Com cada any la familia muntanyera, vam anar a veure el cirque du Soleil a Andorra i de pas fer algun cimet. Enguany que diumenge tocava ser a casa va ser una escapada llampec de 24h, però no per això no vam buscar d'acomplir els objectius.
Després d'anar a dormir a quarts d'una de la matinada, ens vam llevar per intentar el pic de la Serrera. Una bonica talaia de 2914mt a cavall entre la vall de Ransol i el PN de Sorteny.
La via que vam decidir pujar va ser la normal per la vall de ransol amb els diferents estanys.
Quin bé de Déu d'aigua baixant pels barrancs. Els nens una mica adormits runàven més del compte. Però poc a poc anàvem guanyant metres i pujant amunt.
La vall de Ransol, es segurament la via més ràpida per pujar-hi. És bonica i passes per tres llacs diferents.Els estanys de Meners. d'aigua gèlida i d'un atzur espectacular.
La ruta no és gens tècnica, però el camí serpentejant puja sense descans. Doncs si vols fer cim t'esperen 1000m de desnivell positiu. Cada cop anàvem més lents. Sumant la son i el desnivell, semblava que haviem de canviar l'objectiu per l'estany superior de Meners.
El cansament no era l'únic handicap que teniem, doncs la previsió de tormentes al migdia era força real. El cel es carregava de valent i els nostres ulls no paràven de mirar com creixien les nuvolades properes als cims.
Mirant el cel i després el rellotge vam fer una estimació de com teniem les possibilitats de trionf. La finestra d'actuació era molt curta. Sense marge de maniobra i sobretot s'havia de decidir amb celeritat. El Bernat s'hi veia amb cor, La Guiomar, agafada de la mà no parava... Doncs pit i amunt! Des del coll miràvem el cim que 100m de desnivell més amunt ens esperava.
Sense treva i ben amunt, arrivàbem al pic de la Serrera,
con las manos en los bolsillos, com diria el nostre amic Capdevila. foto, menjar una miqueta i sense entretenir-se cap avall. Doncs 1000m de baixada, tampoc els regalen.
Els genolls de 9 anys no tenen res a veure amb els nostres i la baixada, ja no és un problema pels petits que marquen el pas lleuger per anar a desfer el camí fet fins llavors.
Saltant rius i marges anem perdent alçada, doncs els núvols cada cop fan més mala pinta. Encara tenim temps però de lo promès. Sucar els peus a l'aigua gèlida dels estanys de Meners. Allí vam trobar una familia que dinava tranquil.lament i els vam dir que espavilessin que pintàven bastos. No ho van veure tan greu...
Fins i tot de posturejar una mica amb una DIVA dels prats de Ransol. Un tronc forjat a base de llamps i de tormentes, curtit pel sol i per la natura. Bell com ell sol.
ja ensumàvem la furgoneta, erem a prop i queien les primeres gotes... i en menys d'un minut les gotes més grans i el xàfec semblàven galletades damunt la roba. Molls com a polls vam arribar a la furgoneta en el moment que començava a pedregar. Una pedregada de campionat! Dins la furgoneta no podiem ni parlar de la sirollada!
Ja érem a recer. vam decidir dinar allí mateix doncs circular en aquestes circumstàncies era molt perillòs. Així que ja secs a dins el cotxe, vam fer un mos i fora continuava plovent. Va fer tal aiguat que van neutralitzar les curses que feien aquell mateix cap de setmana. l'Euforia dels cims iels ultra trails d'Andorra.
La familia no sabem com van quedar. Però devien patir. Doncs la temperatura va caure de 28 graus a 11 graus en menys de 20' sobretot sumant-li anar mullat com un pollastre. En fi, una altra aventura per a explicar. Vam llegir bé el temps, vam apurar una mica però vam disfrutar d'una ruta que no et deixa indiferent.
Ens van sortir uns 12km amb 990md+ fet amb un total de 5h 38' (3h30 de pujada i 2h de baixada). Una ruta molt bonica amb la millor companyia del món!!!
Text:Toni
Fotos; Toni i Gemma
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada