Somni o realitat...

El circ de Troumouse

Espectacular, molt aeri i exposat. Així es el circ de Troumouse..
Un any més ens vam reunir amb els Ilercavons Benaiges- lo Santo i Lluís, per fer una cordada conjunta Secae-ilercavons per les nostres muntanyes pirinenques. Enguany vam escollir el circ de Troumouse prop de Gavarnié als pirineus Occitans. La nostra ruta passava per ascendir el pic de la Múnia per la via normal pel corredor NW. i d'allí seguir el cordal de cresta fins al pic de Gerbats i retorn pel coll de la Sède.
Una cresta que no es difícil però sí molt aèrea i espectacular i que reserva un tram de tornada amb un flanqueig al pic de Gerbats que et posa els pèls de punta!
La dificultat rondarà el PD+ això sí bastant continu amb algun pas aïllat AD que es salva montant un ràpel d'un clau que fa basarda de mirar... Si es fa en sentit contrari, es recomanable fer aquests petits resaltets assegurats...
La via després de fer le petit passet II+ en roca pulida i que d'estar mullada ha de ser d'autètica por s'arriba al pas du Chat (foto). un resaltet sense pati al radera d'uns 5 metres de III... Que es salva sense cap problema encastant les mans i peus en una fisura, també ara hi ha una corda nusada que fa més senzilla l'ascenció.
Superat aquest, una àmplia i vistosa cresta ens du al cim de la Múnia de 3133mt i el més alt del circ. d'allí es baixa per la cresta de la petita múnia i fins a Sierra morena sense cap mena de dificultat. Aquí es on comença el ball de bastons. Una baixada en picat, on es pot muntar un ràpel, que no cal penjar-shi gaire ja que es pot anar desgrimpant i l'assegurança no es més que un clau...
El ràpel des de dalt es veu aeri ja que vas baixant per un passadís estret d'uns 2 o 3 metres amb buit a ambdós costats, és quan ja ets a baix i veus per on has baixat que realment es espectacular! (foto de baix)
Amb el Mont perdut mirant de cua d'ull al fons, vàrem baixar i sorpresa! La corda s'ens va enganxar al recuperar-la!
Total, vam haver de tornar a pujar aquest cop encordats amb el que quedava de corda, per anar a desencastar-la i tornar a baixar, una mica més de feina, però la muntanya ja té aquests imprevistos... Aquí Benaiges va marcar-se el llarg.
El cim de Troumouse ostenta un estrany i estrafolari trípode dalt del cim, no en sabem la utilitat d'aquest munt de ferralla però fa que sia un cim curiós...
El tram més aeri es el que hi ha entre el pic de Troumouse i el pic Heid, de tan en tan arribes a un punt on pots treure el cap per veure que la cara E cau en picat més de 400 metres! Més val arramblar-se a la vessant W.
Per baixar de la cresta quedava un llarg flanqueig, que semblava no haver-se d'acabar mai, no per lo difícil que pogues ser, que no ho era, sino per lo exposat que arrivaba a ser. ja que sota d'aquesta tartereta tan inofensiva, hi havien parets de més de 300 metres... per tan la relliscada, estava del tot prohibida, ja que no hi havia manera humana d'assegurar-se, tret d'anar lentament i amb una mà sempre a punt.
Un total de 9h caminant amb un desnivell + d'uns 1300m i uns 12km de recorregut.

Text: Toni
Fotos: Lluis, Toni i lo Santo.

La cresta dels Gourgs Blancs

Un altre any, la cordada Perejoan, vam anar a fer una cresta al Pirineu. Enguany la triada va ser la que va des del pic Jean Arlaud fins a la Torre Armengaud passant pels Gourgs Blancs de 3129mt. Una cresta curta, però molt aèria que ens va fer disfrutar de valent tot i el malestar que duia el Xop, angines incloses!
La jornada va començar el dia abans, havíem de fer nit al Refugi d'Estos, i com que ja coneixiem el camí ens vam arriscar a anar-hi en bicicleta, pensant que després de la caminada de l'endemà es faria més agradable tornar al cotxe, i la vam encertar! Pujant una pallissa, però baixant una delícia!
Després d'una bona matinada, vam remuntar la vall de Gías fins als llacs, allí el Xop ja va veure que seria un dia de patiment, per que no es trobava bé, però la muntanya el cridava i vam decidir seguir amunt. El nostre primer objectiu va ser anar a buscar el coll dels Gourgs blancs, que ja es etretingut i amb alguns passos aeris. Un cop al coll remuntar el Jean Arlaud buscant el camí entre grans blocs que semblaven difícils d'escalar però que en cap moment passaven de ser PD.
i d'un cim als Gourgs Blancs per la cresta ara més ampla i costeruda fins al cim del Gourgs blancs, (Foto portada) D'allí una magnífica vista del Posets i descans ben merescut.
A partir d'aquí fins la punta Lourde Rocheblave la cresta es complica i fa que el progrés sigui lent, sumant que cada cop el Xop patia més amb febre i tot. Malgrat això seguia disfrutant del paisatge, dels passos acrobàtics i del ràpel, que es pot fer per tal d'evitar la part més exposada de la cresta.
En la foto es veu el Gourgs Blancs a mà esquerra i al costat la Torre Armengaud. la foto parla per si sola, quina bellesa de muntanyes amb la seva cara nord agreste i ferestega. i la cara sud, que no la regalen, però bastant més assequible, en tot moment es manté a PD+, i si es puja a la segona cota del Gourgs Blancs, AD.
El Xop crestejant la cara sud, després d'haver menjat una miqueta i amb una mica més de bona cara...
Un cop sortit del cordal de la cresta, tartera avall amb l'adrenalina gastada, el mejar exhaurit, l'aigua acabada i amb una mica de febre i desvaiment ens va costar més del doble de temps del que haguéssim tardat en condicions normals. Però no es pot triar com et trobaràs i amb paciència i força de voluntat vam aconseguir arribar al refugi i després al cotxe.
Una gran pallissa per recordar, amb una gran recompensa. Fer una de les crestes més espectaculars amb poca dificultat i poc exposada.
La veritat molt recomanable. Cal dur corda pel ràpel optatiu, i casc important al corredor de pujada al coll de gourgs blancs per la possible caiguda de pedres.

Text: Toni ;Morlans
Fotos: Xop i Toni

13 mesos per fer un 3000!

El passat 16 de juliol, a les 5’30 de la matinada sortia l’expedició que havia de portar al Bernat i la seva família al cim del Robiñera de 3003 mts d’altura a la vall del río Real, al costat de la vall de Pineta i la cara nord del Monte perdido.

El dia va anar perfecte: solet, un camí relativament fàcil, poqueta neu a travessar i una cresta ampla i disfrutadora.

A les 8’45 feiem cim amb una miqueta de fred, però gaudint de les meravelloses vistes que ens oferia aquesta talaia de les tres Sorores, el Vignemale, la Múnia, el Neouvielle… En fi un magnífic mirador. Va ser un moment molt emocionant no només pel fet de pujar-hi en família, si no pel significat d’aquella ascenció per a tota la família…

Amb aquesta gesta el Bernat, dels més petits del Secae, s’ha convertit en un nou Pirineista.

Felicitats de tot cor!

Les primeres llums del dia ens mostraven la silueta del Robiñera

La Gemma observada per un vell conegut Monte Perdido

La cresta ampla i fàcil amb unes vistes impressionants

Nomès alguna congesta va fer posar els crampons a la família alpinista!

Text: Blogger

Fotos Gemma i Toni

Sortida xerrada a la "Feixa del Colom"

De la manera més simple i espontània, degué sorgir la idea. En comú: l’afició muntanyenca i pertànyer al CAE. El repte: escalar una via ferrada. Membres de la secció d’alta muntanya i l’excursionista del Club Atlètic Espluguí vam compartir una sortida especial i fora de programa. Una experiència molt profitosa i didàctica, amb l’afegit que suposa consolidar la coneixença entre gent d’una mateixa entitat.

Pujar una via ferrada és una modalitat d’escalada que consisteix a progressar per una paret vertical o bé horitzontal -flanqueig- ajudant-se d’unes instal•lacions fitxes metàl•liques. Qui més qui menys, aquesta premissa, la tenia clara dins de la colla excursionista. Calia grimpar amb l’ajuda de cables d’acer i d’altres enginys metàl•lics com : esglaons, passamans, cadenes....


L’oferiment que ens van fer el Toni Morlans i el Marc Martí -secció d’alta muntanya del CAE- fou de fer-nos de guies i instructors en l’escalada de la Via Ferrada de Sant Joan . Hi havia d’haver una xerrada prèvia per tal d’ explicar els diferents passos per poder progressar amb la màxima seguretat en el món vertical de les vies ferrades; a continuació, tindríem l’oportunitat de posar en pràctica els conceptes adquirits en una paret.


Així, el diumenge 2 de maig, a les nou del matí, la Sala Polivalent de l’Antic Hospital es va convertir en aula de divulgació i escenari de simulacre. Cordes penjades de callats altaveus, estris amb noms estranys, instruccions dibuixades a la pissarra, nusos enrevessats a les cordes... En definitiva, un curs intensiu de dues hores. I amb la lliçó fresca i apresa, de pet a la Via Ferrada “ La Feixa del Colom”, al costat de l’Ermita de Sant Joan.


Ja a peu de paret - sota l’atenta supervisió dels nostres instructors- ens vam anar equipant amb el material reglamentari: arnès, baga d’ancoratge amb dissipador d’energia i el casc! La nostra aparença era talment d’escaladors consumats i bregats en l’ofici.


La verticalitat que s’aixecava davant nostre era absoluta; els noranta graus eren sostinguts fins als darrers metres, on un lleuger desplom donava l’afegitó d’emoció.
La progressió seguia el protocol estudiat moments abans, de manera que es deixava un espai de seguretat entre cada escalador. Moviments lents, però segurs, anaven fent avançar peus i mans, mentre els mosquetons resseguien, també amunt, el cable de la vida.


Els esglaons metàl•lics en què ens aferràvem de mans per impulsar els peus estaven subjectats sòlidament a la roca i donaven la màxima confiança. Aquesta via va ser equipada per membres de la Secció d’Espeleologia del Club Excursionista de Montblanc. Té un recorregut total d’uns 400 metres en trams verticals, de descens i de flanqueig.


Un cop fet tot el circuit, i per cloure l’escalada matinal, que millor que una davallada divertida: baixar amb l’ajuda d’una corda d’escalada fent un ràpel!

Un matí diferent, un matí en què vam experimentar amb l’abisme, vam jugar amb el buit sota nostre i durant el qual, potser en algun moment, vam dubtar de si calia exposar-se al perill controlat.
Un matí que va unir una mica més els llaços d’amistat d’una colla que gaudim amb la natura.
Antoni Sabaté