i al final va acabar 8é de la general amb un temps de 6'26''


La Montse, el nostre fitxatge més recent,  una estona després enfilava la sortida cap amunt! Amb els genolls una mica tocats, però valenta que fa por! Va pujar conservadora per a poder acabar amb dignitat. Tot i les ganes de parar a caminar, lluitava aferrissadament per que les cames no parésssin i no deixar de córrer. Les escales se li van fer llargues... Molt llargues però va arribar amb un somriure als llavis i amb una molt bona 65a posició amb un temps de 9'30'' 
Poc a poc amb els entrenaments anirà cada cop a millor! Gas!

En resum una cursa memorable, amb una bossa de corredor plena a rebossar, un gran ambient tant de públic com de corredors i uns resultats més que acceptables per l'entrenament que a dia d'avui porten les nostres cames!

Salut i cames familia ràner!

Text: Blogger
Imatges: Organització CAM

dimecres, 26 de juny de 2019

L'Olla de Núria

10 anys desrprés de trepitjar aquelles contrades fent la Duatló de Núria el Marc i el Toni van decidir que algun dia tornarien a fer la mítica cursa de muntanya de l'Olla de Núria.
10 anys han passat, i per alguna cosa o altra sempre passava la data...
De fet enguany havia de ser sí o sí! Així que mesos abans el dia que sortia la inscripció vam sincronitzar rellotges i com si es tractés de les entrades d'un concert del Bruce Springsteen tots davant l'ordinador per no perdre aquesta oportunitat!

Així que en un tres i no res i a decisió a cop calents d'alguns ens vam apuntar fins a 8 membres del CAE a la cursa. Al final però no tots vam poder arribar a la cita a temps!
Considerada la millor cursa de muntanya de Catalunya. Tv3 la va retransmetre en directe! Era la primera vegada a la història que tv3 cobria la totalitat de la cursa amb les seves càmeres en directe! Un repte titànic!

Pel Juan, l'aventura va començar quan una setmana abans el nervis van aflorar ja que, ens aventuràvem en unes muntanyes desconegudes i a la vegada molt contents de viure aquesta experiència Pirinenca recorrent diferents pics.
-->
El dia d’arribada el planning i l'estratègia d'acabar gaudint d’un bon recorregut d’alta muntanya cada vegada el teniem mes clar tot i que en plena cursa no hi havien avituallaments i d’això no estàvem preparats. Gràcies als consells de la gent del club amb experiència vam organitzar una bona precursa.
Anem al gra! Som dissabte 8 de juny. Sortim del concertasso de l'escola de música i després de dinar, carretera i manta cap a Queralbs on farem nit. Al costat nostre sopa pasta amb pebrot el Jan Margarit, un dels favorits a guanyar l'endemà! petit i bon Jan! 
L'endemà els nens i les nostres supporters, que mai els podem agraïr prou el que fan per naltres, contentes com a jínjols per fer-les alçar a les 6 del matí! Buff! Quina soneta!
LA gent es comença a amuntegar a l'estació de Queralbs. pugem al cremallera una mica com sardines ja que volem apurar i pujar amb l´útlim d'ells que ens durà al pla de Núria.

Agafem dorsals i ens fem la foto de rigor. Calentem una miqueta que aviat sortirem. No fa fred, està una mica núvol però ens diuen que a dalt bufarà el vent i les temperatures de sensació fregaran els 0 graus. (ni fred ni calor) 0.
Anem al filtre i hem badat una miqueta... Mirem enrere i la majoria dels 700 corredors els tenim a davant... Ai que haurem d'apretar.
Últims estiraments. Els Juan Heredia i el seu amic Joan del AE Blancafort es repassen els cordons i miren amunt, el Puigmal ens queda a gairebé 5km i 1000m de desnivell positiu. Això començarà fort! més enrere el Bel, el Marc i el Toni es donen la mà desitjant-se fort i força i parlant de les estratègies que seguiran. El Toni vol provar d'anar una mica a ritme i el Bel i el Marc calculen per anar a un ritme còmode disfrutant però sense arriscar als exigents horaris de tall de la cursa.

Pam! Tret de sortida! patata a mil per hora i a empentes i rodolons cadascú dels ràners comença el seu periple particular. Els primers a fondo, i naltres radere fent la volta d'honor al santuari per estirar una mica la serp multicolor.
La part plana dura poc, tan poc que en un minut ja comença a pujar de valent. 
Com un ramat de bufals Americans amunt tots amuntegats. Per no fer tap comencem a saltar marges i travessar rius per tal de buscar cadascú una posició que li resulti còmoda.

Davant el Juan agafa un ritme còmode i busca el seu espai seguit de prop pel Toni que va fent petits avançaments pel costat per tal de recuperar posicions sense cremar masses cartuigs, que la cursa és molt llarga. Els menys avessats a l'alta muntanya senten l'alçada a la seva pell com una llosa de 20kg al damunt!


Radera de ben a prop el Marc i el Bel a bon ritme segueixen acompassats els seus passos i batecs que on time els van pujant pel primer quilòmetre vertical.


El Toni està valent. Li té ganes a la cursa i el terreny desnivellat i abrupte és no se sent més còmode així que a mitja pujada ja agafa el Juan que l'anima a seguir pujant adelantant. El Juan, que ja comença a conèixer el seu cos per valorar la millor estratègia segueix amb el mateix gas però sense afluixar. El Marc i el Bel com un motor Perkins segueixen a par motor controlant en tot moment les sensacions. Tots estan fent una magnífica cursa.

Mentre els grans ens barallem al Puimal els petits del club afronten l'Olleta. Una cursa infantil que els farà suar la cansalada! Així doncs primer el Bernat se les veurà amb els mini -runners de Vic i de la Cerdanya en una cursa de 4km i 280m de desnivell, cap regal! La farà bé començant conservador i acabant a fondo!
Una mica més tard la Guiomar també farà la seva mini olleta de 1'5km i 80m de desnivell pels voltants del Santuari sortint a l'esprint i arribant a fondo... Pel camí una mica de flato però unes sensacions i ganes bestials!

Arribada al Puigmal, ja hem fet 1000m positius i aquí comença una altra cursa de muntanya a més de 2700m d'altitud de mitjana la cosa ja apreta! Els primers ja fa més de 20' que han passat per allí quan hi arriba el Toni amb la pell de gallina. No pel fred, sinó per la gernació que els espera dalt com si de Zegama és tractés. Quina passada d'amimadors.
Pocs minuts després passaran el Juan, que fent el cafre per la neu... Pam patacada al canto! Per sort tot va que dar en una mera anècdota. El Marc i el Bel amb cos de camisa i xupant càmara a la tele! 

Allí uns metres de baixada per la neu amb una bossa de compra al cul per no rebentar els pantalons! I a resseguir la llarga cresta. Pel davant, 12 cims de gairebé 3000m d'altitud. fan que la cursa sigui tan bonica com dura. El cor batega fort però no massa collat. De fet son les cames que diuen noiii on vas! El cap vol però el cos no n'està tan segur d'acompanyar-lo.

Fa un vent gèlid, però els nostres intrèpids corredors amb calça curta estan de meravella! Que som de poble! 
Arribem al coll de finestrelles, un altre punt de tall que passen folgadament tots els nostres atletes. Cadascú al seu ritme però constant. Ningú agafarà cap baixon ni apretada. Com a rellotges Suïssos cadascú al seu ritme a cada punt de tall tots ells van augmentant la seva diferència vers els altres de manera proporcional. Això només vol dir una magnífica lectura de carrera dels nostres corredors.

Els cims van succeint-se uns radere uns altres. sembla que els bons ja son baix...  Als nostres corredors encara els queda una estoneta.
Els dos últims cims son baixets i amb poc desnivell però a les cames ja porten gairrebé 2000m positiu i això junt amb l'alçada és nota molt!

La cresta és divertida i ràpida i es xala molt! Arribada a l'últim cim! El pic de la Font negra. Fàcil? potser sí però aquest dia semblava el K2! queden 4km de baixada a rebentar les cuixes i genolls ja que gairebé es baixen els 900m de desnivell. El Toni va baixar a l'ample per tal de poder arribar amb bon crono amb les cames però que feien xup-xup. en uns 25' va baixar aquests 4km que quedaven arribant a Núria amb un temps de 3h45' emocionat. Amb la pell de gallina escoltant l'escalf dels supporters, els amics la Gemma i acompanyat dels seus dos petits corredors. 

Uns minuts després el Juan i el Joan afrontaven ja els últims 4km de la baixada des del pic de la Font Negra feien el mateix descens també en 25' donant-ho tot i adelantant a una gernació de corredors i les cames bullint! Van arribar a la línea de meta amb un somriure d'orella a orella i  amb gairebé 4h05' abraçats i molt contents de la gesta feta!



Una mica més tard seguint el "rime bisonte" arribaven junts agafats de la mà el Bel i el Marc amb els seus plançons també sobrats de temps pel que fa als talls  i molt contents de la cursa feta. Creuaven la meta en un temps de 4h35' emmig dels aplaudiments d'amics i saludats.


Un bon avituallament a l'arribada, doncs pel camí te l'havies de pintar a l'oli... Així va ser com alguns d'ells van fer la cursa amb més de 2litres d'aigua al damunt!

Una mica de jocs i estiraments per la gespa, 4 converses amb els saludats que ens anem trobant a les curses i després de fer una mica de mos... Cap al Cremallera i cap a casa que la rutina diaria aviat ens espera.

En resum, una cursa fantàstica que s'ha de fer almenys un cop a la vida i que de ben segur que no serà l'última vegada que ens hi veuran. Altitud, tècnica, neu, animadors, un marc incomparable i els millors companys d'equip del món! 
No hem quedat ni dels 100 primers... però no importa! Cadascú d'ells al seu nivell va fer un autèntic carreron!
Enhorabona Trail-ràners del CAE!

I a veure si per la pròxima no falla ningú i la festa la podem fer més grossa!

Text: Blogger, Juan
Fotos: Gemma, Rebeca, Isabel, Jordi Costa i d'altres fotògrafs.

dimarts, 26 de març de 2019

XI Cameta coixa a Miravet

Un altre any la secció Trail-ràner del CAE va tornar a brandar l'escut templer pel castell de Miravet. Enguany vam participar en diverses categories a la cursa i també els més petits del club a la caminada.
Així doncs enguany amb cos de camisa des de bona sortida vam donar el tret a un recorregut renovat. més tècnic i més dur qeu faria que tots els corredors fèssin més temps que edicions anteriors.

La sortida com sempre va ser prou ràpida. Des del pati d'armes del castell fent un tomet pel recinte emmurallat i carretera avall per fer el poc trosset de camí que hi ha. La resta sender de pit i amunt.
Davant de tot la canalla, Cadets i Júniors que corrien com si no hi hagués un demà! Despres la resta!

La primera de les 5 pujades que ens esperen es prou ràpida, la pugem a bon ritme i de seguida formem un grupet amb alguns dels corredors Espluguins. No ens podem emocionar que les imprudencies en aquesta cursa es paguen de valent! El Bel va pujar a la Covalta, la primera cota més ràpid que mai i es que enguany venia amb deures fets. Però la calor ens va afectar.

Primera baixada i el grup s'anava estirant. Nosaltres lluny de les primeres posicions estàvem còmodes i Tomàs, Juan i Toni Seguiem junts i a poca distancia la Síliva, el Puntu i el Bel ens seguien de prop. una mica més endarrera fent broma i buscant noves sensacions al trail-running la Nuri i la Merche feient conya mentres corrien.
LA calor apretava de valent però les nostres corredores no perdien l'humor. Avui això es farà llarg pensàvem tots, sobretot sabent que l'última pujada apreta de valent! I no us penseu que anàven lentes no... De fet la Nuri va arribar la 5a de la seva categoria! I es que de valentes en son un pou!

El Roger, la nostra jove promesa va sortir davant de tot, i en poc menys d'una hora ja estava tornant per la Covalta a la cursa cadet. S'ho va passar bé, va apretar de valent i va aconseguir una molt meritòria 5a posició tenint en compte el nivell que hi havia on la flor i nata del trail nacional competia per les primeres posicions... La pròxima ja sap que els té a prop. De fet a poc més d'un minut del podi!
Nosaltres els aficionats anàvem resseguint a aquella hora la cresta integral de Miravet. Allà on hi ha la crono-escalada que enguany era especialment llarga.
La Sílvia a ritme de motoret Diesel anava guanyant posicions i tot i que les curses tan tècniques no són les que més pot anar bé, la va disfrutar de valent i va fer una meritòria 6a posició de categoria.

Poc després de la sortida de la cursa va tenir lloc la sortida de la caminada. La Gemma i l'Isabel amb el Bernat, Guiomar, Roger i Gerard es posaven davant dels 11km i 500m de desnivell. Sortien del castell i feient aproximadament la meitat de la cursa.
Alguns valents aprofiten a córrer la caminada però els nostres petits van preferir omplir les butxaques d'espàrrecs i de bon ambient. De fet van anar tan ràpid que si es descuiden arriben abans que els corredors!

El descens es dur. Les cames fan pum pum i feina rai a mantenir la musculatura sense ràmpes. El Tomàs que va començar molt fort poc a poc va anar a buscar un ritme més tranquil per poder arribar amb una mica de força a l'última pujada.

Un altre soci del Cae, l'Oriol corria per primera vegada aquesta mítica cursa de les terres de l'Ebre on s'hi reuneixen els top Catalans del trail. Era la primera vegada que la feia i la veritat... Va disfrutar i patir a parts iguales. Regulant en tot moment va arribar amb més gana que un aprenent d'escola!


Els nens contents i trempats seguien collint espàrrecs i van arribar a meta amb ganes de més i corrent. De fet el Bel, venia darrera i no els va poder agafar! Es que la canalla puja forta! La Gemma i l'Isabel per fi després d'anys de venir a fer de parteneurs per fi eren partíceps en primera persona de la Cameta Coixa!
Després de l`última baixada entre mig d'atzavares, llentisques i Margallons es voreja els contraforts del castell per poder arribar a la plaça de l'Arenal on desenes de persones et donen el seu escalf i on sents el veritable esperit de la cursa. Bon ambient i magnífica organització!
Del Caloret a la fresqueta de la piscina de glaçons! i que bé que va! una piscina amb carretades de gel va fer que les nostres cansades cames poguéssin tornar a la normalitat. Bé normalitat per poder arribar al cotxe per canviar-se i anar a la fi de festa Miravetenca! El dinar!

I per acabar com sempre un bon dinar de germanor amb un festival de menjar bo i que no te l'acabes amb barra lliure al bar i un ambientasso difícil d'explicar. És un ambient que s'ha de viure! L'esforç sempre val la pena! 

Text: Blogger
Fotos: una mica de tot cedit per l'organització

dimecres, 26 de setembre de 2018

Els tres Espluguins del CAE, Finishers de la CCC - (UTMB)

 Doncs sí! Ja som finishers de la CCC! Tres anys després de fer punts per poder entrar al sorteig, ja s'ha fet realitat el somni d'acabar una cursa de més de 100km a la capital del trail mundial: Chamonix!

La CCC, és una de les germanes petites de la cèlebre cursa UTMB. És tracta d'una cursa de 101km, amb més de 12000m de desnivell. que dona la volta al massís del Montblanc.  Les tres C responen a:
Courmayer (Italia)
Champex (Schweiz)
Chamonix-Mont-Blanc (France)
Que son les localitats de sortida, pas i arribada. És un ultra dur, exigent que vam afrontar amb ganes, motivació, calma i una miqueta fluixos d'entreno físic però fortíssims de moral.

En aquests tres anys de preparació hem fet una cursa de 50km i dos de 70km per poder tenir els punts per tal de participar en el sorteig que dos anys després ens portaria a la línia de sortida a Courmayeur.
I va arribar el dia... I aquí us passem la crònica de com va anar. Espero que pogueu reviure els moments com naltres els vam viure i que encara que sigui una miqueta us agafin ganes de córrer per aquestes muntanyes nostres.

 Ja som a Chamonix, això és un bullici de corredors. Anem a buscar el dorsal i ens repassen el material. Això ja va en serio! Ens tunejem el dorsal, i cap a dormir a la furgo que l'endemà tindrem sarau! La nit és plàcida... I no ens hem parat d'hidratar... i es clar. S'ha de canviar l'aigua de les aulives a mitja nit. costa dormir... Buf encara no és l'hora i sí! Ara ja ho és. Ens alcem, repassem el material i cap a buscar el bus que ens durà a la sortida a  Courmayeur.
Esmorzem una miqueta, descarreguem entre les fulles i Pum! el tret de sortida! Els pros li foten canya i naltres no ens movem... Que passa? Es veu que per número de dorsal, naltres som els dolents... per tant ens tocarà esperar dos sortides més, sortirem a les 9:30 . Haurem d'esperar.


9:30 ara sí! sona la B.S.O. de Conquest of paradise de Vangelis i una marea de corredors avança pels carrers de Courmayeur. Els 2160 corredors ja som en cursa!
Per dins del poble la gent ens anima sense parar, la pell de gallina i encara estem als primers metres! Buf!!! El que ens espera! Ens criden pel nom, fan retronar els escallots i les cames branden soles. poc a poc però anem sumant els primers metres de desnivell i cada cop menys remor de gent.

 La primera pujada ja se les porta! S'han de fer en els primers 8km més de 1400m de desnivell positiu. Tothom puja en silenci. Cares de satisfacció i alhora d'acolloniment. Portem gairebé 3h i encara no hem fet el primer cim del perfil. Només ens falten però 93km!
 Aviat arribarem al Tète de la Tronche, que amb més de 2600m d'alçada les vistes al Mont-Blanc son impressionants. Toca la primera baixada i no sen's en pot anar la castanya! No volem pendre mal ni sobrecarregar massa uns quadriceps que necessitarem les següents 21h!
 A ritme bisonte i xerrant la propera parada era el refugi Bertone, encara a Itàlia, on hi havia el primer avituallament. Hi vam arribar amb puntualitat Suïssa de la previsió que teniem per fer 24h de cursa. Així que des del primer moment anem bé... Anem on time!
 La primera pujada no podiem avançar. De tan en tant ens trobavem un senyor Miyagui que a pas de caragol no parava... aquí ja s'havia estirat la cua multicolor i podiem buscar el nostre ritme Després d'aquest avituallament vam seguir remuntant la llarga vall que ens portaria al col Ferret i cap a Suïssa.
 Hi havia previsió de pluja. Era el migdia i de moment aguantava... Duraria poc! Després d'un terreny rodador i ràpid baixariem a Arnouvaz per a fer l'avituallament que ens serviria de dinar! i Cap amunt que Suïssa ens espera 850m de desnivell positiu més amunt!
Ja estem superant el mur, ja som al quilòmetre 30 i això només acaba de començar. un xupitet de caldo amb el got de la peppa pig i cap amunt!
La vall és llarguíssima, el camí a col Ferret es farà dur. Hem de pujar a cota 2600, està tapat i el vent comença a assotar amb força. Aquí ens arriba una mica el primer baixon. Però un pas radere l'altre... Anem obrint i fent camí.
La gent és comença a posar el jec. quina fresca, aviat ens plourà. Al fons la vall cada cop la deixem més a lluny i la pujada cada cop és més dura. El racons que anem travessant son de postal. I mentre fem petar la xerrada amb els nostres companys de fatigues multiculturals. Molta gent ens pregunta per l'estelada... I de seguida quan diem que som catalans, amb un somriure de seguida diuen Ne pas Spagnol o don't spanish we know! Sembla mentida però des de l'1 d'octubre ja som al pensament de bona part del món! Els Espanyols, no deien gran cosa. Potser per que entre catalans, balears i vascos hi havia més banderes Espanyoles tapades que a la vista. Tot i això el màxim respecte tret d'algun comentari de pixada fora de test que no va passar d'això. Més aviat silenci...  i el comentari de tan en tan... Otro Catalan!
El vent gèlid de les glaceres penjades de la cara sud de les grands Jorasses les Droites fa caure la temperatura en picat. Estem als Alps, i si et fan omplir la motxilla de material és per alguna cosa. Poc a poc i bona lletra anem guanyant alçada. Suïssa i les temperatures sota zero les tenim a tocar. Tot i això amb puntualitat Suïssa seguint els meus apunts, anàvem bevent i menjant per tal de no minvar la força en cap moment. S'ha de dir que els entrenaments de la marató de Montserrat i la Buff Epic Trail de Barruera van anar molt bé per aprendre a gestionar les forces, els ànims, el ritme de cames i metabòlic de l'equip! I és que som un equip i Junts ho podem tot!
Immersos en la boira passem el Grand Col Ferret. Ja som a Suïssa i fa un fred que pela. Quan la boira pixanera s'ajunta amb el vent boletes de glaç impacten a les nostres cames fresques com a roses... Ara baixar... i Quina baixada! 14km seguits de baixada que posaran a prova les nostres cames. Tenim rampes de pell freda. sen's adormen les cames. No cal un gel de frescor no! ja el teniem!
Comença a ploure, Després de 40km amb sol, boira, vent, neu i fred ara li toca a la pluja... Amb raó al final de la cursa vora 600 corredors no van creuar la línea de meta. Tota la pols que ens vam menjar al matí ara era fang. un fang relliscós que per si no anàvem prou tocats ara ens tocava fer malabars! Plovia però no et mullaves en excés gràcies a anar corrent. la gent es posava malla llarga, però naltres que som de poble doncs pantaló curt i a guardar la malla per si fa falta de nit!
per fi s'acaba l'agonia de la baixada i ve un terreny suau i molt agradable i vistòs de córrer. Els voltants de la Fouly on en cada racó podies fer una foto. El clima seguia essent humit, plovent a estones.
LEs casetes de fusta de la regió del Valais ens acompanyàven en la part del recorregut que travessava els pobles. Petits però amb una gran vida. De sobte d'una cantonada apareixen 7 o8 persones cridant i brandant un escallot de mides infrahumanes animant com si fóssim els campions del món! Espatarrant! Amb la pell de gallina!
Des de casa... Els nostres familiars, amics, coneguts i saludats ens seguien atentament i veien els nostres passos pels avituallaments. Naltres cada cop que arrivàvem a un avituallament saludàvem a càmara i pràcticament al moment ho veien els nostres supporters! Un 10 per l'organització per poder seguir en viu els corredors! Alguns com el sogre, es posava el despertador de matinada per veure com arribàvem sobre l'horari previst al següent control de pas! Una veritable aventura també pels que des de casa patien una miqueta amb nosaltres pensant on deuen ser i que deuen fer! I anàven recopilant els videos i moments. Encara que fos virtual sentiem l'escalf dels que ens estàveu mirant en algun moment del dia!
Amb les últimes llums del dia i completament On time arrivàvem a Champex. Era el quilòmetre 55 i ja portàvem  a les nostres cames més de 3500 metres positius i gairebé 12h de marxa. És un moment dur. No us enganyarem. Molta gent a l'avituallament, les cames cansades. LA gent que tenia assistència posant-se roba seca i bambes eixutes. Nosaltres amb lo posat! les bambes plenes de fang i la roba mullada. Ja era de nit. i miràves les 3 dents de serra que quedàven... i oh mai got!
Però no hem vingut a "la Meca" del trail-running per a dubtar. Així que pensem que ja hem fet més de la meitat i que encara que caigui la nit, som de poble i valents!
A la muntanya has de plantejar-te petits objectius, i així ho vam fer. d'aviatuallament a avituallament. Sabiem que pel següent quedaven 900m de desnivell positiu i negatiu i 12km doncs pit i amun sabent que 4h no ens les treu ningú. I rigurosament "On time" vam passar la nit a cavall de Suíssa i França creuant valls fondes i colls ben alts sense parar. A cada pujada adelantàvem més de 50 persones. Que lògicament, més entrenades que nosaltres, ens adelantaven a la baixada. En algun lloc la gent tapada amb mantes tèrmiques tirada pel terra i naltres amb cara seriosa però contents seguiem amb pantaló curt tota la nit!  I així amb la llum del nostre frontal i veient la serpeta de color blanc blavós que tirava camí amunt veierem el despertar de la llum ja dins a França al col dels Montets emmig de la boira matinera.

De tant en tan un cafè o té per anar tenint els ulls oberts. En algun moment perds l'orèmus i no saps si estàs caminant o somiant. Poc a poc però amb les cames cansades i el cor calent anàvem visualitzant com seria l'arribada a Chamonix. El dia és va despertar fresquet i uns 10' més tard de l'hora prevista pels canvis de recorregut i desnivell arribariem a la Flegere. La útlima pujada del dia. Aquí ens diuen de canviar els 900m negatius per 1000 de positius i firmo al moment! No volia baixar més!
Un despreniment de roques, havia fet canviar part del recorregut. I ens havien regalat algun quilometret i tot i que no ho semblava... També algun metret més de desnivell. Estavem cansats, la veritat, i vam preferir caminar pràcticament els 8km que ens separava de l'arribada. Era tot baixada. Però a tots ens feia mal alguna cosa: Genoll, cul, tendó d'aquiles, bessons, peu... No calia apurar que estem de vacances. El nostre repte era fer 24h i més o menys ja sabiem que el compliriem.
Son els 8km més llargs que hem fet mai. Chamonix no arribava. Entre la boira treia el cap tímid. Mentre els xinos i la resta de corredors ens anàvem adelantant. Naltres de tranqui cap avall.
Chamonix ja ho tenim aquí... Queden 2km per l'arribada. Ens vestim els tres igual, ens treiem el jec i comencem a córrer. Una mica com a robots escapçats però amb l'emoció a flor de pell. 10' de joia, de pell de gallina sentint com tot una gernació de supporters t'aplaudia i t'animava! Et cridava pel teu nom i de tant en tan es sentia un visca Catalunya! faltaven 500m i els ulls ja els tenia bellugant i entelats de l'emoció. Entrem al carrer principal. Remor de gent. Son quasi les 10 del matí i està a petar! Guapos! Crida una senyora arrencant un somriure i un aplaudiment. Passem per davant de l'estàtua dels pioners que van pujar el Mont-blanc. Al fons la glacera dels Bossons baixa de la muntanya majestuosa fent-nos l'ullet! No ens ho creiem! li hem donat el tomb! 24h abans estàvem just darrera el Mont-blanc i ja som aquí. Travessem el riu i ja veiem una càmara! És la Gemma! Ja som a l'arribada!
LA sensació de no estar controlant res s'apodera de nosaltres, les cames van soles, els nostres nens vénen cap a nosaltres. No sabem que dir! Només un somriure als llavis, felicitat absoluta i el cansament s'esvaeïx de cop!  Il.lusió, emoció, esforç, plenitud... Un cóctel d'emocions servit en calent i de cop et transporta. Queden 100m els disfrutem. La cridòria de la gent et fa sentir com si fóssis el Kilian! Només som uns pelacanyes però no importa. Creuem l'arc d'arribada! Canten els nostres noms i diuen alguna cosa en francès dels notres petits!  Hem arribat bé! Hem arribat junts. Hem arribat més amics que mai! Una meravellosa experiència!

La nostra cara de felicitat es incommensurable! Gràcies a les nostres dones per la paciència dels entrenaments, per les curses i per passar-se 24h amunt i avall soles amb la canalla.  I venir-nos a rebre com el que som els campions del món de casa nostra!  Com deia Martí Pol: Tot està per fer i tot es possible! Només falta determinació...
I una bona migdiada a l'acabar! vam dormir un parell d'horetes mal comptades i ja ens despertàven per dinar. Una tarda de tranquilitat caminant com a robots i l'endemà ja serem uns altres. Això sí Ja som uns finishers de la CCC.
Una més per explicar! I una dedicatòria molt especial a la nostra familia... Sense ells No hagués estat possible! Moltes gràcies pel vostre suport! Us estimem!
Ara a per altres aventures...
Text: Toni
Fotos: Toni, Marc, Sergi i organització