Secció Excursionista CAE

Triatletes de pa sucat

2011-09-26T10:30:00.001+02:00

Amb l'excusa de la bici de muntanya i el fanguet els membres del CAE Marc Martí, Xop i Toni van participar en la XV Triató popular de Tarragona... Tot i ser popular amb distàncies aptes per a tots els públics ens va fer suar la cansalada!

De bon dematí a les 9i 38' exactament la Natalia Rodriguez ens va donar el tret de sortida i comença la lluita lliure aquàtica per agafar bona posició... El Toni va sortir de l'aigua en 6' amb alguna esgarrapada i una mica marejat, el Marc 2' després amb la sensació de que ha nedat 500m i el Xop 2' després pensant si arribo a estar fora l'aigua crec que ens estovem... Tots amb aigua per tot arreu a buscar les btt's que ens esperaven al box. i un circuit rodador ple de tollets de fang petroquímic ens portava pel llit del riu Francolí fins al pont del Diable i alli 4 trialeres i avall altra vegada. en total més o menys el parcial 1h 04' El Toni, 1h 08' el Marc i 1h 12' el Xop. La zona per córrer l'Espigó carregat de gent passejant, corrent i als xiringuitos fent cerveses i més o menys uns 20' de parcial cadascú de naltres. Total una magnífica actuació que es resumeix en aquestes dades.

Toni Morlans 20e classificat TTotal: 1h 27' 36''

Marc Martí 54e classificat TTotal 1h 34' 26''

Xop 100e classificat TTotal 1h 40' 54''

També van participar els nostres amics i companys de Fatigues amb les posicions:

Arnau Sugrañes 6e, Joan Carles Roselló 13e, Víctor Cavallé 19e, Ton Boqué 94e, Quim Morgades 127e.

Totes aquestes posicions d'un total de més de 300 arribats.

Si voleu descarregar-vos les classificacions complertes clica a l'enllaç:

http://www.niltravel.com/Nil_Travel/triatlo_files/Tri11.pdf

Si voleu veure la vostra foto de la cursa a peu, la podeu aconseguir en aquesta web:

http://www.ildefonsoserrano.com/deportes/triatlón-santa-tecla/

Aquí començava el ball de bastons... S'ha de provar...

El moment més esperat... senders amunt i avall!

El Marc saludava a la seva admiradora num 1 l'Alba!

Gràcies també a les nostres dones Mercè, Mònica i Gemma i la canalla per acompanyar-nos i animar-nos. Gràcies a ells i elles donem tot lo millor de nosaltres.

En fi una bona jornada amb uns quants somriures i amb la sensació de que som uns triatletes de pa sucat amb oli, però amb esforç i molta fe!

Fins una altra!

Fotos: Gemma

Text; Blogger.

Posets-Bardamina via aresta nord

2011-09-18T18:05:00.000+02:00

A principis de setembreel Xop i el Toni del Secae ens vam unir als Ilercavons Santo, Lluís i Martí enel seu periple per la vall d’Estós. Així doncs després de dormir al Refugid’Estós on segons el guarda si ets de la FEEC “no estas federado”. Si etsfrancés, Anglés o Suís cap problema pero la FEEC a Aragó de tant en tant noexisteix.

Deixant el matísreivindicatiu a banda, de bona matinada vam sortir a ritme trepidant cap alpuerto de chistau despertant les pobres vaques que jeien plàcidament on apartir d’allí ja vam enfilar l’aresta Nord del Posets.

Des d’aquí teniem unaesplèndida visió dels que ens depararía la jornada una pujada relativament ràpidafins al posets i un descens vertiginos cap al collado de la Paúl i lahoritzontal i “segons el mestre” Fàcil i sin dificultat cresta de Bardamina.

Després de trepitjar elspics Gemelos arribava l’espectacular Bretxa Carrivée. Un tallat corprenedor ambun ràpel curtet i una destrepada una mica podrida on s’havia d’estar amatent acada pas. Ja amb el cor fora del puny unseguit de terrasses i una cresta dreta portava a l’avantcim nord del Posets.Una petita cresta fácil i ja estàvemtrepitjant el cim del Posets. Ja portàvem 5 hores de caminada i el millorquedava per arribar…

Esmorzaret de rigor iavall cap al collado de la Paúl, temps previst 30’. Temps real 2h! Una sèrie decorredors de roca descomposta i uns tallats que feien basarda van fer quetardéssim molt de temps a trobar el camí més accesible fins a trobar un ràpelamb un parell de parabolts que ens va dur fins al peu de la glacera… Això sí acada pas pedres avall.

Ja només quedava lacresta de Bardamina que s’enlairava airosa i plena de gendarmes davant nostre…una horeta amb un peu a cada vall i plena de passos aèris i atlètics que espassàven de manera senzilla però de cap manera cómoda.

Un cop arrivats al cimdel Bardamina una magnifica vista de tota la cresta que hem fet ens fa sentirorgullosos de la gesta. S’ha fet una mica tard i les 3h de descens no ens lestreu ningú. En total 11h de caminada amb més de 2000mt de desnivell positiuacumulat! Una bona trescada per aquestes muntanyes que poc a poc ens vandeixant disfrutar.

El Xop i el Toni cap acasa que hi falta gent i els Ilercàvos es van quedar a conquerir l’altra vall.La dels Gourgs blancs que tans records ens portava…

Una més!

Si algú la vol fer tenimel track de gps! Ja el demanareu!

Tomet pels llacs de Tristaina

2011-09-04T12:37:00.000+02:00

En Joan Iniesta aprofita les vacances familiars a Andorra per fer una sortideta pels Llacs de Tristaina juntament amb la Maria i l’Arnau.

Ens vam aixecar a les 7 del matí del dijous dia 4 en direcció a Vallnord on a les 9 començàvem la ruta fins els Llacs. L’Arnau ens va fer de guia tot seguint les marques de color groc. Quan en trobava una deia: “Anem bé”

A les 9:30 arribàvem al Llac de Baix. Vam parar a fer fotos i de seguida vam emprendre la marxa i amb 20 minuts ens vam plantar al Llac del Mig. Allí vam veure cavalls que pasturaven vora el llac. Ens hi vam acostar, vam fer fotos,....L’Arnau volia banyar-se al llac. Vam intentar treure-li del cap, i només hi va posar els peus.....

Després vam enfilar l’ultim llac i al cap d’una hora i 20 després de sortir del cotxe hi vam arribar. Allí en Joan va decidir anar a fer el Pic de Tristaina (2873 m) en solitari. Les vistes espectaculars de la Pica d’Estats, Comapedrosa,... El descens per la cresta va ser complicat fer-la ràpid ja que, al igual que pujar, s’havia de desgrimpar molt i l’aire bufava fort.

Amb una hora i mitja de pujar i baixar del cim, ens vam retrobar i vam baixar fins al Llac del Mig, on, l’Arnau va conseguir banyar-se fins al culet.

La baixada fins al cotxe va ser molt còmoda i al final l’Arnau va caminar: 5 km.

El millor, la graellada de carn que ens vam fer allí mateix a les Pistes de Vallnord.

L’anècdota del dia: una parella va demanar una botella de Rioja. La cambrera va dir que no tenien aquest vi i aquesta parella es va indignar.

Ens ho vam passar d’allò més bé!!

Expedició paletes al Culfreda

2011-08-15T14:13:00.000+02:00

Un cap de setmana abans de la festa major, i per tal de celebrar amb una mica de caminada l'avenç de les obres, montem l'expedició de paletes al Culfreda.
Així doncs després de tota una jornada de treball deixem l'escarpe la gaveta i la paleta i motxilles als cotxes i cap a descubrir la vall de Chistau!
Després de 4 hores de cotxe i de camel trophy travessant rius i congostos, el "----" Tom tom ens porta a puesto... De la desgràcia de pista en fem xerinola i com uns veritables "domingueros" treiem les taules, cadires, vi, mistela, carn arrebossada i un sense fi de manduca que ens ha de nodrir per la caminada que està a poques hores d’arrivar.

Entre algun ronquet i badall es fan de seguida les 4 i 15’ de la matinada, on el jove intrèpid i valuos manobra, segueix al peu de la lletra les instruccions del cap d’expedició i ja es desperta per tal de minjar com Déu mana l’esmorzar i clar tots amunt!

Les 5’00h fa bo i el Trini encara no es creu que ja està caminant quan tot just estava a punt d’assolir el son... Sortim de Tavernés per enfilar la bonica vall iluminada per la lluna fins al Gual de Bachimala on trobem l’encreuament cap al puerto de la madera. Allí anem pujant albirant la rosada i l’albada amb el Posets com a espectador.

Fins aquí tot tranquil, el culfreda es a la vora i queda una llaaaaarga cresteta, de fàcil accés per arrivar-hi.

Quan posem una cama a França ens donem compte que la cara nord esta plena de nuvols baixos que cobreixen les valls. El mar de núvols s’esten des dels nostres peus fins Occitània endins i ens fa sentir com veritables pioners descobrint coses tan senzilles com el món.

Enfilem la cresta i pit i amunt cap al pic de la Cauarere, un 2951mt que es l’avantsala abans dels tres pics de Batoua o de Culfreda.

Badalls i gasos a mansalva d’uns i altres anem pujant amunt fins que de bon dematí ja assolim el primer 3000. Il.lusió i ganes fem en un tres i no res els tres pics que formen el Culfreda. Unes exelents vistes de la cresta de Bachimala ens recorden aventures passades i mirant enrere veiem el Robiñera que alguns de nosaltres fa ben poc vam trepitjar.

La gana apreta però no ens permetem el luxe de parar fins que no tornem a estar al peu de la cresta que hem començat. Allí un bon esmorzar amb cubata inclòs i cap avall que fa baixada agafant alguna que altra pedreta per posar a la paret de casa.

La boira de la cara nord francesa seguia impetuosa dominant les valls que queien en la foscor dels núvols
De baixada vam rescatar una noia Galaico-Madrilenya que no volia pujar més amunt i ens va amenitzar una mica més el camí de tornada cap al banyet del riu que mai pot faltar en una sortideta a la muntanya.

I com no podia ser d'altra manera minjar com a Javalins amb les vistes del Culfreda al fons, uns cims que si bé no han estat difícils ens han fet fer una bona suada!
Com sempre ha valgut la pena...
Animu i enhorabona al Trini, Toni , Joan, Xop i Oriol per una nova gesta Pirinenàica.

Text i fotos: bloqueru.

La Secae conquesta el cim del Robiñera de 3003mt

2011-07-16T14:54:00.000+02:00

El passat dissabte 9 de Juliol, 20 espluguins del SECAE van sortir del pàrquing del Gatim a les 3 de la tarda per desplaçar-se cap a Chisagües (Osca). Un cop allí es va agafar una pista en direcció a la Font de Pietramula on es va instal·lar el camp base.

L’endemà, a les 6:15 del matí van començar l’ascenció del Robiñera. Primerament es va anar en direcció al Coll de las Puertas on van poder creuar fàcilment, ja que no hi havia neu, i es van enfilar per una tartera de 400m de desnivell. Allà van parar per esmorzar i tapar-se ja que va ser un dia molt fresquet. Després van seguir la marxa crestejant fàcilment fins arribar al cim del Robiñera (3003m) on quasibé tots els integrants van poder contemplar unes vistes esplèndides: Posets, Mont Perdut, Vignemale, La Munia, Bachimala,...

El bon ambient entre tots els integrants va regnar en tot el cap de setmana i ara a esperar a la pròxima sortida.
Text i fotos: Joan Iniesta

Pedraforca entre la boira

2011-06-24T12:59:00.001+02:00

Després de les lliçons sàvies del "Mestre Kilian" el Marc Marti i el Joan Iniesta es van trobar per anar a fer el PEdraforca...

Aqui us en detallem la crònica:

Sortim de Solivella a les 6.40 en direccio Tàrrega, per agafar la C-25 en direcció
Vic-Manresa.Seguim direcció Puigcerdà, abans del túnel del Cadí, girem a l´esquerra
cap a Saldes, si no hi hgues boira veuriem el Pedraforca davant nostre, però no es així,
a 2 Km del poble hi ha el parking. Quan arribem i ha una 50ena de cotxes aparcats. Ens
equipem,motxilla, bambes i ganes de començar. Quan sortim son les 9.00, nomes un grup de
8 nois i noies ens preguten pel camí d pujar, el Joan els hi explica ja que ell ja hi ha
estat. Pugem el sender per dins d´un bosc molt tancat, trobem molt de fang de les pluges de
l´última setmana. En una hora sense para gaire ens plantem al final del bosc, hem avançat
molta gent.Dalt del coll quedem al descobert del vent del Nord que es fort i fred. Ens
posem darrera una pedra per beure una mica i posar-nos la jaqueta. Girem a l´esquerra i
comença lo divertit, un munt de roca blanca amb el cami indicat com les marques del GR, s´ha
de grimpar sense dificultat, portem el casc de ferrades a la motxilla per si es desprengues
alguna pedra sola o per la gent que portem al davant Al final el casc no ens fa falta, en
30 minuts hem avançat a tots ls grups. Arribem al cim a le 11.00. Nomès hi trobem un
solitari que ens fa les fotos. Hi ha molta boira o nuvols baixos, que es mouen rèpid pel
fort vent. Ens resguardem del vent i mengem l´entrepà que portem. Aprofitem per trcar a casa,
estem bé. La resta de grups arriven,11.30 nosaltres marxem, seguim el cami que ens portarà
cap a la tartera. Hem portat guants perque es molt fàcil caure amb les pedres del pricipi de
la tartera, a mesura que anem baixant metres trobem mes pedres, els peus s´enfonsen, podem
còrrer i ens ho pasem bé. Tornem a trobar el bosc i d´aqui fin al refugi lluís Estasen.
Trobem un grup que fan arts marcials, ens quedem 5 minuts. Marxem i en 10 minuts som al
cotxe. Són les 12.30. Ens canviem els pantalons del fang del sener de baixar. Sortim del
poble, parem en un lateral de la carretera per dinar a veure si tenim sort i la boira
ens deixa veure el Pedraforca, no va ser així però tornarem.

Marc Martí

Crònica d'una ascensió en solitari al circ de Bastiments

2011-06-20T18:04:00.000+02:00

Sona el despertador 6.00, m´aixeco em prenc un te i un batut, surto de medinyà, un poble
al costat de Girona, son les 6.23 ,102 Km per endavant cap a Set Cases, al parking de Vallter 2000 a 2085m,
temps per pensar.Arribo a falta de 10 minuts per les 8.00. Em poso les bambes, agafo la motxilla i el mapa
en direccio cap al refugi d´Ulldeter a 2236m.La Setmana abans em vaig agafar una resenya per controlar els temps de pujar
i baixar,fins al refugi em marca 20 minuts, en trigo 7,penso que vag be, segueixo i vaig avançant gent pel cami,
hi ha de tot,gent peparada amb bona roba i uns amb texans!Passo el coll de la marrana a 2528m,em quedo al descobert,
jo cap a la dreta, comença a bufar vent de Nord amb ratxes fortes, la samarreta maniga llarga del club fa la seva feina,
no em fa falta res mes de moment. Arribo al coll i veig la creu del Bastiments a 2825m. i una parella em don el bon dia
mentre xafo una mica de neu a l´ultim tram, em fan una foto per si despres no trobo ningu mes,un minut despres soc al cim
del Bastiments de 2873m., al relloge 56 minuts, la resenya 1h 31m. Espero al matrimoni d´abans i em fan la foto altre cop,
d´aqui marxo sol al pic de freser 2823m., hi arribo en 5 minuts.2 nois a l´arresser del vent mengen, els hi ensenyo el
mapa i comentem el cami que he de seguir, marxo sol baixant 150m de desnivell per tornar a pujar, grimpant una mica i
tornant a trepitjar neu, arribo al Pic de l´Infern a 2860m.Aqui menjo una barreta,no tinc cobertura de mobil, doncs
continuo, les vistes no tenen preu, llàstima de la boira que ha anat venint per la part baixa portada pel fort vent.
Miro el cami que he fet, he de tornar enrera 50 metres girar a la dreta i fer el Gorgs de 2840m, nomes em queda 1.
Faig el tram mes llarg entre cims, canvio de vall, corent per la cresta i el lateral de la muntanya,, protegit del vent,
pujo, baixo, m´ho passo be,em trobo be, penso un dia fàcil. Em feia respecte anar al muntanya sol. La resenya marca marca
3h 10m fins el Pic inferior de la Vaca 2817m, trigo 2h 8m, començo a baixar seguint el GR. La boira m´agafa ràpid, trobo
un grup que pugen, trobo 2 que baixen, els passo, en algun punt deixo el GR 11 i agafo sense voler el GR11-7. Baixo molts
metres no conec res se que estic perdut, segueixo el lateral de la muntanya veient el riu al fons, 3h 3minuts despres
de sortir del parking, veig un grup al fons, apreto per agafarlos i no perdre´ls amb la boira, 1 hora sense trobar ningú,
arribo i pregunta del milló, el refugi d´Ulldeter? Vas en direccio contraria em diu un noi que porava un mapa, segueix el GR
cap amunt i a la bifurcacio a la dreta, estava a 2300m direccio al refugi de Coma de la Vaca i havia de tornar enrera uns 4
Km tiro amunt i trobo uns nois que havien sortit igual que jo del refugi i tornaven cap al coll de la Marrana, anem xerrant
i el cami de pujar es fa etern, arrivem al coll, em deixen, jo al meu pas baixo cap al refugi, quan arribo demano un entrepa
de truita, que m´el menjo baixant cap al parking, al final la resenya marcava 13 Km en 5h 30m, i jo arribo amb 5 km de mes en
5h 10 minuts contant el temps de ferme el bocata al refugi.En resum alguna butllofa al peu esquerre i content per arribar sà
i estalvi.

Marc Martí

Tornem a les curses i la muntanya!

2011-06-16T18:27:00.001+02:00

-Cursa bombers de Lleida 10 Km. 27/3/11 1270 arribats a meta. Toni Morlans amb 43:41 i Marc Marti 49:49 i tots 2 amb la companyia a l´arribada de la nostra canalla. La cursa de bombers a Lleida era el seu bateig, com no amb algun que altre error d´organitzacio, ja que la marca Nike que es la que suministra les samrretes de record acostuma a fer les talles molt grans.La gent que la vam anar a recollir el mateix dia ens vam quedar sense talla, doncs les havien recollit el dia anterior. La cursa en si molt plana buscant la vora del riu i obres noves per passar, es ortia i arriava als camps elisis
-Cursa 1 de Maig Ermita de Sant Josep Montblanc 10 Km.1/5/11 300 inscrits Ramon Sole 45:25 i Marc Marti 48:33, la cursa es 50% asfalt i la resta cami. Es surt desde Sant Josep en direccio a la arretera vella de Reus darrera els Mossos, es gira i s´enfila cap el cami de la Serra, d´alli en direccio a l´Espluga fins on s´ajunta amb el cami que don al que puja a Sant Joan es gira i es torna a entrar cap a dins de Montblanc per finalitzar 3 Km d´asfalt
-Cursa Muntanya Santa Coloma de Queralt 14 Km 22/5/11. Ramon Sole 1:16:49 i Marc Marti 1:22:11. Una cursa que en la seva V edicio s´estrenava amb no recorregut, menys pistes i mes senders, amb uns 400 m de desnivell aprox, la cursa començava a les 10 ja que a les 9 tambe es podia fer el circuit nomes per caminadors. Una cursa marcada per les altes temperatures que la van fer una mica mes dura de l´esperat, al final entrepà calent, begudes i demes

Salut

Matterhorn 4.478mt via aresta Hörnli

2010-09-07T12:47:00.000+02:00

… Un somni fet realitat!

Sens dubte, una de les muntanyes més belles del món, el pic Cerví o Matterhorn es una muntanya que tot alpinista té ganes de pujar-hi des del mateix moment en que el veu, encara que hagi estat en fotografia. La piràmide perfecta, la seva escalada de poca dificultat però molta exposció i el fet de que estigui col.locat sol al vell mig dels Alps, fa que s’envolti d’un misticisme que li fa honor.

Ja fa anys que la muntanya esperava pacient els meus crampons, però sempre hi havia algun o altre impediment que feia que la gesta fos inviable. Enguany tampoc va ser un camí de roses, doncs l’incertesa va ser-hi fins l’últim moment.
Tot estava a punt per que la cordada M&M’s(Maixé –Morlans) –Ilercavònia fes el cim a finals de setembre, però un canvi de dates obligat per la feina va fer que els Ilercavons els fos impossible per dates. i A causa d’haver de fer acrobàcies familiars, el Pep Maixé tampoc va poder venir en un primer moment, que era el propici pel bon temps… Restant a l’espera a l’Espluga de bones concicions….
Amb aquesta incertesa vaig marxar cap a Suïssa amb la familia, El Bernat i la Gemma, fent un petit viatge pel Valais, per poder fer caminades i albirar els cims de més de 4000 m amb les seves glaceres almenys des de baix i disfrutar així de les vacances en familia fins arrivar al poble de Zermatt. Allí va ser quan vaig veure per primer cop el Cerví. L’imatge d’aquella mole de granit de 4478mt era corprenedora i em va captivar en el mateix momento. No podiem parar de mirar-lo…

Pendents cada dia de la Méteo, el Pep a l’Espluga i jo allí esperàvem pacients la finestra de bon temps que ens permetés pujar. Mentrestant, jo havia parlat amb un amic Suís/Català, el Robin que fa de guía a Vervier, que coneixia la muntanya, per tal de que quan ell hi pujes amb algun client, nosaltres el seguiriem consentidament, doncs un dels hàndicaps del Cerví es que es molt fácil perdre’s i perdre molt de temps.
Va nevar 20 cm un dilluns i van tancar l’aresta i totes les esperances de que amb el bon temps que feia fos segur pujar-hi tal i com voliem. El Pep ja no pujaria… Era dilluns i faria sol fins diumenge però amb condicions dolentes i l’aresta tancada… Jo marxava dijous i ja veia impossible que s’hi pogues pujar, però en Robin, que volia fer-lo a partir de divendres amb clients em va trucar i em va proposar de fer-lo dijous, que seria el primer dia que obrien cresta, per tal de poder observar les condicions reals de la via i portar amb garanties als clients. Jo vaig acceptar encantat tot i que creiem que sería difícil d’assolir cim per la quantitat de neu que fonia molt lentament.

Així doncs cap a dormir al refu de Hornli, una màquina de sangrar alpinistes, refugi a preu d’hotel de 5 estrellles on els guies de Zermatt tenen totes les comoditats i la resta el que queda…

La via en questió va ser l’aresta Hornli, que teniu aquí marcada a la foto. Els números son les fotos que anireu veien, així veureu d’on estan fetes més o menys i fer-vos una idea aproximada de la ruta. Si cliqueu damunt les fotos se us faran en gran, així que si voleu feu-vos gran aquesta de la ruta en una altra pestanya o finestra per tenir-la de referència quan aneu veient les altres.

F2 Vam sortir de matinada, concretament a les 4’50 sempre cedint el pas als omnipotents guíes de Zermatt. Era fosc i la timba no es veia però els primers moments van ser una mica estressants. Els 3ºC sota zero no es notàven, per que semblava que estèssim en una cursa, tot per no haver de fer cua als primers passos complicats… a partir d’aquí més tranquilitat. En total vam sortir la 60ena de persones que erem al refugi més alguns que dormien en tendes més avall.

F3. Vam arrivar en menys de 2 hores al refugi Solvay, on hi ha una inscripció en Català en honor al Barceloní que el va construir. Des d’allí vam tenir l’immens plaer, de veure l’albada per darrera del Mont Rosa, un altre 4000 que ja ens va fer l’ullet. Aquí segur que en farem una cordada Espluguina total!

F4 Aquí ja comença el veritable ball de bastons. Una placa llisa de 4rt ,la Mosseley plate, ens va fer tornar a lloc. Unes maromes de vaixell ens aplanaven el camí. D’allí vam fer cap a l’aresta en un terreny en condicions mixtes i aeri que ja deixava veure la cara nord.

F5 Buff els crampons treien espurnes, quina aresta més aèria i espectacular! Sen’s dubte el tram més bonic. Les parets de la cara nord agrestes i funestes queien en picat més de 1500 metres. Una brisa que a cops apretava feia que els 8 o 10 graus sota zero semblessin l’autèntic alè d’un pinguí! A partir d’aquí a més de 4100metres la concentració en la feina, ja era imprescindible. Ja que cada esforç es notava per la manca d’oxigenació dels músculs. De fet no vaig poder fer una bona aclimatació ja que amb el Bernat només vam pujar màxim fins a 3100m. Però les ganes feien que només penses pit i amunt!

F6 Arrivàrem a la màxima dificultat de la via, el Shulter.(l’espatlla) Es tracta s’unes parets d’uns 80m de IV+ que amb l’ajut de les cordes fixes es converteix en III+. Feia un fred que pelava i damunt les regletes tot era bocins de gel que feien que el piolet s’hagues d’esforçar en aguantar el pes del cos. Els crampons però feien la seva feina aliens als bocins de gel i pedra que anàven caient de les cordades superiors, que per sort només eren 2. El fet d’estar a 4300metres d’alçada amb fred i vent feia que allò que amb peus de gat faries sense corda aquí sembli un 6b.

F7 Encara no eren les 8h20’ i ja estavem al costat de l’estàtua de Sant Bernat de Menthon, patró dels alpinistes que guarda el cim impassible al pas del temps… Després d’una abraçada al nostre protector, només quedàven uns pocs metres per assolir el cim del Matterhorn!

F8 Ja hem fet el cim, el que va ser una il-lusió i un somni era real, ja estàvem al capdamunt d’una de les tres muntanyes considerades més boniques del món! Un moment per recordar tots aquells amics que voldrien ser allà amb mi, el Bernat i la Gemma, que patint m’esperàven a Zermatt 3000 metres més avall. En fi molta emoció al veure enarborar l’estelada al vent del nord, amb el piolet que la Gemma va pujar al Montblanc i el buff que el Bernat em va deixar.

F9 Després del cim Suís, vam anar a fer lItalià des d’on està aquesta panoràmica on es veu Zermatt a baix a l’esquerra i les parets que baixen cap a Cervínia a Itàlia a la dreta. Però el cim encara no estava del tot fet. Per dir que has fet el Matterhorn has d’haver tornat, ja que la major part dels accidents d’aquesta vella però perillosa muntanya han estat en el descens.

F10 La ruta de baixada és la mateixa que de pujada, ara molt més tranquils anàvem baixant i ja es veia poca gent. De fet de la 60ena que vam començar només 14 arrivaríem aquell dia al cim. La primera part de la baixada transcorre per la dreta cara nord, la foto, és més o menys on Whimper i els pioners que van pujar al cim per primer cop l’any 1865 van tenir l’accident que va acabar amb la vida de 4 d’ells.
Ells però no tenien ni l’experiència, ni les assegurances ni el material d’avui en dia! Ells eren veritables alpinistes. Des d’aquí els vull lençar un homenatge.
Seguint la crònica la pala de neu, pedra i gel d’uns 45º a 55º es segueix fins al Shulter altre cop on utilitzarem les estaques que hi ha per a fer petits ràpels i evitar el fatigós destrepar.

F11 Tota la pujada i la baixada, es fa a “l’ensamble” que pels neòfits en muntanya vol dir enganxats l’un a l’altre per una corda amb alguna assegurança entre mig i estar pendents no només d’un mateix, si no de l’altre. Per això la confiança amb el company de cordada ha de ser total. Com es veu a la foto la baixada ens la vam pendre amb molta més calma i parant als racons més bonics de la cresta per a fer fotos tan espectaculars com aquestes…

F12 Un cop al refugi Solvay a 4000 metres ja desaparèixen lees dificultats, però no l’exposició. A partir d’aquí sense crampons però vigilant la neu que es fa desfent ja que es molt relliscosa i una relliscada no es pot permetre. Des d’aquí el Robin i jo, miravem el cim que semblava ser allí mateix però alhora a lluny. Una mossada i avall!

F13 ja falten només 200m de desnivell pel refugi, i veiem un parell de Madrilenys que estan pujant… Buff no els hi queda res! Aquesta es la viva imatge d’un cim tan desitjat, molta gent que ho intenta, però pocs que arribaran a dalt. Quan els trobem els recomanem que no cal que pujin doncs només han fet 200 m de pujada en 7hores i per la part més fàcil… i els mostrem el camí de retorn doncs estàven un pèl perduts. Flipen amb el Robin ja que no els entén… Doncs ell es Suís, però de mare Catalana i clar parla Alemany, francès, anglès i Català. El Castellà només buenos dias… Quina planxa pels de Madrid quan vam dir que només sabia Català!

F14 ja som a baix! Hem arribat a la base de la paret, on una verge ens rep fent-nos l’ullet. Aquí ja tot es veu diferent i l’emoció et diu que ja ets a baix, que la gesta ja està feta i que es l’hora de veure una cerveseta gelada al refugi (a preu d’or líquid) i trucar a la Gemma i el Bernat, per dir-los que ja està fet! Un total de 7h i 25 minuts per pujar nan fent i baixar tranquils un cim que sempre recordaré…
Tenia tantes ganes de veure la Gemma i el pitit a Zermatt que vaig baixar corrent fins al telecadira de Swarzee 700m de desnivell avall. Allí vaig pujar al Telecabina on una japonesa hem va fer més de 20 fotos, quan hem va preguntar d’on venia tan brut i suat i amb la cara vermelleta del fred… Feia fotos fins i tot a la pantalleta de la meva càmara veient les fotos del cim. Jaja que divertit.

Envait per la felicitat, vaig arrivar a Zermatt, on m’esperàven al final del poble la Gemma i el Bernat on ens vam fondre en una abraçada i junts des d’allí vam acomiadar amb un somriure als llavis i petjada al nostre cor el Cerví; Que tans dies ens havia acompanyat en les nostres caminades i pensaments…

Text: Toni Morlans
Fotos: Robin, Toni i Gemma

El Secae comença la Transpirinaica

2010-09-05T10:28:00.000+02:00

La Transpirenaica, és el trekking entre els dos mars, que et porta des del Mediterrani al Cantàbric (Cap de Creus- Donosti). És una ruta que travessa de punta a punta els Pirineus.

Sis espluguins no es van voler perdre l’oportunitat de realitzar-ho i van fer una etapa d’aquesta gran ruta: Cap de Creus – Molló (173,5 km i un desnivell acumulat de 15.000 m)

Per tan la Marta, l’Antonio, el David, el Trini, la Mari i el Joan es van llevar molt aviat el dilluns 2 d’agost per sortir en direcció al Cap de Creus des d’on comença la ruta del GR-11.

Un cop allí, van trobar la marca del començament de la ruta pel GR 11, a tocar del mar i es van dirigir fins al Port de la Selva. Un bany va anar molt bé i després de dinar es va anar en direcció a Sant Pere de Rodes, on a pocs minuts de la poblacó van acampar. La nit no va ser gens tranquil·la ja que els va sorprendre una gran tempesta acompanyada per descàrregues elèctriques i molta pluja.

L’endemà al matí van començar a caminar cap al Castell i després van baixar fins a Llançà on van dinar a peu de platja. Després es van enfilar cap a Vilamaniscle on van acampar per passar la segona nit, aquest cop més tranquil·la.

Al matí es van enfilar cap a Requesens, un poblet molt petit situat al mig de la muntanya i on també van passar la nit.

Quan es van llevar, els esperava un dia molt dur: fer 35 km fins arribar a Maçanet de Cabrenys tot passar per la Vajol. Aquella nit els va sorprendre un temporal de vent.

L’endemà van anar en direcció a Albanyà on van parar a refrescar-se al riu tot continuant fins arribar al refugi de Bassegoda on van parar a fer nit.

Sisè dia, i el més dur d’aquesta travessa: pujar fins al Coll de Bassegoda per després fer el descens fins a Sant Aniol. Després tornar a pujar fins al Coll de Talaixà i tornar a baixar fins a Beget. Van arribar molt cansats i allí van fer nit.

Un avió de bombers francesos que va caure enmig del bosc crida molt l'atenció de la ruta...

L’últim dia despuntava quan van sortir en direcció a l’últim tram que els quedava: fins a Molló. Pocs quilòmetres però ja un paisatge típic dels Pirineus.

Allí van acabar la primera etapa d’aquesta gran aventura i ara a esperar la segona.

Fotos i text : Joan Iniesta

Somni o realitat...

2010-09-03T17:54:00.001+02:00

El circ de Troumouse

2010-08-20T16:42:00.001+02:00

Espectacular, molt aeri i exposat. Així es el circ de Troumouse..
Un any més ens vam reunir amb els Ilercavons Benaiges- lo Santo i Lluís, per fer una cordada conjunta Secae-ilercavons per les nostres muntanyes pirinenques. Enguany vam escollir el circ de Troumouse prop de Gavarnié als pirineus Occitans. La nostra ruta passava per ascendir el pic de la Múnia per la via normal pel corredor NW. i d'allí seguir el cordal de cresta fins al pic de Gerbats i retorn pel coll de la Sède.
Una cresta que no es difícil però sí molt aèrea i espectacular i que reserva un tram de tornada amb un flanqueig al pic de Gerbats que et posa els pèls de punta!
La dificultat rondarà el PD+ això sí bastant continu amb algun pas aïllat AD que es salva montant un ràpel d'un clau que fa basarda de mirar... Si es fa en sentit contrari, es recomanable fer aquests petits resaltets assegurats...
La via després de fer le petit passet II+ en roca pulida i que d'estar mullada ha de ser d'autètica por s'arriba al pas du Chat (foto). un resaltet sense pati al radera d'uns 5 metres de III... Que es salva sense cap problema encastant les mans i peus en una fisura, també ara hi ha una corda nusada que fa més senzilla l'ascenció.
Superat aquest, una àmplia i vistosa cresta ens du al cim de la Múnia de 3133mt i el més alt del circ. d'allí es baixa per la cresta de la petita múnia i fins a Sierra morena sense cap mena de dificultat. Aquí es on comença el ball de bastons. Una baixada en picat, on es pot muntar un ràpel, que no cal penjar-shi gaire ja que es pot anar desgrimpant i l'assegurança no es més que un clau...
El ràpel des de dalt es veu aeri ja que vas baixant per un passadís estret d'uns 2 o 3 metres amb buit a ambdós costats, és quan ja ets a baix i veus per on has baixat que realment es espectacular! (foto de baix)
Amb el Mont perdut mirant de cua d'ull al fons, vàrem baixar i sorpresa! La corda s'ens va enganxar al recuperar-la!
Total, vam haver de tornar a pujar aquest cop encordats amb el que quedava de corda, per anar a desencastar-la i tornar a baixar, una mica més de feina, però la muntanya ja té aquests imprevistos... Aquí Benaiges va marcar-se el llarg.
El cim de Troumouse ostenta un estrany i estrafolari trípode dalt del cim, no en sabem la utilitat d'aquest munt de ferralla però fa que sia un cim curiós...
El tram més aeri es el que hi ha entre el pic de Troumouse i el pic Heid, de tan en tan arribes a un punt on pots treure el cap per veure que la cara E cau en picat més de 400 metres! Més val arramblar-se a la vessant W.
Per baixar de la cresta quedava un llarg flanqueig, que semblava no haver-se d'acabar mai, no per lo difícil que pogues ser, que no ho era, sino per lo exposat que arrivaba a ser. ja que sota d'aquesta tartereta tan inofensiva, hi havien parets de més de 300 metres... per tan la relliscada, estava del tot prohibida, ja que no hi havia manera humana d'assegurar-se, tret d'anar lentament i amb una mà sempre a punt.
Un total de 9h caminant amb un desnivell + d'uns 1300m i uns 12km de recorregut.

Text: Toni
Fotos: Lluis, Toni i lo Santo.

La cresta dels Gourgs Blancs

2010-08-12T17:19:00.000+02:00

Un altre any, la cordada Perejoan, vam anar a fer una cresta al Pirineu. Enguany la triada va ser la que va des del pic Jean Arlaud fins a la Torre Armengaud passant pels Gourgs Blancs de 3129mt. Una cresta curta, però molt aèria que ens va fer disfrutar de valent tot i el malestar que duia el Xop, angines incloses!
La jornada va començar el dia abans, havíem de fer nit al Refugi d'Estos, i com que ja coneixiem el camí ens vam arriscar a anar-hi en bicicleta, pensant que després de la caminada de l'endemà es faria més agradable tornar al cotxe, i la vam encertar! Pujant una pallissa, però baixant una delícia!
Després d'una bona matinada, vam remuntar la vall de Gías fins als llacs, allí el Xop ja va veure que seria un dia de patiment, per que no es trobava bé, però la muntanya el cridava i vam decidir seguir amunt. El nostre primer objectiu va ser anar a buscar el coll dels Gourgs blancs, que ja es etretingut i amb alguns passos aeris. Un cop al coll remuntar el Jean Arlaud buscant el camí entre grans blocs que semblaven difícils d'escalar però que en cap moment passaven de ser PD.
i d'un cim als Gourgs Blancs per la cresta ara més ampla i costeruda fins al cim del Gourgs blancs, (Foto portada) D'allí una magnífica vista del Posets i descans ben merescut.
A partir d'aquí fins la punta Lourde Rocheblave la cresta es complica i fa que el progrés sigui lent, sumant que cada cop el Xop patia més amb febre i tot. Malgrat això seguia disfrutant del paisatge, dels passos acrobàtics i del ràpel, que es pot fer per tal d'evitar la part més exposada de la cresta.
En la foto es veu el Gourgs Blancs a mà esquerra i al costat la Torre Armengaud. la foto parla per si sola, quina bellesa de muntanyes amb la seva cara nord agreste i ferestega. i la cara sud, que no la regalen, però bastant més assequible, en tot moment es manté a PD+, i si es puja a la segona cota del Gourgs Blancs, AD.
El Xop crestejant la cara sud, després d'haver menjat una miqueta i amb una mica més de bona cara...
Un cop sortit del cordal de la cresta, tartera avall amb l'adrenalina gastada, el mejar exhaurit, l'aigua acabada i amb una mica de febre i desvaiment ens va costar més del doble de temps del que haguéssim tardat en condicions normals. Però no es pot triar com et trobaràs i amb paciència i força de voluntat vam aconseguir arribar al refugi i després al cotxe.
Una gran pallissa per recordar, amb una gran recompensa. Fer una de les crestes més espectaculars amb poca dificultat i poc exposada.
La veritat molt recomanable. Cal dur corda pel ràpel optatiu, i casc important al corredor de pujada al coll de gourgs blancs per la possible caiguda de pedres.

Text: Toni ;Morlans
Fotos: Xop i Toni

13 mesos per fer un 3000!

2010-07-17T14:27:00.001+02:00

El passat 16 de juliol, a les 5’30 de la matinada sortia l’expedició que havia de portar al Bernat i la seva família al cim del Robiñera de 3003 mts d’altura a la vall del río Real, al costat de la vall de Pineta i la cara nord del Monte perdido.

El dia va anar perfecte: solet, un camí relativament fàcil, poqueta neu a travessar i una cresta ampla i disfrutadora.

A les 8’45 feiem cim amb una miqueta de fred, però gaudint de les meravelloses vistes que ens oferia aquesta talaia de les tres Sorores, el Vignemale, la Múnia, el Neouvielle… En fi un magnífic mirador. Va ser un moment molt emocionant no només pel fet de pujar-hi en família, si no pel significat d’aquella ascenció per a tota la família…

Amb aquesta gesta el Bernat, dels més petits del Secae, s’ha convertit en un nou Pirineista.

Felicitats de tot cor!

Les primeres llums del dia ens mostraven la silueta del Robiñera

La Gemma observada per un vell conegut Monte Perdido

La cresta ampla i fàcil amb unes vistes impressionants

Nomès alguna congesta va fer posar els crampons a la família alpinista!

Text: Blogger

Fotos Gemma i Toni

Sortida xerrada a la "Feixa del Colom"

2010-05-10T17:42:00.000+02:00

De la manera més simple i espontània, degué sorgir la idea. En comú: l’afició muntanyenca i pertànyer al CAE. El repte: escalar una via ferrada. Membres de la secció d’alta muntanya i l’excursionista del Club Atlètic Espluguí vam compartir una sortida especial i fora de programa. Una experiència molt profitosa i didàctica, amb l’afegit que suposa consolidar la coneixença entre gent d’una mateixa entitat.

Pujar una via ferrada és una modalitat d’escalada que consisteix a progressar per una paret vertical o bé horitzontal -flanqueig- ajudant-se d’unes instal•lacions fitxes metàl•liques. Qui més qui menys, aquesta premissa, la tenia clara dins de la colla excursionista. Calia grimpar amb l’ajuda de cables d’acer i d’altres enginys metàl•lics com : esglaons, passamans, cadenes....

L’oferiment que ens van fer el Toni Morlans i el Marc Martí -secció d’alta muntanya del CAE- fou de fer-nos de guies i instructors en l’escalada de la Via Ferrada de Sant Joan . Hi havia d’haver una xerrada prèvia per tal d’ explicar els diferents passos per poder progressar amb la màxima seguretat en el món vertical de les vies ferrades; a continuació, tindríem l’oportunitat de posar en pràctica els conceptes adquirits en una paret.

Així, el diumenge 2 de maig, a les nou del matí, la Sala Polivalent de l’Antic Hospital es va convertir en aula de divulgació i escenari de simulacre. Cordes penjades de callats altaveus, estris amb noms estranys, instruccions dibuixades a la pissarra, nusos enrevessats a les cordes... En definitiva, un curs intensiu de dues hores. I amb la lliçó fresca i apresa, de pet a la Via Ferrada “ La Feixa del Colom”, al costat de l’Ermita de Sant Joan.

Ja a peu de paret - sota l’atenta supervisió dels nostres instructors- ens vam anar equipant amb el material reglamentari: arnès, baga d’ancoratge amb dissipador d’energia i el casc! La nostra aparença era talment d’escaladors consumats i bregats en l’ofici.

La verticalitat que s’aixecava davant nostre era absoluta; els noranta graus eren sostinguts fins als darrers metres, on un lleuger desplom donava l’afegitó d’emoció.
La progressió seguia el protocol estudiat moments abans, de manera que es deixava un espai de seguretat entre cada escalador. Moviments lents, però segurs, anaven fent avançar peus i mans, mentre els mosquetons resseguien, també amunt, el cable de la vida.

Els esglaons metàl•lics en què ens aferràvem de mans per impulsar els peus estaven subjectats sòlidament a la roca i donaven la màxima confiança. Aquesta via va ser equipada per membres de la Secció d’Espeleologia del Club Excursionista de Montblanc. Té un recorregut total d’uns 400 metres en trams verticals, de descens i de flanqueig.

Un cop fet tot el circuit, i per cloure l’escalada matinal, que millor que una davallada divertida: baixar amb l’ajuda d’una corda d’escalada fent un ràpel!

Un matí diferent, un matí en què vam experimentar amb l’abisme, vam jugar amb el buit sota nostre i durant el qual, potser en algun moment, vam dubtar de si calia exposar-se al perill controlat.
Un matí que va unir una mica més els llaços d’amistat d’una colla que gaudim amb la natura.
Antoni Sabaté

Escalada clàssica al Nas de la Riba

2010-04-22T20:21:00.001+02:00

Aquest dimecres després de molt de temps de no fer gran cosa per fi ens vam calçar els atuells clàssics i amb el Santo, vam anar a fer una via clàssica de 3 llargs a la Riba. En concret a la paret del nas, que tothom veu mentre redueix per que no l'agafi el radar...
Aquesta via en concret es diu Izquierda i constra de tres llargs.
Poca gent la deu haver fet des que els pioners la van obrir el 1974, per què, no per que sigui difícil, si no per que tot el poc material que hi ha està ben rovellat!
El primer llarg, està reequipat amb parabolts amb una bona reunió i podriem dir que es un V amb un pas de 6a. a partir d'aquí comença l'aventura i el romanticisme... i per que no el desbrossament de la selva! El segon llarg comença per un diedre amb un parell de claus i un burí que deu fer 20 anys que estava rovellat! quina por, no ens en fiem i col.loquem un fisurer, a partir d'aqui ja no hi ha res més sortim per la dreta en un pas de valent i deixem a la dreta una altra via d'A2 que puja pèl costat del nas. Apartir d'0aquí vagues friends grans i mitjans i algun altre tascó ens fan entretenir un ratet.
Fem reunió en un oliver bord la mar de ben anclat. el tercer llarg es més fàcil, però més erràtic, Això sí una autentica selva, que sort d'anar amb pantalons llargs i tot i això una picor d cames...
No passa en cap moment de 4+ i s'arriva al cim poden assegurar des de la reunió de la via del costat, per on rapelarem amb un rappel volat de més de 50 metres que posa els pèls de punta...
Si aneu amb dos cordes de 60 arriva sobrat, si no abans del desplom del nas, hi ha una bona reunió per a fer el canvi de cordada...
En definitiva una escapada fugaç i plàcida i un magnífic dia d'escalada... i com sempre ultimament ens hem deixat la càmara i a fer foto amb el mòbil al cim del Nas!

Text i foto: Toni Morlans

Triomf a Miramar per equips

2009-12-29T23:35:00.000+01:00

Enguany els de l’AAEET de Valls van tornar a organitzar la cursa d’orientació de Miramar, que si bé es una cursa de caràcter popular, no hi falta el nivell amb els corredors. Dos circuits de 7 i 15 km amb molt de desnivell i duresa i amb sorpreses amagades dins d’arnes d’abelles…
Tot començava al poble de Miramar el dia 22 de novembre a partir de les 9 del matí on el corredor del SECAE, Toni Morlans, junt amb el Joan Borràs Ambdós pares primerencs, i companys de feina, son qui es van emportar el trionf per equips en el recorregut llarg.
Un magnífic dia i el fet de que tot i no estar en plena forma van formar un exel·lent equip d’orientació que els va dur a traçar correctament i amb un menor esforç físic a la victòria.
En categoría individual Edu Vizcaya del Club orientació Montsant va ser qui va arribar primer, seguit de Jordi Pàmies, Espluguí del Mas Virgili i tercer el company Jordi Coral.
Una magnífica cursa que no us podeu perdre l'any que vé amb desenes de regals per sorteig , que això sí els nostres corredors no van arreplegar.

Text: Blogger
Foto: Gemma Roselló

Ascensió al Pic Long per l’aresta Nord

2009-10-21T22:28:00.000+02:00

La cordada “Paz bronquial” formada per el Santo-Benaiges , el Lluís dels Ilercavons junt amb el Toni del Secae. Tres Pirineistes de pedra picada que portaven un encostipat d’antologia!
Després de dormir poques hores a la Cali entre estossecs, roncs esternuts i mocades emprenem la marxa a quarts de sis quan encara era negra nit. Sort de la tècnica ja que amb un bon frontal i el gps vam fer via sense perdre’ns. Feia un fred que pelava i matinàvem per que al migdia s’havia d’enfortir el vent, que ja començava a glaçar-nos els ossos.

A trenc d’alba ja estàvem arribant a cresta en el pic Maubic on vam veure sortir el sol! Feia un fred terrible sobre uns -2ºC que amb el vent bufant semblava ple hivern. De fet en aquest moment jo ja tenia el Camelbag congelat! La cresta s’erigia dreta i davant teníem un seguit d’agulles que havíem de superar, la segona de les quals precària com estava s’havia de baixar amb un ràpel que feia basarda de mirar. EL vent colpia les cordes i les nostres orelles i entre el fred i la paüra de la situació no paràvem de tremolar.

Un cop passada aquesta situació un tan incòmoda pujàrem per un corredor dret però estable amb alguns passos atlètics i alguns altres d’acrobàtics per tal de fer més segura l’ascensió. El vent començava a apretar i encara no érem al migdia però la bona qualitat de la roca i el fet de progressar amb cautela cada pas feia que disfrutéssim a cada grimpada.

Un cop passat un primer ressalt la cresta s’estrenyia com una fulla de ganivet, però la roca continuava essent estable. Passat un flanqueig de vertígen quedava atacar l’últim ressalt que cada cop era més fàcil. Al fons el llac Tourrat més de 800m més avall era la única referència que teníem.

El vent segons meteofrance.com era de 45 a 50km en atmòsfera lliure a 3000m amb reguitzells de 70km/h. Per això vam acabar la jornada amb mal de cap! Uns metres més i vam arribar al cim del Pic Long a 3192m el cim més alt íntegrament Francès dels Pirineus. La via està considerada AD, que amb les condicions de fred i vent ens atreviriem a posar-li el +.

Ja em fet el cim! Però continuarem per l’aresta Est fins als pics Badet, abans però trobem el ràpel de la via normal del long que tot i ser la via normal també se les porta! A partir d’ara la cresta es suavitza i tot i ser escarpada es deixa fer sense complicacions.

Només algun petit ressalt que s’ha de desgrimpar bastant fàcil però de roca podrida que sembla que a cada pas et quedaràs amb la presa a la mà! Però poc a poc i bona lletra i un pas darrera l’altre baixem cap a l’hourquette du Pic Long.

Des d’aquí fins a l’Estaragne es una passejadeta amb desnivell que es fa una mica dura pel vent que no deixa de bufar i per les hores que portem caminant. Les meravelloses vistes però que tenim al davant ens corprenen i ens animen a seguir. Des d’aquesta Talaia que és el Campbieil podem veure a primer terme a l’esquerra el circ de Tromouse, més al fons las tres marias(segons policia Nacional) o tres sorores per que ens entenguem amb el món perdut, el cilindre, el Marboré, la bretxa de Roland, Taillón i fins i tot l’imponent mole del Vignemale!

Ja només ens queda baixar per la val d’Estaragne fins la carretera, que hem de remuntar fins al embassament del Cap Long on ens esperaven els manyanitos, les bambes i la Paz Bronquial!
Per cert el vent va pendre els nostres encostipats, o els va desar per un altre dia...

Text: Calixto
Fotos: Jotabe, Lluís i Calixto

Via ferrada del Castellasso

2009-10-19T22:27:00.000+02:00

El dissabte 10 desafiant el vent i la pluja vam anar a Benasc a pasar el cap de setmana amb l’intenció de fer alguna via ferrada i el cim del Salvaguardia, mirador del massís de la Maladeta!

El Salvaguardia va ser impossible, vent i fred i el fet de voler-hi anar amb els hereuets i pubilletes, va fer que no poguéssim assolir objectius però almenys vam poder anar a fer la via ferrada el Jordi, l’Octavi i jo mateix.

La via ferrada va ser la del Castellasso a la població de Sessué es una via fàcil però bastant vertical i ràpida. En dues hores vam fer aproximació, pujada i baixada i tot i que feia vent vam poder disfrutar-la de valent.

Una verticalitat absoluta i una mescla d’escalada fàcil i escales fan que sigui del tot recomanable. Si en voleu la ressenya només cal que ens dieu quelcom i us la direm.

Fotos i text: Calixto

Duatló d’alta muntanya de Catalunya

2009-10-16T23:36:00.000+02:00

Un any més uns quants bojos per la muntanya ens vam retrobar a la Duatló d’alta muntanya de Núria.
Enguany feia molt de bo i vam disfrutar de valent de la cursa que ja s’ha convertit en tot un clàssic del calendari de les duatlons XM.
De bon dematí des de Ribes i quan encara era negra nit ens vam repartir en diversos cotxes per a pujar a Queralbs. A mi em van recollir els companys de fatigues dels Ilercavons, on en un cotxe familiar vam entaforar 4 persones i 4 bicicletes! Una animalada! Gràcies al Joan Farnós i a la falda del nostre amic Benaiges alias Jotabe, amb els savis consells del Lluís.
Un cop ens vam retrobar amb l’Octavi (masvirgili) i l’Asensio cap amunt a fer cua i a esperar amb els mugrons de punta la sortida, amb vells coneguts i comentant la jugada.

Tret de sortida i una pujada nan fent amb btt que ens duu a Fontalba on amb poquets minuts de diferencia vam arribar jo, l’asensio i el Tavi.
Després ens quedaba la dura pujada al Puigmal i baixada a Núria on les rampes van fer acte de presencia per no faltar a la cita anual! Allí a Núria ens esperaven les families per donar-nos molts i molts ànimus. I la dura tornada a Fontalba que vam compartir amb el Tavi animant-nos mutuament.

Després btt i a fons cap avall que la recompensa d’haver-la acabat ens espera!
Els temps I posició:
Toni 3h 41’ 08’’ posició 132
Tavi 3h 43’ 23’’ posició 153
Asensio 4h 21’ 19’’ posició 366
Menys jo tots van millorar els registres de l’any passat, tot i això tots en vam quedar molt contents del que vam fer per que aquí sí que el més important es participar i acabar.

Text: Toni
Fotos: Núria i Carme.

6a Cursa de Copa Tarragona d’Orientació

2009-10-03T12:41:00.000+02:00

Dins els actes de les Festes de Santa Tecla de Tarragona, el dijous dia 17 de setembre es va disputar la 6a i última Cursa de Copa Tarragona d’Orientació. Aquest any, el Club d’Orientació Montsant ha decidit organitzar una cursa més que l’any passat i deixar per l’últim moment la resolució final de la classificació general de Copa Tarragona.

L’espluguí i membre de la SECAE, Jordi Guasch, va presentar-se a l’event, sabent que no tenia moltes possibilitats de guanyar degut a l’intens dolor del seu genoll. A més, en la cursa i corrien noms ja consolidats com l’Alejandro Hernàndez i joves promeses com el Gerard Antón i el José Miguel Díaz.

Tot i l’amenaça de pluja per part dels meteoròlegs, una vuitantena de corredors van presentar-se a les 7 de la tarda davant l’oficina d’informació del Camp de Mart. Després de recollir els dorsals, l’organització va acompanyar tothom al punt de sortida, que com l’any passat es situava a les escales de la Catedral de Tarragona. Mapa en terra, es va donar la sortida en massa per a totes les classificacions: Open (homes i dones), Duo (homes, dones i mixte) i Iniciació.

Un recorregut score, és a dir, no linial, obligava als participants a decidir sobre la marxa, la millor ruta a seguir per tal de ser el més ràpid sense deixar-se cap fita. Algunes d’aquestes fites estaven diposades de manera que s’havia de passar per llocs força pintorescs del Casc Antic i d’altres es trobaven amagades en carrers estrets o sense sortida. A més, la quantitat de gent que es trobava pels carrers degut a les Festes, dificultava als corredors poder mantenir un ritme constant de cursa.

Les últimes fites es trobaven dins el Camp de Mart, lloc on també es trobava l’arribada.

En Jordi va fer una cursa regular, sense cometre gaires errades d’orientació excepte en el tram final. Aquesta regularitat el va permetre mantenir-se al mig de la taula en la classificació final. Els resultats de la Cursa en categoria Open Homes foren els següents:

1er. - Alejandro Hernàndez 0:31:33 (Montsant)

2on.- Lluis Ollora 0:31:43 (Grions)

3er.- Gerard Anton 0:31:56 (Montsant)

....

11è.- Jordi Guasch 0:42:59 (Montsant – SECAE)

....

Cap a quarts de nou i veien que s’acostava tempesta, es van començar a repartir els premis i quan encara no s’havien entregat tots els trofeus, el xàfec que queia ja era considerable. Tot i així, gairebé tothom va aguantar l’aiguat fins al final.

Ara només toca esperar com quedarà la classificació general de Copa Tarragona per saber si en Jordi podrà millorar la tercera posició obtinguda l’any passat.

Text: Jordi Guasch

Cursa de Relleus de Montblanc

2009-09-12T20:07:00.000+02:00

Dins els actes de la Festa Major de Montblanc, el dia 5 de setembre es va disputar la Cursa de Relleus de les Entitats Montblanquines. No és la primera edició d’aquesta cursa de relleus que cada any té més afluència de gent i que pel seu original format es consolida com un referent per aquells que els agrada disputar una cursa per equips.
Un circuit fàcil pel casc antic de Montblanc i un desnivell mínim, fan que aquesta cursa la puguin gaudir, des dels més professionals, als que corren per primer cop en un event com aquest.
Alguns espluguins ens vam trobar cap a quarts de vuit a la plaça de Sant Francesc amb temps per recollir els dorsals i saludar els companys que ens anavem trobant.
Puntualment a les vuit del vespre es va donar el tret de sortida a la cursa i els primers rellevistes van començar a donar voltes al circuit. Cada participant havia de recórrer un quilòmetre i mig, dues voltes, que per mantenir el ritme dels primers s’havia de fer amb seny, ja que molts, consumien totes les seves forces abans d’acabar la primera volta. En total, els quatre rellevistes havien de completar sis quilòmetres.Tot i ser una cursa no competitiva ningú volia ser l’últim i tots els participants van entregar el millor de si mateixos per acabar el més endavant possible.Els companys del Mas Virgili es van imposar en un relleu final impressionant d’en Xavi Prim, que va superar els que fins llavors havien ocupat la primera posició.Un servidor, formant equip amb companys de Montblanc, va aconseguir la quarta posició per equips.Samarreta commemorativa, aigua i galetes per recuperar forces i sopar a l’Església de Sant Francesc per acabar d’arrodonir el dia. Tot gratuit. Un aplaudiment pels companys del Club Atlètic Montblanc que es superen cursa a cursa i que són capaços d’organitzar events com aquests en dies tan senyalats. Enhorabona a tots.

Text: Jordi Guasch

Cresta dels Besiberris

2009-09-10T11:42:00.000+02:00

Un d’aquests dies calorosos d’agost el Xop i el Toni vam anar a fer la cresta de Besiberri, una cresta d’una bellesa sorprenent, seguint un itinerari tècnic i atlètic que ens va portar per l’esmolada cresta que separa la vall de Bohí de la vall de Senet.
Com totes les sortides en que anem amb el Xop, no hi falten quatre coses: Matinada al canto, pallissa tremenda, molts 3000’s i “mañanitos”.
Així doncs per tal de que no ens enganxi tempesta en plena cresta de cara al migdia, ens disposem a caminar a les 4h30’ del matí amb un grapat de” Mañanitos” al ventre.
Travessem de cap a cap l’estany de cavallers amb l’única llum dels nostres frontals, i un cel tot estelat on Mart brilla com mai! d’allí enfilem la Pleta de Riumalo i el barranc homònim fins a l’estanyet de Malvesina. A partir d’aquí pedrera i el sol comença a despuntar darrera nostre i ens il•lumina ja la paret del Besiberri Nord que s’alça imponent davant dels nostres ulls.

Comencem l’escalada del Besiberri nord considerat dels més difícils d’escalar per la seva via normal per un seguit de corredors a voltes perdedors, que poc a poc anem trobant gràcies a les fites que hi ha. Arribem al pas clau, un petit mur de tres metres d’escalada de III+ que es supera fàcilment, i un cop passat arribem sense més dificultat al cim.

El Camí que ens ha de dur del Nord al Bessiberri del Mig està plagat de passos atlètics i tècnics, d’agulles que s’han d’escalar, parets on hem de treure la corda per tal de fer cordada d’ascens i un llarg etzetera que fan que sigui una ruta entretinguda i maquíssima., no exempta de dificultats!

El fet d’anar assegurats en els passos més difícils, el dia que ens fa i la bona qualitat del granit fan que la travessa sigui meravellosa, per repetir! Arribem doncs als Bessiberris del Mig i d’aquí cap al Sud.

Després del Sud la cresta ja no es tan difícil, però es més pesada, ja que els cims estan més separats, però encara conserva l’encant, sobretot just abans d’arribar als peus del comaloformo

D’aquí cap avall a una bretxa que queda fonda i la paret vertical que ens espera per tal de pujar a la punta Passet. De fet es un bon cim per dedicar a aquest guia pirineista de Gavarnié, ja que la pujada lluny de ser fàcil ens va posar les piles, i arribar a dalt va ser tot un èxit! Tan com baixar-ne.

Després de la pallissa d’arribar a la punta Passet, només ens quedava pujar al Comaloforno per acabar de completar el dia! El Xop es va deixar els Red bulls aquesta vegada i com que no tenia ales a caminar rebentats!
Vam arribar al final de l’aresta al cim del Comaloforno, un cim molt especial per a mi! Que a les seves entranyes guarda un record que esperem que d’aquí uns anys el poguem reviure.

Des d’aquí un bon descans albirant la cresta que ens ha fet suar però que hem disfrutat de valent!
El descens com sempre pesat! Tan hem pujat? Es l’eterna pregunta... Almenys teniem el paisatge de la Punta Alta i el parc d’aiguestortes que ens recordava caminades passades...

però bé al final amb 17 km recorreguts, més de 2000 m de desnivell positiu i unes 11hores de caminar amb els genolls destrossats ens banyem a l’estany de cavallers. El Xop poc amant de l’aigua freda es banya fent un crit de senglar ferit.

Text: Toni
Fotos: Xop i Toni

Ascenció al Pic Abadías 3271 mt.

2009-08-24T19:06:00.000+02:00

El passat 11 d’agost, uns dies després de la festa major el Sergi i el Toni vam anar cap al Massís Maladeta- Aneto amb la intenció de fer els cims de la cresta del Medio.
Ben d’hora després de dormir poques horetes al vado del Hospital agafem el bus que ens durà als llanos de Besurta, i a les 5’15 del matí ja comencem a caminar direcció Renclusa i la cresta del Portilhon.

Després de dos horetes de caminada els primers contratemps ens vénen a veure en forma de mal al genoll, El Sergi comença a notar els lligaments del genoll una sobrecàrrega, que hauria d’haver sortit baixant i no pujant... I ens fa perillar els plans.
Decidim seguir avançant ja que el dolor es suportable, però amb la recança de no saber quan haurem d’abandonar .

Deixem la cresta del Portilhon i després de travessar una pedrera de grans blocs arribem a la glacera del Aneto, que està molt en retrocés i gelada com un vidre. Aquí en podeu veure una foto... segueix així aquesta glacera té els anys contats!

Col•locats els crampons, tirem glacera amunt fins arribar al collado Maldito. Aquí hem de decidir si entrem a cresta o canviem de plans. El genoll al doblegar feia molt de mal i consegüentment l’escalada es feia perillosa. Una retirada a temps diuen que es una victòria per tant vam optar per fer el cim que teniem més a la vora, el pic Abadías de 3271 mt. que a més s’hi arriba sense massa esforç ni dificultat.
Des de dalt es té una panoràmica exel•lent del massís de l’aneto i avall l’imponent ibon de Cregueña.

Un cop baixant del cim cap a la glacera, el genoll ja fa bastant de mal i S’haurà de concentrar els esforços a baixar lentament i segur fins a Besurta.
En aquest moment ens vam separar una estoneta, el Sergi anava baixant segur pel camí de tornada, mentre jo vaig anar cap als pics del Medio-Coronas, per a poder fer la foto del paisatge que em va corpendre des del primer cop que el vaig veure dalt del pic de Coronas.

A més des d’aquesta Talaia privilegiada podem veure en aquesta foto la cresta de Cregueña amb les seves agulles esveltes i perfectes. La cresta del Medio amb la seva imponent piràmide damunt la glacera. I al fons a la dreta el Pic Abadías i la Maladeta d’on acabem de venir.

Després a córrer glacera avall en busca del Sergi seguint el mateix camí que de pujada!
Un bon beure al Refugi i banyet obligatori al riu, on el Sergi va patir de valent per a treure’s el “typing” del genoll amb depilació freda inclosa.

Text : Toni
Fotos: Toni i Sergi

El Bloc de la SECAE fa 1 any

2009-08-09T22:35:00.000+02:00

El dia 7 d’agost el nostre bloc va fer un any i creiem que ha arribat l’hora de fer una mica de balanç.

Certament es fa difícil resumir tot un any d’activitats en quatre ratlles. En el moment de penjar aquest post s’han publicat un total de 33 cròniques les quals podem subdividir en temàtiques tan diferents com l’alpinisme, l’atletisme, les duatlons, les curses d’orientació, l’escalada o les vies ferrades, entre d’altres. Aquesta diversitat d’activitats denoten la bona salut de la secció i la gran quantitat d’opcions que hom pot escollir per gaudir de l’esport i la muntanya.

Per fer una mica d’autocrítica però, i sabent que hi ha gent del club que realitza més activitats de les que es publiquen al bloc, potser seria necessari recordar als socis l’existència del bloc i la facilitats per publicar un crònica. Això permetrà que tots coneguem les activitats que realitzem i alhora ens servirà per obtenir informació útil i ressenyes dels llocs on d’altres ja han estat.

També s’hauria de potenciar l’ús del box de comunicació lateral per informar de les activitats que es realitzaran i quedar amb els companys.

Tot i així, és important remarcar que la qualitat de les cròniques ha estat molt alta, amb tot detall de dades i gran profusió d’imatges gràfiques que han permès fer-se una idea força aproximada de l’activitat realitzada.

També s’ha de reconèixer l’aportació que gent d’altres blocs, d’altres clubs o simplement d’altres llocs ha fet al bloc, donant la seva opinió o informant de les activitats que es realitzen a prop o lluny de les nostres contrades. Sense ells no seria possible donar-li al bloc, la profusió a l’exterior que tot bloc necessita.

Així doncs, només podem felicitar-nos per haver complert els objectius que ens vàrem marcar. Tot i així, no ens quedarem amb el què tenim i intentarem millorar per satisfer les nostres necessitats i les dels que ens llegeixen.

Per molts anys més.

Bloc Màster SECAE

El Montardo per Cavallers

2009-08-09T22:00:00.000+02:00

El 5 d’agost un grup d’espluguins, d’entre els que hi havia alguns membres de la SECAE, vam coronar el cim del Montardo (2833 m.).

L’aventura va començar el dia 4 per la tarda quan l’Enric, el Jordi, el Marc, el Ricard, el Santi, el Guasch i el “Basco”, vam sortir de l’Espluga direcció a Casa Llavassa, situada a la pintoresca població de Durro (1386 m.).

Després de comprar tots els queviures necessaris a Barruera vam buscar un lloc per sopar i agafar forces pel dia següent. El lloc escollit fou el restaurant de l’Hotel L’Aüt, al poble d’Erill la Vall, recomanable cent per cent per la quantitat i qualitat del menjar. Tips i amb la previsió de llevar-nos ben aviat ens en vam anar a dormir després d’unes quantes partides al pòquer.

El dia següent va començar amb mitja horeta de retard, doncs teniem previst estar a quarts de vuit a la presa de Cavallers i ja eren les vuit tocades quan vam començar a vorejar la presa.

Un cel blau i amb pocs núvols feia presagiar que la calor apretaria de bon matí. L’ombra ens va acompanyar fins al Planell de Riumalo però a partir de les Llastres de la Morta el sol va començar a apretar de valent. Donada la longitud del recorregut, ens vam marcar uns temps màxims per tal d’aconseguir el nostre objectiu. Així doncs, una hora i mitja després d’haver sortit ja estavem esmorzant al costat de l’estany de Travessani. En aquest punt vam haver de dir adéu al Jordi que amb un problema important al calçat va tornar cap als cotxes. Els demés vam continuar vorejant l’estany de Travessani direcció a l’Estany des Mangades, i d’aquest a l’Estany des Monges fins arribar al Coret d’Oelhacrestada, punt on ens trobarem la majoria de gent que pujava per l’altra vessant des del refugi dera Restanca.

Ens quedava el tram final fins al Coth de Montardo i d’aquí al cim del Montardo.

Arribavem a quarts d’una i amb temps suficient per fer les fotos de rigor i contemplar el paisatge pirinenc que se’ns mostrava al nostre alrededor, des del cim de l’Aneto, al Pla de Beret, passant pel Tuc de Colomers o la Punta Alta i els Besiberris.

I fet el cim vam començar a desfer el camí de pujada, aquest cop tallant una mica més pel dret intentant guanyar temps i arribar als cotxes abans de les quatre de la tarda. En total vam recórrer uns quinze quilòmetres per senders de muntanya amb un desnivell aproximat de mil metres. El temps total emprat comptant els descansos i avituallaments fou de vuit hores. Cansats però satisfets vam tornar a Casa Llavassa per dutxar-nos i descansar.

L’endemà alguns de nosaltres vam decidir relaxar-nos a les cadolles que forma el riu de Salenques a la vall del mateix nom. Vam deixar el cotxe al costat de l’embassament de Senet o de Moralets i per un caminet ben marcat al costat esquerre de la carretera vam pujar pel mig de la Vall de Salenques entre salts i cadolles que l’aigua ha anat formant amb el temps i que ara són lloc de relax per a turistes i families que volen passar el dia prop del riu, refrescant-se amb una aigua força freda (gairebé gelada, m’atreviria a dir).

Després de retrobar-nos tots altre cop, vam dinar a peu de carretera en un restaurant del Pont de Suert. Tips i amb els deures fets vam emprendre el camí de tornada a l’Espluga.

Text: Jordi Guasch
Fotos: Jordi Guasch

32a Cursa de l’Espluga de Francolí

2009-08-09T19:54:00.000+02:00

Dins els actes de la Festa Major de l’Espluga de Francolí es va disputar la 32a Cursa Atlètica que amb 15 km i un desnivell superior a 150 metres es confirma com una de les curses dures de l’estiu, i no només pel seu recorregut sinó per l’hora en que es dóna la sortida, les 7 de la tarda, i la calor que acostuma a fer. Alguns membres del Club Atlètic Espluguí i també de la Secció Excursionista van participar a la cursa obtenint uns temps remarcables ja que alguns d’ells van aconseguir la seva millor marca personal.La relació de resultats obtinguts fou la següent:

1r.- Mohamed Benhmbarka – 47:43
...
91è.- Josep Maria Pons – 1:00:16
...
174è.- Octavi Fossas – 1:03:36
...
221è.- Antoni Morlans – 1:05:13
...
343è.- Ramon Solé – 1:08:17
...
515è.- Marc Martí – 1:12:45
...
664è.- Sergi Monlleó – 1:17:08
...
879a.- Judit Roselló – 1:26:52
...

A més, els membres menys preparats o lesionats vam contribuir amb la cursa situant-nos a l’avituallament que hi havia a l’alçada de Poblet per repartir aigua. Des d’allí vam poder animar els nostres companys tant en el tram de pujada, com en els últims quilòmetres de baixada. Segurament aquests ànims foren els que van permetre als participants fer uns temps tan bons.

Últimes curses de Copa Catalana d’Orientació abans de l’estiu (14 i 21 de juny)

2009-07-28T20:22:00.000+02:00

Després de la visita al terapeuta, les molesties que feia dies que arrossegava al genoll esquerre, van prendre nom i cognoms, i malhauradament es passaren a denominar: lesió de menisc. Segons sembla, encara són necessaries algunes radiografies i una RM per determinar l’abast de la lesió, tot i així, i esperant hora pel traumatòleg, se’m recomana deixar les curses a peu i practicar d’altres esports amb menys impacte contra el terra.

La recomanació fou aplaçada durant dues setmanes per satisfer les ganes que tenia de córrer les dues últimes curses de Copa Catalana d’Orientació abans de les vacances d’estiu.

La primera es va disputar a Sant Julià de Cerdanyola, prop de Berga, i amb el Pedraforca de rerafons. La distància i el desconeixement de la zona em van obligar a llevar-me de matí per ser a l’hora al lloc de sortida. Les sensacions abans de la cursa eren bones, tot i ser conscient de la lesió i que tota la cursa aniria subeditada al dolor del meu genoll. M’esperaven 3,2 km, 115 m de desnivell, 15 fites i 35 contrincants.

Un bon escalfament i una sortida tranquila em van permetre llegir correctament el mapa des de bon principi. Increïblement, quan clicava la fita número 3 em posava segon de la meva categoria. Aquestes bones perspectives s’estroncaren a la fita número 5 quan es va despendre un tros del marge pel que corria i vaig caure damunt d’uns blocs de pedra que semblaven ganivets. El resultat fou un tall al dit índex, que tot i no fer massa mal, semblava força aparatós, sobretot quan va començar a sagnar. Això em va obligar a desviar al meu recorregut i dirigir-me a l’avituallament que sortosament hi havia entre la fita 5 i 6. Neta la ferida i amb un tall el suficientment profund per abandonar, em vaig parar a reflexionar quina era la millor opció. Vist el recorregut del mapa vaig decidir continuar. Tot i així, la desconcentració em va fer perdre molt de temps.

Finalment, vaig aconseguir la 15a posició amb un temps de 53:35 i una dosi de moral força important per poder disputar l’última cursa de Copa Catalana a Espinalbet el cap setmana següent.

I el cap de setmana següent va arribar. Espinalbet és un petit poble de 48 habitants que es troba a 1240 m d’alçada, passat el Santuari de Queralt i direcció a les pistes d’esquí de Rasos de Peguera. Molt a prop s'hi troba el famós Pi de les Tres Branques. Aquest cop vaig decidir d’anar-hi a dormir el dia abans, llogant un apartament amb els companys del Club Montsant. La recepció dels participants es trobava a escassos 50 metres del lloc on dormiem de manera que ens vàrem poder llevar amb tranquilitat i esmorzar com es degut.

Aquest cop, les sensacions físiques no eren tan bones com a Sant Julià, el genoll es queixava mentre escalfava i això m’obligava a pensar en fer una cursa conservadora.

Sabia que els gairebé 5 km de recorregut i els més de 230 m de desnivell, em passarien factura. I així va ser, tot i que la factura la vaig pagar amb un error en l’orientació del mapa just quan encara em trobava al triangle de sortida, fet que em va fer perdre tota opció de fer un bon temps a la cursa. Donada la situació i aprofitant que em trobava en un entorn immillorable per practicar l’orientació, simplement em vaig dedicar a traçar correctament els rumbs i acabar la cursa, contemplant els magnífics paratges del Berguedà.

El resultat final encara fou força satisfactori, 19è d’un total de 41 participants i 1:18:28 d’increïbles postals del prepirineu.

PD: El dit ja s’ha regenerat. Per què no pot passar el mateix amb el menisc?

Text: Jordi Guasch